Meritxell Campmajó: "Quan la mesura penal és la presó la taxa de reincidència és del 30%, en canvi, quan la mesura penal és fer treballs comunitaris, la taxa baixa al 10%"

 

 Entrevista a Meritxell Campmajó Garcia, membre de la Comissió d'Àmbit Penitenciari i Execució Penal (CAPEP) de la federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS) i de la Taula de Participació Social. Des de 2012 treballa en l'àmbit de la justícia, dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives que gestiona l'associació INTRESS (Institut de Treball Social i Serveis Socials de Barcelona). Ha estat una de les impulsores del programa d'acompanyament postpenitenciari que gestiona la mateixa entitat, i participa en el desenvolupament de projectes innovadors.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista sencera




Reunió amb Ester Capella, Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya. En primer terme, Meritxell Campmajó Garcia.


En què consisteix el programa d'acompanyament postpenitenciari que gestiona la vostra associació?

 En una presó, hi ha diferents nivells de classificació: El primer grau és un règim de tancament o aïllament, i la persona no pot tenir cap mena de contacte amb ningú. En el segon grau, la persona té contacte amb els altres interns però no amb l'exterior. I en el tercer grau, ja pot fer sortides temporals de la presó, fet que facilita anar fent un procés per estar preparat el dia que toqui sortir en llibertat. En molts casos, però, el pas per la presó d'una persona s'acaba en el segon grau, perquè ja ha complert la pena i obligatòriament ha de sortir en llibertat. Llavors vam fer un estudi on va quedar demostrat que, la gran majoria d'aquestes persones que sortien dels centres penitenciaris en llibertat definitiva des del segon grau, en no haver fet sortides graduals, era molt difícil que fessin un correcte procés de reinserció. Una altra conclusió de l'estudi va ser constatar que, entre el 65% i el 85% de les persones que reincidien, ho feien entre el primer i el segon any d'haver sortit de la presó. És a dir, a més a més de sortir de cop i quedar completament vulnerables davant la societat, la majoria tenien una alta probabilitat de tornar a reincidir i cometre algun tipus de delicte.

 A partir d'aquí vam anar a cercar coneixement a fora per veure com ho feien en d'altres països, i vam veure que, si es creava una figura professional -un treballador social, un educador, un psicòleg, etc- que fes un acompanyament a aquestes persones durant un any a partir del moment de la sortida de la presó, la possibilitat de reincidència baixaria molt. Llavors vam dissenyar aquest programa d'acompanyament postpenitenciari que d'alguna manera fa de pont entre la presó i la societat. Tres mesos abans de que l'intern surti en llibertat, nosaltres anem al centre penitenciari, ens entrevistem amb la persona, i li oferim aquest programa d'acompanyament, que és voluntari. Planifiquem el que voldrà fer un cop surti, i un cop al carrer, durant un any té el seguiment d'un professional que l'acompanya en les diferents circumstàncies que es vagi trobant en la vida en llibertat. Per exemple, assegurar un bon control i seguiment mèdic si la persona té antecedents de consum de substàncies tòxiques, o assegurar que assisteix a tractaments de salut mental, si s'escau. Ells sols no se'n surten. Dins la presó han perdut l'entrenament en les habilitats socials. Pensa que hi ha gent que porta tants anys a la presó que no ha vist mai un mòbil! I com et mous avui, dins la societat, si no has tocat mai un mòbil? O com compres un bitllet de tren de Rodalies? Són coses quotidianes que per nosaltres són tan habituals que ni hi pensem que algú no pugui saber com es fan.  

 Aquest programa d'acompanyament postpenitenciari té un 80% d'adherencia, que vol dir que de les persones que es vinculen al programa, el 80% es mantenen en aquest seguiment, i aquesta és una molt bona dada! No hem d'oblidar que estem parlant de persones amb moltes dificultats perquè al llarg de la seva estada a la presó han perdut les relacions que tenien, la xarxa familiar, etc, i això fa molt difícil poder reconstruir la seva vida. Són persones amb vides molt malmeses.  


Actualment estàs dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives. Què és una mesura penal alternativa?

 Es tracta d'una mesura en què la pena no es compleix dins un centre penitenciari sinó fora, a la comunitat. Hi ha alguns tipus delictius que el propi codi penal contempla que es puguin penar amb un treball en benefici de la comunitat. Aquests treballs comunitaris es desenvolupen en entitats sense afany de lucre, o en organismes públics, com ara ajuntaments, etc. El model de referència, quan es van crear les mesures penals alternatives, va ser el sistema penitenciari holandès. Quan la mesura penal és la presó, la taxa de reincidència és del 30%. En canvi, quan la mesura penal és fer treballs comunitaris, la taxa de reincidència baixa al 10%. 

 Això té una explicació, els professionals que acompanyem fem també una tasca socioeducativa. Agafem el delicte comès, i en el delicte hi veiem una oportunitat de canvi. Sí que és cert que les mesures penals alternatives s'apliquen sobretot quan es tracta d'un primer delicte, i per això és més senzill reinserir una persona que és el primer cop que delinqueix, que no pas una persona que ja té un llarg historial delictiu. D'altra banda, l'èxit de la mesura penal alternativa també rau en què no hi ha una ruptura amb la vida habitual de la persona, com sí que passa a la presó. Pensa que una de les causes de pèrdua de vivenda és l'ingrés a presó, ja que la persona perd la feina i deixa de pagar el lloguer o la hipoteca. En canvi, si la pena fos una mesura penal alternativa, això no passaria. Tornar a començar, després d'haver estat a la presó, és molt difícil si no tens feina, no tens casa, no tens vincles familiars, ... Per tant, sempre serà molt més fàcil la reinserció si la pena no és de presó i no es trenquen tots aquests vincles. Perquè, al final, el que volem com a societat és que aquella persona no cometi més delictes! Evidentment, les presons han de continuar existint perquè hi ha persones que, temporalment, han d'estar aïllades de la societat perquè, per la raó que sigui, en aquell moment poden suposar un perill, però, fora d'aquests casos, la presó en general és un càstig que no serveix.   







Quins són els països referents en aquest aspecte, països que fan una bona política penitenciària?

 Holanda i els països nòrdics en general. Si veiessis les seves presons, veuries que són grups d'apartaments o cases, on el que es fa bàsicament és educar. La majoria d'interns són persones que no han tingut un procés de criança o educació adequat des de que eren petits. Concepció Arenal deia "obriu escoles i tancarem presons". L'educació és el que ajuda a que la gent no entri en espirals delictives. Espanya té un codi penal lax, no tan rígid i estricte com d'altres països, però les penes de presó que imposa són, paradoxalment, de més anys. És sorprenent que tinguem condemnes tan llargues!


Catalunya té traspassades les competències penitenciàries, i recordo que el conseller Jordi Turull, havent estat a presons catalanes i a presons espanyoles, deia, concretament de la presó d’Estremera, que era un “aparcament”, amb molt poques activitats per als presos, i més pensada per servir de càstig que per rehabilitar. En canvi, les presons catalanes, ell veia que estan més enfocades a la reinserció, amb una gran oferta d’activitats que fan que el reclús sempre tingui alguna cosa per fer. És així, Meritxell?

 Sí, completament. Jo, per la meva feina, he compartit espais i fòrums de treball amb professionals d'altres comunitats autònomes i, efectívament, hi ha una part que és així. Per exemple, hi ha persones que han de complir un internament per temes de salut mental i tenen molts pocs llocs on fer-ho. Una persona de Salamanca se n'ha d'anar a València, a complir aquesta mesura! En canvi, aquí, a Catalunya, aquesta situació està molt més contemplada. D'altra banda, nosaltres tenim un model de propi, que és el Model de Rehabilitació de les Presons Catalanes, que en el seu moment va fer un esforç molt gran per tenir professionals de tractament enfocats a la reinserció: treballadors socials, psicòlegs, etc. A més, el Departament de Justícia, creu molt en el model de la justícia resturativa i de mesures penals alternatives. De fet, Catalunya és la comunitat autònoma que està executant més mesures penals d'aquest tipus. Actualment hi ha 8.000 persones dins els centres penitenciaris catalans, i la mateixa quantitat de persones complint mesures penals fora de la presó! En total 16.000 persones. Trobo sorprenent que aquestes dades siguin tan desconegudes. Espero que arribi un dia que el sistema penitenciari es conegui més pel model de les mesures alternatives que no per les presons.






He vist que a la vostra associació teniu un sistema de voluntariat previst. Que fan els vostres voluntaris?

 Per INTRESS el voluntari és una persona que suma valor i que mai substitueix un lloc de treball, si bé són a la frontera, ja que els professionals conviuen a la feina amb els voluntaris. En l'àmbit de les mesures penals alternatives no en tenim, de voluntaris, perquè aquesta figura no hi encaixa, però sí que en tenim en el servei d'acompanyament postpenitenciari. Aquí el voluntari fa de pont entre la persona que acaba de sortir de la presó i la comunitat, fent una tasca de tutor, de quedar per parlar o per acompanyar-la a fer una gestió, etc. I com que també gestionem centres d'infants i adolescents, aquí també hi tenim voluntaris que vénen a fer reforç escolar, ajudar a llegir, etc. I en els centres de salut mental que gestionem també hi vénen fer voluntaris a fer acompanyament.

