Toni Moreno Bujardón, fotògraf: "Un poema de Francesc Garriga Barata és l’equivalent a una fotografia perfecta"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 561, desembre 2019, pàg. 10-12



 Entre finals d’octubre i principis de novembre de 2019 es va celebrar a Molins de Rei la Quarta Setmana de Poesia a les Cases en Homenatge a Francesc Garriga Barata, un cicle de recitals poètics que tenia lloc en domicilis privats i oberts per un dia a l’entrada de tothom. El dilluns 28 d’octubre, el poeta Ferran Garcia va presentar el seu últim treball titulat Most de mots; el 22 d’octubre, el poeta David Madueño va recitar poemes del seu llibre Osques; el dimecres 30 d’octubre, Marta Pessarrodona, recentment guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va recitar una selecció de la seva obra poètica, i el dijous 7 de novembre va venir a la vila el poeta Pol Guasch, Premi Francesc Garriga de Poesia 2018. Al darrere de tota aquesta programació hi ha el fotògraf molinenc Toni Moreno. Nascut a Molins de Rei l’any 1957 i promotor de múltiples iniciatives relacionades amb l’art, en aquesta entrevista repassem la seva trajectòria per conèixer-lo millor.













ÀNGEL BEUMALA (A.B.): De professió ets dissenyador gràfic; com a artista, el teu camp és la fotografia i, al mateix temps, publiques llibres d’art i reps encàrrecs per comissariar exposicions i produir documentals. Ets una persona polifacètica. Quins projectes teus es poden veure ara a Catalunya, en el moment en què estem fent aquesta entrevista?

TONI MORENO (T.M.): En el meu vessant de fotògraf ara podeu veure al Betúlia Centre Cultural de la Paraula i les Lletres, de Badalona, l’exposició “L’atzar és breu: Toni Moreno retrata 64 poetes d’ara”, que, com diu el títol, consisteix en 64 fotografies de poetes catalans d’avui. Els poetes van triar l’espai quotidià on volien ser retratats i jo vaig aprofitar la conjunció de llums i ombres, la pintura de la paret on es recolzaven, la seva mirada o els colors de la roba, etc. per fer la fotografia final. Per tant, l’atzar és qui va acabar decidint l’escenografia final de cada retrat.



A.B.: I en el teu vessant d’editor de llibres d’art?

T.M.: Ara acabo de publicar un llibre amb l’obra del pintor Jordi Sarrate, de Centelles. Aprofitant l’avinentesa, s’ha organitzat a Centelles una exposició amb un centenar de quadres de Sarrate, des dels inicis dels anys 60 del segle passat fins a l’actualitat. Es pot veure a la Sala d’Exposicions del carrer Jesús d’aquesta població. Però l’exposició no és una antologia, és la meva visió de la seva obra, ja que ell em va permetre triar lliurement quines pintures seves volia retratar per aparèixer al llibre.



A.B.: I en el teu vessant de productor i realitzador de documentals?

T.M.: El meu últim documental es titula "El record de les absències" i és sobre l’escriptora, poeta i traductora Marta Pessarrodona. Ha estat un encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes per al 19è Festival Nacional de Poesia i es va estrenar el dissabte 19 d’octubre d’aquest any a l’Aula Magna de l'Escola de Música Victòria dels Àngels, de Sant Cugat del Vallès. I dos dies abans, el 17 d’octubre, es projectà a Mallorca, al Teatre Principal de Santanyí, el documental "La tarda s’enamora d’aquell lloc", inspirat en l’obra poètica de l’illenc Antoni Vidal Ferrando. En acabar es va fer una taula rodona en la qual van participar Pau Vadell, Joan Pons Bover, Antoni Vidal Ferrando i jo mateix.



A.B.: I en el teu vessant de curador o comissari d’exposicions?

