Natàlia Gomà, psicòloga social: "Davant la fatiga per la pandèmia recomano, en primer lloc, acceptar el què ens està passant i pensar que és una cosa temporal, exercitar el cos per generar endorfines, i en acabar la jornada de teletreball sortir de casa i quedar amb d'altres persones"

 

 Tots portem molt de temps prenent mesures per evitar encomanar-nos del coronavirus, i els experts ja parlen de la “fàtiga per pandèmia”. Aquesta “fatiga per pandèmia” no té res a veure amb el daltabaix i el disgust que, per culpa del coronavirus, viuen les persones que han perdut la feina, o que han hagut de tancar el negoci, o que no han pogut fer el dol per la pèrdua d'un ésser estimat. 

 La “fàtiga per pandèmia” la viuen, o la vivim, les persones que no hem hagut de passar per tots aquests tràngols, però que, tanmateix, ens comença a afectar el fet de portar gairebé un any vivint amb restriccions, mantenint una actitud vigilant, sense poder sortir del municipi els caps de setmana, limitant el contacte amb amics i familiars, anant pel carrer sempre amb la mascareta posada ... Al mateix temps, com afecta a una persona que anava a treballar cada dia a una oficina, el fet que, de cop i volta, ja porti molts mesos seguits teletreballant, sortint poc o gens de casa? Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), el 60% dels europeus s'han sentit intranquils, tristos, irritables, desmotivats, estressats o amb dificultats per concentrar-se els últims mesos. 

 En parlem amb la psicòlogia social Natàlia Gomà. 



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista







[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 2-12-2020]



Anna Tresserra Rimbau, Doctora en Nutrició i expacient de càncer: "La malnutrició durant el tractament és la causa de fins a un 20% de les morts"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 567, octubre-novembre 2020, pàg.9


 Anna Tresserra i Rimbau va néixer a Molins de Rei l’any 1985, és llicenciada en Ciències Químiques (2008), en Ciència i Tecnologia d’Aliments (2010) i doctora en Nutrició i Salut (2014). Ha estat investigadora de l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV). Actualment és professora de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació, de la Universitat de Barcelona, dins del Departament de Nutrició, Ciències de l’Alimentació i Gastronomia. 



Cliqueu aquí per llegir la notícia







 Les ràdios i televisions locals emeten des del 5 d’octubre el programa “Què i com menjar durant el càncer”, una compilació de trenta-dues receptes elaborades per atenuar els efectes secundaris més comuns que apareixen amb aquesta malaltia. La iniciativa ha estat de la molinenca Anna Tresserra i Rimbau, professora de la Universitat de Barcelona, especialista en nutrició i salut, i expacient de càncer: 

“El gener del 2018 em van diagnosticar un càncer de tipus neuroendocrí al nas i al coll. Vaig haver de fer el típic tractament de quimioteràpia i radioteràpia durant sis mesos. Òbviament, el diagnòstic de la malaltia va tenir un gran impacte a la meva vida i vaig haver de deixar la feina, canviar la logística a nivell familiar i necessitar ajuda diària enpràcticament tot. D’altra banda, en el meu cas vaig haver de canviar moltíssimes coses en l’aspecte nutricional perquè la localització del tumor feia que em fos molt difícil menjar”.


 Un cop guarida, l’Anna va fer una festa per celebrar-ho i els seus amics li van regalar diners per invertir en un projecte de recerca relacionat amb la malaltia. Llavors va contactar amb el col·lega Raúl Zamora, investigador de l’Institut Català d’Oncologia i de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge, i juntament amb ell va posar fil a l’agulla a aquest problema de l’alimentació durant el tractament. Segons Raúl Zamora, la malnutrició és la responsable final d’entre un 10% i un 20% de les morts d’aquests pacients:

“Normalment tenen poca gana, problemes a l’hora d’empassar, nàusees, diarrees, restrenyiment, nafres a la boca, distorsió del sentit del gust i les olors dels menjars els molesten moltíssim, fet que ho complica encara més tot”.


 De fet, l’Anna Tresserra tot això ho va viure en primera persona: 

“Vaig tenir molts d’aquests símptomes i cada un d’ells tenia unes conseqüències diferents, per la qual cosa havia d’adaptar l’alimentació al que em passava en cada moment. De fet, no puc dir que seguís un tipus d’alimentació concreta durant tot el tractament, sinó que vaig haver-la d’anar canviant pràcticament cada setmana”. 


 La variabilitat de les molèsties és el que més la va afectar, al costat de la dificultat, a vegades, per entendre les instruccions de l’especialista: 

“Moltes vegades, quan ets a la consulta amb el metge i reps una informació, no et queda gravada al cap, o no et queda del tot clara, tot i que, potser, en aquell moment et penses que sí, però després arribes a casa i et sorgeixen un munt de preguntes. O potser, simplement, és que des del moment de la visita fins que arribes a casa, o al cap d’uns dies, de sobte et canvia completament la simptomatologia i el que el metge et va dir ja no et serveix”.


 Els continguts audiovisuals han estat produïts per la Xarxa Audiovisual Local (XAL) i han comptat amb el suport científic i tècnic de la Fundació Alícia, l’Institut Català d’Oncologia (ICO), l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV) i la Universitat de Barcelona (UB). Per una banda, es tracta d’aportar recomanacions generals als pacients durant el tractament del càncer, oferir videoreceptes per a simptomatologies molt determinades i recomanacions alimentàries per després d’haver patit la malaltia. 

 El programa “Què i com menjar durant el càncer” s’adreça a familiars i malalts, sense oblidar, però, que mai substitueixen els diagnòstics dels equips mèdics que en fan els seguiments. Segons Raúl Zamora i Anna Tresserra, “la nostra aportació és oferir tota aquesta informació de forma pràctica, en un format visual i atractiu, i amb idees per fer receptes fàcils perquè l’alimentació no sigui una cosa monòtona.” Pel fet de ser professora de nutrició i haver estat pacient de càncer, aquest projecte té per a ella molt de sentit:

“Tinc moltes ganes de veure’l créixer i de veure com altres persones en poden gaudir i se’n poden beneficiar”.





Rosa Ricart Riba, vídua de Vicenç Fernández: "Les persones que han vist el coronavirus de prop ja són responsables, el problema són les persones que a hores d'ara encara se'ls hi ha de dir les coses"


 El passat 10 d’octubre es va fer a Molins de Rei un homenatge a Vicenç Fernández, mort el passat 27 de març de 2020 a causa del coronavirus. L’Associació de Veïns del Barri del Canal, organitzadora de l’acte, també ha iniciat una recollida de signatures perquè un espai del barri porti el seu nom. En Vicenç Fernández va néixer a Marbella, a la província de Màlaga, un 30 d’agost de 1942. Va arribar a Molins de Rei amb 20 anys, es va casar l’any 1967 amb Rosa Ricart, i van anar viure al barrri del Canal a cavall entre l’any 1971 i 1972. L’any 1995 el Vicenç va entrar a la Junta directiva de l’Associació de Veïns d’aquest barri, i n'ha estat el president aquests darrers 14 anys. 


 La mort del Vicenç va causar, i encara causa, un fort impacte a la vila. Des d’aquest programa ens sumem al dol per aquesta pèrdua, especialment perquè vam tenir de locutor durant dues temporades un dels seus néts, en Pau Mercier Fernández. Per conèixer millor el tarannà del Vicenç, i també els reptes que ha d’encarar ara l’Associació de Veïns del Barri del Canal, hem convidat la Rosa Ricart, esposa del Vicenç, i la Montserrat Ramirez, que ha agafat el seu relleu en la presidència de l’Asssociació.







"Les persones que han vist el coronavirus de prop ja són responsables, i a les persones a les que a hores d'ara encara se'ls hi ha de dir les coses, per desgràcia, ja no ens faran cas." 
"Si es prenguessin les mesures mínimes de distància, higiene i mascareta, no caldria tancar cap bar ni cap restaurant. Fins i tot ara, que els han obligat a tancar, veig grups de persones que van a demanar-se el cafè i se'l prenen al carrer tots juntets, sense mascareta i sense distància, i el virus així es continua escampant. Per fer això ja valdria més que la restauració estigués oberta i els cambrers obliguessin els clients a seure amb la distància corresponent."














[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 11-11-2020]





Albert Cortina Ramos: "Cal conduir l'actual procés de canvi i no ser submisos a un poder tecnològic que si badem ens arrossegarà"

 

 L'Albert Cortina Ramos va néixer a Barcelona l’any 1961, viu a Sant Cugat del Vallès, i és advocat per la Universitat Autònoma de Barcelona i urbanista per la Universitat Politècnica de Catalunya. L’Albert fa anys que investiga les relacions entre l’humanisme i la tecnologia, i sobre aquest tema ha publicat diversos llibres: "¿Humanos o posthumanos? singularidad tecnológica y mejoramiento humano", "Humanidad infinita: desafíos éticos de las tecnologías emergentes", "Singulares: ética de las tecnologías emergentes en personas con diversidad funcional", i "Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica".



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista



Fotograma de la pel·lícula "Oblivion" (2013)




- Què opines Albert, la causa de que hi hagi tanta tecnologia és la pandèmia, o aquest model de societat tecnològica ja hi era, i la pandèmia només n'ha estat l'accelerador? 

 Aquest model de societat tecnològica estava començant a emergir, i algunes de les tendències que estem veient accelerades ja apuntaven a finals de l'any 2019. Per tant, abans d'aquest esdeveniment històric del covid-19 ja hi havia un augment de la presència de les tecnologies a la nostra vida, i en la nostra forma de treballar. El que ha fet la pandèmia és accelerar la necessitat d'utilitzar aquestes plataformes, aquestes tecnologies, perquè hi ha un tema clau, que és la no-presencialitat, el fet de no poder estar presents en una aula escolar, en una oficina, etc.

 Jo crec que durant els mesos de la primavera del 2020 tots vam patir la manca de preparació tecnològica dels nostres domicilis, dels llocs on estàvem confinats. La tendència hi era, però no estàvem preparats per aquesta acceleració. En canvi, potser en el segon confinament, aquesta tardor o hivern, veurem com, realment, la tecnologia, a partir del 5G, etc, en pocs mesos ens pot donar una sorpresa i accelerar una tendència que ja venia donada. 