 Vull aprofitar per dir que s'està portant a terme a Catalunya un programa, que va néixer a Anglaterra, que es diu Cercles de Suport i Responsabilitat. Aquest programa es basa en acompanyar persones que han comès delictes de tipus sexual amb infants. Aquestes persones tenen al seu voltant un professional i un cercle de voluntaris que els acompanyen, els escolten, i si detecten que hi pot haver una possible recaiguda, doncs donen l'alerta per anticipar i prevenir. Els voluntaris d'aquest programa han de tenir un grau de maduresa important, a part de que passen per uns processos de formació extensos, etc. Com he dit abans, aquest programa va començar a Anglaterra, va tenir èxit, i ara s'ha importat a Catalunya, on també està tenint èxit. La pedofília és una malaltia que es pot tractar, el problema és que és un tabú social i costa molt de parlar-ne. I al final aquestes persones no són monstres, són gent que conviuen cada dia entre nosaltres, i el què hem de procurar és que el què han fet no ho tornin a fer mai més. I una forma de tallar i evitar aquest tipus de maltracte tan greu, aquest delicte gravíssim, doncs és, precisament, acompanyar-los. En aquesta línia també hem obert un programa a les xarxes socials que es diu PrevenSI.  


El 28 d’agost de 2020, vas publicar al diari Ara un article celebrant dues notícies importants: D’una banda, que, després de l'informe del Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d'Europa, el departament de Justícia està completant la instal·lació d’un centenar de càmeres de videovigilància per evitar zones cegues a les presons de Brians i Ponent. I de l’altra, que des de l’inici de l’alarma sanitària s’han fet més de 56.000 videotrucades a les presons catalanes. Per què són importants aquestes accions? 

 Que es puguin fer videoconferències a les presons significa modernitzar-les. Encara que sigui virtual, el fet de que l'intern pugui estar cara a cara amb la família és molt millor que no pas una trucada telefònica. És molt important que la persona mantingui el contacte assíduament amb la família, o amb un voluntari, o algú que el connecti amb el món exterior i li expliquin coses que passen. Com he dit abans, quan una persona ha viscut molt de temps aïllada, després el seu procés de reinserció és molt més difícil. 

 I sobre les càmeres, doncs és un exercici de transparència. Un "zona cega" és una sala on pot passar alguna cosa que ningú veu, un espai que no es pot observar des de les zones de vigilància, i que tampoc queda enregistrat en el circuit tancat de càmeres. Això ve d'alguns casos puntuals de maltractament a presos, però en el fons també és bo per als funcionaris de presons, ja que també evita que puguin ser atacats, fet que a vegades també ha passat. En la mateixa línia d'abans, si l'intern és ben tractat dins la presó, després també serà més fàcil la seva posterior reinserció. Com va dir Fiódor Dostoievski, el grau de civilització d’una societat es mesura pel tracte que dispensa als seus i les seves preses. 


Dins de les moltes coses que feu a l’associació INTRESS sobre sensibilització social, m’ha cridat molt l’atenció un taller que es titula “noves masculinitats”. A qui s’adreça, en què consisteix, i quin és l’objectiu?

 El referent en aquest camp és Ritxar Bacete, el qual ha publicat diversos llibres sobre com redefinir el rol de l'home a la societat actual. Sobre el rol de la dona se n'ha debatut i se n'ha parlat molt, i més o menys, amb la seva incorporació al mercat laboral, el seu rol s'ha redefinit. En canvi, el de l'home, no. El rol de l'home continua tancat en l'estereotip del mascle fort, proveïdor i protector, com si res hagués canviat. Per tant, el que plantegem és que no hi ha un únic tipus d'home, sinó que n'hi ha diversos. I si d'això no se'n parla, aquest antic estereotip continua funcionant. Si des de petit un nen sent a dir que com a home ha de ser fort, etc, això li quedarà en l'adn i el condicionarà quan sigui gran. Per tant, el moviment de les noves masculinitats intenta deconstruir aquests missatges, i arribar a la conclusió de que no hi ha un únic model d'home, que n'hi ha tants com homes hi ha al planeta, amb comportaments diversos, amb el que s'han de poder acceptar tot tipus de gèneres. Aquest projecte el vam iniciar amb joves migrants, però veiem que és un projecte necessari per a tots els homes.       










[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 9-9-2020]





Joana Solans Roda: "Qui pateix càncer ha d’aprendre a portar la malaltia amb dignitat"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 565, juliol-agost 2020, pàg. 8-9


 L’Associació contra el Càncer AECC-Catalunya, de Molins de Rei, va iniciar un nou camí amb la Junta constituïda l’any 1998, integrada per deu dones i presidida per Joana Solans. El 30 de novembre de 2019 es va celebrar, al Foment CiA, la vintena i última edició del Sopar solidari contra el Càncer. Per aquest motiu quedem per conversar amb Joana Solans, i aprofitem l'avinentesa per repassar la seva trajectòria i la de l'entitat. 


Cliqueu aquí per descarregar l'entrevista



Joana Solans Roda



ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Vas néixer a Vinaròs (Baix Maestrat) i vas venir a viure a Molins de Rei quan tenies tretze anys, oi?

JOANA SOLANS (J.S.): Sí, el meu pare era de Vilassar de Mar i la meva mare de Vinaròs, i es van conèixer perquè ell era tècnic de teixits i filats i va anar a treballar de director a una fàbrica del poble de la mare. Allà vam néixer la Conxita –la historiadora i novel·lista–, l’Enric i jo. Quan tenia vuit anys ens vam traslladar tots a viure a Miranda de Ebro, també per motius de feina del pare, i allà va néixer la Dolors, la quarta germana. Finalment, l’any 1956, el pare va conèixer en una fira un empresari que li va proposar ser el “majordom” de la seva fàbrica tèxtil de Molins de Rei –l’encarregat en absència de l’amo– i tota la família ens vam traslladar a viure a la vila.


A.B.: A Molins de Rei hi passes la joventut, t’enamores, et cases, formes una família, i a l’edat de 47 anys tens un tumor...

J.S.: Sí, l’any 1990 vaig tenir un tumor i vaig descobrir el món de les persones malaltes de càncer. Llavors em vaig adonar que tant els malalts com les famílies dels malalts se n’amagaven, no en volien parlar, i això em va doldre. En aquell moment, les companyes que tenia al lloc on treballava s’hi referien com un “mal lleig” o un “mal dolent”, i jo un dia els vaig dir: “No és ni un mal lleig, ni un mal dolent; és una malaltia que es diu càncer i n’hem de parlar”, i llavors totes van desaparèixer! També em va passar un fet semblant amb una coneguda. Un dia li vaig dir que m’havien d’operar d’un càncer i em va etzibar: “això no es diu!”. Aleshores em vaig dir a mi mateixa que això no podia ser, que la malaltia s’havia de normalitzar, explicar que no necessàriament t’has de morir si et diagnostiquen càncer. I això s’havia de dir, perquè en no dir-ho, en aquella època només se sabia que algú tenia càncer quan es moria i la família ho feia públic. En canvi, n’hi havia molts que en tenien, però com que no ho deien, quan es curaven la gent no tenia manera de saber que se n’havien sortit d’un càncer i, per tant, no descobrien que no era una malaltia necessàriament mortal. 

 Aquesta va ser una de les raons principals que em van fer implicar en la lluita contra el càncer, al costat del fet de la mort d’una adolescent que m’era molt propera. Va coincidir que aquesta noia i jo vam passar la malaltia al mateix temps, però ella no se’n va sortir i jo sí, i no sé per què vaig considerar que hi tenia com un deute i que hi havia de fer alguna cosa. No podia quedar-me tan fresca pensant que ella havia mort i jo havia sobreviscut sense saber-ne el perquè, i ja està!


A.B.: Per què es tenia aquesta percepció tan negativa del càncer?

J.S.: Perquè era una malaltia molt dolorosa, llarga i sovint mortal. La gent que la tenia patia molt, no hi havia tots els tractaments pal·liatius que hi ha ara. A més, hi havia la falsa creença que era una malaltia infecciosa i ningú deia que tenia càncer per por que els altres, en sentir-ho, se n’apartessin per por d’encomanar-se. Ara és diferent pel fet que la mortalitat ha baixat molt gràcies als avenços mèdics.


A.B.: Un cop recuperada de la malaltia decideixes fer-te voluntària.

J.S.: Sí, l’any 1994 vaig començar a fer de voluntària a la planta d’oncologia infantil de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Allà vaig conèixer el doctor Josep Sánchez de Toledo, cap d’Oncologia i Hematologia Pediàtrica de l’Hospital, membre del Comitè Científic de l’Associació Espanyola contra el Càncer a Catalunya i president del Comitè Científic de la Federació d’Oncologia de Catalunya. Després, com que l’Hospital de la Vall d’Hebron em quedava molt lluny en transport públic, vaig fer de voluntària a l’Hospital Clínic de Barcelona, al Departament de Quimioteràpia. Quan la meva mare va emmalaltir, vaig haver de deixar-ho tot per tenir-ne cura i després ja vaig entrar a la Junta local de l’AECC a Molins de Rei.


A.B.: Per qui estava formada la Junta de Molins de Rei de l’AECC quan hi vas entrar?

J.S.: L’Associació contra el Càncer a la nostra vila va iniciar un nou camí amb la Junta constituïda l’any 1998, integrada per deu dones: Teresa Soler, Teresa Rius, Rosa Bogunyà, Clara Bacarisas, Conxita Basco, Olga Espinach, Conxita Roig, Magda Torrades, Rosa Roca i jo mateixa. Malauradament, algunes d’elles ja són mortes. Més endavant s’hi van incorporar la Rosa Padilla, l’Emília Sanz, la Joana Arnau, l’Anna Castellana i d’altres. Actualment som quinze persones i farà uns dos anys se’ns hi va incorporar el primer home, l’Eduard Escardó, que fa molta feina. Disposem d’un espai al Centre Cívic Federació Obrera on ens reunim un cop al mes.