T.M.: Exceptuant les meves pròpies exposicions, al llarg de la meva vida he rebut diversos encàrrecs per organitzar-ne. És una cosa que m’encanta. La primera exposició que em van encarregar de comissariar va ser per a la Generalitat de Catalunya; concretament, me la va encomanar Lluís Serrahima, un dels pioners de la Nova Cançó dels anys 60, i va consistir en la recopilació de la discografia del país per fer la primera exposició del disc català. Em va portar una feina de dos anys preparar aquella exposició! Es va fer al Palau March, situat a la rambla de Santa Mònica de Barcelona. A Molins de Rei, l’any 2016, l’Ajuntament em va encarregar l’exposició “Els Dracs, una història de Pop/Rock”, que es va poder veure a la Capella del Palau de Requesens.



A.B. I també fas col·leccions de fotografia artística per encàrrec, que no són iniciativa teva, oi?

T.M.: Sí, una de les darreres ha estat un encàrrec del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Em van demanar un treball fotogràfic que reflectís la vida rural de la Conca de Barberà i el resultat en va ser l’exposició fotogràfica “Orografies”. Quan portes molts anys de carrera, la gent et coneix i és més fàcil que t’encarreguin projectes. He tingut la sort d’exposar a llocs per on passa molta gent: el Palau de la Virreina, la Casa Museu Llorenç Villalonga, de Binissalem –Mallorca–, el Betúlia Centre Cultural de la Paraula i les Lletres, de Badalona ... D’altra banda, el fet que et vinguin a buscar és una cosa que no passa si abans no has estat molts anys picant pedra!














A.B.: Hi ha antecedents d’artistes a la teva família?

T.M.: Jo provinc d’una família molt humil. La meva mare treballava al tèxtil, a can Samaranch, i el meu pare era paleta. El pare era de Sant Feliu de Llobregat, però la seva família venia de Múrcia, i la mare va néixer en un poblet d’Almeria que es diu Albox, i va venir a Molins de Rei amb mesos. La meva germana, Montse Moreno, sí que era actriu de doblatge i presentadora de ràdio. I un tiet meu, en Diego Bujaldón, va fer la maqueta de la Federació Obrera que actualment es pot veure a l’exposició permanent que hi ha dins l’edifici.



A.B.: La teva família com va encaixar les teves inquietuds artístiques?

T.M.: Això sempre són coses complicades i més en aquella època, però bé, perquè jo treballava des dels tretze anys en diferents fàbriques i empreses, fins que em vaig poder establir com a dissenyador gràfic. He dissenyat moltes portades de llibres per a editorials, portades de discos per a discogràfiques i altres feines semblants que entren dins d’aquesta professió.



A.B.: Però he llegit que els teus inicis provenen del camp de la pintura.

T.M.: Sí, vaig començar a pintar, com molts molinencs, amb la Carme Sala, a l’acadèmia de dibuix i pintura que tenia al carrer Major, però de seguida vaig veure que tenia la tècnica, però que pintant no expressava tot el que pensava. Aleshores em vaig decantar per la fotografia, per poder-me expressar millor.



A.B.: I on vas anar per aprendre fotografia?

T.M.: Vaig assistir a molts cursos com a alumne. Per exemple, el meu primer mestre de fotografia va ser el Joan Prats, el primer fotògraf que va tenir l’Ajuntament per fer reportatges municipals. En aquella època, a principis dels 80, ell era qui ens ensenyava a tots els que en volíem aprendre. Anàvem a la UEC –actualment, Centre Excursionista–, que era on hi havia també la seu del Club Fotogràfic, i allà ens explicava com funcionava l’ampliadora per passar el negatiu al paper, etc. I quan tenia quinze anys, el fotògraf i publicista Leopoldo Pomés (1931-2019) se’m va endur al seu estudi, com a meritori, amb la idea de quedar-se’m. Després, més endavant, vaig assistir a cursos de molts fotògrafs, entre d’altres, de Joan Fontcuberta.



A.B.: Com definiries el tipus de fotografia que fas?

T.M.: Més que paisatges, el que m’interessa és la fotografia de detalls. Un detall, en perdre la referència del context, es pot convertir en una obra d’art. Per tant, com a fotògraf no m’interessa reflectir la realitat –ja hi ha moltíssims fotògrafs que ho fan–, sinó alterar-la. D’altra banda, les imatges que fotografio no les retallo en postproducció a l’ordinador, sinó que, quan tiro la fotografia, ja faig l’enquadrament definitiu.
















A.B.: Va ser un xoc fer el pas de la fotografia analògica a la digital?