 Jo crec que no tornarem a la vida d'abans, sobretot pel que fa a la presencialitat. Tu i jo, per exemple, en l'entrevista que em vas fer fa dos anys, érem els dos a l'estudi de Ràdio Molins de Rei. Avui, en canvi, jo sóc a casa meva, a Sant Cugat del Vallès, i tu ets a la Ràdio. I això fa reflexionar sobre si, els humans, poc a poc, serem prescindibles en els llocs i en determinades tasques. Per tant, és important que siguem conscients d'això, i que tinguem una certa prevenció per conduir aquest procés de canvi d'hàbits i costums a favor nostre, sense quedar sotmesos i submisos a un poder tecnològic que potser ens arrossega. 


- Molta gent abandona Nova York o fa plans per marxar-ne. Per exemple, al barri d’oficines de Manhattan, de 8.000 treballadors ja només n’hi van uns 500 perquè la majoria o els han despatxat o treballen des de casa. Aquest despoblament dels centres de les ciutats el podem viure a Barcelona? 

 Bé, només cal passejar-se aquestes setmanes pel centre de Barcelona. En aquesta època de l'any sempre hi havia hagut una activitat al carrer frenètica. En canvi, ara, si passeges pel Passeig de Gràcia, o Rambla de Catalunya, hi ha un silenci ... que sembla el silenci d'abans de la tempesta! Des d'un punt de vista de l'urbanisme no és bo que els centres de les ciutats es despoblin perquè això porta a la degradació i al conflicte social. I sí que és cert que, no només són les persones amb poder adquisitiu les que han decidit passar el confinament a la segona residència, també hi ha joves que han marxat de la ciutat perquè poden teletreballar des de pobles rurals, i al mateix temps gaudir de la seva qualitat de vida en plena natura. Per tant, aquest procés de buidat dels barris d'oficines, que ja està passant a Nova York, caldrà veure com evoluciona, sobretot en els llocs de treball del sector terciari. No sabem si serà un fet conjuntural d'aquesta segona fase de la pandèmia, o bé, pel contrari, es consolidarà com una crisi econòmica que farà que moltes de les persianes de comerços, bars i restaurants que avui es tanquen després no es tornin a pujar mai més.  


- Fa dos anys tu, en aquest programa, ens vas parlar de la quarta revolució industrial, i ens vas explicar que estava formada per tres revolucions que interactuen entre elles: intel·ligència artificial, biotecnologia i exploració interplanetària. Com relaciones tot el que estem vivint des de principis d’aquest any 2020 amb aquesta quarta revolució industrial?

 La revolució de la transformació digital, o la intel·ligència artificial, es pot veure en tot l'aspecte de la captació, monitorització i rastreig de les dades. Sabem que, en aquesta fase del capitalisme en la que estem, en el nostres sistema econòmic i social nosaltres som matèria primera de dades, som els que oferim les dades a un sistema econòmic que vol conèixer els nostres comportaments, les nostres reaccions, la nostra salut, la nostra situació biomètrica en qualsevol moment, la nostra posició de lloc a través dels satèl·lits i els sistemes GPS ... Per tant, aquesta revolució, que semblava teòrica, d'algoritmes i aplicacions de rastreig, de vigilància, de seguiment, etc, doncs comencem a veure que, a partir de la gestió sanitària, la tenim a molt prop. I aquesta confiança en l'eficàcia de la gestió de les dades no ens hauria de fer perdre el neguit per veure com es fan servir, geopolíticament fins i tot!

 Pel que fa a la revolució biotecnològica, la podem veure en aquesta estratègia global consistent en trobar una vacuna per solucionar la pandèmia. La majoria de la població creu que la solució estarà en trobar una vacuna immediata, i d'aquí a acceptar sense reserves la nanotecnologia introduïda en el cos, la modificació genètica, etc, només hi ha un pas! I és clar que tot això pot guarir malalties, però també hi ha d'altres factors que s'han de considerar, com ara les alteracions genètiques no previstes ni controlables, o els efectes secundaris que poden afectar el nostre ADN i el nostre sistema tal i com l'hem entès fins ara. Per tant, les possibles objeccions ètiques a tota aquesta manipulació de l’ésser humà poden passar a segon terme per aquesta urgència. 

 I la tercera, la de l'espai -que potser ens cau més lluny respecte al problema del virus-, cal tenir-la present perquè hi ha una elit que pensa que pot passar una catàstrofe a nivell mundial -una guerra nuclear, un asteroide, una pandèmia-, i que, per tant, per què no plantejar-se que una part de la humanitat pugui anar a viure fora de la Terra? I això no és ciència ficció! Ja es parla, fins i tot, de la cinquena revolució industrial al voltant de tota la indústria que aprofitaria els nous materials, l'energia, etc, que es pogués trobar en d'altres planetes. 


- Existeix una tecnologia neutra, o al darrera de qualsevol tecnologia sempre hi ha una ideologia?

 Jo crec que sempre hi ha, si no una ideologia, uns valors i una visió de l'ésser humà i del progrés. Avui la ciència és al centre de la nostra evolució, però hi ha hagut èpoques on la filosofia, el pensament, les arts, la teologia o l'espiritualitat han estat més al centre del que es podria considerar, en aquell moment, el "progrés" de la humanitat, amb una manera d'evolucionar més humanista. 

 Per contra, en aquests moments, la societat ha posat tots els ous en el mateix cistell: a favor d'un progrés accelerat de disrupció tecnològica, de canvis acceleradíssims, i a favor d'utilitzar artefactes exteriors, o a l'interior del cos, per augmentar les capacitats i potencialitats. I això ve generat per una antropologia i una manera de veure el món "transhumanista" que acompanya tot aquest procés, encara que no es digui explícitament. És la idea de la hibridació o la fusió de la nostra condició humana amb les màquines intel·ligents i la intel·ligència artificial. Molts científics de bona fe treballen pel bé de la humanitat, però estan abocats a la idea de que la tecnologia és la que ens salvarà, i no pas d'altres dimensions de l'ésser humà.


- Borja Vilallonga, en un article publicat a El Temps, afirma el següent: "La generació dels millennials ha vist tots els seus somnis destruïts, perquè va ser educada en unes aspiracions, les dels seus pares i germans grans, que ja no ha pogut materialitzar. I ja no parlem dels zoomers. Així, el tedi i la rebel·lia d’un món consumista, d’abundància i estructurat sobre la mort de l’esperit i l’enaltiment materialista ha deixat pas a una transició de nihilisme hedonista." 

Què significa "nihilisme hedonista"?

 El nihilisme és una doctrina filosòfica que considera que res no té sentit, començant per les nostres vides, que no tenen cap propòsit concret. I l'hedonisme seria com una doctrina moral que estableix que la satisfacció pròpia és la finalitat de la vida. És la recerca del plaer, del gaudi immediat, de "el meu desig és llei perquè l'important sóc jo i les meves circumstàncies", amb un gran individualisme sense cap visió col·lectiva o social. I és clar, si ajuntem nihilisme i hedonisme, el resultat és la manca d’ètica i de moral, una visió intranscendent de l'ésser humà.


- La classe mitjana s'esta acabant a la nostra societat?

 La crisi financera del capitalisme del 2008 ja va iniciar tot aquest procés de trencament de la classe mitjana, de l'estat del benestar, de tots aquells valors culturals que en van permetre el seu aflorament, si més no en aquesta illa, o oasi, que som Europa o Occident. Més que en termes d'ingressos, o de capital, aquesta classe mitjana creia en el valor de la democràcia i compartia uns valors comuns basats en l'esforç, en el mèrit, en la idea de la feina ben feta, en què si vals assoliràs un bon lloc de treball i podràs pujar en l'ascensor social, no pas per ser ric perquè si no ja no series classe mitjana, passaries a la categoria de "nou ric" o milionari. Jo crec que la primera crisi financera del 2008 ja va esquerdar aquest "edifici". I la crisi econòmica i social actual, conseqüència de la pandèmia, posarà encara més cap per avall aquest sistema per enfonsar-lo. 

 Aquest augment de la desigualtat caldria veure si està planificat, si aquest desmuntatge del "vell ordre" és farà com s'enderroquen els edificis, fent una voladura controlada que no provoqui danys a la gent que passa per la vorera. Per exemple, el gener o febrer de l'any que ve, a Davos, es reunirà el Fòrum econòmic mundial i parlaran de "resetejar" el sistema econòmic i financer. Per això fa com la impressió de que una certa elit econòmica i financera pretén conduir i fer una governança d'aquests canvis de valors. Sembla que estem iniciant, o volen iniciar, un "reseteig", un canvi en el sistema per crear un "globalisme tecnològic". 

 I és clar, si això ho ajuntes amb la resposta que t'he donat abans, de que sempre al darrera d'aquestes revolucions tecnològiques i científiques hi ha una ideologia i uns valors, doncs és clar que els valors tradicionals de la classe mitjana ja no tindran sentit. I te'n poso un exemple: si la intel·ligència artificial, o aquests algoritmes informàtics, resoldran molt millor que nosaltres les coses que ara fan els experts i els professionals, o els artistes, si aquests robots intel·ligents o autònoms ho faran millor, què ensenyarem als nostres fills? On quedarà la cultura de l'esforç i del mèrit? En què consistirà el valor de l'esser humà en aquest nou ordre mundial basat en el neoliberalisme tecnològic global? 


- El gener del 2020, abans dels devastadors efectes econòmics de la pandèmia i el confinament, l'informe Foessa advertia que a Catalunya hi havia un 35% de la població en precarietat ininterrompuda i un 20% en exclusió social. Això és més de la meitat de la població! En l’entrevista que et vaig fer fa dos anys va sortir el tema de la “renda bàsica universal”, que vol dir que, encara que no tinguis feina en tota la teva vida, l'Estat et donarà uns diners per viure. Recordo que vas ser molt crític, et feia por que tota una societat subvencionada perdés el sentit del treball. Encara penses igual?

