Alfred Bofill Rebulà: "Acusar de terrorisme els CDR, i altra gent, ho veig tan passat de rosca que arribem quasi a nivells de l’època franquista"




Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 545, juny 2018, pàg. 8-9




 El pintor Alfred Bofill ha compartit a les xarxes socials dibuixos per reclamar la llibertat dels presos polítics. La curiositat és que alguns els va fer a finals dels anys 60, en plena dictadura franquista, i no han perdut gens de vigència. Segons l’autor, “quan sents la necessitat d'expressar-te fas servir el que tens, i en el meu cas, doncs són això, els meus dibuixos. En aquella època n’hi havia molts de presos, s’empresonava molta gent”. 

 Un d’aquests dibuixos que més impacten és el titulat Presos, realitzat l’any 1969, i on s'hi poden veure dos rostres cridant d'angoixa, amb cabells llargs; a la part inferior una margarida que se’n va de les mans: “Una flor és una cosa maca, com la llibertat, i quan la llibertat està empresonada, és com una flor que es marceix, que es va fonent”. 

 El fet de recuperar els dibuixos i compartir-los a les xarxes va ser fruit del moment vital de veure l’empresonament i l’exili d’activistes i càrrecs electes, però també de viure molt de prop la indefensió i l’arbitrarietat: “En una de les moltes concentracions que s’han fet aquests darrers mesos a la plaça de la Vila, quan ja havíem acabat, la policia va identificar a quatre o cinc nois - que tant et podia tocar a tu com a un altre- i amb aquestes identificacions ara n'han cridat un a comissària i li diuen que determinat dia estava tallant una carretera, quan resulta que aquell dia estava en un altre lloc ben lluny, i demostrable”. Per a Bofill, això vol dir que “agafen dades de persones, investiguen qui són, i després decideixen qui agafen”. El pintor molinenc considera que aquestes  provocacions són constants i que fins ara “tothom s'ha contingut molt”, per això tem que si això continua, “la gent més jove s’engrescarà, perquè si a mi, amb l’edat que tinc, ja em fan bullir la sang…”. 

 En conseqüència, el camí que estan agafant les coses no li està agradant gens: “Acusar de terrorisme els CDR, i altra gent, ho veig tan passat de rosca que arribem quasi a nivells de l’època franquista, quan, tot i haver-hi un quarter de la guàrdia civil a Molins de Rei, fèiem vagues, reunions, encartellades, pintades … i molts cops acabàvem al cuartelillo, cosa normal en una dictadura, però totalment intolerable que passi ara.” I posa d’exemple l’experiència que va viure en una assemblea de treballadors de la vila que “la Guàrdia Civil va impedir, però que al cap de poc vam aconseguir fer sense problemes a través del sindicat vertical CNS”.

 Quan se li pregunta perquè succeix tot això després de tants anys de democràcia, Bofill respon que “fins ara hem passat una època en que tot semblava maco, que no ho era, però ho semblava, perquè ja hi havia la corrupció del 3%, del 5%, etc. El passa ara és que està sortint tota la porqueria dels poders econòmics, judicials i polítics de dretes, i, al mateix temps, s’han fet lleis per retallar llibertats i drets socials”. L’altra causa, segons l’Alfred, és que no hi ha divisió de poders i els jutges progressistes han estat apartats dels grans tribunals: “Hi ha una justícia amb grans diferències de criteri. Per exemple, els grans estafadors paguen una multa i se’n van tan tranquils, i un noi, que amb una tarja roba 79 euros, li fan complir 6 anys de presó.” 

 El creador molinenc també ha viscut amb preocupació la censura d’artistes, com ara el cas de les fotografies de presos polítics, de Santiago Sierra, a la fira Arco de Madrid, o els casos de cantants empresonats per les lletres de les seves cançons, i creu que vivim una situació kafkiana que ningú s’esperava: “Als anys 70, i primers dels 80, hi havia un tou de revistes on els acudits, els còmics i les vinyetes eren brutals. De vegades agafo números antics de la revista Ajoblanco, La Codorniz, el Jueves, El Papus, ... i se'n fotien de tot. I ara, perquè no dius “visca el rei” i cantes no sé què, doncs tens problemes i fins i tot pots anar a la presó.”