T.M.: En absolut, ho vaig trobar una meravella. En un sentit romàntic, sí que la fotografia analògica tenia la seva cosa de revelar en una cambra fosca, on després les imatges apareixien com per art de màgia ... Però és molt millor la fotografia digital, sense cap mena de dubte.



A.B.: Quins són els teus referents i quins artistes t’han influït?

T.M.: Es podria dir que tinc tres grans influències artístiques. Una és l’Iván Zulueta (1943-2009), dissenyador i cineasta basc, un artista heterodox que va conrear diferents àrees, des de la decoració fins a la música, passant per la televisió, i que és considerat el precursor dels videoclips a l’Estat espanyol. Un dia vaig anar a veure una pel·lícula seva titulada "Arrebato" (1980) i crec que vaig sortir del cinema essent una altra persona. Una altra influència total per a mi és un pintor que es diu Alfons Borrell, que és d’aquí Sabadell, i que l’he seguit tota la vida amb entusiasme. I finalment, el pintor nord-americà Jean-Michel Basquiat (1960-1988), que també és una passió per a mi.



A.B.: Quins premis o reconeixements has rebut al llarg de la teva carrera?

T.M.: Premis en tinc uns quants, però els tinc molt oblidats. Vaig començar a dedicar-me als concursos de fotografia i en vaig guanyar molts, però ara això no ho tinc al cap. Sempre m’he dedicat més a exposar i a publicar que a buscar premis. Tanmateix, sí que em va fer molta il·lusió guanyar el premi del cartell de la Festa Major de l’any 1980, la segona de la democràcia, que el vam fer a mitges amb el Pep Bergadà. El recordo amb il·lusió aquell cartell.



A.B.: També tens una editorial que es diu "Grogues Cauen les Fulles".

T.M.: Sí, és una petita editorial especialitzada en poesia, que és una de les coses que més m’agraden, però també publico llibres d’art per a cercles reduïts: fotografia, pintura, il·lustració, cinema, música... L’art és una cosa complicada de trobar a les llibreries, perquè els llibres d’art valen molts diners, i les editorials que s’hi dediquen tampoc entenen que es faci segons quin tipus de llibre de petit format. El mateix passa amb els catàlegs de les exposicions. Abans podies visitar una exposició i comprar-ne el catàleg, però ara s’han disparat moltíssim de preu. Per tant, la meva col·lecció de llibres, que es diu “Aiguasal”, pretén obrir una escletxa per què un creador pugui veure publicat el seu llibre i, el més important, el pugui repartir i difondre entre la gent.



A.B.: L’any 2016, amb el poeta Josep Ramon Bach, guanyador dels premis literaris Octubre i Serra d’Or d’aquell any, i el pintor Francana vau fer la publicació "Les fulles vençudes". En què consistia?

T.M.: Això era un llibre artístic. Amb el Francana hi tenim amistat i li vam fer una proposta al Josep Ramon Bach, i d’aquí va sorgir. No era un llibre d’art, un llibre tradicional en el qual vas passant les pàgines, sinó un llibre artístic. És a dir, un contenidor a dins del qual vas dipositant petits tresors i el que tu vulguis.















A.B.: Parla’m de la teva amistat amb el poeta Francesc Garriga Barata (1932-2015). Com el vas conèixer?

T.M.: Sempre que m’agrada l’obra d’un artista, si més o menys està al meu abast, procuro conèixer-lo. Per exemple, abans he esmentat l’Iván Zulueta; doncs, vaig aconseguir anar-lo a visitar a casa seva, al País Basc. Per tant, en conèixer l’obra del Francesc Garriga Barata, també vaig voler conèixer-lo a ell personalment. M’hi vaig posar en contacte, vam quedar per trobar-nos i aquí va començar tot. Amb el pintor Alfons Borrell, que també he esmentat abans, vaig
fer igual.



A.B.: I no és perillós això, en el sentit d’admirar l’obra d’algú i després, en conèixer-lo, tenir una decepció?

T.M.: Si a tu t’agrada l’obra d’un artista, acceptaràs la persona que hi ha al seu darrere tal com és. Sempre s’ha de saber separar que una cosa és la persona i l’altra el que fa com a artista.