A.B.: El passat 30 de novembre de 2019 es va celebrar, al Foment CiA, la vintena i última edició del Sopar contra el Càncer. Per què deixeu d’organitzar aquest sopar benèfic després de fer-ho durant vint anys seguits?

J.S.: Organitzar un sopar per a 275 persones porta molta feina, han passat vint anys i nosaltres ja no som tan joves com quan vam començar. Tanmateix, el Bot-Mol, la Unió de Botiguers de Molins de Rei, ha fet públic que a partir d’ara s’encarregarà de continuar organitzant-lo. Ja els vam dir que podien comptar amb el nostre suport i la nostra experiència acumulada al llarg de tots aquests anys!


A.B.: A què es destinen els diners recaptats en aquests sopars benèfics?

J.S.: En un primer moment, l’AECC destinava els recursos a centres d’investigació, com ara l’Institut Català d’Oncologia, i també a becar investigadors amb projectes de recerca sobre la malaltia. Quan va arribar la crisi econòmica, també es van destinar recursos a ajudar famílies de malalts amb necessitats concretes: medicaments, cadires de rodes, suport psicològic, etc.


A.B.: Quines altres activitats organitzeu al llarg de l’any?

J.S.: Bàsicament, informació sobre la malaltia i prevenció de riscos. A la Fira de la Candelera, per exemple, sempre hi tenim un estand informatiu i també a la mostra anual d’entitats solidàries de la vila, que es fa el mes de maig. Quan arriba l’estiu fem prevenció del càncer de pell regalant crema solar per als infants en un parada que posem a l’entrada de la piscina municipal. El 19 d’octubre, que és el Dia Mundial contra el Càncer de Mama, també posem una parada informativa al carrer de Baix i, finalment, per la Festa Major fem una col·lecta de diners pels carrers de la vila. D’altra banda, quan hi ha programes específics preparats des de la seu central de Barcelona, també els incorporem a la nostra activitat local. Per exemple, un any vam fer prevenció del càncer de colon; un altre any, del de pulmó, etc. Val a dir que aquestes activitats de presència al carrer sempre intentem complementar-les amb la conferència d’un expert en un local de la vila.


A.B.: Quin balanç fas de la feina feta durant tots aquests anys?

J.S.: Penso que hem fet una cosa important, que és que el càncer deixi de ser una cosa que no es pugui anomenar. Jo m’he trobat amb gent que no volia venir al nostre sopar solidari perquè es pensava que parlaríem de la malaltia! Per tant, l’important és que la societat molinenca sap que hi ha un grup de persones que hem passat la malaltia, que no ens hem rendit, que tenim una qualitat de vida magnífica i que estem disposades a ajudar altres persones que es trobin en una situació semblant. D’altra banda, també estic molt orgullosa de dir que som un grup d’amigues que hem estat durant molts anys colze a colze lluitant, que mai hem tingut cap diferència entre nosaltres i que sempre hem estat compromeses amb la feina de l’Associació.


A.B.: Què es recomana a algú a qui li acaben de diagnosticar un càncer?

J.S.: Avui dia existeix l’especialitat de la psicooncologia, precisament per fer una atenció psicològica individual a pacients de càncer i els seus familiars. De fet, a Molins de Rei, nosaltres havíem tingut un psicooncòleg que venia un cop a la setmana al Centre Cívic Federació Obrera per atendre les persones malaltes, però avui dia ja tots els hospitals en tenen, de psicooncòlegs. Quan a mi em van operar l’any 1990, no hi havia res de tot això. També cal tenir en compte que cada tipus de càncer és diferent i que ja d’entrada el metge et parla molt clar i et diu que o bé no hi ha res a fer o, ben al contrari, que aquell tumor no és res i que no anirà endavant. Per tant, el psicooncòleg s’ha d’adaptar al cas concret de cada pacient.


A.B.: Però tu, personalment, què diries?

J.S.: Jo, personalment, el que li diria a algú a qui acaben de diagnosticar un càncer és que se’n sortirà, que tingui esperança, que pensi que la medicina d’avui té un ventall de tractaments molt eficaços que abans no hi eren. Abans només hi havia radioteràpia i quimioteràpia, res més! Ara, en canvi, hi ha altres tractaments que aconsegueixen que la malaltia remeti i es quedi crònica, per exemple. L’important és tenir clar que “càncer” i “mort” no són sinònims. L’actitud del malalt és important per a ell mateix: com més bona sigui la seva actitud, millor ho portarà. Sigui com sigui, la família pateix molt i arriba un punt en què el malalt no vol que la família pateixi i fa veure que es troba bé i que no pateix. I questa actitud no es pot criticar. El malalt ha de ser conscient que és la seva malaltia i que és la seva responsabilitat. Per tant, no s’ha de repenjar en la família o els amics, ni anar-hi a plorar. Ha d’aprendre a portar-la amb dignitat.





Jordi Alarcos Carbonell: "Em nego a acceptar que l’esperança per una Veneçuela millor hagi fet les maletes i se n’hagi anat de vacances"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 563-564, febrer-juny 2020, pàg. 10-12


 Jordi Alarcos i Carbonell va néixer a Molins de Rei el 12 de desembre de 1958, va fer els estudis primaris a l’antiga escola Gual Villalbí –actualment l’Alzina-, l’educació secundària a cavall entre l’Institut Lluís de Requesens, els Salesians de Sant Vicenç dels Horts i els Salesians de Barcelona-Sarrià, i els estudis superiors a la Universitat Politècnica de Catalunya, per la qual és enginyer industrial especialista en màquines elèctriques. Religiós salesià entre el 1977 i el 1986, va ser ordenat sacerdot l’any 1993 a Veneçuela, país amb el que manté un fort vincle des de fa vint-i-sis anys. Actualment és professor a l’Institut Rambla Prim i rector de la Parròquia Maria Mitjancera de totes les Gràcies, de Barcelona. A Molins de Rei va ser professor de l’Institut Bernat el Ferrer entre els anys 2002 i 2006, i  membre del Consell Escolar de la vila durant deu anys (2003-2013).









Ciutat de La Guaira, al nord de Veneçuela, a només 30 Km de Caracas, la capital del país





Àngel Beumala (A.B.): Quin és el teu vincle amb Veneçuela?

Jordi Alarcos Carbonell (J.A.C.): L’any 1993 va venir a Barcelona el bisbe veneçolà Francisco de Guruceaga Iturriza i va explicar que a Caracas necessitaven capellans, perquè acabaven de fer una divisió administrativa de l’arquebisbat que suposava la creació de dos bisbats nous: La Guaira i Los Teques. Jo i un altre company de la Facultat de Teologia ens hi vam interessar, i llavors ens va dir: “Si vostès dos vénen a Veneçuela amb els estudis de teologia acabats jo els ordenaré sacerdots”. I així va anar, el dia 11 de març de l’any 1993 vam entrar al Seminari de La Guaira i vam esdevenir sacerdots el 14 d’agost del mateix any. A Veneçuela vaig exercir de sacerdot a la Parròquia San Bartolomé Apóstol, de Macuto, a la Catedral San Pedro Apóstol, de La Guaira, i a la Parròquia Nuestra Señora del Valle, de Catia La Mar.



A.B.: A part de la feina de capellà, quines tasques vas desenvolupar en aquestes parròquies veneçolanes?

J.A.C.: Jo sempre he tingut molt present la faceta social, i a Catia La Mar, que és on hi vaig estar més temps, la parròquia tenia dues cases buides en les què no s’hi feia res. Llavors vaig crear la Fundación Araguaney. En una de les cases vaig fer una escola de costura, uns tallers de ceràmica i una escola d’adults, i en l’altra hi vaig fer una llar d’infants, que allà en diuen “kínder”. Ho vaig legalitzar tot al ministeri d’educació, hi vaig posar un equip de mestres, etc.



A.B.: Com ho vas finançar tot això?

J.A.C.: Jo venia de Catalunya amb molta experiència de gestió en el món educatiu i sabia com moure’m amb l’administració. Per començar, a la fundació la vaig anomenar “araguaney” perquè és el nom de l’arbre nacional de Veneçuela, un arbre florit de color groc semblant a la ginesta, i així quedava com una cosa arrelada al país. Amb el projecte de la fundació sota el braç vaig trucar la porta de Petróleos de Venezuela i em van donar una subvenció, i amb això, i els diners que fèiem dels tallers, doncs ho anàvem mantenint. Les escoles d’adults i costura tenien en total 80 alumnes, i sumant-hi els que treballaven als tallers, allà hi havia més de cent persones! I tot partint de zero!



A.B.: L’any 1995 va morir el teu pare i vas tornar a Catalunya, oi?

J.A.C.: Sí, quan li vaig explicar al bisbe em va dir que li sabia molt de greu que marxés, i em va ensenyar un full de nomenament que tenia a punt per fer-me administrador de la diòcesi. Si bé vaig tornar a Catalunya, el vincle amb Veneçuela no l’he abandonat mai. De fet hi vaig cada any i m’hi estic un mes sencer. Actualment ajudo a l’església parroquial de la Inmaculada Concepción, en un barri de Caracas anomenat Sabana Grande que és molt popular.


[...]




Jordi Alarcos Carbonell el dia de l'entrevista




A.B.: L’any 1975 el president veneçolà Carlos Andrés Pérez va nacionalitzar el petroli, i el país va ser conegut amb el sobrenom de "Veneçuela Saudita" a causa del flux de petrodòlars. Avui se li retreu a aquell president que no va aprofitar per resoldre les desigualtats socials flagrants, la dependència exterior, etc. 

