Nora Miralles: "El dret a la pau hauria de ser el moll de l'os dels drets humans"


  El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans. Un document de trenta articles en què se subratllen els drets humans considerats bàsics i que s'apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans. El dilluns 10 de desembre de 2018 fa 70 anys d’aquesta declaració, i per parlar-ne hem convidat Nora Miralles, investigadora del Centre Delàs d'Estudis per la Pau.















"L'any 1948 no hem de perdre de vista que només feia tres anys que s'havia acabat la segona guerra mundial, i que era un moment en què el colonialisme i les teories racistes i supremacistes -que havien portat al genocidi de la població jueva i gitana, i mig segle abans l'existència de la població negra esclava- encara estaven fent molt de mal. Per tant, l'aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans, per part de l'ONU, va suposar per primera vegada el reconeixement de la condició humana com un element igualador, que ens fa a tots iguals. També va significar el reconeixement, per part dels estats, de l'obligació de garantir la vida i la integritat dels seus habitants, fins al punt de que, a dia d'avui, aquesta declaració és el criteri que es fa servir per mesurar la gestió dels governs i la qualitat democràtica d'un estat. Posteriorment, s'aproven d'altres tractats com el Pacte internacional dels drets civils i politics, el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, i més endavant d'altres declaracions i acords, que s'anomenen drets de tercera generació [el dret a gaudir d'un medi ambient saludable i no degradat, el dret a l'autodeterminació dels pobles, els drets relacionats amb l'enginyeria genètica, el dret a la protecció de les dades personals, el dret al patrimoni comú de la humanitat, etc]. Tots ells s'empren per gestionar els assumptes mundials d'una altra manera, i influir en els estats en la manera que tenen de garantir, o no, aquests drets als seus ciutadans."



"Aquesta Declaració, evidentment, ha estat molt útil, però s'ha de reconèixer que hi ha unes limitacions que la fan difícilment aplicable. De fet, és un ideal comú, una relació d'intencions, però no té gaire força jurídica. Si bé el text insta els estats a respectar aquests drets i llibertats, no s'inclouen mecanismes que n'obliguin el compliment. D'altra banda, es prioritzen uns drets per sobre d'altres, i això és degut a la ideologia de les persones que els van redactar, i del lloc d'on provenien, en aquest cas països occidentals. Per exemple, el dret a la pau, els drets mediambientals, o els drets col·lectius, que són molt necessaris a bona part del món, estan considerats drets menys prioritaris respecte d'altres. També es critica la "falsa universalitat", perquè si bé el preàmbul de la Declaració diu que tots els éssers humans són lliures amb independència de la seva raça, nacionalitat, gènere, o condició social, en la realitat hi ha unes discriminacions prèvies, i unes opressions de partida, que fan que aquesta universalitat de la igualtat sigui difícilment assolible."



 "Per exemple, el moviment anticolonial ha criticat molt la Declaració perquè la veu molt còmode de complir des d'Occident, i perquè és molt individualista, té molt en compte l'individu però no la col·lectivitat. Al mateix temps, a l'hora de la veritat, el pragmatisme ha fet que es toleri la col·laboració amb països regits per dictadors, o amb governs amb pràctiques qüestionables, per poder extreure els seus recursos naturals i mantenir el nivell de vida de l'anomenat primer món. Per tant, certs criteris semblen que siguin accessoris, i que estiguin al marge de la Declaració. Una altra crítica també ve dels moviments de dones, que critiquen que aquests drets es pretenguin universals quan només apel·len a l'esfera pública. En canvi, les principals amenaces per les dones són sobretot a l'espai privat, i per aquest espai no existeix una regulació que castigui, o que previngui aquesta vulneració de drets. Aquesta mateixa setmana s'ha publicat un informe de l'Oficina de Nacions Unides sobre crim i delinqüència que, precisament, afirmava això: els llocs on les dones experimenten majors índexs de perillositat és en la seva pròpia casa. En canvi, la Declaració i els tractats posteriors, no esmenten ni consideren l'espai privat com un espai susceptible de ser regulat i protegit. Fins i tot la Convenció de les dones, que tracta aquests drets, no té mecanismes prou forts per a que es puguin aplicar en l'espai privat. Sigui com sigui, totes aquestes crítiques no neguen el valor de la Declaració, i la seva importància com a referent ètic i moral internacional per a les legislacions estatals, o posteriors documents que es facin de les Nacions Unides. Evidentment, ha estat un tractat cabdal i molt important per bastir tot un sistema de protecció que, per cert, ara mateix està en absolut desmantellament. El dret a la pau és el moll de l'os de tot plegat, sobretot a nivell internacional -potser no tant de regulació dels estats-, i en canvi és un dret considerat bastant secundari." 












"La banca armada és el nom que li donem a tot l'entramat d'entitats financeres, bancs, caixes, empreses d'assegurances, etc, que inverteixen, o que col·laboren, en la indústria militar finançant el desenvolupament d'armes, i que són moltes més de les que ens pensem. Els grans bancs, per exemple, són grans inversors d'aquesta indústria, i algun, fins fa poc, invertia en armament nuclear. I això ho fan amb els nostres estalvis, els nostres fons d'inversió, etc. Convido als oients a entrar al nostre web "banca armada" per informar-se de què fan els bancs amb el seu capital. Saber-ho pot ajudar a prendre decisions tan senzilles com decidir a quin banc o caixa poso els meus diners, o les meves inversions. Aquestes petits canvis quotidians són molt importants per fer un consum responsable."



"Les guerres pel control dels recursos naturals no només no estan superades, sinó que van a pitjor. Fa dos anys vam copublicar, amb un investigador que es diu Nick Buxton, un llibre titulat "Canvi climàtic S.A., i que exposa, precisament, la indústria militar de seguretat que s'està creant al voltant dels estralls que provocarà el canvi climàtic. En un futur, aquest canvi provocarà grans moviments migratoris i una gran securitització de les fronteres. Per tant, l'extracció de recursos naturals no només serà un desencadenant de les guerres, sinó que, probablement, en conjunció amb aquesta desertificació i aquest canvi climàtic, tindrà un impacte exponencial."



"Tot aquest règim de la por que ens han transmès amb la lluita contra el terrorisme, la gran ofensiva global contra aquestes amenaces -que al final només acabem veient en molt determinades ocasions-, ha portat a una histèria militar i militarista que ha fet que s'ampliïn els exèrcits, i s'inverteixi molt més en despesa militar, per desenvolupar tecnològicament tot un seguit d'armament. Tanmateix, la realitat és que la conflictivitat global ha baixat. Per exemple, l'exèrcit espanyol no està immers en cap guerra, i tot i així, continua invertint en despesa militar! Si bé durant la crisi, per les circumstàncies, es va reduir, ara hi ha hagut una remilitarització i s'està gastant més del que es gastava abans de la crisi. I aquest augment de la despesa no respon a una major participació de l'Estat espanyol en conflictes, missions, etc, sinó que respon a interessos purament econòmics. L'exèrcit espanyol, actualment, no té cap sentit que tingui la xifra de militars que té. I després hi ha tot el tema de l'exportació d'armes a països controvertits, que és un dels grans temes de la política exterior ara mateix."












"L'augment de despesa militar implica que baixi la despesa pública en d'altres àrees que ens afecten a tots en la vida qüotidiana: educació, sanitat, pensions, recursos per a la llei de la dependència, recursos per lluitar contra la violència de gènere, ... Aquesta por que ens han inculcat fa que trobem "normal" que la inversió pública es destini a tot aquest desenvolupament en armament. I aquí hi ha una part del deute que Espanya ha contret amb les pròpies empreses d'armament, a les quals prèviament havia finançat externament. Això ho trobareu millor explicat en els nostres informes, són els anomenats "programes especials d'armament", i que han generat un forat milionari a les arques de l'Estat espanyol, concretament de més de 30.000 milions d'euros, que encara s'estan pagant."    
  