A.B.:Quins són els temes de la poesia de Francesc Garriga Barata i per què t’atrauen?

T.M.: El Garriga escriu de la vida. No fa res més que escriure de la vida. I com que escriu de la vida, també escriu de la mort. Jo crec que un poema de Francesc Garriga Barata és l’equivalent a una fotografia perfecta.



A.B.: I quan Francesc Garriga Barata mor l’any 2015, decideixes impulsar la Setmana de Poesia a les Cases per homenatjar-lo, oi?

T.M.: Sí, aquest cicle de recitals poètics en domicilis particulars ja va per la seva quarta edició. Pel que jo sé, i pel que m’han dit, això no es fa enlloc més. Tot va venir arran de la mort del poeta. Penso que una persona no mor del tot mentre se la recordi. En canvi, quan tothom l’ha oblidada, llavors sí que es pot dir que és ben morta. Per tant, mentre hi hagi algú que pensi en ell –que, per sort, jo no en sóc l’únic, hi ha centenars de persones que pensen en ell–, crec que el Francesc estarà viu. D’altra banda, que vilatans estiguin disposats a obrir casa seva perquè hi entrin els veïns a escoltar poesia, penso que és una cosa molt maca. I com que la poesia, en general, interessa a molt poca gent, doncs aquest petit format funciona molt bé.



A.B.: Una de les darreres exposicions teves que hem pogut veure a la vila va ser del 23 d’abril al 5 de maig de 2019, a Ca n’Ametller. Es titulava "Enquadrant paraules" i la crítica va elogiar que, tot i la seva senzillesa, amagava una profunda reflexió existencial.

T.M.: Sí, no era una exposició típica, perquè t’obligava a entrar-hi a través de la imatge i, al mateix temps, a través del text que la complementava.



A.B.: El març del 2018 vas participar a la VII Setmana de la Poesia de Sant Feliu de Llobregat amb la mostra “Tipografies”, amb 11 poemes de diferents autors, al rebedor de l’Ateneu Santfeliuenc. Com va sorgir?

T.M.: Vaig fer un cartell que posa “tipografies” i llavors vaig proposar a onze poetes diferents que creessin un poema que comencés amb una de les onze lletres que configuren aquest mot: tipografies. A cada poeta li vaig proposar el repte de fer un poema amb la lletra que jo li enviava. L’exposició es va estrenar a la llibreria Laie, que està ubicada dins del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). I després ha estat a diferents llocs de manera itinerant, un dels quals va ser Sant Feliu de Llobregat.













A.B.: No és el primer cop que treballes l’obra de poetes. L’any 2011 vas promoure un homenatge per donar a conèixer la figura i l’obra de Guillem Viladot (1922-1999). Què en destacaries d’aquest poeta?

T.M.: Era un poeta visual que em tornava absolutament boig. A part de ser un bon novel·lista, feia molt bona poesia. No vaig tenir l’oportunitat de conèixerlo, però sí que vaig fer amistat amb la seva vídua, i a través del col·lectiu d’artistes molinencs anomenat Encaix, li vam fer un homenatge que es deia "D’Agramunt a Barcelona", que va començar a caminar a Agramunt.



A.B.: Encara existeix el col·lectiu d’artistes Encaix?

T.M.: El col·lectiu Encaix no ha deixat d’existir. Sempre que pensem que algú pot “encaixar” es torna a activar el grup. No deixa de ser un divertimento. Quan hi ha una cosa que pot funcionar, Encaix emergeix.



A.B.: Qui són els poetes molinencs vius què hem de seguir?

T.M.: A Molins de Rei tenim tres poetes consolidats: la Míriam Cano, l’Estel Solé i l’Adrià Sàbat. Són els tres poetes joves que més transcendència tenen
i que més estan marcant el pas.



A.B.: L’any 2015 reuneixes 23 artistes i els proposes que s’expressin en relació amb l’obra del cantautor Raimon. El resultat en va ser una exposició multidisciplinar, amb videoart inclòs, que es va titular “El passat és demà. Pensant en Raimon” i es va poder veure a Ca n’Ametller.