 Tanmateix, la principal diferència que veu entre l’època actual i la de finals del franquisme és que llavors hi havia més unitat: “Quan hi havia activitats a favor dels presos, ens trobàvem per solidaritat gent de tots colors: hi havia persones del PSUC, del PSC, de  Convergència, Esquerra Republicana, trotskistes, comunistes de Bandera Roja, persones a títol individual, etc, i ara això no passa.” Segons Bofill, s'ha creat una divisió molt greu del tipus “estàs amb mi o contra mi”, i explica que, per a ell, això és absurd, perquè “la democràcia és que tu pots dir el que penses i jo també puc dir el que penso. La democràcia no és només el teu pensament". 

 El pintor molinenc també és un dels impulsors d’una recollida de signatures per canviar el nom de la vila, i treure’n la paraula “rei”. Per aquest motiu també ha realitzat una sèrie de vinyetes que han circulat per les xarxes socials, i que visualitzen el munt d’expressions col·loquials on fem servir aquest mot: “És una manera  de dir no a la monarquia i si a això li afegim que jo tinc monedes dels anys 30 del segle XX on es llegeix "Molins de Llobregat", doncs, és clar, m'agrada molt més aquest nom.”

 Com cal suposar, no tothom està d’acord amb això: “Hi ha qui em diu que, històricament, el rei fundador de Molins era “bon tio”, però jo contesto que els reis sempre han anat a la seva i han espoliat i liquidat sense miraments tothom qui els feia nosa.” En aquest moment ja ha recollit 1.000 signatures i quan n’arribin a 3.000, sembla que es podria demanar de fer una consulta popular: “Aquest campanya la van començar un seguit de joves fa dos o tres anys i ningu no els va fer cas. Ara l'hem reprès uns quants i ha tingut més ressò.”

 No és el primer cop que l’art i el compromís polític es barregen en l’obra de l’Alfred. “Quan t’indignes amb les notícies que surten als mitjans de comunicació, si tens un moment i et ve, fas quatre esbossos”, afirma. Alguns d’aquests esbossos han passat a ser quadres, com els que va fer amb motiu de les protestes contra les guerres de l’Iraq, dels Balcans, de Síria, o treballs donats a associacions i ONG per ser venuts i recaptar fons per als seus objectius humanitaris.

 Si bé avui els cartells i les imatges circulen sobretot per les xarxes socials, per a Bofill, el cartellisme tradicional de carrer mai passarà, perquè en un poble el veu tothom i és el més efectiu. “Al Facebook, a l’Instagram o als grups de Whatsapp, només arribes a la gent que et segueix i aquests són, normalment, amics que ja saben de què parlem i que ja estan convençuts”, conclou.



 Alfred Bofill Rebulà va néixer l’any 1951 a Molins de Rei en una família dedicada a la vaqueria i a la pagesia. Durant els anys 70 va ser un dels fundadors de la Unió de Pagesos, i a Molins de Rei, de Comissions Obreres, en aquella època sindicats clandestins. Infiltrat, junt amb d'altres membres de CCOO, en la Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat vertical franquista que hi havia dins la Unión de Técnicos y Trabajadores del Téxtil, va participar activament en l’organització de vagues a les fàbriques de la vila per reclamar millores i drets laborals. Durant el període 1979-1982, amb el primer ajuntament democràtic, va ser regidor d’Ocupació, Neteja Viària i Fira. Va ser llavors quan, amb la Regidoria de Cultura dirigida per Julià Canals, es va canviar el model franquista de Festa Major i Fira de la Candelera. L'any 1987 es va presentar com a candidat a alcalde per Iniciativa per Catalunya. Les eleccions les va guanyar en Casimir Boy (PSC), i d'acord amb el pacte de govern que es va fer entre partits, Alfred Bofill es va encarregar de nou de la Neteja Viària. Aleshores, amb l’entitat Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA), va impulsar la recollida selectiva de residus, una iniciativa pionera en aquell moment a tot Catalunya. Dissenyador gràfic de professió, va crear juntament amb en Joan Prats l’empresa Expo Gestió dedicada a l’organització de fires, com la Candelera de Molins de Rei, la de Sant Feliu de Llobregat, la de Sant Boi de Llobregat, o la de Vilanova i la Geltrú. Actualment està jubilat i segueix dibuixant, pintant, i col·laborant amb les entitats de la vila. Cada dijous al matí participa a les tertúlies de Ràdio Molins de Rei. 