J.A.C.: Això s’ha de matisar perquè Carlos Andrés Pérez va tenir dos mandats: 1974-1979 i 1989-1993. I en el segon mandat va aplicar el pensament d’Arturo Uslar Pietri segons el qual calia “sembrar el petroli” per eixamplar la classe mitjana i evitar que el país estigués format només per dues classes socials, una de molt alta i una de molt baixa. Els ministres del seu segon mandat eren persones altament qualificades, formades a l’estranger gràcies al patrocini de la Fundación Gran Mariscal de Ayacucho, que va ser una fundació creada precisament per ell. I això es va notar. Quan jo hi vaig arribar l’any 1993 el bolívar era una moneda més forta que la pesseta espanyola! Ara ni t’explico com està el bolívar …   



A.B.: El 4 de febrer de 1992 hi va haver el primer intent fallit de cop d’estat de l’Hugo Chávez, i sis anys més tard, el novembre de 1998, aquest mateix militar es va presentar a les eleccions i les va guanyar. A partir d’aquí els entesos no es posen d’acord: Uns diuen que la inversió dels beneficis del petroli que va fer en projectes socials va ser una aposta seriosa pel desenvolupament, i d’altres diuen que va ser una mesura populista per tenir content el poble i al mateix temps desviar l’atenció del deteriorament general de l’economia. Tu què en penses?

J.A.C.: Com que ho he viscut et puc dir que és el segon cas. Chávez va tenir un moment en què el petroli anava a 100 dòlars el barril, i si observes avui com estan les escoles, els hospitals, els ferrocarrils, etc, et preguntes: “On van anar a parar tots aquells dòlars?” No n’ha quedat res! Segons la firma Global Scope, a l’abril del 2019, el portafoli de crèdits de la banca veneçolana equivalia a 337 milions de dòlars, mentre que el del sistema financer equatorià era de 30.540 milions, el panameny de 77.298 milions i el peruà de 77.797 milions. La contracció econòmica de Veneçuela és de tal magnitud que Banesco, el banc líder en crèdits, té un portafoli equivalent a 50 milions de dòlars, mentre que Pichincha, el principal banc de l'Equador, té una cartera de 6.482 milions de dòlars. És a dir, la banca veneçolana, en el seu conjunt, no pot prestar 1.000 milions de dòlars, una cosa que en altres països de la regió pot fer-la un banc mitjà!



A.B.: Consolidat en el poder, Hugo Chávez va accelerar les mesures per construir la seva versió del “socialisme bolivarià”, i ja des del primer moment hi va haver gent que deia que allò no funcionaria. Els que éreu allà també ho veieu, que no funcionaria? 

J.A.C.: Jo vaig trigar un any, o dos, a adonar-me’n, perquè en un primer moment el discurs d’Hugo Chávez me’l creia. Ell va fer el que li van dir Juan Carlos Monedero -un dels fundadors del partit espanyol Podemos-, i Alfredo Serrano Mancilla -el seu home a Caracas-, que és crear un vot captiu i clientelar amb un sistema semblant al PER andalús. A Veneçuela, aquest “PER andalús” s’anomenava Sistema Nacional de Misiones, i era un programa de diferents mesures socials basades en el principi del “tot regalat”. Una d’aquestes mesures va ser crear tres cadenes públiques de supermercats, i si una ampolla d’aigua mineral valia un euro, per exemple, ell en aquests supermercats públics la venia per 10 cèntims. I és clar, quan el petroli va començar a baixar dels 100 dòlars per barril als 60, i més tard als 40, aquesta despesa i moltes d’altres no es van poder mantenir. I a més a més, es va carregar el país perquè no va aprofitar la bonança econòmica per invertir en estructures productives alternatives al petroli que haguessin ajudat a compensar quan aquest baixés de preu. Jo aquest deteriorament l’he viscut perquè hi vaig cada any, a Veneçuela, i a part l’he anat veient en els meus veïns de l’edifici de Caracas on visc.



A.B.: Dius que avui la gent es refereix a la revolució bolivariana d’Hugo Chávez com la “robolución” … 

J.A.C.: Una de les coses que va prometre Hugo Chávez va ser que acabaria amb la corrupció i al final ha resultat ser més corrupte ell, i el seu entorn, que tots els anteriors mandataris veneçolans junts! A les persones que mai no havien tingut res, i que de sobte es tornaven riques gràcies a la corrupció, els veneçolans els anomenaven “boliburgueses”, de “burgueses bolivarianos”. I això que una de les frases més famoses de Chávez era que “ser rico es malo”! I és clar, aquesta doble moral, aquesta doble vida, la gent la va copsar. De fet, si ho vaig veure jo que era estranger, com no ho havien de veure els propis veneçolans? Pensa que cada tres mesos havien de canviar els directors d’aquests supermercats públics que he esmentat abans perquè robaven els diners i el menjar! I als hospitals públics passava el mateix, hi portaves el teu fill petit malalt i et deien: “los aparatos se dañaron”, “no llegaron los insumos”, etc. I llavors havies d’anar a una clínica privada, i amb dòlars o euros, t’agafaven de seguida! La corrupció era i és una cosa inaudita.



A.B.: Segons dades de l’ONU, quatre milions de veneçolans han sortit del país des del 2015 a causa de l’increment de la conflictivitat, la inseguretat i el desproveïment d’aliments i medicaments. Aquest èxode ha generat una crisi humanitària de grans proporcions als països receptors, especialment Colòmbia.

J.A.C.: El país de destinació dels migrants veneçolans depèn de la seva qualificació professional. Si són persones poc qualificades van a Colòmbia, on els anomenen “limpia pocetas” (renta lavabos). Si són, per exemple, enginyers, van a l’Argentina. Si són metges, van a Panamà, Brasil o Colòmbia. D’altra banda, un dels problemes que tenen les empreses veneçolanes en sectors com la banca, les companyies d’assegurances o les farmacèutiques, és que han de pagar una part del sou en bolívars i una altra part en dòlars per evitar que marxin els treballadors qualificats i l’alta i mitja gerència. Al mateix temps, molts treballadors que cobren el sou només en bolívars han decidit renunciar a la feina perquè no els compensa: només en transport per anar al lloc de treball ja gastarien més del que guanyen! Això és una tragèdia. Un pensionista a Veneçuela avui cobra una pensió, suposem, de 49.000 bolívars, i un tambor de sabó per la roba val 32.000 bolívars. Quan ho vaig veure vaig exclamar: “¿Si un jubilao lava la ropa luego cómo come?”



A.B.: El darrer cop que vas estar a Veneçuela va ser el passat juliol del 2019. Ens pots dibuixar un quadre ràpid del que vas veure?

J.A.C.: Jo, que fa 26 anys que conec Veneçuela, mai m’hagués imaginat que la veuria tan "africanitzada", i que els lectors em perdonin l’expressió. L’estat dels serveis de proveïment d’aigua, electricitat, telefonia, educació, salut, carreteres, transport, aliments, medicaments, benzina, etc, és de pronòstic reservat. Només arribar a l’aeroport de Maiquetía vaig ser testimoni de que molt poques línies aèries internacionals hi operen, i de que molts vols arriben i surten només al 50% de la seva capacitat. L'aparcament de l’aeroport no té empleats, ni cap mena de control de vigilància, només hi vaig veure un senyor gran amb vestit de la milícia bolivariana que em va demanar un donatiu per “passejar-se” per l’aparcament. Increïble però cert. El 22 de juliol vaig viure una apagada elèctrica a Caracas que va afectar el 90% de la ciutat i la majoria del país. Va durar des de les tres de la tarda fins la una de la matinada, i la resposta del ministre Jorge Rodríguez va ser dir que hi havia hagut un atemptat "electromagnètic". Ja no saben quina excusa posar per la pèssima gestió, corrupció, i nul manteniment i inversió en infraestructures. Segons el CIV (Col·legi d'Enginyers de Veneçuela), hi hagut 13.140 apagades elèctriques entre gener i juliol de 2019! Al barri de Caracas on visc han tancat molts comerços com ara “bodeguitas”, fleques, cafès, ferreteries, botigues d’electrodomèstics, etc. I de set tallers mecànics de reparació de cotxes que hi havia, actualment només n’hi ha un. Els altres van acomiadar el personal i van tancar. A l'avinguda Francisco de Miranda, la principal artèria de la ciutat amb gairebé 7 Km de llargada, la majoria de comerços tanquen entre les tres i les quatre de la tarda, i això també passa a molts comerços del centre comercial Sambil Caracas. Els motius són diversos: la manca de clients, la manca de mercaderia, i també el fet de que els treballadors han de marxar d’hora cap a casa per la manca de transport, ja que els autobusos s’espatllen i no hi ha diners per comprar recanvis. Llavors s’han de refiar d’uns camions de bestiar que han posat expressament per transportar la gent! Us imagineu que això passés a la Diagonal de Barcelona o en qualsevol centre comercial dels que hi ha per aquí? També hi ha un restaurant emblemàtic, La Estancia, a la urbanització La Castellana, que ja no obre els diumenges perquè no compensen les despeses de personal amb la clientela que hi assisteix. Per no parlar del munt de polígons industrials tancats i sense activitat econòmica de cap tipus. En aquest sentit, l'alcalde de Chacao -un municipi 100.000 habitants de la zona est de Caracas-  va dir que en un any havia tingut un 45% menys de contribuents d'activitats econòmiques.