T.M.: Aquesta exposició va ser una iniciativa meva, no va ser cap encàrrec. El cantant Raimon és una de les meves grans passions. A casa tinc la seva primera
antologia, publicada per la casa Belter, l’any 1981, que es titula "Totes les cançons": en total, 12 discos de vinil. L’anècdota és que aquesta recopilació va arribar a casa meva procedent d’un amic, que tenia un amic que es va morir, i la vídua li va donar perquè volia que el tingués algú a qui li agradés el Raimon igual que al seu marit. Un altre cop, la idea de transcendir la mort a través del record. Llavors vaig pensar que seria bo fer-li un homenatge al Raimon sense que ell ho sabés i absolutament al marge seu. I que cada artista fes el seu Raimon. D’aquí va néixer la idea.



A.B.: L’any 2017 vas promoure que l'actor de doblatge Lluís Posada i el pintor Sento Masià fossin nomenats Fills Adoptius de Molins de Rei. Per què?

T.M.: En Lluís Posada és molt més jove que el Sento, però fa molts anys que viu a Molins de Rei i se sent absolutament molinenc. Ho explica a totes les actuacions que fa! I en el cas del Sento Masià, que ja té 79 anys, penso que ha estat un referent per al munt d’alumnes que ha tingut a l’Institut Lluís de
Requesens. Crec que reconèixer la feina que fa la gent, i no oblidar-la, és el més maco que es pot fer.



A.B.: Hi ha la imatge que l’artista ha de fer les seves creacions independentment de si agraden o no, i que, per tant, està per sobre dels reconeixements. Què en penses?

T.M.: Això va per patis. Cada artista té la seva història. En el meu cas, quan faig una obra, o una collecció de fotografies, el que no vull és que deixi indiferent. Vull que provoqui alguna cosa a qui la vegi, independentment que agradi o no agradi. A més, jo treballo amb imatge i la imatge l’has d’ensenyar; així és més fàcil que corri i es conegui. És diferent de la música.













A.B.: Ara que treus aquest tema, quina és la teva relació amb el món de la música?

T.M.: La música m’agrada sobre totes les coses del món. Tinc una animalada de discos a casa i de tots els estils! A través de revistes com Mondosonoro, Rockdelux o Enderrock, que avui dia es poden llegir per Internet, m’assabento de tot el que es fa.



A.B.: Sergi Carós afirma que vas ser tu qui el va animar a fer un disc com a cantautor l’any 2016 i també diu que li vas “imposar” que en el disc cantés dues cançons de grups de l’escena musical molinenca dels anys 80 i 90: els Detectors i els Edison. Què van representar per a tu aquestes bandes locals?

T.M.: Són dues de les bandes que ho han petat més a Molins de Rei. La nostra vila té pocs grups que hagin tingut transcendència fora d’aquí, a excepció dels Dracs, encara que la gent només coneixia d’ells les seves versions. És a dir, els esplais i els caus cantaven “La casa del sol naixent”, però sense saber que era una versió dels Dracs. Pel que fa als Detectors, eren genials! I els Edison –que són anteriors– també eren molt bons. Van anar canviant de nom al llarg dels anys: Edison, Edison Avenue, Cuidado Cuidado, Cristal Oscuro, etc.



A.B.: El micromecenatge a través d’Internet és el futur de l’art, més que dependre de subvencions i ajuts públics?

T.M.: Els ajuts públics no arriben mai –és molt difícil accedir-hi– i si mai arriben, ho fan a col·lectius i no a persones individuals. Penso que el suport ideal que haurien de rebre els artistes per part dels poders públics –ajuntaments i altres administracions– són ajuts per difondre la seva obra. Que hi hagi plataformes de difusió pels mitjans que sigui. Que tothom pugui actuar, representar, mostrar el que fa i que les creacions artístiques voltin, surtin de gira. Crec que aquesta és l’ajuda que s’hauria de donar. I pel que fa al micromecenatge, em sembla fantàstic; és una manera com una altra de poder funcionar i engegar projectes.



A.B.: Així doncs, no es pot viure a Catalunya de la fotografia artística?