   
"Les pensions, en comptes d'augmentar-se amb motiu de la recuperació econòmica, el govern les ha congelat. En canvi, empreses militars com Indra, i d'altres, es lucren i augmenten els seus beneficis gràcies a les comandes que els fa l'Estat, amb diners públics, i de coses que no es necessiten."



"Ara que sembla que partits polítics d'extrema dreta entraran en institucions espanyoles, vull acabar l'entrevista fent una crida a estar a alerta, perquè aquests partits tenen un discurs molt associat a la securitització de les fronteres, a la militarització, i al desenvolupament d'armament. De la mateixa manera que ha passat a Itàlia, on potser es torna a aprovar el servei militar obligatori, o que ha passat als Estats Units, on s'ha retallat la despesa social tot i haver-hi 40 milions de pobres -i on la despesa militar s'ha augmentat a uns nivells que no es veien des de la guerra del Vietnam-, potser aquí, a menor escala, pot passar això mateix d'aquí uns anys."  








[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 5-12-2018]








Lama Ngawang Dolma: "El budisme vol educar en la felicitat i els valors seculars de la pau i la no-violència, i això es fa començant per un mateix, calmant la ment i controlant les emocions reactives"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 549, novembre 2018, pàg. 10-11




 La molinenca Elisabeth García Caro dedica la seva vida a la pràctica i l'estudi del budisme des de fa més de deu anys. Després de viure quatre anys al convent de monges Sakya, de Dehradun, a l'Índia, va començar la seva tasca com a lama resident el setembre del 2016 a Guadalajara, Mèxic. El 28 de juny de 2018, va ser ordenada monja budista al temple Tsechen Kunchab Ling de Nova York. Actualment desenvolupa la seva tasca a cavall de dues comunitats budistes fundades per ella a Guadalajara (Mèxic) i Bogotà (Colòmbia).










"El meu interès pel budisme es va despertar quan tenia 27 anys, després d'escoltar el Dalai Lama quan l'any 2007 ens va visitar a Barcelona i va fer una conferència al Palau Sant Jordi. Sa Santedat va parlar de la compassió i alguna cosa es va moure dins meu. A la conferència van regalar als assistents un petit llibre amb ensenyaments del mateix Dalai Lama i recordo que el vaig llegir moltes vegades a casa. Tanmateix, jo ja hi anava predisposada, perquè he de confessar que jo llavors ja portava uns anys en recerca: quan tenia 23 anys vaig tenir una mena de crisi existencial i em preguntava per què som al món, per què patim, per què de vegades estem deprimits, per què de vegades estem contents i, en general, com és que no acabem de ser plenament feliços. De fet, era el que em passava a mi. En aquell moment, jo tenia tot el que una persona pot necessitar: èxit professional, salut, certes comoditats materials, atractiu físic, parella... I malgrat tot això, sentia una buidor que no omplia de cap manera. Llavors vaig començar a buscar ajut a través de les teràpies com ara el reiki, les flors de Bach, la gemmoteràpia ... i vaig començar a practicar el tai-txi. El meu monitor va ser el molinenc Jordi Sanz i ell, per cert, va ser el que em va agafar de la mà per anar a la conferència del Dalai Lama que he esmentat abans." 


"Jo feia tres hores diàries de tai-txi i era una pràctica que em donava molta pau, em centrava la ment, em donava molta estabilitat, però trobava que encara no en tenia prou. Sentia que necessitava alguna cosa més, que alguna cosa no estava funcionant del tot bé, o potser era jo que no ho acabava d'entendre. Llavors em vaig treure el títol de monitora de tai-txi -el meu mestre va ser en Joan Prat- i l'any 2009 vaig obrir un centre de teràpies naturals, a la plaça de la vila de Molins de Rei, que es deia Centre de Benestar Dolkar. Allà oferia teràpies alternatives, classes de relaxació i meditació, i també impartia classes de tai-txi al Casal de la Dona. En aquella època també vaig ser col·laboradora de Ràdio Molins de Rei. A petició de l'estimat Miquel Armengol vaig començar fent un programa setmanal que es deia "Pau i tranquil·litat", després vaig fer un espai que es deia "Benestar", que consistia en 5 minuts de relaxació abans de la mitja nit, i finalment vaig tornar a tenir un programa propi que es deia "L'art de la felicitat". Tant el Centre de Benestar Dolkar, com la meva activitat a la Ràdio, es van acabar l'any 2012, quan me'n vaig anar a l'Índia."






























Albert Cortina: "Si no ho revertim, en el futur serem peces perfeccionades per la biotecnologia en un engranatge socioeconòmic en el que estarem absolutament controlats"


 L’Albert Cortina Ramos va néixer a Barcelona l’any 1961, viu a Sant Cugat del Vallès, i és advocat per la Universitat Autònoma de Barcelona, i urbanista per la Universitat Politècnica de Catalunya. El seu darrer llibre es titula “Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica” (editorial Teconté), però ja fa anys que investiga i analitza les relacions entre l’humanisme i la tecnologia.
















- Com ha acabat un urbanista i advocat com tu interessant-se per les relacions entre ciència i humanisme?


- Per la meva professió d'urbanista jo tractava la ciutat i l'ambient, fins que un dia, el prior del Monestir de Poblet, en Lluc Torcal, que és físic quàntic, l'any 2013 o 2014 em va convidar a un seminari internacional sobre nanotecnologia, biotecnologia, neurociència i transhumanisme. I allà em vaig trobar amb una situació peculiar, perquè jo coneixia la tecnologia aplicada a l'eficiència energètica, a l'entorn de les ciutats, a la mobilitat, a les "smart cities", o la imaginava com una eina per solucionar la crisi ambiental i el canvi climàtic, i en canvi allà, no parlaven de la tecnologia per fer coses, sinó que parlaven de tecnologies incorporades en el nostre propi cos i ment per canviar la condició humana! Em va preocupar i em va impactar tant que d'ençà de llavors, al costat de la meva feina, se m'ha obert aquest nou camp d'estudi, anàlisi i interpretació, i finalment de publicació i divulgació, sobre com ens canviaran aquestes tecnologies, o com pretenen canviar aquestes tecnologies el propi ésser humà. 




- En aquest darrer llibre, “Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica”, parles de que som a la “quarta revolució industrial”. Simplificant molt, la primera revolució industrial va venir al segle XIX, arran de la invenció de la màquina de vapor, la segona va venir per les noves fonts d’energia, com ara el gas, el petroli o l’electricitat, la tercera ha vingut per la revolució d’Internet i les tecnologies de la informació i la comunicació. I ara, quina és aquesta quarta revolució industrial que dius que ja tenim a sobre?


- L'anomenada quarta revolució industrial està formada per tres revolucions que interactuen entre elles. La primera, la revolució de la intel·ligència artificial, que fins ara no existia. La segona, la biotecnologia, tot allò relacionat amb la vida, i com la biologia des del punt de vista artificial, sintètic, tecnològic, canviarà el nostre entorn i la nostra naturalesa humana. I la tercera és la de l'espai. Des de la NASA, per exemple, pensen que hem d'augmentar les nostres capacitats biotecnològiques per poder sortir del "confinament" -diuen ells- en el que estem en el planeta Terra, i que en unes condicions de vida diferents a les que tenim aquí, els futurs conqueridors de l'espai puguin viure. Per tant, moltes de les tecnologies que s'estan aplicant, potser no s'estant desenvolupant tant per l'ésser humà comú, com per un ésser posthumà.

