Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 587, juliol 2023, pàg. 10-11
El creixement dels boscos per l'abandonament de conreus i la pèrdua de ramaderia extensiva provoca una curiosa paradoxa. Un fet que podria semblar positiu per haver-hi més vegetació, major biodiversitat i més generació d’oxigen, esdevé negatiu pel que fa a l’escorrentiu de l’aigua que arriba als rius i als aqüifers.
En parlem amb Fidel Castellví Llorente (Molins de Rei, 1975), tècnic especialista agropecuari, grau superior en gestió i organització de recursos naturals i paisatgisme, i fill de Joan Castellví i Mercier, propietari de la finca de Can Castellví. El Fidel també és l’actual president de l’Associació de veïns de La Rierada i membre de Collserola Iniciatives, entitat adherida a Boscat, la Federació catalana d'associacions de propietaris forestals. Professionalment es dedica a la silvicultura i a la venda de llenya.
Què és Collserola Iniciatives?
El Parc de Collserola té 8.400 hectàrees i el 70% són de propietat privada. Fa tres anys vam crear aquesta associació per agrupar els propietaris i donar un impuls a la gestió de les finques, facilitant iniciatives d’usos forestals, agrícoles i ramaders. Per exemple, algú que tingui un projecte agrícola o ramader, i necessiti terres per portar-lo a terme, es pot posar en contacte amb nosaltres. La cooperativa l'Olivera, que gestiona la finca de Can Calopa de Dalt, seria un exemple d’aquest tipus de col·laboració. De moment, però, només som 18 propietaris que en total representem unes 500 hectàrees. Antigament totes les masies gestionaven les seves finques però en el moment que les explotacions van deixar de ser rendibles pels canvis socioeconòmics del darrer terç del segle XX, la majoria es van abandonar, els hereus van deixar de viure-hi i algunes es van llogar per convertir-se en restaurants.
Marc Castellnou Ribau, cap del Grup d'Actuació Forestal (GRAF) del Cos de Bombers de la Generalitat, va declarar fa tres anys que Collserola podria cremar en només sis hores.
En les condicions de sequera estructural que patim això ho podria fer un incendi dels anomenats de sisena generació, on el foc avança tan ràpid que no deixa temps als bombers a actuar. Per exemple, un foc que comencés a El Papiol un dia amb vent de ponent i només un 5% d’humitat tindria les condicions adequades per córrer, anar creixent i arrasar-ho tot, amb la problemàtica de tots els nuclis habitats que hi ha dins Collserola, que gairebé no hi hauria temps d’evacuar-los: La Rierada, Vallpineda, Sant Bartomeu de la Quadra, La Floresta …
Davant d’aquesta alarma què s’està fent?
Els tècnics de Collserola van encarregar un estudi al propi Marc Castellnou i a la Fundació Pau Costa per localitzar els punts més perillosos. Estudiant l’orografia de Collserola i fent simulacions amb l’orientació dels diferents vents, aquest estudi va determinar en quina direcció podrien anar els incendis i on caldria actuar per aturar-los. Les antigues vinyes, conreus i prats per a la ramaderia, eren espais que feien de tallafoc, però ara no hi són i el bosc és tan dens que en molts llocs els bombers no hi poden ni entrar. Un cop fet l’estudi ara l’objectiu és netejar el bosc de Collserola en quatre anys i gestionar-lo començant per aquests vuit punts de risc dels que n’hi ha dos o tres al terme de Molins de Rei. Això ho farà directament la Generalitat de Catalunya. De fet, Can Castellví, Can Planes i Can Santoi ja hem signat per autoritzar que s’hi facin aquestes actuacions de prevenció d’incendis. En teoria han de començar al setembre de 2023.
I en què consistiran aquestes actuacions?