T.M.: No sé si de la “fotografia artística” pura i dura es pot viure; potser hi ha algú que ho pot fer, però no ho crec. Hi havia hagut alguns moments feliços en què exposaves en galeries d’art de Barcelona, o en altres indrets, i com que hi havia diners, la fotografia es venia prou bé i semblava que en podies viure. Ara, en canvi, és bastant complicat vendre fotografia a través de galeries d’art. Una altra cosa és que la gent et conegui i te’n compri de manera particular. Però avui, viure de la fotografia artística és complicat.



A.B.: Actualment, la cultura visual sembla que s’està imposant a l’escrita. El públic d’avui prefereix més el plaer sensual (imatge, música) que el plaer intel·lectual (lectura)?

T.M.: Jo crec que tot funciona i que pot estar en línia. No veig que una cosa vagi en detriment de l’altra. I que la música entri pels sentits –i no s’hagi de fer l’esforç intel·lectual de llegir– no vol dir que es pugui escoltar de manera banal. Hi ha estils de música que demanen molta atenció.



A.B.: Moltes gràcies, Toni Moreno, per haver-nos concedit aquesta entrevista!












Raül Carretero Campderrós: "Un avió de Barcelona a La Coruña contamina igual que 10.000 cotxes junts"


 En el programa d'avui parlem de l'Agenda 2030, i els seus 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), aprovats per l'ONU el 25 de setembre del 2015, i que per l’any 2030 han d’estar tots assolits. Ho fem amb Raül Carretero, psicòleg especialitzat en acció sociocultural, i fins fa molt poc Cap del Negociat de Cultura i Programes Específics de l'Ajuntament de Molins de Rei (cooperació, solidaritat, nova ciutadania, immigració, drets humans i pau, agenda 2030 i ODS).






 Els ODS són el resultat d’un procés de negociació que es va dur a terme després de la Cimera de Rio+20 (2012), partint de l'experiència adquirida amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Aquests objectius són:

1. Fi de la pobresa
2. Fam zero
3. Salut i benestar
4. Educació de qualitat
5. Igualtat de gènere
6. Aigua neta i sanejament
7. Energia neta i assequible
8. Treball digne i creixement econòmic
9. Indústria, innovació i infraestructures
10. Reducció de les desigualtats
11. Ciutats i comunitats sostenibles
12. Consum i producció responsables
13. Acció climàtica
14. Vida submarina
15. Vida terrestre
16. Pau, justícia i institucions sòlides
17. Aliança pels objectius




[...]


 Els occidentals veiem els ODS com una utopia, però per a determinats països no ho són, són l'unica manera que tenen de sobreviure! Aquests objectius tenen el seu origen en els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de l'any 2000, que s'ha de dir que van ser un fracàs. La diferència és que avui som conscients de la gravetat que implicaria no assolir-los, especialment pel que fa al canvi climàtic. De fet, dels 17 objectius, n'hi ha 13 directament relacionats amb la lluita contra el canvi climàtic, i són aquests els que s'han prioritzat.


 La causa de l’escalfament del clima es troba a l’atmosfera: mai abans en els últims tres milions d’anys s’havia emmagatzemat tant de diòxid de carboni fruit de la crema de combustibles fòssils. Aquest és un dels gasos causants de l’anomenat "efecte hivernacle". Si abans de la industrialització la concentració de CO2 era d’entre 260 i 280 parts per milió, el 2019 es va assolir el valor rècord de 415 parts per milió. Conclusió: el món ja s’ha escalfat 1,1 graus respecte al període preindustrial. Si aquest escalfament arribés a desglaçar el gel dels casquets polars fins i tot canviaria la rotació de la Terra tal i com la coneixem, fet que implicaria moviment de continents i desplaçament d'oceans, coses que ja s'han esdevingut al llarg dels 4.600 milions d'anys d'història del planeta, amb el que no és forassenyat pensar que tornessin a passar.