 Fins ara, diferents disciplines científiques i tecnològiques, la genètica, la neurociència, l'estudi del cervell, la robòtica, la física quàntica, etc, treballaven de manera autònoma, però ara han convergit, i faran un salt exponencial, que vol dir que provocaran un canvi molt ràpid. Per això parlem de revolució. I el tema és quines ideologies hi ha al darrera, quin poder, quina societat, quin món, quins científics, amb quina moral, si són europeus o de la Xina, etc. Perquè segons cap a on dirigeixis aquestes tecnologies, podrem dir, des d'un punt de vista ètic, que estan al servei de les persones, o que fan servir les persones però no les estan ajudant. No hi ha dubte que la biomedicina, les pròtesis intel·ligents, els avenços en el coneixement del cervell que permetran guarir malalties avui devastadores, com l'Alzheimer, són avenços fabulosos. I jo crec que la majoria de científics són persones honestes i honrades, i amb una qualitat ètica. El tema és, com es canalitzen els recursos econòmics, quins poders hi ha al darrere, com aquests centres de recerca potser ja no són tan neutrals a favor de l'ésser humà, sinó que hi ha uns altres interessos.








- En aquest sentit, et volia preguntar com garatim que hi hagi un accés universal a tots aquests beneficis tecnològics -i que no només hi tinguin accés els països rics, o les persones riques que viuen en països pobres-, i també com garantim que tota aquesta recerca i aquests avenços no acabin tenint un ús no desitjat per la majoria, per exemple, un ús bèl·lic i militar, com ja va passar amb la bomba atòmica a la segona guerra mundial?


- Totes les persones que van participar al llibre “¿Humanos o posthumanos? : singularidad tecnológica y mejoramiento humano” van acabar intuint que el debat no era sobre la tecnologia sinó sobre l'ésser humà, sobre com ens veiem, quina cosmovisió tenim en aquesta quarta revolució industrial, com trontolla el sistema econòmic, social, de poder militar, de pau, de justícia, del reconeixement de la dignitat de la persona, de la seva llibertat, de la democràcia, i de veure que som en una etapa de transició. Jo crec que en les 215 col·laboracions que té el llibre, al final hi havia una gran confiança en l'ésser humà. Això va ser quan el vam fer fa cinc anys, no sé si ara, amb totes les coses que estan passant a tots nivells, aquest optimisme de que el progrés i la tecnologia ens aniran molt bé, ara es veuria diferent. Per exemple, en la intel·ligència artificial, alguns dels màxims experts ja no diuen que això serà fantàstic, li han vist les orelles al llop, i alerten de que pot suposar un risc existencial al mateix nivell que el canvi climàtic, una guerra termonuclear o una pandèmia.




- En aquest programa ens hem fet ressò moltes vegades de les Jornades sobre Ètica i Món Contemporani, que es fan a la Facultat de Teologia, i recordo una conferència titulada "Aspectes psicològics del treball”, a càrrec del Doctor Francesc Martí Fernández, on afirmava que s’acosta una primera onada de destrucció de llocs de treball, per la tecnologia, en oficines, indústria, transport i logística. Una segona onada vindrà quan la intel·ligència artificial i la robòtica hagin avançat i les màquines puguin percebre l'entorn i manipular objectes amb la destresa que tenim els humans amb les mans i els dits (psicomotrocitat fina), en que desapareixeran llocs de treball relacionats amb el tèxtil, dentistes, i operaris de manteniment que fan feines manuals no previsibles. I una tercera onada vindrà quan la intel·ligència artificial sigui creativa i sigui capaç de tenir intel·ligència social: comprendre conceptes complexos, relacionar-los, i generar de forma original nou coneixement, hipòtesis matemàtiques, descobriments... i aquí desapareixeran treballadors qualificats com ara científics, tècnics, enginyers, matemàtics, etc. I al final de tot, només quedaran els professionals capaços de fer feines en les que el coneixement profund de la condició humana sigui fonamental. Serà molt difícil, per la intel·ligència artificial, fer màquines que coneguin les emocions i voluntats humanes, i que, per tant, pugin empatitzar, negociar, persuadir... Així doncs, en el futur, no es podran substituir per màquines feines en les que s'hagi de tractar amb altres persones, com ara l'assitència psicològica, espiritual, certa assistència mèdica, etc. Amb tota aquesta destrucció de llocs de treball provocada per la tecnologia, hi haurà moltíssim atur. Què preveuen la gent del Fòrum de Davos, i aquests llocs de poder, per a que les nostres societats humanes no s’enfonsin?


- Al darrera de tot això que acabes de descriure hi ha la ideologia del transhumanisme, que diu que aquest avantatge que tindrà la intel·ligència artificial sobre la humana és a prop, i fins i tot posen data, l'any 2045. I això ho diu algú tan important com Ray Kurzweil, que és l'enginyer en cap de Google, i que ha publicat llibres afirmant que la singularitat tecnològica, això de que la intel·ligència artificial sobrepassarà la humana, ho tenim aquí a la vora. I el transhumanisme el que diu és que, davant d'aquest fet, els humans ens hem de millorar biotecnològicament. Pensa que aquesta idea surt de Silicon Valley (California), on hi ha totes les grans empreses tecnològiques (Facebook, Google, etc), i que han fet un grup per potenciar aquesta idea d'un nou capitalisme, d'una nova forma de relacionar-nos amb el treball, etc, a partir del reconeixement de que, efectívament, aquesta cursa és imparable, la intel·ligència artificial un cop inventada ja no l'aturarà ningú. Fan servir la metàfora d'una criatura: la intel·ligència artificial ara és feble perquè només té 3 anys, i de la mateixa manera que nosaltres eduquem els nostres fills per a que siguin autònoms i siguin capaços de prendre les seves pròpies decisions sense nosaltres haver-hi d'intervenir, doncs amb la intel·ligència artificial passarà el mateix. Estem generant una nova intel·ligència, una nova vida intel·ligent, que l'estem preparant per a que, poc a poc, vagi prenent decisions de forma autònoma. Ja no és allò de programar una màquina per fer tasques repetitives i que en qualsevol moment la podem desendollar. Ara l'estem preparant per a que prengui decisions de foma autònoma i faci coses pròpiament humanes, tasques creatives, intel·lectuals ...

 Per tant, diuen que això ja no ho atura ningú, perquè la cursa ja està engegada, i el que ens demana el transhumanisme és que ens reciclem. Un "reciclatge" que consisteix en fondre'ns en aquesta intel·ligència artificial, la nostra ment humana s'ha de fondre en aquestes xarxes -que de fet ja ho estem fent una mica, perquè ara Internet ja és com una pròtesi del nostre cervell-, i volen que aquesta fusió sigui cada cop més gran. Afirmen que, d'aquí poc, la robòtica, la intel·ligència artificial, l'automatització, ens prendran el lloc, i per això diuen: "hibridem-nos". Això seria pràcticament crear una altra espècie, un posthumà! Per tant, el tema és si hi sortirem guanyant, o hi sortirem perdent, en aquesta cursa. Si continuarem essent humans, o per contra ens robotitzarem perdent la nostra condició humana.

 En aquesta etapa de transició hi haurà molt de patiment. Pensem que és una revolució industrial, i que les anteriors revolucions sempre han estat traumàtiques. Però els transhumanistes diuen que, si ens oposem a aquests canvis, som com els ludistes del segle XIX, que destruïen les màquines perquè els hi prenien la feina. I al final van guanyar les màquines, no els ludistes. Però pel camí va patir molt la gent, i hi va haver guerres, i no vull ser catastrofista... Però, efectívament, som en una etapa de transició d'una manera de produir a una altra, d'uns llocs de treball a uns altres, i això no és mentida, és real.

 Per tant, ens hem de plantejar com gestionem aquesta transició d'una forma pacífica, humana, democràtica, etc, perquè gran part de la població mundial no quedi descavalcada, obsoleta, o "descartada", com diu el Papa Francesc. Perquè això no afectarà als subsaharians que vénen amb pasteres pel Mediterrani, això ens afectarà a tots, i a alts nivells. Avui, per exemple, els jutges no són capaços de saber-se tota la jurisprudència i necessiten el software Watson, d'IBM, que els hi busca, els metges són incapaços de llegir-se tot el que es publica sobre la seva especialitat, senzillament perquè són humans!