 És una pregunta difícil, perquè aquesta nova realitat, aquest nou ordre econòmic global, portarà una llarga etapa de fragmentació, segregació, i desigualtat en les properes dècades. Per tant, fins que no domestiquem democràticament nosaltres -o els nostres descendents- el pitjor d'aquestes noves tendències injustes -igual com va haver de fer la societat del segle XIX i principis del XX-, sí que té sentit que hi hagi una renda universal per evitar que siguin insostenibles aquestes greus situacions personals i familiars que vindran, i que no hi hagi un esclat social. El perill és que, si això s'enquista i es cronifica, els fills de l'actual classe mitjana s'hi adaptaran, perquè no en tindran altre remei, i esdevindran "descartats" -com diu el Papa Francesc-, humans obsolets i esclaus d'aquest nou ordre mundial que ja no els necessita per funcionar. 

 És possible que en aquesta etapa de transició necessitem aquesta renda bàsica, però també caldrà veure com es generen els recursos per pagar-la. Hi ha qui parla de que, en un futur, aquests automatismes i robots haurien de pagar impostos per poder mantenir aquest estat subvencionat de renda bàsica universal. Però la meva preocupació és que es creï una cultura on no tingui sentit la pròpia vida -el nihilisme que dèiem abans- i que es digui: "com que a mi ja em paguen la subsistència, evadeixo la meva frustració amb videojocs i realitat virtual". De fet, ja hi ha pel·lícules de ciència ficció que donen pistes d'aquest tipus de societat distòpiques. Aquí no hi volem arribar, per tant, com a societat ens hem d'anticipar per no crear una generació, o dues, o tres, que visquin una vida sense sentit. El treball dignifica i dóna sentit a la persona humana dins la societat.


- El virus que estem patint no ens està fent res més que el què nosaltres fem al planeta quan extingim espècies animals o alterem els ecosistemes amb la sobreexplotació de recursos naturals? Les darreres encícliques del Papa Francesc, “Laudato si” i “Fratelli tutti”, van en aquest sentit?

 Som lliures, per tant, també som lliures per al pecat. En terminologia cristiana, bona part del deteriorament dels ecosistemes i del medi ambient -la Creació-, és conseqüència del nostre propi pecat. Per tant, la destrucció del planeta, de les nostres societats, del propi ésser humà, és el contrari de les dues coses bàsiques que demanen aquestes encícliques: que ens n'hem d'ensortir junts perquè som germans i vivim en una casa comuna, i la idea de que no som els amos de la Creació, només en som els seus custodis. Unes idees que, d'altra banda, poden ser compartides des d'una visió secular per qualsevol persona que cregui en la fraternitat humana. Això és tot el contrari del que diu la filosofia transhumanista, que és la que hi ha al darrera d'aquesta visió de posar totes les nostres esperances en la tecnologia i la seva força, com si fóssim amos i senyors de tot.

 Si em permets una reducció simplista, si els humans som com un virus, doncs la solució és que ens exterminin, i quants menys siguem en el planeta, millor. I a veure quin gestor o polític té valor de dir que, per millorar les condicions dels ecosistemes, i no sobreexplotar-los, cal eliminar bona part de la població com si fos un virus! 

 De fet, hi ha filosofies o tendències que diuen que l'ésser huma és qui sobra en el planeta, i durant el confinament molts comentaristes deien en els mitjans: "que bé que ha respirat la Terra quan hem estat tots tancats". Jo, des del meu humanisme cristià, no hi participo d'aquestes idees, i les dues encícliques del Sant Pare crec que tampoc. Abans d'eliminar la humanitat de la Terra, com si fos un virus, amb una guerra nuclear o qualsevol agenda programada, potser hauríem de seguir el que ens diu el Papa a l'encíclica "Laudato si", i sobretot ara, en la nova encíclica "Fratelli tutti": la humanitat som una família en una casa comuna -el planeta Terra-, i hem de cuidar-nos tots els que hi som en aquests moments, i les generacions futures que vindran. La solució passa per canviar la nostra visió de les "necessitats", i no caure en aquest nihilisme hedonista del que parlàvem abans. Perquè si només importo jo, i la satisfacció dels meus desitjos, i aquesta actitud la multipliquem pels milers de milions que som en el planeta, doncs ens n'anem al col·lapse!  

 Per tant, el camí és aquesta idea de construir el bé comú en aquest món globalitzat -com diu el Papa-, i la necessitat d'entendre'ns, cosa molt difícil, d'altra banda, quan hi ha tantes cosmovisions i creences diferents, cada una d'elles amb una visió de l'ésser humà i de com ha de ser el desenvolupament integral de la persona en tota la seva dignitat i llibertat. 





[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 30-9-2020]



Raúl Ventura, professor de tecnologia i fundador de l'associació Makers Molins de Rei: "Una senyora gran em va confessar que no havia sortit de casa en tres mesos i que aquell dia havia sortit expressament per participar en la nostra recapta solidària"

 

 El grup d’afeccionats a les impressores 3D Makers Molins de Rei va organitzar, el passat 6 de juny, la jornada "Salvaorelles per aliments" amb l’objectiu de recollir aliments i altres tipus de material que havien sol·licitat Creu Roja i Càritas per tal d’ajudar les persones més necessitades de la vila. Per incentivar a la participació les persones que van aportar aliments van ser obsequiades amb un salvaorelles, una peça en la qual es col·loquen les gomes de la mascareta perquè no s’agafin directament a les orelles i fer que sigui més còmode portar-les. Els qui aportaven més quantitat d’aliments rebien altres obsequis, com clauers o figuretes fetes en impressió en 3D. La recollida es va fer de les 10 del matí a les 6 de la tarda en dos punts instal·lats a la plaça de la Llibertat i al Parc de la Mariona, i es van aconseguir en total més de tres tones d'aliments!



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista sencera



 Càritas Interparroquial Molins de Rei ha emès un comunicat en el qual, en nom de les 22 famílies beneficiades, vol agrair aquesta iniciativa solidària i fa un esment especial als organitzadors, voluntaris i veïns que hi han col·laborat amb les seves aportacions. “Davant tants rostres marcats per històries de dolor i angoixa, iniciatives com aquesta i moltes més respostes de generositat i solidaritat de particulars i sectors de la societat ens donen força per mantenir obertes les mans i els cors. Càritas (significa ‘amor’), que és l’acció social de l’Església, des de la seva visió cristiana, considera que aquestes respostes d’amor ens deixen un missatge d’esperança”, conclou el comunicat.





















[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 30-9-2020]



Sara Suárez Pubill, entrenadora de gimnàstica rítmica inclusiva: "Volem la inclusió dels esportistes amb discapacitat intel·lectual en els clubs esportius ordinaris"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 566, setembre 2020, pàg. 8-9


 El diumenge 24 de novembre de 2019 es va fer a Manresa la fase final de la II Copa Catalana de Rítmica amb 800 gimnastes participants, entre les quals una vintena amb discapacitat intel·lectual. La Federació Catalana de Gimnàstica és de les poques que inclou aquestes esportistes en les seves competicions oficials i la Sara Suárez Pubill és una de les responsables d’aquesta fita històrica. Ella és llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, té un màster en formació del professorat i és doctora en Ciències de l’Educació i Esport, professora d’educació física en un institut d’ensenyament secundari i fundadora del Club Esportiu Jeroni de Moragas. La Sara fa set anys que viu a Molins de Rei amb la seva parella.



Cliqueu aquí per llegir l'entrevista sencera



Sara Suárez Pubill el dia de l'entrevista



ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Com va començar el teu vincle amb l’esport adaptat?

SARA SUÁREZ PUBILL (S.S.P.): A l’institut on estudiava el Batxillerat hi havia una professora d’educació física que tenia una filla amb una discapacitat. Ella em va suggerir que fes el treball de recerca sobre esport adaptat i així va ser com vaig conèixer aquesta realitat, que em va seduir des del primer moment. Quan vaig començar la universitat, mentre estudiava, vaig voler combinar les meves primeres feines amb aquest col·lectiu i a les tardes feia de monitora d’activitats extraescolars a l’Escola d’Educació Especial Jeroni de Moragas, de Barcelona. Allà vaig observar que, per les capacitats de les persones amb síndrome de Down, la gimnàstica rítmica hi podia encaixar: són unes persones amb molta flexibilitat per la laxitud dels lligaments, tenen molta memòria, una ment molt preparada per seguir rutines i reproduir moviments i, al mateix temps, una gran sensibilitat per la música. De fet, quan comunicativament es tenen dificultats i la parla no serveix per definir o posar paraules al que se sent, el cos pot ser una altra forma de llenguatge. Llavors, l’Escola em va permetre començar una extraescolar de gimnàstica rítmica durant el curs 2009-2010 i, com que no en sabia, em vaig haver de formar fent un curs d’entrenadora de gimnàstica a l’Escola Catalana de l’Esport!


A.B.: I com vas passar de fer una extraescolar a fundar un club esportiu independent?

S.S.P.: De seguida em vaig adonar que funcionar com a extraescolar tenia la limitació que si no eres alumne de l’escola, no hi podies participar i que si deixaves l’escola, abandonaves la pràctica esportiva. Llavors, amb unes companyes vam decidir crear un club independent i demanar a l’Ajuntament de Barcelona un espai on poder entrenar. Així va ser com va néixer, l’any 2011, el Club Esportiu Jeroni de Moragas, en honor a aquest metge i pedagog català que va viure durant els anys 50 del segle passat, i també en reconeixement a l’escola d’educació especial on va començar tot.




Les quatre entrenadores del Club Esportiu Jeroni de Moragas



A.B.: Com funciona el Club Esportiu Jeroni de Moragas?

S.S.P.: El Club, el portem endavant amb tot l’amor del món quatre amigues i ho fem de forma voluntària perquè totes ja tenim les nostres professions: una és fisioterapeuta, dues són mestres i jo soc professora d’educació física. La modalitat esportiva que oferim és la gimnàstica rítmica i tenim disset esportistes, totes noies, si bé ens encantaria que també vinguessin nois. El Club és obert a persones amb discapacitat intel·lectual en general, però la majoria d’elles tenen la síndrome de Down. Només entrenem una hora i mitja un dia a la setmana, perquè trobarnos més dies seria complicat. Quan una família té un fill amb discapacitat, ha de cobrir un munt d’aspectes fora d’hores: visites al logopeda, sessions de fisioteràpia ... i com que no hi ha oferta esportiva d’aquest tipus enlloc més, les famílies fan l’esforç de venir de lluny. De fet, la majoria venen de fora de Barcelona i una d’elles, d’Igualada! De Molins de Rei, actualment tenim l’Estel Fusté Gómez.