 L'ésser humà, per tant, està accelerant el canvi del clima, i Nacions Unides afirma que si no és compleixen els ODS, l'any 2050 la humanitat s’haura d’adaptar a un planeta radicalment diferent. I aquesta advertència no està arribant a la població. Avui, amb les simulacions per ordinador, es poden preveure escenaris de futur, i se sap que, si seguim com ara, abans de l’any 2100 l’escalfament seria de més de 3 graus, amb el que el nivell del mar pujaria mig metre i ciutats com Miami o Xangai probablement haurien d’abandonar-se, i Barcelona quedaria inundada 1,5 Km cap a l'interior. Som en una fase d'alerta terminal, i no en som conscients. Ho viuran els nostres fills i els nostres néts, i ja no som a temps de deixar-los un món millor, hem fet tard, ara només podem intentar aplicar uns objectius i deixar-los un planeta en el que puguin sobreviure si porten un estil de vida previ a la revolució industrial i a la societat de consum.


 Aquí només fa mig any que hem començat a parlar de l'Agenda 2030, però per exemple, a l'Amèrica del Sud, tots els governs ja fa tres anys que s'hi han posat i estan aplicant els objectius en els seus plans estratègics municipals i supramunicipals. Qui no ho ha fet encara? Doncs els països que més contaminen i que són els més responsables de l'efecte hivernacle: Europa, Estats Units, Rússia, i els països asiàtics. El problema són els lobbies o grups de pressió de les empreses. Cap govern occidental s'enfronta als seus interessos perquè sempre amenacen amb el tancament de fàbriques i pèrdua de llocs de treball. Llavors, s'opta per fer-ho pagar al ciutadà mitjà. Això acaba de passar a Barcelona amb les restriccions de trànsit per reduir les emissions de fum. És una presa de pèl plantejar la reducció del trànsit dels cotxes privats i al mateix temps no plantar cara al que realment contamina, que són els vaixells i el transport aeri. Un avió de Barcelona a La Coruña contamina igual que 10.000 cotxes! I hi ha una companyia de creuers, dels que vénen a Barcelona, que contamina igual que la suma de tots els cotxes de la Unió Europea! És absurd prohibir els cotxes a Barcelona si al mateix temps no es plantegen mesures alineades amb aquesta, com aturar el creixement del port o de l’aeroport. Aquestes mesures evidentment no es prendran, ja que limitar els vols o els creuers per reduir les emissions de diòxid de carboni significaria deixar d'ingressar els milions d'euros que aporten aquestes activitats a la nostra economia.


 El què cal fer és ben clar, i si hi ha voluntat es pot fer demà mateix: abandonar l’ús del carbó per produir electricitat, aturar la deforestació, suprimir les subvencions als combustibles fòssils, suprimir el motor de combustió, deixar de construir gasoductes, i al mateix temps ampliar a tot arreu el transport públic urbà, i fer servir fonts d’energia renovables (solar i eòlica). Tot està inventat i podríem frenar el canvi climàtic, ara bé, també haurem d'assumir que viurem en una societat completament diferent, amb serveis mancomunats i sense objectes de consum personal.  En aquests debats sempre s’arriba a la mateixa conslusió: cal una transformació radical de l’economia i la societat per avançar cap a la sostenibilitat.    


 Al llarg de la història hi ha hagut moltes civilitzacions -l'asteca, la maia, l'ibera, l'egípcia, la romana, etc- que s'han extingit, i la nostra també ho farà. Podem allargar-la una mica més o podem plantejar-nos un canvi de model de societat on governin els valors humans, i no les empreses i l'afany de lucre.  La humanitat s'ha tornat tant egoista i capitalista que hem perdut molts valors ètics. Només sabem viure al dia sense pensar en el demà. Ja no serveix fer campanyes, com fa vint anys, a favor del comerç just, o de fer projectes de cooperació internacional, el que cal és un canvi de mentalitat i de societat. I nosaltres ja som una generació perduda, nosaltres no canviarem res. Ho faran els nostres fills, que ja hauran de conviure amb els efectes negatius del canvi climàtic, i per tant, estaran mentalitzats per viure diferent.

 Els "de dalt" no canviaran res si abans no canviem nosaltres com a societat. Per exemple, a la recent Cimera del Clima, que s'ha fet a Madrid, ningú no es pot imaginar el munt de residus i deixalles que es van generar durant la trobada. Això s'ha sabut gràcies a un operari que va compartir-ne les fotos a les xarxes socials. Un autèntic contrasentit i una completa incoherència amb tot el que anaven dient els polítics des dels faristols. 


[...]
   




[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 22-1-2020]