 I aquesta és la batalla que ve, sobreviurem com a humans, o arribarà un punt en que les màquines ens passaran per sobre. És com a la pel·lícula "2001: una odissea de l'espai", on hi ha un moment que el control de la nau -fent la metàfora, el control de l'economia- l'agafa un ordinador que es diu HAL, i un seguit d'astronautes acaben morint perquè en HAL els desconnecta, perquè els veu com un perill. Però n'hi ha un o dos que, amb la intel·ligència humana, li donen la volta i acaben guanyant. A veure, no ho vull plantejar com una batalla entre la intel·ligència humana i l'artificial, però haurem d'anticipar-nos per continuar essent humans.               




- Una de les solucions a aquesta destrucció massiva de llocs de treballs pot ser l'anomenada renda bàsica universal?


- No tinc clar que la renda garantida sigui una solució. Els que remenen les cireres -Fòrum de Davos, etc- com que ja veuen a venir una conflicitivitat social molt alta, estan plantejant una cosa que sembla molt progressista, i que potser ho serà, que és donar un subsidi per poder viure a tota aquesta gent que anirà quedant obsoleta. Però és clar, si no hi ha diners ni per pagar les pensions del futur, això com es farà? I parlen de crear una enginyeria financera on els robots també cotitzin i acabin pagant, no només les nostres pensions, sinó fins i tot aquesta economia subsidiada, o de la renda bàsica universal incondicional, que vol dir que, encara que no tinguis feina en tota la teva vida, l'Estat et donarà uns diners per viure. A mi, això, no m'agrada. Tota una societat subvencionada farà perdre el sentit del treball a moltes generacions, el sentit de la seva vida, l'estímul, l'incentiu, i això es veu en els llocs que avui són subsidiats. Però d'altra banda, també veig que, durant unes dècades, molta gent quedarà sense possibilitats de reciclar-se per aquesta nova qualificació de nous llocs de treball, perquè evidentment, en algun moment o altre, aquesta quarta revolució industrial generarà nous llocs de treball, que seran molt qualificats i diferents dels nostres. Per tant, repeteixo, cal gestionar aquesta transició per a que sigui el màxim de pacífica i el menys traumàtica possible. L'altra cara de la renda bàsica garantida, o l'altre perill, és que per aquestes persones subsidiades, l'entreteniment i la realitat virtual siguin el "soma" de la novel·la "Un món feliç". Que rebin molt poquets diners de l'Estat, simplement per viure miserablement, i que el sentit de la vida el donin els videojocs o la realitat virtual augmentada, que els permetrà viure mons i circumstàncies absolutament irreals, però que serviran per evadir-los de la frustració.




- Tu què creus, que som més a prop de la distopia que explica la novel·la “1984”, de George Orwell, o de la que explica Aldous Huxley a la novel·la “Un món feliç”? Simplificant molt, a la primera la gent viu alienada per una dictadura, i a la segona, per una mena de droga de la felicitat. 
  

 Doncs estem vivint una combinació de les dues, malauradament. Sento no donar una bona notícia, però justament s'ha de dir per a que en siguem conscients, i en la mesura del possible evitar-ho. El propi Huxley afirmava que la dictadura perfecte serà aquella en la que la gent ni se n'adoni. En la que els murs no són de pedra sinó de vidre, transparents, i on l'entreteniment i l'oci, en definitiva el "pa i circ" que deien els romans, provoquin una evasió del món real a partir de la connexió entre la nostra ment i mons ficticis. I la pregunta clau és, qui està creant l'entreteniment d'avui? Doncs la indústria dels videojocs, que està molt lligada a la indústria militar, interessada en desenvolupar tecnologies que permetin la vigilància i el control. Per això deia que una combinació de les dues distopies. Ens volen sota d'una democràcia formal d'aparent llibertat, amb un control a partir de la digitalització i la tecnologia -i fixa't la Xina com ja va per aquest camí-, i a més contents i feliços, o més aviat entretinguts, més que feliços. Aquesta distopia encara no està construïda, però la tendència és aquesta, a no ser que ho revertim, i ens hi oposem. No és fàcil, però per això n'estem parlant, no? 




- Ara em fas pensar en una entrevista que li feien ahir a la ràdio a un noi mallorquí, i que en un moment de l'entrevista el periodista li va preguntar si coneixia el raper Valtonyc, pel fet que era mallorquí com ell, i el noi va dir que no sabia qui era. Com pot ser?


- És que ens volen individualitzats, atomitzats. Hem parlat d'una hibridació natural-artificial, humana-posthumana. També hem parlat d'una dictadura tova, o que sembla que no ho és, una democràcia dictatorial. I ara t'estàs preguntant que, com pot ser que en aquest món tan hiperconnectat, tan hiperinformat, hi hagi aquesta desinformació, doncs és fruit d'aquest aïllament. El poder que s'està construint ens vol aparentment ben connectats, però que estiguem sols, molt individualitzats.

 En els meus llibres sobre humanisme i tecnologia sempre hi ha tres eixos: ciència i tecnologia, ètica i filosofia, i espiritualitat i transcendència. La visió que tenen les diferents religions o espiritualitats és molt important perquè, al final, estem parlant de quina concepció tenim de l'ésser humà, i de com ens veiem. Per tant, si ens veiem sols i aïllats del món, això és una cosmovisió. En canvi, podem continuar amb la cosmovisió de l'humanisme. De fet l'humanisme avançat que jo proposo és l'humanisme cristià posat al dia amb les grans preguntes que ens hem fet en aquesta entrevista. Cap confessió religiosa, ni cap filòsof, es va qüestionar la intel·ligència artificial, i si ens podíem hibridar, senzillament perquè no existien aquestes possibilitats. Per això, ara, aquestes són les grans preguntes que ens hem de fer.     




- Fa poc es va publicar al setmanari El Temps una entrevista a Shoshana Zuboff, professora de la Harvard Business School, i que ha publicat un llibre titulat l’"Era del capitalisme de vigilància". Aquesta autora defensa que el que ens constitueix com a éssers humans és la vida interna, l’esfera privada, les opinions, els sentiments, i els desitjos. I la seva tesi és que la matèria primera d’aquest nou capitalisme és precisament això, aquestes dades personals sobre els nostres gustos, opinions i pensaments, que es processen de manera oculta gràcies a la informació personal que deixem a les xarxes socials, al nostre historial de cerques a Google, al Youtube, etc, i que després es venen a publicistes, asseguradores, grans magatzems, mútues sanitàries... Així, amb totes aquestes dades nostres, aquestes empreses poden pronosticar el nostre comportament i desenvolupar els seus productes. Aquesta autora afirma també que el que els agradaria a aquests grans gestors de dades personals és poder arribar a dirigir la gent en bandades mitjançant estímuls externs. I posa l’exemple del joc Pokemon Go, en que la gent caçava innocentment “pokemons” amb el mòbil, i sense adonar-se acabava en zones de compra i restaurants.   


- Des d'un punt de vista transhumanista o tecnocèntric, molta gent veu l'ésser humà com un conjunt de sentiments, desitjos, records, etc, i evidentment tot això serà capturable per les diferents tecnologies que pretenen capturar-ho. N'hi ha que parlen, fins i tot, de la immortalitat cibernètica, i diuen que, quan ens morim, podrem recollir tots els records que té el nostre cervell i els podrem transferir a un robot, o a un suport de silici. Però això és una visió reduccionista de l'ésser humà. Jo no sóc només "dades", jo també soc transcendència i interioritat.