"Presos" (1969-2018). Dibuix de 110 x 70 cm, realitzat l'any 1969. Adaptació a l'actualitat afegint el lema "llibertat presos polítics", amb les lletres pintades amb els colors de la bandera catalana i els tres colors republicans. © Alfred Bofill








"Llibertat" (1970-2018). Adaptació d'una enganxina dels anys 70 de la LLiga Comunista, en blanc-i-negre, que demanava la llibertat dels presos polítics de la dictadura franquista. Tractament digital amb color groc, barrots de color vermell, i lema "llibertat presos polítics". © Alfred Bofill








"Mà" (2018). Composició realitzada sobre un cartró pintat, un marc de fusta de color groc, una reixa, i la fotografia de la mà de l'autor, amb posterior tractament digital. © Alfred Bofill








“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill





“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill





“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill






“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill






“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill






“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill






“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill





“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill








Alfred Bofill amb un cartell realitzat l'any 2017 per a la Mostra Internacional de Cinema del Baix Llobregat








"No a la guerra d'Iraq" (2007). Pintura al pastel de 87 x 130 cm. © Alfred Bofill








"Aturem la guerra d'Iraq" (2003). Pintura a l'oli de 130 x 195 cm. © Alfred Bofill








"Prou guerra als Balcans" (2000). Dibuix de 21 x 30 cm. © Alfred Bofill









"Merdatarrània" (2017). Fusta amb plats trencats i pintura a l'oli, de 125 x 65 cm. Regalat a la ONG Proactiva Open Arms. © Alfred Bofill










"Senegal" (2015). Fusta amb un plat trencat i pintura a l'oli. Donat a la doctora cooperant Maria Teresa Sellés per recollir diners pel Senegal. © Alfred Bofill











Alfred Bofill Rebulà (Molins de Rei, 1951)















Jordi Morillas: "Qualsevol conseller delegat d’una empresa de l’Ibex35 cobra de mitjana 112 vegades més que els seus treballadors"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 545, juny 2018, pàg. 15



 Una cinquantena de persones es van aplegar el dijous 17 de maig a la sala d’actes de la Federació Obrera de Molins de Rei per escoltar Jordi Morillas, membre d’Opcions de Consum Responsable, una cooperativa integral de consum i serveis que té per objectiu desenvolupar el mercat social i facilitar l’economia solidària.

 La xerrada estava emmarcada dins la campanya “El consum com a eina de transformació social per construir la República” que està portant a terme l’Assemblea Nacional Catalana, en la qual –tal com es va dir en la presentació– “es proposa a la ciutadania la necessitat de repensar el nostre consum i fer-nos clients d’empreses catalanes que, a més d’oferir un bon servei a preus competitius, són lleials al país i a la seva voluntat política, i treballen amb els valors ètics i socials que responen a la República que volem”.




