A.B.: Es diu que a partir de les sis de la tarda Caracas és una ciutat fantasma perquè els seus habitants es tanquen a casa per evitar assalts, segrestos, morts violentes, etc. T’hi has trobat amb situacions d’aquestes? 

J.A.C.: Això fa quatre anys era veritat. Actualment, no. Com que no hi ha diners en efectiu, els lladres -“malandros” com els anomenen allà-, també han emigrat! Jo fa deu anys anava per Caracas molt pendent de que no m’atraquessin en certs barris i hores. Ara, en canvi, vaig molt tranquil. La dolarització, la inflació i la pujada de preus diària, han fet que tots els pagaments s’hagin de fer de forma electrònica,  ja sigui amb tarja o amb transferències per banca digital. I els caixers automàtics que no estan espatllats només permeten treure 5.000 bolívars amb tarja de dèbit del mateix banc, o 1.500 bolívars si la tarja és d’un altre banc. Això no dóna ni per pagar un cafè amb llet!



A.B.: L’opositor Juan Guaidó té el suport i el reconeixement dels Estats Units, i països de la regió han aprovat sancions contra Nicolás Maduro, l’actual president de Veneçuela. Malgrat tot, enmig de tot aquest caos, Maduro continua mantenint el poder i Guaidó no reverteix la situació. Com és possible?

J.A.C.: La meva percepció és que no hi ha govern, sinó ministres i alts càrrecs ben proveïts en els seus despatxos i cadires. Certament hi ha un grup de països de la regió que tenen aïllat i amb sancions el govern de Veneçuela, però també hi ha qui li dóna oxigen i m’estic referint al narcotràfic. Per mi, el què ha posat d’acord a 53 països del món per fer fora Maduro, incloent Canadà, Estats Units i part de la Unió Europea, no són les tortures a presos polítics ni la manca de democràcia i drets humans, sinó el problema de la droga. Cada dia entren i surten de Veneçuela avionetes carregades de droga amb la connivència de cinc o sis militars del règim. De fet, se sap que el dia 1 de maig de 2019 hi havia un avió preparat perquè el president Nicolás Maduro pogués exiliar-se a Cuba, amb el vist-i-plau dels Estats Units, però aquests cinc o sis membres del seu entorn li van impedir, entre ells Jorge Rodríguez, el ministre que es va fer famós per aturar l’entrevista que Jordi Évole feia a Maduro en el seu programa de televisió Salvados.



A.B.: Davant d’aquest panorama, com es pot desencallar la situació a Veneçuela, tu que hi has viscut i regularment hi vas cada any?

J.A.C.: A mi em consta que existeix a nivell internacional una mena de “pla Marshall” per a Veneçuela, perquè tot està malmès i s’ha de reconstruir, i perquè hi ha interessos en joc. Per exemple, hi ha 2.300 empreses espanyoles que no han marxat! La recepta és ben senzilla i ja la va donar Simón Bolívar quan va dir que “moral y luces son nuestras primeras necesidades”, és a dir, honradesa i tenir la formació adequada. En canvi, com he explicat, a Veneçuela avui hi ha molta gent en llocs de responsabilitat pública que no està preparada. Tanmateix, em nego a acceptar que l'esperança i la fe per una Veneçuela millor hagin fet les maletes i se n'hagin anat de vacances. No tinc cap dubte que, tard o d’hora, la llibertat democràtica i el progrés del noble poble veneçolà tornaran a aquella beneïda terra del “libertador”.







Jordi Alarcos fent un baptisme a la Catedral de La Guaira, Veneçuela, any 1993







Parròquia de Catia La Mar, i edifici de la Fundación Araguaney, Veneçuela, any 1994







Urbanització Mirabal de Catia La Mar, a Veneçuela, on dóna servei la Fundación Araguaney









Josep Maria Oró, membre de Mans Unides: "La policia encara no està lluitant prou fort perquè deixin d'existir els grups paramilitars, no té sentit que continuin existint després dels acords de pau"



 Josep Maria Oró, membre de l'ONG de cooperació internacional Mans Unides, ens explica el seu viatge a Colòmbia, concretament a la regió de la Guajira colombiana, on viuen els indis wayuu, i a la regió del Chocó, molt castigada per la guerra i la contaminació per mercuri del riu Atrato. En aquests dos punts del planeta es porten a terme alguns dels programes de cooperació d'aquesta veterana ONG fundada l'any 1959.

 Josep Maria Oró va néixer a Llardecans (Segrià) l'any 1947, i des del 1982 viu a Gelida (Alt Penedès). Ja des de molt jove era voluntari de Mans Unides, i al llarg de la seva vida n'ha estat representant, delegat i president de la delegació de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat durant el període 2015-2018. Actualment és el tresorer d'aquesta delegació.















"La regió colombiana del Chocó va ser molt víctima de la guerra perquè el riu Atrato és navegable i fronterer entre el Pacífic i la costa nord del Carib, i per tant, un lloc de pas, tant d'armament, com de droga. Els habitants d'aquesta regió eren font de reclutament per a la guerrilla i van patir molt el conflicte. Un dels poblats que vam visitar, per exemple, va estar desplaçat durant dos anys, ja que va arribar un punt que no es podia viure a la riba del riu perquè el govern colombià en va tancar l'accés, i no s'hi podia ni pujar ni baixar. Això és molt greu si es té en compte que, en les regions de selva com aquesta, les comunicacions terrestres no existeixen i el riu fa d'autopista, per ell es transporta tot. 

 El 24 d'agost de 2016, quan es va signar el tractat de pau entre el govern colombià i la guerrilla de les FARC–EP, va ser un dia gloriós pels colombians, tots els diaris es van exhaurir! La nostra estada al Chocó va coincidir amb les assemblees locals per preparar el referèndum que havia de ratificar l'acord, i al mateix temps explicar tots els programes de cooperació que es posarien en marxa gràcies a la pau. En el referèndum realitzat el 2 d'octubre de 2016 va guanyar el "no", però a la regió on érem, el "sí" va guanyar en un 95%. Ells mateixos reconeixien que no era el millor tractat de pau, però sí que era el millor tractat de pau possible. Per tota la gent de la pastoral social del bisbat de Quibdó amb la que estàvem -les organitzacions indígenes, afroamericanes, associacions camperoles, etc- aquell resultat del referèndum va ser un gerro d'aigua freda. Entre ells hi havia persones -que vam conèixer- que havien estat a Cuba participant en les negociacions! 

 L'explicació que ens van donar d'aquell resultat va ser que la major part dels habitants de Colòmbia viu en grans ciutats, i en canvi, la guerrilla i el conflicte armat, només s'havien viscut a les zones rurals. Per tant, la Colòmbia rural estava molt d'acord amb els acords de pau, i en canvi, els habitants de les grans ciutats van estar molt influïts pels grans mitjans de comunicació controlats pel líder de l'oposició, Álvaro Uribe. Aquest polític d'ultradreta va demanar que es votés "no" en el referèndum dient moltes mentides sobre la guerrilla. No és que no volgués la pau, el que passa és que volia una  pau basada en l'esclafament de la guerrilla, sense fer-li cap concessió. De totes maneres, el referèndum no era vinculant ja que els acords ja s'havien firmat i estaven aprovats al Parlament, i per tant s'havien de portar a terme. Tanmateix, el resultat del referèndum, i el color polític del nou govern colombià que va entrar, van frenar molt la seva implementació. 

 Nosaltres continuem en contacte amb les persones que vam conèixer durant el viatge i ens expliquen que aquests darrers quatre anys els grups paramilitars no han plegat del tot, que ocupen els territoris que la guerrilla va abandonar i obliguen els camperols a conrear cultius il·lícits ... i d'altra banda, el FNL, la guerrilla més minoritària, tampoc ha desaparegut del tot. Aquest estat de les coses porta a que, de tant en tant, "desapareguin" els líders camperols i els activistes pels drets humans que els hi fan nosa. I la policia no està treballant prou fort perquè tot això no passi!

 Un dels acords del tractat de pau consisteix en retornar les terres que van ser escenari del conflicte als seus legítims propietaris. Allà hi vivien indígenes americans, i també els descendents dels esclaus africans que van ser portats a la força per treballar a les mines d'or. Aquests assentaments històrics d'aquests grups al llarg del riu no es podien demostrar ja que no tenien escriptures de propietat. Això facilitava que qualsevol poderós els pogués fer fora si l'interessava explotar aquella terra. Un altre problema era l'anomenada deforestació selectiva de la selva per extreure arbres valuosos: grans empreses seleccionen els arbres, els tallen i se'ls enduen, fins i tot fent servir helicòpters, sense importar-los de qui són, i per descomptat, sense pagar res a les comunitats locals. 

 Per tractar de solucionar aquests problemes, Mans Unides va finançar un projecte a la diòcesi de Quibdó consistent en pagar advocats, topògrafs, i enginyers agrònoms, per delimitar els termes municipals dels poblats, i registrar les comunitats com a propietàries legals de les terres que havien habitat secularment. Al mateix temps, el projecte de cooperació inclou l'empoderament de les dones dels poblats, la capacitació agrària dels camperols, la capacitació de líders locals, i la creació d'una cooperativa amb fàbriques de transformació de canya de sucre, arròs i farina de plàtan, per poder comercialitzar aquests productes un cop elaborats. Avui aquesta cooperativa ja té 1.500 socis!" 