 En el meu llibre "Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica" pretenc donar una resposta a aquesta visió de la ideologia transhumanista de que som quasi com un "mecano", que se'ns pot intercanviar, o que som dades. És clar que som això també, però al final, això va de què som, en el fons, els éssers humans. I des de la meva cosmovisió, som alguna cosa més. Tenim una espiritualitat, una interioritat, som capaços de transcendir. Com diu en Francesc Torralba, tenim intel·ligència espiritual. I això, jo crec que, per molt de temps, serà difícil de reproduir artificialment. No dic que, algun segle, aquesta nova espècie posthumana no ho aconsegueixi. Però, almenys no durant el temps que nosaltres visquem ...

 Efectívament som en una revolució de captura de dades de tot tipus, per després posar-les al mercat perquè és negoci, és control, tot el que tu vulguis, però al final, al final, l'ésser humà haurà de reforçar aquesta part espiritual, perquè la batalla de la privacitat de les dades, ja la té perduda. En el moment que torni una cosmovisió, que ara està absolutament perduda, segons la qual estem constituïts per una transcendència -des d'un punt de vista cristià "a imatge i semblança de Déu"-, doncs això ja és menys reproduïble, i això és una fortalesa. Jo puc donar totes les meves dades, però encara que les tinguin, no em tenen en a mi! Però és clar, fixa't que en la cultura que tenim actualment, que és molt materialista i reduccionista, en el moment que ens treuen la privacitat diem que ja ens tenen. És veritat, però hi havia gent als camps de concentració, o en llocs de privació màxima de llibertat, que matenien una interioritat i una espiritualitat en el seu ésser, que els feien sentir lliures.

 Tot això per dir que, possiblement, l'alternativa és reforçar aquesta interioritat, aquesta intel·ligència espiritual que ens constitueix, i que no podrà arrabassar, jo crec que mai, una intel·ligència artificial o una espècie posthumana, perquè és pròpia de la nostra condició humana. Però és veritat que en aquesta societat secularitzada, més difosa en l'àmbit espiritual, això que acabo de dir ningú no t'ho compra. Però jo crec que hi haurà un retorn, a aquesta visió de l'ésser humà, perquè si no, ja veus quina és l'alternativa, l'alternativa és convertir-nos en robots, l'alternativa és que ens ho prenguin tot, i jo em resisteixo a ser, o un robot, o algú al qual li han près el seu ésser només perquè li han pres les dades.

 És clar que lluitarem per a que tot això és reguli, perquè som en unes democràcies, etc, però tot plegat és molt subtil perquè ens estan canviant la concepció de l'ésser humà. Si t'hi fixes, la Declaració Universal dels Drets Humans ha estat feta pensat en un ésser humà, que té dignitat, que té llibertat, ... i ara, la ideologia transhumanista, ens diu: "Esborreu tot això perquè en definitiva sou màquines, esteu desprovistos de tot, de Déu, d'humanisme, sou peces d'un engranatge socioeconòmic i la biotecnologia us perfeccionarà per a que treballeu més, sigueu més productius, més útils al sistema, i a més, no reivindiqueu res perquè estareu absolutament controlats", i només cal veure en com funcionen a la Xina. I, aviam, això no ho volem, i ara és el moment d'anticipar-nos.




- Ara m'has fent pensar que, també al setmanari El Temps, fa poc apareixia un article de l’eurodiputat Ramon Tremosa on relatava un viatge a la Xina, fet amb 7 eurodiputats més de la Comissió d’Economia del Parlament Europeu. Allà van escoltar els mandataris xinesos, van viatjar amb trens d’alta velocitat, van observar el port de Xangai -el primer del món en trànsit de mercaderies-, o la seva borsa, que és la cinquena del món en volum de negoci. I al mateix temps, van constatar com les xarxes socials (twitter, facebook i instagram) estan bloquejades, i com el govern xinès obliga a Google a adaptar el seu cercador per facilitar la censura. I llavors afirma el següent: “la Xina construeix una barreja molt inquietant per liderar el món: capitalisme d’Estat, socialisme amb molt poques polítiques socials, absència de democràcia, i absència de drets fonamentals”. I acaba amb aquesta frase: “És ben cert que cada generació s’ha de guanyar la seva llibertat”. Moltes gràcies, Albert Cortina, per haver vingut a Ràdio Molins de Rei i per aquesta estona de conversa.









[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 7-11-2018]











Carlos Argueta: "Monseñor Romero és un exemple d'esperança, perquè malgrat tota la repressió que vivia El Salvador, ell pensava que calia perdonar i continuar treballant per la justícia"



 El diumenge 14 d’octubre de 2018 va ser proclamat sant Oscar Romero. Óscar Arnulfo Romero y Goldámez va néixer al país centreamericà d'El Salvador l’any 1917. Va ser ordenat sacerdot als 25 anys, i el 23 de febrer de 1977 el papa Pau VI el va nomenar arquebisbe de San Salvador. Va morir assassinat el 24 de març de 1980 per la seva defensa dels drets humans enfront de la tirania dels governs militars. Per parlar d'aquesta canonització entrevistem Carlos Argueta, nascut a El Salvador, veí de Badia del Vallès, i membre dels Comités de Solidaritat "Oscar Romero".








"La teologia de l'alliberament és una interpretació de l'evangeli que denuncia les injustícies que causen la fam, la pobresa i la desigualtat. Capellans, catequistes, liders de comunitats, etc, denunciaven les injustícies a través del missatge de Déu. En aquest sentit, a El Salvador, la teologia de l'alliberament va fer un treball molt important de denúncia.[-Ara m'has fet pensar en aquella dita que diu que, si dono caritat a un pobre em diuen que sóc un sant; però si pregunto per què és pobre, llavors em diuen que sóc un revolucionari]. Sí, és veritat. Si ajudo els pobres, sóc bo, però si em pregunto quines són les causes de la seva pobresa, per què han d'emigrar, etc, i arribo a determinades conclusions que tenen a veure amb les males polítiques dels que manen, doncs ja no seré tan ben vist."



"L'Església ha estat molt camaleònica, massa vegades ha utilitzat el missatge de Crist per estar al costat dels poderosos i no al costat de la gent que més pateix. És la línia de Joan Pau II, del bisbe Rouco Varela, i d'altres que tenim ben a prop. Diuen que si tu ets pobre és perquè has nascut pobre, t'ha tocat ser així, és la voluntat de Déu. I nosaltres ens oposem a aquesta interpretació. Nosaltres creiem que la pobresa és fruit de l'aplicació d'unes males polítiques dels governants."



"El pontificat de Joan Pau II va ser contrari a tots els que creiem en la teologia de l'alliberament. Aquest Papa venia de Polònia, un país del bloc comunista, i potser per demostrar a la Cúria vaticana, i a la jerarquia de l'Església, que ell no en tenia res, de comunista, doncs es va posicionar en contra de moltíssima gent que lluitava i se la jugava per defensar la gent més desvalguda. Monseñor Romero, per exemple, denunciava les injustícies i ho feia a través de l'evangeli." [1]



"Els conflictes amb el el papa Joan Pau II no van espantar Monseñor Romero perquè ell estava molt segur del que feia. Però l'aïllament del Vaticà va fer que passés bastants moments de solitud, perquè els mateixos companys capellans i bisbes que l'acompanyaven el van abandonar en la seva lluita. Va ser criticat des de dins, i des de fora de l'Església. I de fet, en no tenir aquest suport i aquest reconeixement, això va animar els grups paramilitars dels "escuadrones de la muerte", liderats per l'ultradretà Roberto D'Aubuisson, per assassinar-lo."



"El Salvador patia molt aquesta persecució a les organitzacions socials, sindicals, veïnals, i de cristians de base. De fet, tres anys abans ja havien assassinat un amic seu, el capellà Rutilio Grande, i ell una mica va agafar-ne el relleu. Ell sabia que Rutilio havia mort perquè denunciava les injustícies, i una mica ell ja tenia assumit que li passaria el mateix. I això es pot veure en la seva darrera homília, a la catedral Metropolitana. Per tot això, Monseñor Romero és un exemple de lluita, perquè no va callar malgrat les amenaces, i també un exemple d'esperança, perquè malgrat tota la repressió que vivia El Salvador, ell pensava que calia perdonar i continuar treballant per la justícia."