A.B.: Per què és tan excepcional que una federació esportiva inclogui aquests esportistes en les seves competicions oficials?

S.S.P.: Nosaltres el que volíem és que les noies poguessin competir de forma normalitzada. El sistema esportiu és fet de tal manera que l’única opció que tenen les persones amb discapacitat de fer esport és a través d’una federació esportiva adaptada, només per a persones amb discapacitat. Al seu temps va ser un sistema brillant, quan ni tan sols existia aquest dret, però crec que avui és un model que ha de canviar, ja que qualsevol persona ha de poder anar a un club ordinari, fer esport i poder competir de manera normalitzada o més inclusiva. En aquest sentit, vam fer un treball molt a fons amb la Federació Catalana de Gimnàstica, perquè és la federació normalitzada del nostre esport. Jo tinc disset gimnastes que tenen una discapacitat intel·lectual i vull que puguin entrenar normal, en una instal·lació normal, en un club normal i competir de manera normal. Tot això sembla molt obvi, però no és gaire evident encara per a tothom. Llavors, la Federació Catalana de Gimnàstica hi va accedir i es va crear un reglament específic i una categoria nova. En la gimnàstica rítmica es funciona per nivells, del nivell 1 al 10, per la qual cosa nosaltres vam esdevenir el nivell 11. Finalment, la temporada 2018-19, per primer cop a la història, van poder competir en un Campionat de Catalunya ordinari!




Gimnastes del Club Jeroni de Moragas a la fase final de la II Copa catalana de rítmica a Manresa (24 de novembre de 2019)




Gimnastes del Club Jeroni de Moragas a la fase final de la II Copa catalana de rítmica a Manresa (24 de novembre de 2019)



A.B.: Devia ser molt emocionant per a vosaltres, oi?

S.S.P.: L’emoció de veure que arriba el dia del Campionat de Catalunya, que es reuneixen 800 gimnastes en un pavelló esportiu, amb o sense discapacitat, i que comparteixen vestidors, nervis, tapís, etc, no es pot descriure amb paraules. I l’únic que passa quan sortim a la pista és que el reglament que se’ns aplica és una mica diferent, fet que no és res de l’altre món perquè també hi ha diferències de reglament entre categories o entre sexes. El món de l’esport, en general, va com un passet al darrere de la societat pel que fa a inclusió. Si a la societat ja trobem que el ritme és lent, en l’esport encara ho és més. A l’hora de participar en competicions, si no encaixes en l’estructura de les categories establertes, no hi tens res a fer. Per tant, les opcions de pràctica per a persones amb discapacitat intel·lectual són mínimes encara a dia d’avui.


A.B.: Però existeixen organismes només per a persones amb discapacitat intel·lectual que organitzen les seves competicions, oi?

S.S.P.: Però és que nosaltres hem sortit del camí de l’esport “especial” i el que volem és la inclusió dels esportistes amb discapacitat intel·lectual en l’esport ordinari. Això ho hem aconseguit a Catalunya amb la Federació Catalana de Gimnàstica –tal com he explicat abans–, però encara no existeix a escala de Federació Espanyola, ni tampoc de la Federació Internacional de Gimnàstica. Són portes que estem intentant obrir. De fet, hi ha molt pocs esports on actualment això succeeix. Un d’ells és l’hoquei herba, en el qual nosaltres ens vam inspirar. Ells van començar per la Federació Catalana, després van convèncer l’Espanyola i finalment van acabar convencent la Federació Internacional. Actualment existeix la categoria “Hockey Plus”, on juguen a hoquei herba esportistes amb discapacitat intel·lectual. De fet, tots els grans equips d’hoquei herba, des del Barça fins l’Egara, de Terrassa, tenen un equip de la categoria “Hockey Plus”. En gimnàstica nosaltres som el “nivell 11” i en l’hoquei herba ho han batejat així, però és el mateix concepte: crear una categoria més, al costat de les altres, per als esportistes amb discapacitat intel·lectual.


A.B.: Llavors quina és la principal reivindicació que faries?

S.S.P.: A part d’intentar convèncer les federacions i canviar les estructures, és fonamental canviar l’estat de les coses des de baix i que els clubs s’atreveixin a acollir esportistes amb discapacitat intel·lectual. I això és relativament fàcil, i, de fet, aquesta transformació, de mica en mica, s’està fent. És una feina de formigueta, però a poc a poc es va entenent que el que és normal és ser diferent. Els clubs, les entitats esportives, han d’entendre l’esport com un cosa que tothom té dret a fer, amb discapacitat o sense: nois, noies, adults, infants ... Si de petits creixem compartint i coneixent, la inclusió social sorgirà de forma natural!


A.B.: Hi ha altres clubs esportius com el vostre?

S.S.P.: Vam començar aquesta batalla sols, però després s’hi va sumar el Club Rítmica Sitges Garraf i això ens va permetre organitzar la competició. Actualment competeixen quatre conjunts: tres del nostre club i un quart conjunt del club de Sitges. Per cert, els equips poden ser mixtos i en el club de Sitges hi ha un gimnasta noi!


A.B.: No es posen nervioses en les competicions actuant davant d’un jurat?

S.S.P.: Es posen nervioses tal com ens posaríem nerviosos tu i jo, i qualsevol persona que s’enfronti al repte de mostrar davant d’un altre allò en el que ha estat treballant. D’altra banda, la competició dona sentit a tot el que treballen durant els entrenaments. No és una simple exhibició, que ja n’han fet moltes! Pensa que és un col·lectiu que, per desgràcia, està acostumat a sentir una mirada de pena o focalitzada en l’error, en allò que no saben fer. En canvi, el dia de la competició, la mirada és sobre el que saben fer. És una mirada d’admiració i això és molt potent! Per a tothom és molt important sentir-se reconegut i aplaudit, i elles no en són una excepció.


A.B.: El professorat d’educació física surt de la universitat prou conscienciat i preparat per treballar amb aquests col·lectius?

S.S.P.: Gens ni mica. Quan vaig estudiar hi havia una assignatura que es deia “esport adaptat”, però quedava curta. Jo crec que és fonamental conèixer aquesta realitat, tan senzill com això. Les persones amb discapacitat són poc visibles, no les coneixem, i per això quan les tractem per primer cop no sabem com actuar. En canvi, quan interactues i coneixes, normalitzes, i ja no tens al davant persones amb la síndrome de Down: al davant hi tens l’Estel, l’Alba, la Paula... que s’han convertit en amigues teves.




Escalfant a la barra abans de començar l'entrenament




Foto de grup un dia d'entrenament



A.B.: Com és un dia d’entrenament al Club Esportiu Jeroni de Moragas?

S.S.P.: Per començar, a mesura que van arribant –perquè cadascuna té el seu ritme–, el que fem és una rotllana a la pista i preguntem com estan, com els ha anat la setmana, i a partir d’aquí comencem a escalfar. L’escalfament té dues parts: una primera part a la barra de ballet i una segona part al terra. La part principal de l’entrenament canvia segons el moment de la temporada. Si la competició encara queda molt lluny, fem activitats per treballar l’expressió corporal o elements tècnics nous que puguin resultar difícils per a elles, per anar pujant el llistó. Si tenim la competició a prop, el que fem és el muntatge de les coreografies i els corresponents assajos. És important que arribi el dia de la competició, perquè és el que dona sentit als entrenaments i és el que fa que es proposin reptes més difícils, com qualsevol esportista. De fet, a cap esportista li surten les coses a la primera. L’única diferència és que nosaltres hem de fer més repeticions.


A.B.: Quines satisfaccions t’aporta fer aquest voluntariat d’entrenadora de gimnastes amb discapacitat intel·lectual?

S.S.P.: És obvi que em compensa moltíssim, perquè si no, no li dedicaria tantes hores! Pensa que no solament és l’entrenament setmanal ... Mantenir un club esportiu suposa una càrrega de feina enorme de gestió administrativa que esgota i absorbeix molt: assegurances, tramitació de llicències, portar la comptabilitat ... Jo crec que és tan senzill com que em fa feliç entrenar amb elles. El dimarts és un dia marcat a la setmana que ja esperes!


A.B.: Com esteu vivint la pandèmia de la COVID-19?

S.S.P.: El col·lectiu de les persones amb discapacitat intel·lectual té, per definició, una salut molt delicada. Per exemple, la síndrome de Down és un trastorn genètic que no només comporta una dificultat en l’intel·lecte. En la mesura que els gens són a totes les cèl·lules de l’organisme, també comporta dificultats respiratòries, cardíaques i una alta probabilitat de patir càncer. I això mateix també passa en altres tipus de discapacitats. Com que són especialment vulnerables, veurem com fem la represa. N’hem parlat amb les famílies i farem el que les autoritats sanitàries permetin fer, però essent molt estrictes per no posar-les en risc. Si tenim dubtes, no arrencarem. D’altra banda, les videoconferències per entrenar durant el confinament les vam descartar. La comunicació amb elles és difícil i no haurien pogut fer-ho soles, i les famílies ja en tenien prou amb la situació que estaven passant. De totes maneres, si a partir del setembre o l’octubre podem, ens trobarem, ni que sigui a l’aire lliure, perquè la gimnàstica rítmica és salut mental i tots la necessitem.






Meritxell Campmajó: "Quan la mesura penal és la presó, la taxa de reincidència és del 30%, en canvi, quan la mesura penal és fer treballs comunitaris, la taxa baixa al 10%"

 

 Entrevista a Meritxell Campmajó Garcia, membre de la Comissió d'Àmbit Penitenciari i Execució Penal (CAPEP) de la federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS) i de la Taula de Participació Social. Des de 2012 treballa en l'àmbit de la justícia, dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives que gestiona l'associació INTRESS (Institut de Treball Social i Serveis Socials de Barcelona). Ha estat una de les impulsores del programa d'acompanyament postpenitenciari que gestiona la mateixa entitat, i participa en el desenvolupament de projectes innovadors.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista sencera




Reunió amb Ester Capella, Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya. En primer terme, Meritxell Campmajó Garcia.


En què consisteix el programa d'acompanyament postpenitenciari que gestiona la vostra associació?