[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 19-2-2020]






Toni Moreno Bujardón, fotògraf: "Un poema de Francesc Garriga Barata és l’equivalent a una fotografia perfecta"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 561, desembre 2019, pàg. 10-12



 Entre finals d’octubre i principis de novembre de 2019 es va celebrar a Molins de Rei la Quarta Setmana de Poesia a les Cases en Homenatge a Francesc Garriga Barata, un cicle de recitals poètics que tenia lloc en domicilis privats i oberts per un dia a l’entrada de tothom. El dilluns 28 d’octubre, el poeta Ferran Garcia va presentar el seu últim treball titulat Most de mots; el 22 d’octubre, el poeta David Madueño va recitar poemes del seu llibre Osques; el dimecres 30 d’octubre, Marta Pessarrodona, recentment guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va recitar una selecció de la seva obra poètica, i el dijous 7 de novembre va venir a la vila el poeta Pol Guasch, Premi Francesc Garriga de Poesia 2018. Al darrere de tota aquesta programació hi ha el fotògraf molinenc Toni Moreno. Nascut a Molins de Rei l’any 1957 i promotor de múltiples iniciatives relacionades amb l’art, en aquesta entrevista repassem la seva trajectòria per conèixer-lo millor.













ÀNGEL BEUMALA (A.B.): De professió ets dissenyador gràfic; com a artista, el teu camp és la fotografia i, al mateix temps, publiques llibres d’art i reps encàrrecs per comissariar exposicions i produir documentals. Ets una persona polifacètica. Quins projectes teus es poden veure ara a Catalunya, en el moment en què estem fent aquesta entrevista?

TONI MORENO (T.M.): En el meu vessant de fotògraf ara podeu veure al Betúlia Centre Cultural de la Paraula i les Lletres, de Badalona, l’exposició “L’atzar és breu: Toni Moreno retrata 64 poetes d’ara”, que, com diu el títol, consisteix en 64 fotografies de poetes catalans d’avui. Els poetes van triar l’espai quotidià on volien ser retratats i jo vaig aprofitar la conjunció de llums i ombres, la pintura de la paret on es recolzaven, la seva mirada o els colors de la roba, etc. per fer la fotografia final. Per tant, l’atzar és qui va acabar decidint l’escenografia final de cada retrat.



A.B.: I en el teu vessant d’editor de llibres d’art?

T.M.: Ara acabo de publicar un llibre amb l’obra del pintor Jordi Sarrate, de Centelles. Aprofitant l’avinentesa, s’ha organitzat a Centelles una exposició amb un centenar de quadres de Sarrate, des dels inicis dels anys 60 del segle passat fins a l’actualitat. Es pot veure a la Sala d’Exposicions del carrer Jesús d’aquesta població. Però l’exposició no és una antologia, és la meva visió de la seva obra, ja que ell em va permetre triar lliurement quines pintures seves volia retratar per aparèixer al llibre.



A.B.: I en el teu vessant de productor i realitzador de documentals?

T.M.: El meu últim documental es titula "El record de les absències" i és sobre l’escriptora, poeta i traductora Marta Pessarrodona. Ha estat un encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes per al 19è Festival Nacional de Poesia i es va estrenar el dissabte 19 d’octubre d’aquest any a l’Aula Magna de l'Escola de Música Victòria dels Àngels, de Sant Cugat del Vallès. I dos dies abans, el 17 d’octubre, es projectà a Mallorca, al Teatre Principal de Santanyí, el documental "La tarda s’enamora d’aquell lloc", inspirat en l’obra poètica de l’illenc Antoni Vidal Ferrando. En acabar es va fer una taula rodona en la qual van participar Pau Vadell, Joan Pons Bover, Antoni Vidal Ferrando i jo mateix.



A.B.: I en el teu vessant de curador o comissari d’exposicions?

T.M.: Exceptuant les meves pròpies exposicions, al llarg de la meva vida he rebut diversos encàrrecs per organitzar-ne. És una cosa que m’encanta. La primera exposició que em van encarregar de comissariar va ser per a la Generalitat de Catalunya; concretament, me la va encomanar Lluís Serrahima, un dels pioners de la Nova Cançó dels anys 60, i va consistir en la recopilació de la discografia del país per fer la primera exposició del disc català. Em va portar una feina de dos anys preparar aquella exposició! Es va fer al Palau March, situat a la rambla de Santa Mònica de Barcelona. A Molins de Rei, l’any 2016, l’Ajuntament em va encarregar l’exposició “Els Dracs, una història de Pop/Rock”, que es va poder veure a la Capella del Palau de Requesens.



A.B. I també fas col·leccions de fotografia artística per encàrrec, que no són iniciativa teva, oi?

T.M.: Sí, una de les darreres ha estat un encàrrec del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Em van demanar un treball fotogràfic que reflectís la vida rural de la Conca de Barberà i el resultat en va ser l’exposició fotogràfica “Orografies”. Quan portes molts anys de carrera, la gent et coneix i és més fàcil que t’encarreguin projectes. He tingut la sort d’exposar a llocs per on passa molta gent: el Palau de la Virreina, la Casa Museu Llorenç Villalonga, de Binissalem –Mallorca–, el Betúlia Centre Cultural de la Paraula i les Lletres, de Badalona ... D’altra banda, el fet que et vinguin a buscar és una cosa que no passa si abans no has estat molts anys picant pedra!














A.B.: Hi ha antecedents d’artistes a la teva família?

T.M.: Jo provinc d’una família molt humil. La meva mare treballava al tèxtil, a can Samaranch, i el meu pare era paleta. El pare era de Sant Feliu de Llobregat, però la seva família venia de Múrcia, i la mare va néixer en un poblet d’Almeria que es diu Albox, i va venir a Molins de Rei amb mesos. La meva germana, Montse Moreno, sí que era actriu de doblatge i presentadora de ràdio. I un tiet meu, en Diego Bujaldón, va fer la maqueta de la Federació Obrera que actualment es pot veure a l’exposició permanent que hi ha dins l’edifici.



A.B.: La teva família com va encaixar les teves inquietuds artístiques?

T.M.: Això sempre són coses complicades i més en aquella època, però bé, perquè jo treballava des dels tretze anys en diferents fàbriques i empreses, fins que em vaig poder establir com a dissenyador gràfic. He dissenyat moltes portades de llibres per a editorials, portades de discos per a discogràfiques i altres feines semblants que entren dins d’aquesta professió.



A.B.: Però he llegit que els teus inicis provenen del camp de la pintura.

T.M.: Sí, vaig començar a pintar, com molts molinencs, amb la Carme Sala, a l’acadèmia de dibuix i pintura que tenia al carrer Major, però de seguida vaig veure que tenia la tècnica, però que pintant no expressava tot el que pensava. Aleshores em vaig decantar per la fotografia, per poder-me expressar millor.



A.B.: I on vas anar per aprendre fotografia?

T.M.: Vaig assistir a molts cursos com a alumne. Per exemple, el meu primer mestre de fotografia va ser el Joan Prats, el primer fotògraf que va tenir l’Ajuntament per fer reportatges municipals. En aquella època, a principis dels 80, ell era qui ens ensenyava a tots els que en volíem aprendre. Anàvem a la UEC –actualment, Centre Excursionista–, que era on hi havia també la seu del Club Fotogràfic, i allà ens explicava com funcionava l’ampliadora per passar el negatiu al paper, etc. I quan tenia quinze anys, el fotògraf i publicista Leopoldo Pomés (1931-2019) se’m va endur al seu estudi, com a meritori, amb la idea de quedar-se’m. Després, més endavant, vaig assistir a cursos de molts fotògrafs, entre d’altres, de Joan Fontcuberta.



A.B.: Com definiries el tipus de fotografia que fas?

T.M.: Més que paisatges, el que m’interessa és la fotografia de detalls. Un detall, en perdre la referència del context, es pot convertir en una obra d’art. Per tant, com a fotògraf no m’interessa reflectir la realitat –ja hi ha moltíssims fotògrafs que ho fan–, sinó alterar-la. D’altra banda, les imatges que fotografio no les retallo en postproducció a l’ordinador, sinó que, quan tiro la fotografia, ja faig l’enquadrament definitiu.
















A.B.: Va ser un xoc fer el pas de la fotografia analògica a la digital?

T.M.: En absolut, ho vaig trobar una meravella. En un sentit romàntic, sí que la fotografia analògica tenia la seva cosa de revelar en una cambra fosca, on després les imatges apareixien com per art de màgia ... Però és molt millor la fotografia digital, sense cap mena de dubte.



A.B.: Quins són els teus referents i quins artistes t’han influït?

T.M.: Es podria dir que tinc tres grans influències artístiques. Una és l’Iván Zulueta (1943-2009), dissenyador i cineasta basc, un artista heterodox que va conrear diferents àrees, des de la decoració fins a la música, passant per la televisió, i que és considerat el precursor dels videoclips a l’Estat espanyol. Un dia vaig anar a veure una pel·lícula seva titulada "Arrebato" (1980) i crec que vaig sortir del cinema essent una altra persona. Una altra influència total per a mi és un pintor que es diu Alfons Borrell, que és d’aquí Sabadell, i que l’he seguit tota la vida amb entusiasme. I finalment, el pintor nord-americà Jean-Michel Basquiat (1960-1988), que també és una passió per a mi.



A.B.: Quins premis o reconeixements has rebut al llarg de la teva carrera?

T.M.: Premis en tinc uns quants, però els tinc molt oblidats. Vaig començar a dedicar-me als concursos de fotografia i en vaig guanyar molts, però ara això no ho tinc al cap. Sempre m’he dedicat més a exposar i a publicar que a buscar premis. Tanmateix, sí que em va fer molta il·lusió guanyar el premi del cartell de la Festa Major de l’any 1980, la segona de la democràcia, que el vam fer a mitges amb el Pep Bergadà. El recordo amb il·lusió aquell cartell.