Es tracta de crear el que s’anomenen Punts Estratègics de Gestió (PEG). Són espais claus per aturar un foc i es desbrossaran deixant un mínim d’arbres per hectàrea, prou separats entre ells per tal de poder-hi accedir amb els mitjans d’extinció. A la nostra finca, concretament, hi ha previst fer-hi un PEG de 15 hectàrees. I a Can Planes, per exemple, hi ha previst actuar sobre el sender de Gran Recorregut (GR) que hi passa i fer-lo més ample.
Però actualment les urbanitzacions ja han de tenir una franja de protecció, oi?
Sí, una urbanització ha d’estar envoltada d’un perímetre de com a mínim 25 metres on no hi poden haver més de 150 arbres per hectàrea. Aquests arbres han de tenir 6 metres de separació -perquè el foc no pugui córrer per les capçades- i a sota ha d’estar net, és a dir, no hi ha d’haver sotabosc. Ara bé, aquest perímetre s’ha de mantenir! Si no es fa un manteniment al cap de quatre anys el bosc torna a ser dens i continu. Això ara està passant a La Rierada, Vallpineda i Sant Bartomeu de la Quadra, on les franges de protecció es van fer en el seu moment però no s’hi ha fet el manteniment.
Fins ara es pensava que l’augment dels boscos a Catalunya era una cosa positiva però ara s’està veient que una excessiva massa forestal esdevé negativa.
A vegades la gent pensa en la deforestació de l’Amazònia però aquí no parlem de deforestar Collserola. Els boscos d’aquí són sobretot pinedes que es van imposar a les rouredes i les alzines, les quals tapaven la llum solar i evitaven que el sotabosc creixés. El pi blanc o “pinus halepensis” no és originari d’aquí, el van portar els romans fa dos mil anys, i és una espècie que deixa passar la llum, afavoreix que creixi el sotabosc i aprofita els incendis per reproduir-se. Per tant, el pi blanc necessita gestió i s’ha de tallar. A la finca de Can Castellví, que té 70 hectàrees, el Pla Tècnic de Gestió de Millora Forestal que ens van fer va detectar que tenim 1.200 pins per hectàrea quan l’ideal seria que en tinguéssim 500 o 600. O sigui que sobren la meitat dels pins.
El problema d’una excessiva massa forestal és que l’aigua de la pluja queda retinguda a les capçades, s’evapora i no arriba a terra. Pensa que cada pi de 40 centímetres de diàmetre consumeix entre 80 i 100 litres d'aigua diaris, i que un bosc excessivament dens fa molts pins de tronc prim que s’apilen i s’estiren amunt competint per la llum. Aquests pins no tenen una bona base i quan hi ha una ventada cauen fàcilment. Un bosc gestionat -que en comptes de 1.200 arbres per hectària en tingués 400 o 500 esponjats i separats- creixeria més ferm i robust, i filtraria cap als aqüifers un 14% més l’aigua de la pluja. Això és molt!
Posem que en un any caiguin 500 litres per metre quadrat. Que un 14% d’aquests litres s’escorrin cap als aqüifers signifiquen 70 litres d’aigua! Multipliquem 70 litres per m2 per les 8.400 hectàrees que té el Parc de Collserola i ens adonarem de com canviaria el panorama si en comptes de tenir el bosc “desmadrat” -com el tenim ara-, el tinguéssim ben gestionat forestalment.
Això és la silvicultura?
Exacte, i hi ha molts sistemes. Un seria anar tallant fins a tenir un bosc regular, com un jardí, amb tots els arbres amb el mateix diàmetre. Un altre seria deixar créixer el bosc i tallar només aquells arbres que creixen torts o malament, i aquells als quals els hi “arriba el torn”, que vol dir que són en el seu punt òptim d’aprofitament perquè a partir de determinat diàmetre ja no creixeran gaire més. Un altre sistema de silvicultura és delimitar el tipus d’arbre que hi ha d’haver segons la zona. Per exemple, roures i alzines a les obagues, pinedes a les vessants de solell, i fer una gestió d’anar tallant i treient sense “apretar” molt. Personalment a mi m’interessa una gestió naturalista, propera a la natura. Un bosc és un sistema complex i a vegades accions que es fan amb una intenció provoquen el resultat contrari.