 En una presó, hi ha diferents nivells de classificació: El primer grau és un règim de tancament o aïllament, i la persona no pot tenir cap mena de contacte amb ningú. En el segon grau, la persona té contacte amb els altres interns però no amb l'exterior. I en el tercer grau, ja pot fer sortides temporals de la presó, fet que facilita anar fent un procés per estar preparat el dia que toqui sortir en llibertat. En molts casos, però, el pas per la presó d'una persona s'acaba en el segon grau, perquè ja ha complert la pena i obligatòriament ha de sortir en llibertat. Llavors vam fer un estudi on va quedar demostrat que, la gran majoria d'aquestes persones que sortien dels centres penitenciaris en llibertat definitiva des del segon grau, en no haver fet sortides graduals, era molt difícil que fessin un correcte procés de reinserció. Una altra conclusió de l'estudi va ser constatar que, entre el 65% i el 85% de les persones que reincidien, ho feien entre el primer i el segon any d'haver sortit de la presó. És a dir, a més a més de sortir de cop i quedar completament vulnerables davant la societat, la majoria tenien una alta probabilitat de tornar a reincidir i cometre algun tipus de delicte.

 A partir d'aquí vam anar a cercar coneixement a fora per veure com ho feien en d'altres països, i vam veure que, si es creava una figura professional -un treballador social, un educador, un psicòleg, etc- que fes un acompanyament a aquestes persones durant un any a partir del moment de la sortida de la presó, la possibilitat de reincidència baixaria molt. Llavors vam dissenyar aquest programa d'acompanyament postpenitenciari que d'alguna manera fa de pont entre la presó i la societat. Tres mesos abans de que l'intern surti en llibertat, nosaltres anem al centre penitenciari, ens entrevistem amb la persona, i li oferim aquest programa d'acompanyament, que és voluntari. Planifiquem el que voldrà fer un cop surti, i un cop al carrer, durant un any té el seguiment d'un professional que l'acompanya en les diferents circumstàncies que es vagi trobant en la vida en llibertat. Per exemple, assegurar un bon control i seguiment mèdic si la persona té antecedents de consum de substàncies tòxiques, o assegurar que assisteix a tractaments de salut mental, si s'escau. Ells sols no se'n surten. Dins la presó han perdut l'entrenament en les habilitats socials. Pensa que hi ha gent que porta tants anys a la presó que no ha vist mai un mòbil! I com et mous avui, dins la societat, si no has tocat mai un mòbil? O com compres un bitllet de tren de Rodalies? Són coses quotidianes que per nosaltres són tan habituals que ni hi pensem que algú no pugui saber com es fan.  

 Aquest programa d'acompanyament postpenitenciari té un 80% d'adherencia, que vol dir que de les persones que es vinculen al programa, el 80% es mantenen en aquest seguiment, i aquesta és una molt bona dada! No hem d'oblidar que estem parlant de persones amb moltes dificultats perquè al llarg de la seva estada a la presó han perdut les relacions que tenien, la xarxa familiar, etc, i això fa molt difícil poder reconstruir la seva vida. Són persones amb vides molt malmeses.  


Actualment estàs dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives. Què és una mesura penal alternativa?

 Es tracta d'una mesura en què la pena no es compleix dins un centre penitenciari sinó fora, a la comunitat. Hi ha alguns tipus delictius que el propi codi penal contempla que es puguin penar amb un treball en benefici de la comunitat. Aquests treballs comunitaris es desenvolupen en entitats sense afany de lucre, o en organismes públics, com ara ajuntaments, etc. El model de referència, quan es van crear les mesures penals alternatives, va ser el sistema penitenciari holandès. Quan la mesura penal és la presó, la taxa de reincidència és del 30%. En canvi, quan la mesura penal és fer treballs comunitaris, la taxa de reincidència baixa al 10%. 

 Això té una explicació, els professionals que acompanyem fem també una tasca socioeducativa. Agafem el delicte comès, i en el delicte hi veiem una oportunitat de canvi. Sí que és cert que les mesures penals alternatives s'apliquen sobretot quan es tracta d'un primer delicte, i per això és més senzill reinserir una persona que és el primer cop que delinqueix, que no pas una persona que ja té un llarg historial delictiu. D'altra banda, l'èxit de la mesura penal alternativa també rau en què no hi ha una ruptura amb la vida habitual de la persona, com sí que passa a la presó. Pensa que una de les causes de pèrdua de vivenda és l'ingrés a presó, ja que la persona perd la feina i deixa de pagar el lloguer o la hipoteca. En canvi, si la pena fos una mesura penal alternativa, això no passaria. Tornar a començar, després d'haver estat a la presó, és molt difícil si no tens feina, no tens casa, no tens vincles familiars, ... Per tant, sempre serà molt més fàcil la reinserció si la pena no és de presó i no es trenquen tots aquests vincles. Perquè, al final, el que volem com a societat és que aquella persona no cometi més delictes! Evidentment, les presons han de continuar existint perquè hi ha persones que, temporalment, han d'estar aïllades de la societat perquè, per la raó que sigui, en aquell moment poden suposar un perill, però, fora d'aquests casos, la presó en general és un càstig que no serveix.   







Quins són els països referents en aquest aspecte, països que fan una bona política penitenciària?

 Holanda i els països nòrdics en general. Si veiessis les seves presons, veuries que són grups d'apartaments o cases, on el que es fa bàsicament és educar. La majoria d'interns són persones que no han tingut un procés de criança o educació adequat des de que eren petits. Concepció Arenal deia "obriu escoles i tancarem presons". L'educació és el que ajuda a que la gent no entri en espirals delictives. Espanya té un codi penal lax, no tan rígid i estricte com d'altres països, però les penes de presó que imposa són, paradoxalment, de més anys. És sorprenent que tinguem condemnes tan llargues!


Catalunya té traspassades les competències penitenciàries, i recordo que el conseller Jordi Turull, havent estat a presons catalanes i a presons espanyoles, deia, concretament de la presó d’Estremera, que era un “aparcament”, amb molt poques activitats per als presos, i més pensada per servir de càstig que per rehabilitar. En canvi, les presons catalanes, ell veia que estan més enfocades a la reinserció, amb una gran oferta d’activitats que fan que el reclús sempre tingui alguna cosa per fer. És així, Meritxell?

 Sí, completament. Jo, per la meva feina, he compartit espais i fòrums de treball amb professionals d'altres comunitats autònomes i, efectívament, hi ha una part que és així. Per exemple, hi ha persones que han de complir un internament per temes de salut mental i tenen molts pocs llocs on fer-ho. Una persona de Salamanca se n'ha d'anar a València, a complir aquesta mesura! En canvi, aquí, a Catalunya, aquesta situació està molt més contemplada. D'altra banda, nosaltres tenim un model de propi, que és el Model de Rehabilitació de les Presons Catalanes, que en el seu moment va fer un esforç molt gran per tenir professionals de tractament enfocats a la reinserció: treballadors socials, psicòlegs, etc. A més, el Departament de Justícia, creu molt en el model de la justícia resturativa i de mesures penals alternatives. De fet, Catalunya és la comunitat autònoma que està executant més mesures penals d'aquest tipus. Actualment hi ha 8.000 persones dins els centres penitenciaris catalans, i la mateixa quantitat de persones complint mesures penals fora de la presó! En total 16.000 persones. Trobo sorprenent que aquestes dades siguin tan desconegudes. Espero que arribi un dia que el sistema penitenciari es conegui més pel model de les mesures alternatives que no per les presons.






He vist que a la vostra associació teniu un sistema de voluntariat previst. Que fan els vostres voluntaris?

 Per INTRESS el voluntari és una persona que suma valor i que mai substitueix un lloc de treball, si bé són a la frontera, ja que els professionals conviuen a la feina amb els voluntaris. En l'àmbit de les mesures penals alternatives no en tenim, de voluntaris, perquè aquesta figura no hi encaixa, però sí que en tenim en el servei d'acompanyament postpenitenciari. Aquí el voluntari fa de pont entre la persona que acaba de sortir de la presó i la comunitat, fent una tasca de tutor, de quedar per parlar o per acompanyar-la a fer una gestió, etc. I com que també gestionem centres d'infants i adolescents, aquí també hi tenim voluntaris que vénen a fer reforç escolar, ajudar a llegir, etc. I en els centres de salut mental que gestionem també hi vénen fer voluntaris a fer acompanyament.

 Vull aprofitar per dir que s'està portant a terme a Catalunya un programa, que va néixer a Anglaterra, que es diu Cercles de Suport i Responsabilitat. Aquest programa es basa en acompanyar persones que han comès delictes de tipus sexual amb infants. Aquestes persones tenen al seu voltant un professional i un cercle de voluntaris que els acompanyen, els escolten, i si detecten que hi pot haver una possible recaiguda, doncs donen l'alerta per anticipar i prevenir. Els voluntaris d'aquest programa han de tenir un grau de maduresa important, a part de que passen per uns processos de formació extensos, etc. Com he dit abans, aquest programa va començar a Anglaterra, va tenir èxit, i ara s'ha importat a Catalunya, on també està tenint èxit. La pedofília és una malaltia que es pot tractar, el problema és que és un tabú social i costa molt de parlar-ne. I al final aquestes persones no són monstres, són gent que conviuen cada dia entre nosaltres, i el què hem de procurar és que el què han fet no ho tornin a fer mai més. I una forma de tallar i evitar aquest tipus de maltracte tan greu, aquest delicte gravíssim, doncs és, precisament, acompanyar-los. En aquesta línia també hem obert un programa a les xarxes socials que es diu PrevenSI.  


El 28 d’agost de 2020, vas publicar al diari Ara un article celebrant dues notícies importants: D’una banda, que, després de l'informe del Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d'Europa, el departament de Justícia està completant la instal·lació d’un centenar de càmeres de videovigilància per evitar zones cegues a les presons de Brians i Ponent. I de l’altra, que des de l’inici de l’alarma sanitària s’han fet més de 56.000 videotrucades a les presons catalanes. Per què són importants aquestes accions? 