A.B.: També tens una editorial que es diu "Grogues Cauen les Fulles".

T.M.: Sí, és una petita editorial especialitzada en poesia, que és una de les coses que més m’agraden, però també publico llibres d’art per a cercles reduïts: fotografia, pintura, il·lustració, cinema, música... L’art és una cosa complicada de trobar a les llibreries, perquè els llibres d’art valen molts diners, i les editorials que s’hi dediquen tampoc entenen que es faci segons quin tipus de llibre de petit format. El mateix passa amb els catàlegs de les exposicions. Abans podies visitar una exposició i comprar-ne el catàleg, però ara s’han disparat moltíssim de preu. Per tant, la meva col·lecció de llibres, que es diu “Aiguasal”, pretén obrir una escletxa per què un creador pugui veure publicat el seu llibre i, el més important, el pugui repartir i difondre entre la gent.



A.B.: L’any 2016, amb el poeta Josep Ramon Bach, guanyador dels premis literaris Octubre i Serra d’Or d’aquell any, i el pintor Francana vau fer la publicació "Les fulles vençudes". En què consistia?

T.M.: Això era un llibre artístic. Amb el Francana hi tenim amistat i li vam fer una proposta al Josep Ramon Bach, i d’aquí va sorgir. No era un llibre d’art, un llibre tradicional en el qual vas passant les pàgines, sinó un llibre artístic. És a dir, un contenidor a dins del qual vas dipositant petits tresors i el que tu vulguis.















A.B.: Parla’m de la teva amistat amb el poeta Francesc Garriga Barata (1932-2015). Com el vas conèixer?

T.M.: Sempre que m’agrada l’obra d’un artista, si més o menys està al meu abast, procuro conèixer-lo. Per exemple, abans he esmentat l’Iván Zulueta; doncs, vaig aconseguir anar-lo a visitar a casa seva, al País Basc. Per tant, en conèixer l’obra del Francesc Garriga Barata, també vaig voler conèixer-lo a ell personalment. M’hi vaig posar en contacte, vam quedar per trobar-nos i aquí va començar tot. Amb el pintor Alfons Borrell, que també he esmentat abans, vaig
fer igual.



A.B.: I no és perillós això, en el sentit d’admirar l’obra d’algú i després, en conèixer-lo, tenir una decepció?

T.M.: Si a tu t’agrada l’obra d’un artista, acceptaràs la persona que hi ha al seu darrere tal com és. Sempre s’ha de saber separar que una cosa és la persona i l’altra el que fa com a artista.



A.B.:Quins són els temes de la poesia de Francesc Garriga Barata i per què t’atrauen?

T.M.: El Garriga escriu de la vida. No fa res més que escriure de la vida. I com que escriu de la vida, també escriu de la mort. Jo crec que un poema de Francesc Garriga Barata és l’equivalent a una fotografia perfecta.



A.B.: I quan Francesc Garriga Barata mor l’any 2015, decideixes impulsar la Setmana de Poesia a les Cases per homenatjar-lo, oi?

T.M.: Sí, aquest cicle de recitals poètics en domicilis particulars ja va per la seva quarta edició. Pel que jo sé, i pel que m’han dit, això no es fa enlloc més. Tot va venir arran de la mort del poeta. Penso que una persona no mor del tot mentre se la recordi. En canvi, quan tothom l’ha oblidada, llavors sí que es pot dir que és ben morta. Per tant, mentre hi hagi algú que pensi en ell –que, per sort, jo no en sóc l’únic, hi ha centenars de persones que pensen en ell–, crec que el Francesc estarà viu. D’altra banda, que vilatans estiguin disposats a obrir casa seva perquè hi entrin els veïns a escoltar poesia, penso que és una cosa molt maca. I com que la poesia, en general, interessa a molt poca gent, doncs aquest petit format funciona molt bé.



A.B.: Una de les darreres exposicions teves que hem pogut veure a la vila va ser del 23 d’abril al 5 de maig de 2019, a Ca n’Ametller. Es titulava "Enquadrant paraules" i la crítica va elogiar que, tot i la seva senzillesa, amagava una profunda reflexió existencial.

T.M.: Sí, no era una exposició típica, perquè t’obligava a entrar-hi a través de la imatge i, al mateix temps, a través del text que la complementava.



A.B.: El març del 2018 vas participar a la VII Setmana de la Poesia de Sant Feliu de Llobregat amb la mostra “Tipografies”, amb 11 poemes de diferents autors, al rebedor de l’Ateneu Santfeliuenc. Com va sorgir?

T.M.: Vaig fer un cartell que posa “tipografies” i llavors vaig proposar a onze poetes diferents que creessin un poema que comencés amb una de les onze lletres que configuren aquest mot: tipografies. A cada poeta li vaig proposar el repte de fer un poema amb la lletra que jo li enviava. L’exposició es va estrenar a la llibreria Laie, que està ubicada dins del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). I després ha estat a diferents llocs de manera itinerant, un dels quals va ser Sant Feliu de Llobregat.













A.B.: No és el primer cop que treballes l’obra de poetes. L’any 2011 vas promoure un homenatge per donar a conèixer la figura i l’obra de Guillem Viladot (1922-1999). Què en destacaries d’aquest poeta?

T.M.: Era un poeta visual que em tornava absolutament boig. A part de ser un bon novel·lista, feia molt bona poesia. No vaig tenir l’oportunitat de conèixerlo, però sí que vaig fer amistat amb la seva vídua, i a través del col·lectiu d’artistes molinencs anomenat Encaix, li vam fer un homenatge que es deia "D’Agramunt a Barcelona", que va començar a caminar a Agramunt.



A.B.: Encara existeix el col·lectiu d’artistes Encaix?

T.M.: El col·lectiu Encaix no ha deixat d’existir. Sempre que pensem que algú pot “encaixar” es torna a activar el grup. No deixa de ser un divertimento. Quan hi ha una cosa que pot funcionar, Encaix emergeix.



A.B.: Qui són els poetes molinencs vius què hem de seguir?

T.M.: A Molins de Rei tenim tres poetes consolidats: la Míriam Cano, l’Estel Solé i l’Adrià Sàbat. Són els tres poetes joves que més transcendència tenen
i que més estan marcant el pas.



A.B.: L’any 2015 reuneixes 23 artistes i els proposes que s’expressin en relació amb l’obra del cantautor Raimon. El resultat en va ser una exposició multidisciplinar, amb videoart inclòs, que es va titular “El passat és demà. Pensant en Raimon” i es va poder veure a Ca n’Ametller.

T.M.: Aquesta exposició va ser una iniciativa meva, no va ser cap encàrrec. El cantant Raimon és una de les meves grans passions. A casa tinc la seva primera
antologia, publicada per la casa Belter, l’any 1981, que es titula "Totes les cançons": en total, 12 discos de vinil. L’anècdota és que aquesta recopilació va arribar a casa meva procedent d’un amic, que tenia un amic que es va morir, i la vídua li va donar perquè volia que el tingués algú a qui li agradés el Raimon igual que al seu marit. Un altre cop, la idea de transcendir la mort a través del record. Llavors vaig pensar que seria bo fer-li un homenatge al Raimon sense que ell ho sabés i absolutament al marge seu. I que cada artista fes el seu Raimon. D’aquí va néixer la idea.



A.B.: L’any 2017 vas promoure que l'actor de doblatge Lluís Posada i el pintor Sento Masià fossin nomenats Fills Adoptius de Molins de Rei. Per què?

T.M.: En Lluís Posada és molt més jove que el Sento, però fa molts anys que viu a Molins de Rei i se sent absolutament molinenc. Ho explica a totes les actuacions que fa! I en el cas del Sento Masià, que ja té 79 anys, penso que ha estat un referent per al munt d’alumnes que ha tingut a l’Institut Lluís de
Requesens. Crec que reconèixer la feina que fa la gent, i no oblidar-la, és el més maco que es pot fer.



A.B.: Hi ha la imatge que l’artista ha de fer les seves creacions independentment de si agraden o no, i que, per tant, està per sobre dels reconeixements. Què en penses?

T.M.: Això va per patis. Cada artista té la seva història. En el meu cas, quan faig una obra, o una collecció de fotografies, el que no vull és que deixi indiferent. Vull que provoqui alguna cosa a qui la vegi, independentment que agradi o no agradi. A més, jo treballo amb imatge i la imatge l’has d’ensenyar; així és més fàcil que corri i es conegui. És diferent de la música.













A.B.: Ara que treus aquest tema, quina és la teva relació amb el món de la música?

T.M.: La música m’agrada sobre totes les coses del món. Tinc una animalada de discos a casa i de tots els estils! A través de revistes com Mondosonoro, Rockdelux o Enderrock, que avui dia es poden llegir per Internet, m’assabento de tot el que es fa.



A.B.: Sergi Carós afirma que vas ser tu qui el va animar a fer un disc com a cantautor l’any 2016 i també diu que li vas “imposar” que en el disc cantés dues cançons de grups de l’escena musical molinenca dels anys 80 i 90: els Detectors i els Edison. Què van representar per a tu aquestes bandes locals?