Per què no són rendibles els boscos econòmicament?
Antigament el plàstic i el formigó armat no existien. Les bigues de les cases i els embalatges eren de fusta, els forns i les cuines fucionaven amb llenya, fins i tot es feien escombres de bruc, i cordes trenant determinades plantes! Del bosc s’aprofitava tot, i això feia que fos rendible i al mateix temps estigués net. Era una silvicultura de recol·lecció, s’anava al bosc a recollir llenya com aquell qui va a buscar bolets. Es tallaven arbres segons les necessitats, però també s’agafaven branques mortes i seques, branques que ara ningú recull i que són el combustible perfecte per a un incendi. D’altra banda, en els inicis de Collserola com a espai natural protegit dominava la visió dels biòlegs conservacionistes, que deien que no s’havia de tocar res. Ara, en canvi, domina la visió dels enginyers forestals, que és més realista i toca més de peus a terra. Però és clar, fer la gestió forestal de tot Collserola vol dir que les administracions hi han d’abocar diners, fet que ara no passa.
De fet, Jaume Llansó, president de l’entitat Collserola Paisatge Viu, afirma que, per manca de responsabilitat política, el Parc de Collserola té el 60% del pressupost del que solia tenir i que actualment la seva principal despesa és pagar els treballadors.
L’actual administració del Parc Natural de Collserola està formada per un consorci d'ajuntaments i diferents administracions amb el que tothom hi té la seva part de responsabilitat. A vegades tens la sensació que als Ajuntaments, Generalitat, Diputació, AMB, etc, ja els hi va bé que es carreguin les culpes de tot als gestors del Parc com si la cosa no anés amb ells. Per exemple, jo tinc molt de tracte amb els guardes forestals de Collserola i sé que només en són quatre o cinc, i amb una mitjana d’edat de 60 anys. Com poden controlar un parc natural amb tant de poc de personal?
Al costat d’això, un altre problema molt gran que hi ha és la burocràcia, oi?
Només et diré que els permisos necessaris per fer les actuacions de prevenció d’incendis que he esmentat a l’inici han trigat un any a arribar! I també hi ha coses que fan riure. Per exemple, el Parc de Collserola fa gairebé vint-i-cinc anys ens va demanar permís per instal·lar a la nostra finca una bassa perquè els helicopters poguessin carregar aigua en cas d’incendi. Nosaltres vam cedir el terreny encantats, la bassa es va fer, però des de fa quatre anys l’AMB ens cobra l’impost de l’IBI per aquesta edificació. Ara fa poc els tècnics del Parc ens van demanar de poder ampliar la bassa i els ho vaig explicar. “No pot ser, és una edificació comunal, no heu de pagar res!”, van exclamar. I llavors et toca a tu, com a propietari, fer una instància i anar a l’AMB a explicar que has cedit gratuïtament el terreny, que allò no és un edifici privat, etc.
La manca d'humitat no només afecta Collserola, al Pirineu hi ha un 38% de mortalitat de bosc per aquest problema.
Amb la sequera estructural que patim aprofitar millor l’aigua de la pluja és de vital importància. Jo no havia vist mai la riera de Vallvidrera seca al seu pas pel pont de Can Castellví. Fa anys es deia que s’haurien de treure els pins blancs i només deixar els roures i les alzines, i ara penso que potser el pi blanc serà el que ens salvarà, perquè és un arbre adaptat a climes secs i que viu amb poca humitat gràcies a les seves fulles acícules, en forma d’agulla. Vés a saber si en un futur no gaire llunyà, a mesura que vagi minvant la pluviometria, el pi blanc no vagi pujant i colonitzi zones d’alta muntanya ...