 Que es puguin fer videoconferències a les presons significa modernitzar-les. Encara que sigui virtual, el fet de que l'intern pugui estar cara a cara amb la família és molt millor que no pas una trucada telefònica. És molt important que la persona mantingui el contacte assíduament amb la família, o amb un voluntari, o algú que el connecti amb el món exterior i li expliquin coses que passen. Com he dit abans, quan una persona ha viscut molt de temps aïllada, després el seu procés de reinserció és molt més difícil. 

 I sobre les càmeres, doncs és un exercici de transparència. Un "zona cega" és una sala on pot passar alguna cosa que ningú veu, un espai que no es pot observar des de les zones de vigilància, i que tampoc queda enregistrat en el circuit tancat de càmeres. Això ve d'alguns casos puntuals de maltractament a presos, però en el fons també és bo per als funcionaris de presons, ja que també evita que puguin ser atacats, fet que a vegades també ha passat. En la mateixa línia d'abans, si l'intern és ben tractat dins la presó, després també serà més fàcil la seva posterior reinserció. Com va dir Fiódor Dostoievski, el grau de civilització d’una societat es mesura pel tracte que dispensa als seus i les seves preses. 


Dins de les moltes coses que feu a l’associació INTRESS sobre sensibilització social, m’ha cridat molt l’atenció un taller que es titula “noves masculinitats”. A qui s’adreça, en què consisteix, i quin és l’objectiu?

 El referent en aquest camp és Ritxar Bacete, el qual ha publicat diversos llibres sobre com redefinir el rol de l'home a la societat actual. Sobre el rol de la dona se n'ha debatut i se n'ha parlat molt, i més o menys, amb la seva incorporació al mercat laboral, el seu rol s'ha redefinit. En canvi, el de l'home, no. El rol de l'home continua tancat en l'estereotip del mascle fort, proveïdor i protector, com si res hagués canviat. Per tant, el que plantegem és que no hi ha un únic tipus d'home, sinó que n'hi ha diversos. I si d'això no se'n parla, aquest antic estereotip continua funcionant. Si des de petit un nen sent a dir que com a home ha de ser fort, etc, això li quedarà en l'adn i el condicionarà quan sigui gran. Per tant, el moviment de les noves masculinitats intenta deconstruir aquests missatges, i arribar a la conclusió de que no hi ha un únic model d'home, que n'hi ha tants com homes hi ha al planeta, amb comportaments diversos, amb el que s'han de poder acceptar tot tipus de gèneres. Aquest projecte el vam iniciar amb joves migrants, però veiem que és un projecte necessari per a tots els homes.       










[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 9-9-2020]





Joana Solans Roda: "Qui pateix càncer ha d’aprendre a portar la malaltia amb dignitat"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 565, juliol-agost 2020, pàg. 8-9


 L’Associació contra el Càncer AECC-Catalunya, de Molins de Rei, va iniciar un nou camí amb la Junta constituïda l’any 1998, integrada per deu dones i presidida per Joana Solans. El 30 de novembre de 2019 es va celebrar, al Foment CiA, la vintena i última edició del Sopar solidari contra el Càncer. Per aquest motiu quedem per conversar amb Joana Solans, i aprofitem l'avinentesa per repassar la seva trajectòria i la de l'entitat. 


Cliqueu aquí per descarregar l'entrevista



Joana Solans Roda



ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Vas néixer a Vinaròs (Baix Maestrat) i vas venir a viure a Molins de Rei quan tenies tretze anys, oi?

JOANA SOLANS (J.S.): Sí, el meu pare era de Vilassar de Mar i la meva mare de Vinaròs, i es van conèixer perquè ell era tècnic de teixits i filats i va anar a treballar de director a una fàbrica del poble de la mare. Allà vam néixer la Conxita –la historiadora i novel·lista–, l’Enric i jo. Quan tenia vuit anys ens vam traslladar tots a viure a Miranda de Ebro, també per motius de feina del pare, i allà va néixer la Dolors, la quarta germana. Finalment, l’any 1956, el pare va conèixer en una fira un empresari que li va proposar ser el “majordom” de la seva fàbrica tèxtil de Molins de Rei –l’encarregat en absència de l’amo– i tota la família ens vam traslladar a viure a la vila.


A.B.: A Molins de Rei hi passes la joventut, t’enamores, et cases, formes una família, i a l’edat de 47 anys tens un tumor...

J.S.: Sí, l’any 1990 vaig tenir un tumor i vaig descobrir el món de les persones malaltes de càncer. Llavors em vaig adonar que tant els malalts com les famílies dels malalts se n’amagaven, no en volien parlar, i això em va doldre. En aquell moment, les companyes que tenia al lloc on treballava s’hi referien com un “mal lleig” o un “mal dolent”, i jo un dia els vaig dir: “No és ni un mal lleig, ni un mal dolent; és una malaltia que es diu càncer i n’hem de parlar”, i llavors totes van desaparèixer! També em va passar un fet semblant amb una coneguda. Un dia li vaig dir que m’havien d’operar d’un càncer i em va etzibar: “això no es diu!”. Aleshores em vaig dir a mi mateixa que això no podia ser, que la malaltia s’havia de normalitzar, explicar que no necessàriament t’has de morir si et diagnostiquen càncer. I això s’havia de dir, perquè en no dir-ho, en aquella època només se sabia que algú tenia càncer quan es moria i la família ho feia públic. En canvi, n’hi havia molts que en tenien, però com que no ho deien, quan es curaven la gent no tenia manera de saber que se n’havien sortit d’un càncer i, per tant, no descobrien que no era una malaltia necessàriament mortal. 

 Aquesta va ser una de les raons principals que em van fer implicar en la lluita contra el càncer, al costat del fet de la mort d’una adolescent que m’era molt propera. Va coincidir que aquesta noia i jo vam passar la malaltia al mateix temps, però ella no se’n va sortir i jo sí, i no sé per què vaig considerar que hi tenia com un deute i que hi havia de fer alguna cosa. No podia quedar-me tan fresca pensant que ella havia mort i jo havia sobreviscut sense saber-ne el perquè, i ja està!


A.B.: Per què es tenia aquesta percepció tan negativa del càncer?

J.S.: Perquè era una malaltia molt dolorosa, llarga i sovint mortal. La gent que la tenia patia molt, no hi havia tots els tractaments pal·liatius que hi ha ara. A més, hi havia la falsa creença que era una malaltia infecciosa i ningú deia que tenia càncer per por que els altres, en sentir-ho, se n’apartessin per por d’encomanar-se. Ara és diferent pel fet que la mortalitat ha baixat molt gràcies als avenços mèdics.


A.B.: Un cop recuperada de la malaltia decideixes fer-te voluntària.

J.S.: Sí, l’any 1994 vaig començar a fer de voluntària a la planta d’oncologia infantil de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Allà vaig conèixer el doctor Josep Sánchez de Toledo, cap d’Oncologia i Hematologia Pediàtrica de l’Hospital, membre del Comitè Científic de l’Associació Espanyola contra el Càncer a Catalunya i president del Comitè Científic de la Federació d’Oncologia de Catalunya. Després, com que l’Hospital de la Vall d’Hebron em quedava molt lluny en transport públic, vaig fer de voluntària a l’Hospital Clínic de Barcelona, al Departament de Quimioteràpia. Quan la meva mare va emmalaltir, vaig haver de deixar-ho tot per tenir-ne cura i després ja vaig entrar a la Junta local de l’AECC a Molins de Rei.


A.B.: Per qui estava formada la Junta de Molins de Rei de l’AECC quan hi vas entrar?

J.S.: L’Associació contra el Càncer a la nostra vila va iniciar un nou camí amb la Junta constituïda l’any 1998, integrada per deu dones: Teresa Soler, Teresa Rius, Rosa Bogunyà, Clara Bacarisas, Conxita Basco, Olga Espinach, Conxita Roig, Magda Torrades, Rosa Roca i jo mateixa. Malauradament, algunes d’elles ja són mortes. Més endavant s’hi van incorporar la Rosa Padilla, l’Emília Sanz, la Joana Arnau, l’Anna Castellana i d’altres. Actualment som quinze persones i farà uns dos anys se’ns hi va incorporar el primer home, l’Eduard Escardó, que fa molta feina. Disposem d’un espai al Centre Cívic Federació Obrera on ens reunim un cop al mes.


A.B.: El passat 30 de novembre de 2019 es va celebrar, al Foment CiA, la vintena i última edició del Sopar contra el Càncer. Per què deixeu d’organitzar aquest sopar benèfic després de fer-ho durant vint anys seguits?

J.S.: Organitzar un sopar per a 275 persones porta molta feina, han passat vint anys i nosaltres ja no som tan joves com quan vam començar. Tanmateix, el Bot-Mol, la Unió de Botiguers de Molins de Rei, ha fet públic que a partir d’ara s’encarregarà de continuar organitzant-lo. Ja els vam dir que podien comptar amb el nostre suport i la nostra experiència acumulada al llarg de tots aquests anys!


A.B.: A què es destinen els diners recaptats en aquests sopars benèfics?

J.S.: En un primer moment, l’AECC destinava els recursos a centres d’investigació, com ara l’Institut Català d’Oncologia, i també a becar investigadors amb projectes de recerca sobre la malaltia. Quan va arribar la crisi econòmica, també es van destinar recursos a ajudar famílies de malalts amb necessitats concretes: medicaments, cadires de rodes, suport psicològic, etc.


A.B.: Quines altres activitats organitzeu al llarg de l’any?

J.S.: Bàsicament, informació sobre la malaltia i prevenció de riscos. A la Fira de la Candelera, per exemple, sempre hi tenim un estand informatiu i també a la mostra anual d’entitats solidàries de la vila, que es fa el mes de maig. Quan arriba l’estiu fem prevenció del càncer de pell regalant crema solar per als infants en un parada que posem a l’entrada de la piscina municipal. El 19 d’octubre, que és el Dia Mundial contra el Càncer de Mama, també posem una parada informativa al carrer de Baix i, finalment, per la Festa Major fem una col·lecta de diners pels carrers de la vila. D’altra banda, quan hi ha programes específics preparats des de la seu central de Barcelona, també els incorporem a la nostra activitat local. Per exemple, un any vam fer prevenció del càncer de colon; un altre any, del de pulmó, etc. Val a dir que aquestes activitats de presència al carrer sempre intentem complementar-les amb la conferència d’un expert en un local de la vila.