"Per desgràcia el missatge de denúncia de Monseñor Romero continua vigent. Les injustícies i les desigualtats socials continuen, si més no a El Salvador, i també la impunitat de l'exèrcit i la policia. Amb l'excusa de que El Salvador és un país "insegur", avui encara hi ha desaparicions."







[1] Reportatge de Mn Romero i la massacre del 8-5-1979 a la Catedral Metropolitana de San Salvador
 El 8 de maig del 1979 centenars de persones es manifestaven pacíficament a les escales de la Catedral Metropolitana de San Salvador. Demanaven la llibertat de diverses persones empresonades i desaparegudes. El règim militar dictatorial estava decidit a reprimir com fos el desafiament de qualsevol que s'atrevís a protestar. Així, aquell dia, la policia va disparar a matar contra els manifestants. El més greu, però, és que malgrat haver-hi documents fotogràfics i pel·lícula filmada dels fets, aquests no van entrar dins la Comissió de la Veritat de l'ONU, perquè els acords de pau deien que només s'investigarien les violacions dels drets humans a partir del 1980. Per això, aquesta matança avui no es recorda i no apareix a les publicacions del conflicte d'El Salvador. Han passat gairebé 40 anys i els responsables continuen impunes, els massacrats i les seves famílies segueixen sense justícia, i la memòria col·lectiva amnèsica.  
 La massacre, com dèiem, va ser filmada i es pot veure a internet. L'àudio que us poso el vaig extreure d'un reportatge que es podia veure a Youtube l'any 2011, però que ara es troba bloquejat. Per això l'he penjat en el meu repositori personal de googledrive.  
 Veureu que comença amb unes paraules de Monseñor Romero on diu que no vol protecció personal per a ell, no vol guardaespatlles privats, ell no té cap problema personal amb ningú. I diu que, si hi ha d'haver protecció, ha de ser per a les persones que protesten per les condicions en les que han de viure. La protecció del govern ha de ser per a aquesta gent, per a que no siguin víctimes dels anomenats "esquadrons de la mort", dels paramilitars, per a que no pateixin les desaparicions, les tortures, ...
 A continuació l'àudio segueix amb diversos testimonis enregistrats de mares que tenen fills desapareguts, o que han estat assassinats amb signes evidents de tortures. Després tornem a escoltar Monseñor Romero apel·lant a la consciència dels assassins i torturadors que provoquen tant de sofriment a les famílies de condició humil.  
 Finalment, l'àudio continua amb els fets de la catedral. Escoltarem un reporter que està fent una entrevista en directe aquell mateix dia. Li està preguntant a un policia què pensa quan ha de dissoldre manifestacions dels seus propis conciutadans ... però no pot acabar l'entrevista. Es comencen a sentir trets i es fa un silenci sepulcral. La gent s'estira a terra a les escales de la Catedral per no ser abatuda, però els trets es reprenen contra els manifestants estirats, i, de mica en mica, els que poden, s'aixequen i es refugien dins del temple. D'altres s'exposen, i enmig de l'afusellament, ajuden a entrar a la Catedral els ferits. S'arrisquen molt perquè els trets continuen. Dins de la Catedral hi ha un espectacle dantesc: persones dessagnant-se, plors, crits d'auxili ... Les ambulàncies no van ser autoritzades a entrar-hi fins cinc hores més tard, quan els ferits més greus que s'haguessin pogut salvar ja eren morts. Els metges que s'enduien els ferits rebien mofes de la policia, i els morts que havien quedat estesos per les grades no van permetre enretirar-los fins l'endemà, dia 9 de maig. Eren 25 cossos. 
 La versió oficial del govern va ser que els manifestants havien provocat la policia, i que aquesta només s'havia defensat. Aquesta matança va marcar un abans i un després a la història d'El Salvador. Va ser la llavor que va provocar que en els dotze anys següents hi hagués una guerra civil que no es va acabar fins els acords de pau de 1992. L'àudio veureu que s'acaba amb unes paraules de Monseñor Romero, on defensa que l'Església promou la pau, i no l'odi, però que en una situació d'injustícia social, on uns pocs tenen molt i la gran majoria viu en la misèria, la pau només és possible si la riquesa es reparteix. Les darreres paraules que es poden sentir a l'àudio són d'una periodista que fa una lloança del coratge de Monseñor Romero.

Àngel Beumala

























[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 11-10-2018]








Núria Cera: "En aquest país, fa molts anys que es diu que tot són ajuts per als joves emprenedors i no és cert”


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 547, agost-setembre 2018, pàg. 6-7



 Després d’obtenir el Grau Universitari en Disseny de Moda a l’Escola Superior de Disseny de Sabadell, i d’estudiar un Màster a ESADE sobre direcció i gestió d’empreses de moda, la molinenca Núria Cera Castillo va fundar Melico amb només 26 anys. Avui, la seva empresa ja té cinc anys de vida i recentment ha estat posada d’exemple com a cas d’èxit pel Centre de Serveis a les Empreses de Molins de Rei. Per determinar si un projecte empresarial ha superat les dificultats de la seva creació i té viabilitat a mig i llarg termini, els experts consideren que han d’haver passat com a mínim tres anys.








 "L’inici de l’empresa va ser molt complicat. Anava amb tota la il·lusió del món, però m’enfrontava a una cosa que, per molt que m’hagués format abans, m’era un món totalment desconegut. El fet d’haver-ho d’afrontar tota sola era com estar davant un monstre. Ho passava molt malament quan havia d’anar a Hisenda a fer tràmits o quan vaig haver d’anar al notari a donar d’alta la societat... Se’m va fer una muntanya tot el que va ser la burocràcia per iniciar l’activitat econòmica."

 "No hi ha un procediment abreujat per crear una nova empresa per a la gent jove que comença. La burocràcia que s’ha de fer és la mateixa independentment de la mida de l’empresa i dels beneficis que tindrà. Una persona de 26 anys, sense cap mena d’experiència en el món empresarial com a autònoma, té les mateixes dificultats per donar d’alta un projecte econòmic que una persona de 58 anys que tingui 20 empreses i porti tota la vida fent el mateix. Ens ho posen molt difícil als joves que volem començar!"

 "Pel fet de ser un treballador autònom, pagues una barbaritat d’impostos. En altres països, tinc entès que la quota per treballar per compte propi és molt baixa i després es paga segons els beneficis que es tenen. A Espanya, no: sempre s’ha de pagar, tinguis beneficis o no. D’altra banda, si jo quan acabo l’any, Hisenda m’ha de tornar diners, té un marge de mesos molt gran per fer-ho. En canvi, si la meva empresa passa uns mesos complicats i no em va bé pagar, només que m’endarrereixi un dia, Hisenda ja em fa un 20% de recàrrec!" 

 "Tots aquests ajuts que es diu que hi ha per als emprenedors, no ja solament econòmics, sinó per tenir una idea empresarial i portar-la a la pràctica, jo crec que no són veritat, perquè jo no n’he trobat cap, a part del de l’Ajuntament de Molins de Rei."












L'església romànica de Santa Creu d'Olorda un any i mig després de la seva reintegració eclesiàstica a Molins de Rei


 El passat 9 de gener de 2017, l'arquebisbe de Barcelona i el bisbe de Sant Feliu de Llobregat van signar un conveni per reintegrar eclesiàsticament a Molins de Rei l'església romànica de Santa Creu d'Olorda. Aquest canvi va suposar, des del primer moment, un munt de possibilitats, una d'elles poder tenir oberta l'església per a que pogués ser visitada. Aquest ha estat, potser, el canvi més visible però segur que n'hi ha molts d'altres. Per fer balanç d'aquest any i mig llarg que ja ha passat des del dia de la reintegració de l'església de Santa Creu a Molins de Rei, i també per parlar de l'aplec que s’hi va celebrar diumenge passat, hem convidat avui al programa a les voluntàries Assumpta Bech, Maria Carme Caus, Cesca Fernández, i Núria Carbonell.
