T.M.: Són dues de les bandes que ho han petat més a Molins de Rei. La nostra vila té pocs grups que hagin tingut transcendència fora d’aquí, a excepció dels Dracs, encara que la gent només coneixia d’ells les seves versions. És a dir, els esplais i els caus cantaven “La casa del sol naixent”, però sense saber que era una versió dels Dracs. Pel que fa als Detectors, eren genials! I els Edison –que són anteriors– també eren molt bons. Van anar canviant de nom al llarg dels anys: Edison, Edison Avenue, Cuidado Cuidado, Cristal Oscuro, etc.



A.B.: El micromecenatge a través d’Internet és el futur de l’art, més que dependre de subvencions i ajuts públics?

T.M.: Els ajuts públics no arriben mai –és molt difícil accedir-hi– i si mai arriben, ho fan a col·lectius i no a persones individuals. Penso que el suport ideal que haurien de rebre els artistes per part dels poders públics –ajuntaments i altres administracions– són ajuts per difondre la seva obra. Que hi hagi plataformes de difusió pels mitjans que sigui. Que tothom pugui actuar, representar, mostrar el que fa i que les creacions artístiques voltin, surtin de gira. Crec que aquesta és l’ajuda que s’hauria de donar. I pel que fa al micromecenatge, em sembla fantàstic; és una manera com una altra de poder funcionar i engegar projectes.



A.B.: Així doncs, no es pot viure a Catalunya de la fotografia artística?

T.M.: No sé si de la “fotografia artística” pura i dura es pot viure; potser hi ha algú que ho pot fer, però no ho crec. Hi havia hagut alguns moments feliços en què exposaves en galeries d’art de Barcelona, o en altres indrets, i com que hi havia diners, la fotografia es venia prou bé i semblava que en podies viure. Ara, en canvi, és bastant complicat vendre fotografia a través de galeries d’art. Una altra cosa és que la gent et conegui i te’n compri de manera particular. Però avui, viure de la fotografia artística és complicat.



A.B.: Actualment, la cultura visual sembla que s’està imposant a l’escrita. El públic d’avui prefereix més el plaer sensual (imatge, música) que el plaer intel·lectual (lectura)?

T.M.: Jo crec que tot funciona i que pot estar en línia. No veig que una cosa vagi en detriment de l’altra. I que la música entri pels sentits –i no s’hagi de fer l’esforç intel·lectual de llegir– no vol dir que es pugui escoltar de manera banal. Hi ha estils de música que demanen molta atenció.



A.B.: Moltes gràcies, Toni Moreno, per haver-nos concedit aquesta entrevista!












Raül Carretero Campderrós: "Un avió de Barcelona a La Coruña contamina igual que 10.000 cotxes junts"


 En el programa d'avui parlem de l'Agenda 2030, i els seus 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), aprovats per l'ONU el 25 de setembre del 2015, i que per l’any 2030 han d’estar tots assolits. Ho fem amb Raül Carretero, psicòleg especialitzat en acció sociocultural, i fins fa molt poc Cap del Negociat de Cultura i Programes Específics de l'Ajuntament de Molins de Rei (cooperació, solidaritat, nova ciutadania, immigració, drets humans i pau, agenda 2030 i ODS).






 Els ODS són el resultat d’un procés de negociació que es va dur a terme després de la Cimera de Rio+20 (2012), partint de l'experiència adquirida amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Aquests objectius són:

1. Fi de la pobresa
2. Fam zero
3. Salut i benestar
4. Educació de qualitat
5. Igualtat de gènere
6. Aigua neta i sanejament
7. Energia neta i assequible
8. Treball digne i creixement econòmic
9. Indústria, innovació i infraestructures
10. Reducció de les desigualtats
11. Ciutats i comunitats sostenibles
12. Consum i producció responsables
13. Acció climàtica
14. Vida submarina
15. Vida terrestre
16. Pau, justícia i institucions sòlides
17. Aliança pels objectius




[...]


 Els occidentals veiem els ODS com una utopia, però per a determinats països no ho són, són l'unica manera que tenen de sobreviure! Aquests objectius tenen el seu origen en els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de l'any 2000, que s'ha de dir que van ser un fracàs. La diferència és que avui som conscients de la gravetat que implicaria no assolir-los, especialment pel que fa al canvi climàtic. De fet, dels 17 objectius, n'hi ha 13 directament relacionats amb la lluita contra el canvi climàtic, i són aquests els que s'han prioritzat.


 La causa de l’escalfament del clima es troba a l’atmosfera: mai abans en els últims tres milions d’anys s’havia emmagatzemat tant de diòxid de carboni fruit de la crema de combustibles fòssils. Aquest és un dels gasos causants de l’anomenat "efecte hivernacle". Si abans de la industrialització la concentració de CO2 era d’entre 260 i 280 parts per milió, el 2019 es va assolir el valor rècord de 415 parts per milió. Conclusió: el món ja s’ha escalfat 1,1 graus respecte al període preindustrial. Si aquest escalfament arribés a desglaçar el gel dels casquets polars fins i tot canviaria la rotació de la Terra tal i com la coneixem, fet que implicaria moviment de continents i desplaçament d'oceans, coses que ja s'han esdevingut al llarg dels 4.600 milions d'anys d'història del planeta, amb el que no és forassenyat pensar que tornessin a passar.


 L'ésser humà, per tant, està accelerant el canvi del clima, i Nacions Unides afirma que si no és compleixen els ODS, l'any 2050 la humanitat s’haura d’adaptar a un planeta radicalment diferent. I aquesta advertència no està arribant a la població. Avui, amb les simulacions per ordinador, es poden preveure escenaris de futur, i se sap que, si seguim com ara, abans de l’any 2100 l’escalfament seria de més de 3 graus, amb el que el nivell del mar pujaria mig metre i ciutats com Miami o Xangai probablement haurien d’abandonar-se, i Barcelona quedaria inundada 1,5 Km cap a l'interior. Som en una fase d'alerta terminal, i no en som conscients. Ho viuran els nostres fills i els nostres néts, i ja no som a temps de deixar-los un món millor, hem fet tard, ara només podem intentar aplicar uns objectius i deixar-los un planeta en el que puguin sobreviure si porten un estil de vida previ a la revolució industrial i a la societat de consum.


 Aquí només fa mig any que hem començat a parlar de l'Agenda 2030, però per exemple, a l'Amèrica del Sud, tots els governs ja fa tres anys que s'hi han posat i estan aplicant els objectius en els seus plans estratègics municipals i supramunicipals. Qui no ho ha fet encara? Doncs els països que més contaminen i que són els més responsables de l'efecte hivernacle: Europa, Estats Units, Rússia, i els països asiàtics. El problema són els lobbies o grups de pressió de les empreses. Cap govern occidental s'enfronta als seus interessos perquè sempre amenacen amb el tancament de fàbriques i pèrdua de llocs de treball. Llavors, s'opta per fer-ho pagar al ciutadà mitjà. Això acaba de passar a Barcelona amb les restriccions de trànsit per reduir les emissions de fum. És una presa de pèl plantejar la reducció del trànsit dels cotxes privats i al mateix temps no plantar cara al que realment contamina, que són els vaixells i el transport aeri. Un avió de Barcelona a La Coruña contamina igual que 10.000 cotxes! I hi ha una companyia de creuers, dels que vénen a Barcelona, que contamina igual que la suma de tots els cotxes de la Unió Europea! És absurd prohibir els cotxes a Barcelona si al mateix temps no es plantegen mesures alineades amb aquesta, com aturar el creixement del port o de l’aeroport. Aquestes mesures evidentment no es prendran, ja que limitar els vols o els creuers per reduir les emissions de diòxid de carboni significaria deixar d'ingressar els milions d'euros que aporten aquestes activitats a la nostra economia.


 El què cal fer és ben clar, i si hi ha voluntat es pot fer demà mateix: abandonar l’ús del carbó per produir electricitat, aturar la deforestació, suprimir les subvencions als combustibles fòssils, suprimir el motor de combustió, deixar de construir gasoductes, i al mateix temps ampliar a tot arreu el transport públic urbà, i fer servir fonts d’energia renovables (solar i eòlica). Tot està inventat i podríem frenar el canvi climàtic, ara bé, també haurem d'assumir que viurem en una societat completament diferent, amb serveis mancomunats i sense objectes de consum personal.  En aquests debats sempre s’arriba a la mateixa conslusió: cal una transformació radical de l’economia i la societat per avançar cap a la sostenibilitat.    


 Al llarg de la història hi ha hagut moltes civilitzacions -l'asteca, la maia, l'ibera, l'egípcia, la romana, etc- que s'han extingit, i la nostra també ho farà. Podem allargar-la una mica més o podem plantejar-nos un canvi de model de societat on governin els valors humans, i no les empreses i l'afany de lucre.  La humanitat s'ha tornat tant egoista i capitalista que hem perdut molts valors ètics. Només sabem viure al dia sense pensar en el demà. Ja no serveix fer campanyes, com fa vint anys, a favor del comerç just, o de fer projectes de cooperació internacional, el que cal és un canvi de mentalitat i de societat. I nosaltres ja som una generació perduda, nosaltres no canviarem res. Ho faran els nostres fills, que ja hauran de conviure amb els efectes negatius del canvi climàtic, i per tant, estaran mentalitzats per viure diferent.

 Els "de dalt" no canviaran res si abans no canviem nosaltres com a societat. Per exemple, a la recent Cimera del Clima, que s'ha fet a Madrid, ningú no es pot imaginar el munt de residus i deixalles que es van generar durant la trobada. Això s'ha sabut gràcies a un operari que va compartir-ne les fotos a les xarxes socials. Un autèntic contrasentit i una completa incoherència amb tot el que anaven dient els polítics des dels faristols. 


[...]
   




[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 22-1-2020]