A.B.: Quin balanç fas de la feina feta durant tots aquests anys?

J.S.: Penso que hem fet una cosa important, que és que el càncer deixi de ser una cosa que no es pugui anomenar. Jo m’he trobat amb gent que no volia venir al nostre sopar solidari perquè es pensava que parlaríem de la malaltia! Per tant, l’important és que la societat molinenca sap que hi ha un grup de persones que hem passat la malaltia, que no ens hem rendit, que tenim una qualitat de vida magnífica i que estem disposades a ajudar altres persones que es trobin en una situació semblant. D’altra banda, també estic molt orgullosa de dir que som un grup d’amigues que hem estat durant molts anys colze a colze lluitant, que mai hem tingut cap diferència entre nosaltres i que sempre hem estat compromeses amb la feina de l’Associació.


A.B.: Què es recomana a algú a qui li acaben de diagnosticar un càncer?

J.S.: Avui dia existeix l’especialitat de la psicooncologia, precisament per fer una atenció psicològica individual a pacients de càncer i els seus familiars. De fet, a Molins de Rei, nosaltres havíem tingut un psicooncòleg que venia un cop a la setmana al Centre Cívic Federació Obrera per atendre les persones malaltes, però avui dia ja tots els hospitals en tenen, de psicooncòlegs. Quan a mi em van operar l’any 1990, no hi havia res de tot això. També cal tenir en compte que cada tipus de càncer és diferent i que ja d’entrada el metge et parla molt clar i et diu que o bé no hi ha res a fer o, ben al contrari, que aquell tumor no és res i que no anirà endavant. Per tant, el psicooncòleg s’ha d’adaptar al cas concret de cada pacient.


A.B.: Però tu, personalment, què diries?

J.S.: Jo, personalment, el que li diria a algú a qui acaben de diagnosticar un càncer és que se’n sortirà, que tingui esperança, que pensi que la medicina d’avui té un ventall de tractaments molt eficaços que abans no hi eren. Abans només hi havia radioteràpia i quimioteràpia, res més! Ara, en canvi, hi ha altres tractaments que aconsegueixen que la malaltia remeti i es quedi crònica, per exemple. L’important és tenir clar que “càncer” i “mort” no són sinònims. L’actitud del malalt és important per a ell mateix: com més bona sigui la seva actitud, millor ho portarà. Sigui com sigui, la família pateix molt i arriba un punt en què el malalt no vol que la família pateixi i fa veure que es troba bé i que no pateix. I questa actitud no es pot criticar. El malalt ha de ser conscient que és la seva malaltia i que és la seva responsabilitat. Per tant, no s’ha de repenjar en la família o els amics, ni anar-hi a plorar. Ha d’aprendre a portar-la amb dignitat.





Jordi Alarcos Carbonell: "Em nego a acceptar que l’esperança per una Veneçuela millor hagi fet les maletes i se n’hagi anat de vacances"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 563-564, febrer-juny 2020, pàg. 10-12


 Jordi Alarcos i Carbonell va néixer a Molins de Rei el 12 de desembre de 1958, va fer els estudis primaris a l’antiga escola Gual Villalbí –actualment l’Alzina-, l’educació secundària a cavall entre l’Institut Lluís de Requesens, els Salesians de Sant Vicenç dels Horts i els Salesians de Barcelona-Sarrià, i els estudis superiors a la Universitat Politècnica de Catalunya, per la qual és enginyer industrial especialista en màquines elèctriques. Religiós salesià entre el 1977 i el 1986, va ser ordenat sacerdot l’any 1993 a Veneçuela, país amb el que manté un fort vincle des de fa vint-i-sis anys. Actualment és professor a l’Institut Rambla Prim i rector de la Parròquia Maria Mitjancera de totes les Gràcies, de Barcelona. A Molins de Rei va ser professor de l’Institut Bernat el Ferrer entre els anys 2002 i 2006, i  membre del Consell Escolar de la vila durant deu anys (2003-2013).









Ciutat de La Guaira, al nord de Veneçuela, a només 30 Km de Caracas, la capital del país





Àngel Beumala (A.B.): Quin és el teu vincle amb Veneçuela?

Jordi Alarcos Carbonell (J.A.C.): L’any 1993 va venir a Barcelona el bisbe veneçolà Francisco de Guruceaga Iturriza i va explicar que a Caracas necessitaven capellans, perquè acabaven de fer una divisió administrativa de l’arquebisbat que suposava la creació de dos bisbats nous: La Guaira i Los Teques. Jo i un altre company de la Facultat de Teologia ens hi vam interessar, i llavors ens va dir: “Si vostès dos vénen a Veneçuela amb els estudis de teologia acabats jo els ordenaré sacerdots”. I així va anar, el dia 11 de març de l’any 1993 vam entrar al Seminari de La Guaira i vam esdevenir sacerdots el 14 d’agost del mateix any. A Veneçuela vaig exercir de sacerdot a la Parròquia San Bartolomé Apóstol, de Macuto, a la Catedral San Pedro Apóstol, de La Guaira, i a la Parròquia Nuestra Señora del Valle, de Catia La Mar.



A.B.: A part de la feina de capellà, quines tasques vas desenvolupar en aquestes parròquies veneçolanes?

J.A.C.: Jo sempre he tingut molt present la faceta social, i a Catia La Mar, que és on hi vaig estar més temps, la parròquia tenia dues cases buides en les què no s’hi feia res. Llavors vaig crear la Fundación Araguaney. En una de les cases vaig fer una escola de costura, uns tallers de ceràmica i una escola d’adults, i en l’altra hi vaig fer una llar d’infants, que allà en diuen “kínder”. Ho vaig legalitzar tot al ministeri d’educació, hi vaig posar un equip de mestres, etc.



A.B.: Com ho vas finançar tot això?

J.A.C.: Jo venia de Catalunya amb molta experiència de gestió en el món educatiu i sabia com moure’m amb l’administració. Per començar, a la fundació la vaig anomenar “araguaney” perquè és el nom de l’arbre nacional de Veneçuela, un arbre florit de color groc semblant a la ginesta, i així quedava com una cosa arrelada al país. Amb el projecte de la fundació sota el braç vaig trucar la porta de Petróleos de Venezuela i em van donar una subvenció, i amb això, i els diners que fèiem dels tallers, doncs ho anàvem mantenint. Les escoles d’adults i costura tenien en total 80 alumnes, i sumant-hi els que treballaven als tallers, allà hi havia més de cent persones! I tot partint de zero!



A.B.: L’any 1995 va morir el teu pare i vas tornar a Catalunya, oi?

J.A.C.: Sí, quan li vaig explicar al bisbe em va dir que li sabia molt de greu que marxés, i em va ensenyar un full de nomenament que tenia a punt per fer-me administrador de la diòcesi. Si bé vaig tornar a Catalunya, el vincle amb Veneçuela no l’he abandonat mai. De fet hi vaig cada any i m’hi estic un mes sencer. Actualment ajudo a l’església parroquial de la Inmaculada Concepción, en un barri de Caracas anomenat Sabana Grande que és molt popular.


[...]




Jordi Alarcos Carbonell el dia de l'entrevista




A.B.: L’any 1975 el president veneçolà Carlos Andrés Pérez va nacionalitzar el petroli, i el país va ser conegut amb el sobrenom de "Veneçuela Saudita" a causa del flux de petrodòlars. Avui se li retreu a aquell president que no va aprofitar per resoldre les desigualtats socials flagrants, la dependència exterior, etc. 

J.A.C.: Això s’ha de matisar perquè Carlos Andrés Pérez va tenir dos mandats: 1974-1979 i 1989-1993. I en el segon mandat va aplicar el pensament d’Arturo Uslar Pietri segons el qual calia “sembrar el petroli” per eixamplar la classe mitjana i evitar que el país estigués format només per dues classes socials, una de molt alta i una de molt baixa. Els ministres del seu segon mandat eren persones altament qualificades, formades a l’estranger gràcies al patrocini de la Fundación Gran Mariscal de Ayacucho, que va ser una fundació creada precisament per ell. I això es va notar. Quan jo hi vaig arribar l’any 1993 el bolívar era una moneda més forta que la pesseta espanyola! Ara ni t’explico com està el bolívar …   



A.B.: El 4 de febrer de 1992 hi va haver el primer intent fallit de cop d’estat de l’Hugo Chávez, i sis anys més tard, el novembre de 1998, aquest mateix militar es va presentar a les eleccions i les va guanyar. A partir d’aquí els entesos no es posen d’acord: Uns diuen que la inversió dels beneficis del petroli que va fer en projectes socials va ser una aposta seriosa pel desenvolupament, i d’altres diuen que va ser una mesura populista per tenir content el poble i al mateix temps desviar l’atenció del deteriorament general de l’economia. Tu què en penses?

J.A.C.: Com que ho he viscut et puc dir que és el segon cas. Chávez va tenir un moment en què el petroli anava a 100 dòlars el barril, i si observes avui com estan les escoles, els hospitals, els ferrocarrils, etc, et preguntes: “On van anar a parar tots aquells dòlars?” No n’ha quedat res! Segons la firma Global Scope, a l’abril del 2019, el portafoli de crèdits de la banca veneçolana equivalia a 337 milions de dòlars, mentre que el del sistema financer equatorià era de 30.540 milions, el panameny de 77.298 milions i el peruà de 77.797 milions. La contracció econòmica de Veneçuela és de tal magnitud que Banesco, el banc líder en crèdits, té un portafoli equivalent a 50 milions de dòlars, mentre que Pichincha, el principal banc de l'Equador, té una cartera de 6.482 milions de dòlars. És a dir, la banca veneçolana, en el seu conjunt, no pot prestar 1.000 milions de dòlars, una cosa que en altres països de la regió pot fer-la un banc mitjà!



A.B.: Consolidat en el poder, Hugo Chávez va accelerar les mesures per construir la seva versió del “socialisme bolivarià”, i ja des del primer moment hi va haver gent que deia que allò no funcionaria. Els que éreu allà també ho veieu, que no funcionaria? 