[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 19-9-2018]








Manel González, advocat i president de l'associació ASAM: "El mobbing costa de demostrar i sovint queda com una mala interrelació personal entre la persona assetjada i el seu cap, o els seus companys, per això els sindicats sovint es mantenen al marge, els resulta incòmode entrar-hi"


 Conversa amb membres de l'associació ASAM contra el mobbing o assetjament laboral: Manel González, president; Carme Santolària, secretària; Rafael Vidal, voluntari; i Albert Trilla, il·lustrador d'un CD de música que ha fet l'associació per recaptar fons.








"Un procés d'assetjament laboral o mobbing consisteix en fer servir estratègies de destrucció psicològica sobre un treballador per tal de fer-lo fora de la feina. Que una empresa o una administració pública vulgui fer fora un treballador no té perquè ser necessàriament il·lícit, però si s'empren estratègies que busquen destruir psicològicament el treballador, evidentment estem parlant d'un cas d'assetjament i això sí que és il·legal. Aquestes estratègies poden consistir en donar més feina del compte al treballador de la que realment pot fer en el seu horari laboral, o no donar-li cap feina i que hagi de passar les hores sense fer res, o els companys no dirigir-li la paraula, o assignar tasques d'un nivell inferior al perfil professional que es té, promocionar companys amb menys estudis sense donar cap explicació, desprestigiar a nivell personal o professional, fins i tot voler fer parar boja la persona! Vam tenir el cas d'un camioner que li feien anar a buscar paquets en llocs on no n'hi havia..."

"El primer que ha de fer una persona a la que li estan fent mobbing és anotar tot el que li passa i recollir proves mentre pugui. Dic "mentre pugui" perquè aviat la persona començarà a tenir problemes de memòria, d'angoixa, d'estrès, fins i tot de depressió. La gent ha de saber que el mobbing està tipificat com a delicte i els enregistraments s'admeten com a prova en un judici."

"La incomprensió de l'entorn familiar, dels amics, és un problema. Qui no ho ha patit, no ho entén, i pot fer comentaris a la persona assetjada com ara que no n'hi ha per tant, que encara té sort de tenir feina, que ha d'estar contenta, que aguanti, etc. L'assetjat pensa que tot és culpa seva, que no se sap adaptar als canvis, i se sent molt sol. I si això passa en un context de crisi econòmica encara és molt pitjor, perquè no pots deixar la feina alegrement si no hi estàs bé."   

"El problema és que d'altres institucions que haurien d'intervenir en aquest problema no hi intervenen. Per exemple els sindicats. Totes les empreses tenen el seu delegat de prevenció, que quan li preguntes o li exposes un cas d'assetjament que t'ha arribat a l'Associació, sovint sembla que els estiguis parlant en "xino". I això és així perquè l'assetjament laboral costa de demostrar, sovint queda com una mala interrelació personal entre la persona assetjada i el seu cap, o els seus companys, i per això els sindicats es mantenen al marge, els resulta incòmode entrar-hi. I és clar, la figura del delegat de prevenció de riscos laborals és importantísima quan surt un problema d'aquests! Una de les coses que fem primer, quan ens arriba un cas, és fer intervenir aquesta figura sindical. Li adrecem un escrit per demanar-li quina informació té sobre el problema, i si no en té cap, doncs l'informem. Sempre intentem contactar i dialogar amb l'empresa a través del delegat de prevenció. D'altra banda, totes les empreses estan obligades per llei a tenir un pla de prevenció de riscos psicosocials dins del seu pla general de prevenció de riscos laborals. I quan en detecten un cas, tenen l'obligació d'actuar."

"Hi ha sectors laborals més propensos al mobbing que d'altres, per exemple tot el món de l'ensenyament, el sector sanitari, la policia, ... però en general a totes les empreses se'n poden trobar casos."

"L'associació va néixer el 2004 degut a la manca d'informació que hi havia sobre el tema. Les persones afectades estaven molt desencaminades, fins i tot avui dia van als sindicats i no els hi resolen el problema ... Ens adrecen persones des de la seguretat social, i també atenem telefònicament. Gràcies a sortir en alguns mitjans de comunicació fins i tot ens ha arribat a trucar gent de Galícia i de Múrcia! A nivell espanyol no hi ha associacions dedicades a aquest tema."

"Els voluntaris de l'associació som persones que hem patit el mobbing i podem entendre millor que ningú la persona que ens ve a demanar ajut. Som molts pocs perquè quan ens expliquen problemes d'aquests, ens remouen tot el que hem patit nosaltres, i molts voluntaris no aguanten. És normal, quan superes un trauma forma part de la resiliència oblidar tot allò dolent que has viscut per poder passar pàgina i continuar vivint. Jo per exemple, en aquest programa, no estic explicant cap pel·lícula que he vist al cinema, estic parlant d'un tema que he patit i que em remou per dintre i em porta molts mals records cada cop que hi penso."

"Actualment estem tractant a l'associació ASAM els casos d'unes quinze persones. Fem sessions d'acollida tots els divendres des de les sis de la tarda a les nou de la nit, al nostre local del Centre Cultural Santa Eulália, a l'Hospitalet de Llobregat."






















[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 4-7-2018]







Alfred Bofill Rebulà: "Acusar de terrorisme els CDR, i altra gent, ho veig tan passat de rosca que arribem quasi a nivells de l’època franquista"




Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 545, juny 2018, pàg. 8-9




 El pintor Alfred Bofill ha compartit a les xarxes socials dibuixos per reclamar la llibertat dels presos polítics. La curiositat és que alguns els va fer a finals dels anys 60, en plena dictadura franquista, i no han perdut gens de vigència. Segons l’autor, “quan sents la necessitat d'expressar-te fas servir el que tens, i en el meu cas, doncs són això, els meus dibuixos. En aquella època n’hi havia molts de presos, s’empresonava molta gent”. 

 Un d’aquests dibuixos que més impacten és el titulat Presos, realitzat l’any 1969, i on s'hi poden veure dos rostres cridant d'angoixa, amb cabells llargs; a la part inferior una margarida que se’n va de les mans: “Una flor és una cosa maca, com la llibertat, i quan la llibertat està empresonada, és com una flor que es marceix, que es va fonent”. 

 El fet de recuperar els dibuixos i compartir-los a les xarxes va ser fruit del moment vital de veure l’empresonament i l’exili d’activistes i càrrecs electes, però també de viure molt de prop la indefensió i l’arbitrarietat: “En una de les moltes concentracions que s’han fet aquests darrers mesos a la plaça de la Vila, quan ja havíem acabat, la policia va identificar a quatre o cinc nois - que tant et podia tocar a tu com a un altre- i amb aquestes identificacions ara n'han cridat un a comissària i li diuen que determinat dia estava tallant una carretera, quan resulta que aquell dia estava en un altre lloc ben lluny, i demostrable”. Per a Bofill, això vol dir que “agafen dades de persones, investiguen qui són, i després decideixen qui agafen”. El pintor molinenc considera que aquestes  provocacions són constants i que fins ara “tothom s'ha contingut molt”, per això tem que si això continua, “la gent més jove s’engrescarà, perquè si a mi, amb l’edat que tinc, ja em fan bullir la sang…”. 

 En conseqüència, el camí que estan agafant les coses no li està agradant gens: “Acusar de terrorisme els CDR, i altra gent, ho veig tan passat de rosca que arribem quasi a nivells de l’època franquista, quan, tot i haver-hi un quarter de la guàrdia civil a Molins de Rei, fèiem vagues, reunions, encartellades, pintades … i molts cops acabàvem al cuartelillo, cosa normal en una dictadura, però totalment intolerable que passi ara.” I posa d’exemple l’experiència que va viure en una assemblea de treballadors de la vila que “la Guàrdia Civil va impedir, però que al cap de poc vam aconseguir fer sense problemes a través del sindicat vertical CNS”.

 Quan se li pregunta perquè succeix tot això després de tants anys de democràcia, Bofill respon que “fins ara hem passat una època en que tot semblava maco, que no ho era, però ho semblava, perquè ja hi havia la corrupció del 3%, del 5%, etc. El passa ara és que està sortint tota la porqueria dels poders econòmics, judicials i polítics de dretes, i, al mateix temps, s’han fet lleis per retallar llibertats i drets socials”. L’altra causa, segons l’Alfred, és que no hi ha divisió de poders i els jutges progressistes han estat apartats dels grans tribunals: “Hi ha una justícia amb grans diferències de criteri. Per exemple, els grans estafadors paguen una multa i se’n van tan tranquils, i un noi, que amb una tarja roba 79 euros, li fan complir 6 anys de presó.” 

 El creador molinenc també ha viscut amb preocupació la censura d’artistes, com ara el cas de les fotografies de presos polítics, de Santiago Sierra, a la fira Arco de Madrid, o els casos de cantants empresonats per les lletres de les seves cançons, i creu que vivim una situació kafkiana que ningú s’esperava: “Als anys 70, i primers dels 80, hi havia un tou de revistes on els acudits, els còmics i les vinyetes eren brutals. De vegades agafo números antics de la revista Ajoblanco, La Codorniz, el Jueves, El Papus, ... i se'n fotien de tot. I ara, perquè no dius “visca el rei” i cantes no sé què, doncs tens problemes i fins i tot pots anar a la presó.”

 Tanmateix, la principal diferència que veu entre l’època actual i la de finals del franquisme és que llavors hi havia més unitat: “Quan hi havia activitats a favor dels presos, ens trobàvem per solidaritat gent de tots colors: hi havia persones del PSUC, del PSC, de  Convergència, Esquerra Republicana, trotskistes, comunistes de Bandera Roja, persones a títol individual, etc, i ara això no passa.” Segons Bofill, s'ha creat una divisió molt greu del tipus “estàs amb mi o contra mi”, i explica que, per a ell, això és absurd, perquè “la democràcia és que tu pots dir el que penses i jo també puc dir el que penso. La democràcia no és només el teu pensament". 

 El pintor molinenc també és un dels impulsors d’una recollida de signatures per canviar el nom de la vila, i treure’n la paraula “rei”. Per aquest motiu també ha realitzat una sèrie de vinyetes que han circulat per les xarxes socials, i que visualitzen el munt d’expressions col·loquials on fem servir aquest mot: “És una manera  de dir no a la monarquia i si a això li afegim que jo tinc monedes dels anys 30 del segle XX on es llegeix "Molins de Llobregat", doncs, és clar, m'agrada molt més aquest nom.”

 Com cal suposar, no tothom està d’acord amb això: “Hi ha qui em diu que, històricament, el rei fundador de Molins era “bon tio”, però jo contesto que els reis sempre han anat a la seva i han espoliat i liquidat sense miraments tothom qui els feia nosa.” En aquest moment ja ha recollit 1.000 signatures i quan n’arribin a 3.000, sembla que es podria demanar de fer una consulta popular: “Aquest campanya la van començar un seguit de joves fa dos o tres anys i ningu no els va fer cas. Ara l'hem reprès uns quants i ha tingut més ressò.”

 No és el primer cop que l’art i el compromís polític es barregen en l’obra de l’Alfred. “Quan t’indignes amb les notícies que surten als mitjans de comunicació, si tens un moment i et ve, fas quatre esbossos”, afirma. Alguns d’aquests esbossos han passat a ser quadres, com els que va fer amb motiu de les protestes contra les guerres de l’Iraq, dels Balcans, de Síria, o treballs donats a associacions i ONG per ser venuts i recaptar fons per als seus objectius humanitaris.

 Si bé avui els cartells i les imatges circulen sobretot per les xarxes socials, per a Bofill, el cartellisme tradicional de carrer mai passarà, perquè en un poble el veu tothom i és el més efectiu. “Al Facebook, a l’Instagram o als grups de Whatsapp, només arribes a la gent que et segueix i aquests són, normalment, amics que ja saben de què parlem i que ja estan convençuts”, conclou.



 Alfred Bofill Rebulà va néixer l’any 1951 a Molins de Rei en una família dedicada a la vaqueria i a la pagesia. Durant els anys 70 va ser un dels fundadors de la Unió de Pagesos, i a Molins de Rei, de Comissions Obreres, en aquella època sindicats clandestins. Infiltrat, junt amb d'altres membres de CCOO, en la Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat vertical franquista que hi havia dins la Unión de Técnicos y Trabajadores del Téxtil, va participar activament en l’organització de vagues a les fàbriques de la vila per reclamar millores i drets laborals. Durant el període 1979-1982, amb el primer ajuntament democràtic, va ser regidor d’Ocupació, Neteja Viària i Fira. Va ser llavors quan, amb la Regidoria de Cultura dirigida per Julià Canals, es va canviar el model franquista de Festa Major i Fira de la Candelera. L'any 1987 es va presentar com a candidat a alcalde per Iniciativa per Catalunya. Les eleccions les va guanyar en Casimir Boy (PSC), i d'acord amb el pacte de govern que es va fer entre partits, Alfred Bofill es va encarregar de nou de la Neteja Viària. Aleshores, amb l’entitat Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA), va impulsar la recollida selectiva de residus, una iniciativa pionera en aquell moment a tot Catalunya. Dissenyador gràfic de professió, va crear juntament amb en Joan Prats l’empresa Expo Gestió dedicada a l’organització de fires, com la Candelera de Molins de Rei, la de Sant Feliu de Llobregat, la de Sant Boi de Llobregat, o la de Vilanova i la Geltrú. Actualment està jubilat i segueix dibuixant, pintant, i col·laborant amb les entitats de la vila. Cada dijous al matí participa a les tertúlies de Ràdio Molins de Rei. 








"Presos" (1969-2018). Dibuix de 110 x 70 cm, realitzat l'any 1969. Adaptació a l'actualitat afegint el lema "llibertat presos polítics", amb les lletres pintades amb els colors de la bandera catalana i els tres colors republicans. © Alfred Bofill








"Llibertat" (1970-2018). Adaptació d'una enganxina dels anys 70 de la LLiga Comunista, en blanc-i-negre, que demanava la llibertat dels presos polítics de la dictadura franquista. Tractament digital amb color groc, barrots de color vermell, i lema "llibertat presos polítics". © Alfred Bofill








"Mà" (2018). Composició realitzada sobre un cartró pintat, un marc de fusta de color groc, una reixa, i la fotografia de la mà de l'autor, amb posterior tractament digital. © Alfred Bofill








“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill





“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill





“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill






“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill






“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill






“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill






“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill





“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill








Alfred Bofill amb un cartell realitzat l'any 2017 per a la Mostra Internacional de Cinema del Baix Llobregat








"No a la guerra d'Iraq" (2007). Pintura al pastel de 87 x 130 cm. © Alfred Bofill








"Aturem la guerra d'Iraq" (2003). Pintura a l'oli de 130 x 195 cm. © Alfred Bofill








"Prou guerra als Balcans" (2000). Dibuix de 21 x 30 cm. © Alfred Bofill









"Merdatarrània" (2017). Fusta amb plats trencats i pintura a l'oli, de 125 x 65 cm. Regalat a la ONG Proactiva Open Arms. © Alfred Bofill










"Senegal" (2015). Fusta amb un plat trencat i pintura a l'oli. Donat a la doctora cooperant Maria Teresa Sellés per recollir diners pel Senegal. © Alfred Bofill











Alfred Bofill Rebulà (Molins de Rei, 1951)