J.A.C.: Jo vaig trigar un any, o dos, a adonar-me’n, perquè en un primer moment el discurs d’Hugo Chávez me’l creia. Ell va fer el que li van dir Juan Carlos Monedero -un dels fundadors del partit espanyol Podemos-, i Alfredo Serrano Mancilla -el seu home a Caracas-, que és crear un vot captiu i clientelar amb un sistema semblant al PER andalús. A Veneçuela, aquest “PER andalús” s’anomenava Sistema Nacional de Misiones, i era un programa de diferents mesures socials basades en el principi del “tot regalat”. Una d’aquestes mesures va ser crear tres cadenes públiques de supermercats, i si una ampolla d’aigua mineral valia un euro, per exemple, ell en aquests supermercats públics la venia per 10 cèntims. I és clar, quan el petroli va començar a baixar dels 100 dòlars per barril als 60, i més tard als 40, aquesta despesa i moltes d’altres no es van poder mantenir. I a més a més, es va carregar el país perquè no va aprofitar la bonança econòmica per invertir en estructures productives alternatives al petroli que haguessin ajudat a compensar quan aquest baixés de preu. Jo aquest deteriorament l’he viscut perquè hi vaig cada any, a Veneçuela, i a part l’he anat veient en els meus veïns de l’edifici de Caracas on visc.



A.B.: Dius que avui la gent es refereix a la revolució bolivariana d’Hugo Chávez com la “robolución” … 

J.A.C.: Una de les coses que va prometre Hugo Chávez va ser que acabaria amb la corrupció i al final ha resultat ser més corrupte ell, i el seu entorn, que tots els anteriors mandataris veneçolans junts! A les persones que mai no havien tingut res, i que de sobte es tornaven riques gràcies a la corrupció, els veneçolans els anomenaven “boliburgueses”, de “burgueses bolivarianos”. I això que una de les frases més famoses de Chávez era que “ser rico es malo”! I és clar, aquesta doble moral, aquesta doble vida, la gent la va copsar. De fet, si ho vaig veure jo que era estranger, com no ho havien de veure els propis veneçolans? Pensa que cada tres mesos havien de canviar els directors d’aquests supermercats públics que he esmentat abans perquè robaven els diners i el menjar! I als hospitals públics passava el mateix, hi portaves el teu fill petit malalt i et deien: “los aparatos se dañaron”, “no llegaron los insumos”, etc. I llavors havies d’anar a una clínica privada, i amb dòlars o euros, t’agafaven de seguida! La corrupció era i és una cosa inaudita.



A.B.: Segons dades de l’ONU, quatre milions de veneçolans han sortit del país des del 2015 a causa de l’increment de la conflictivitat, la inseguretat i el desproveïment d’aliments i medicaments. Aquest èxode ha generat una crisi humanitària de grans proporcions als països receptors, especialment Colòmbia.

J.A.C.: El país de destinació dels migrants veneçolans depèn de la seva qualificació professional. Si són persones poc qualificades van a Colòmbia, on els anomenen “limpia pocetas” (renta lavabos). Si són, per exemple, enginyers, van a l’Argentina. Si són metges, van a Panamà, Brasil o Colòmbia. D’altra banda, un dels problemes que tenen les empreses veneçolanes en sectors com la banca, les companyies d’assegurances o les farmacèutiques, és que han de pagar una part del sou en bolívars i una altra part en dòlars per evitar que marxin els treballadors qualificats i l’alta i mitja gerència. Al mateix temps, molts treballadors que cobren el sou només en bolívars han decidit renunciar a la feina perquè no els compensa: només en transport per anar al lloc de treball ja gastarien més del que guanyen! Això és una tragèdia. Un pensionista a Veneçuela avui cobra una pensió, suposem, de 49.000 bolívars, i un tambor de sabó per la roba val 32.000 bolívars. Quan ho vaig veure vaig exclamar: “¿Si un jubilao lava la ropa luego cómo come?”



A.B.: El darrer cop que vas estar a Veneçuela va ser el passat juliol del 2019. Ens pots dibuixar un quadre ràpid del que vas veure?

J.A.C.: Jo, que fa 26 anys que conec Veneçuela, mai m’hagués imaginat que la veuria tan "africanitzada", i que els lectors em perdonin l’expressió. L’estat dels serveis de proveïment d’aigua, electricitat, telefonia, educació, salut, carreteres, transport, aliments, medicaments, benzina, etc, és de pronòstic reservat. Només arribar a l’aeroport de Maiquetía vaig ser testimoni de que molt poques línies aèries internacionals hi operen, i de que molts vols arriben i surten només al 50% de la seva capacitat. L'aparcament de l’aeroport no té empleats, ni cap mena de control de vigilància, només hi vaig veure un senyor gran amb vestit de la milícia bolivariana que em va demanar un donatiu per “passejar-se” per l’aparcament. Increïble però cert. El 22 de juliol vaig viure una apagada elèctrica a Caracas que va afectar el 90% de la ciutat i la majoria del país. Va durar des de les tres de la tarda fins la una de la matinada, i la resposta del ministre Jorge Rodríguez va ser dir que hi havia hagut un atemptat "electromagnètic". Ja no saben quina excusa posar per la pèssima gestió, corrupció, i nul manteniment i inversió en infraestructures. Segons el CIV (Col·legi d'Enginyers de Veneçuela), hi hagut 13.140 apagades elèctriques entre gener i juliol de 2019! Al barri de Caracas on visc han tancat molts comerços com ara “bodeguitas”, fleques, cafès, ferreteries, botigues d’electrodomèstics, etc. I de set tallers mecànics de reparació de cotxes que hi havia, actualment només n’hi ha un. Els altres van acomiadar el personal i van tancar. A l'avinguda Francisco de Miranda, la principal artèria de la ciutat amb gairebé 7 Km de llargada, la majoria de comerços tanquen entre les tres i les quatre de la tarda, i això també passa a molts comerços del centre comercial Sambil Caracas. Els motius són diversos: la manca de clients, la manca de mercaderia, i també el fet de que els treballadors han de marxar d’hora cap a casa per la manca de transport, ja que els autobusos s’espatllen i no hi ha diners per comprar recanvis. Llavors s’han de refiar d’uns camions de bestiar que han posat expressament per transportar la gent! Us imagineu que això passés a la Diagonal de Barcelona o en qualsevol centre comercial dels que hi ha per aquí? També hi ha un restaurant emblemàtic, La Estancia, a la urbanització La Castellana, que ja no obre els diumenges perquè no compensen les despeses de personal amb la clientela que hi assisteix. Per no parlar del munt de polígons industrials tancats i sense activitat econòmica de cap tipus. En aquest sentit, l'alcalde de Chacao -un municipi 100.000 habitants de la zona est de Caracas-  va dir que en un any havia tingut un 45% menys de contribuents d'activitats econòmiques.



A.B.: Es diu que a partir de les sis de la tarda Caracas és una ciutat fantasma perquè els seus habitants es tanquen a casa per evitar assalts, segrestos, morts violentes, etc. T’hi has trobat amb situacions d’aquestes? 

J.A.C.: Això fa quatre anys era veritat. Actualment, no. Com que no hi ha diners en efectiu, els lladres -“malandros” com els anomenen allà-, també han emigrat! Jo fa deu anys anava per Caracas molt pendent de que no m’atraquessin en certs barris i hores. Ara, en canvi, vaig molt tranquil. La dolarització, la inflació i la pujada de preus diària, han fet que tots els pagaments s’hagin de fer de forma electrònica,  ja sigui amb tarja o amb transferències per banca digital. I els caixers automàtics que no estan espatllats només permeten treure 5.000 bolívars amb tarja de dèbit del mateix banc, o 1.500 bolívars si la tarja és d’un altre banc. Això no dóna ni per pagar un cafè amb llet!



A.B.: L’opositor Juan Guaidó té el suport i el reconeixement dels Estats Units, i països de la regió han aprovat sancions contra Nicolás Maduro, l’actual president de Veneçuela. Malgrat tot, enmig de tot aquest caos, Maduro continua mantenint el poder i Guaidó no reverteix la situació. Com és possible?

J.A.C.: La meva percepció és que no hi ha govern, sinó ministres i alts càrrecs ben proveïts en els seus despatxos i cadires. Certament hi ha un grup de països de la regió que tenen aïllat i amb sancions el govern de Veneçuela, però també hi ha qui li dóna oxigen i m’estic referint al narcotràfic. Per mi, el què ha posat d’acord a 53 països del món per fer fora Maduro, incloent Canadà, Estats Units i part de la Unió Europea, no són les tortures a presos polítics ni la manca de democràcia i drets humans, sinó el problema de la droga. Cada dia entren i surten de Veneçuela avionetes carregades de droga amb la connivència de cinc o sis militars del règim. De fet, se sap que el dia 1 de maig de 2019 hi havia un avió preparat perquè el president Nicolás Maduro pogués exiliar-se a Cuba, amb el vist-i-plau dels Estats Units, però aquests cinc o sis membres del seu entorn li van impedir, entre ells Jorge Rodríguez, el ministre que es va fer famós per aturar l’entrevista que Jordi Évole feia a Maduro en el seu programa de televisió Salvados.



A.B.: Davant d’aquest panorama, com es pot desencallar la situació a Veneçuela, tu que hi has viscut i regularment hi vas cada any?

J.A.C.: A mi em consta que existeix a nivell internacional una mena de “pla Marshall” per a Veneçuela, perquè tot està malmès i s’ha de reconstruir, i perquè hi ha interessos en joc. Per exemple, hi ha 2.300 empreses espanyoles que no han marxat! La recepta és ben senzilla i ja la va donar Simón Bolívar quan va dir que “moral y luces son nuestras primeras necesidades”, és a dir, honradesa i tenir la formació adequada. En canvi, com he explicat, a Veneçuela avui hi ha molta gent en llocs de responsabilitat pública que no està preparada. Tanmateix, em nego a acceptar que l'esperança i la fe per una Veneçuela millor hagin fet les maletes i se n'hagin anat de vacances. No tinc cap dubte que, tard o d’hora, la llibertat democràtica i el progrés del noble poble veneçolà tornaran a aquella beneïda terra del “libertador”.







Jordi Alarcos fent un baptisme a la Catedral de La Guaira, Veneçuela, any 1993







Parròquia de Catia La Mar, i edifici de la Fundación Araguaney, Veneçuela, any 1994







Urbanització Mirabal de Catia La Mar, a Veneçuela, on dóna servei la Fundación Araguaney