Tiago Mota Saraiva: “El dret a la ciutat, a l’habitatge, està entrant en un plànol intel·lectual i no se’n parla, en canvi, la gent és expulsada dels centres urbans i ha d’anar a viure fora, i això té conseqüencies, com ara el fet de que ha dedicar molt de temps a desplaçar-se per anar a treballar, i això fa que acabi la jornada cansadíssima, sense temps ni esma per a la participació social”



"The Right to the city"
[conferència de Tiago Mota Saraiva, arquitecte i urbanista de l'estudi d'arquitectura portuguès Ateliermob]



Conferències a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès (ETSAV)
Per Àngel Beumala



 L’arquitecte i urbanista portuguès Tiago Mota Saraiva va ser el passat dimarts 22 de maig de 2018 a l’ETSAV, convidat pel Màster universitari en Arquitectura (MArq). A la sala d’actes de l’Escola va pronunciar la conferència titulada “The right to the city” basada en la seva experiència professional a l’estudi d’arquitectura Ateliermob. A part, Saraiva també escriu en diaris com a columnista i assessora en temes de vivenda i habitatge el govern portuguès.

 El primer que ens va explicar el conferenciant va ser que, quan Ateliermob va començar l’any 2005, feia com tots els estudis d’arquitectura joves: presentar-se a concursos. Això es va acabar de cop amb la crisi econòmica i les mesures imposades per la troica a Portugal. L’any 2011 hi havia en aquest país un 25% de pobresa, un 17,70% d’atur i un total de 149.000 famílies desnonades. “En aquellà època els arquitectes havien d’emigrar de Portugal per trobar feina”, va dir. I va mostrar un titular de premsa on el veterà i prestigiós arquitecte Álvaro Siza afirmava que, si ell comencés ara, no seria arquitecte. 


 En aquest context, a Ateliermob és van començar a fer preguntes: Quan hi ha una crisi econòmica l’arquitectura és inútil? Qui és el veritable client d’un arquitecte? I a aquestes preguntes hi van trobar la resposta de que la societat és la destinatària final de la feina de l’arquitecte, i que malgrat la crisi, la necessitat de vivendes i entorns urbans dignes continua intacte. Llavors van invertir l’ordre del procés, i van decidir que primer farien els projectes i després buscarien finançament per portar-los a terme. Amb aquesta premissa va néixer l’urbanisme social i participatiu d’Ateliermob basat en identicar problemes urbanístics pendents de solució a l’àrea metropolitana de Lisboa, parlar amb els afectats i proposar-los un projecte per posar-hi remei, i amb el projecte pressupostat i aprovat pel veïnat, buscar el finançament necessari a l’Ajuntament, a administracions supramunicipals, i fins i tot a fundacions privades internacionals.


 D’aquesta manera, tots els que érem a l’auditori vam conèixer de primera mà com Ateliermob va realitzar els projectes “Prodac norte” i “Prodac sul” (2011-2016), “Marvila” (2014-?), i “Terras da Costa” (2012-?). 


 Els dos primers són barris de Lisboa que van créixer de manera desordenada durant els anys 70, i on les cases no estaven legalitzades perquè van ser construïdes pels mateixos veïns en sòl municipal. Si bé feia anys que pagaven impostos a l’Ajuntament pels serveis bàsics que rebien, les famílies no tenien títols de propietat de les seves vivendes i això, entre d’altres, era un problema alhora de testar i d’heretar. Al mateix temps, l’urbanisme caòtic i l’estat ruïnos d’alguns habitatges feia que més d’una vegada els arquitectes municipals s’haguessin plantejat enderrocar el barri sencer… Davant de tot això, Ateliermob va reunir els veïns i els va plantejar la solució a tots aquests problemes: legalitzar les vivendes i millorar la urbanització del barri. Un cop els veïns hi van estar d’acord, el primer que van haver de fer els arquitectes va ser dibuixar plànols de les cases –per primer cop en quaranta anys!- i inventariar les millores que necessitava cada vivenda per complir amb els estàndards d’il·luminació natural, ventilació, etc. Un cop fet el projecte, i aprovat per l’Ajuntament, la mateixa associació de veïns es va encarregar d’organitzar els pagaments i cercar finançament extra per diferents vies. Fins i tot van obtenir un pla públic d’ocupació per a persones del barri! Durant dos anys, 15 veïns van treballar fent obres de rehabilitació i millora, construint escales per salvar els desnivells, instal·lant baranes en llocs perillosos per als infants, arrebossant i pintant parets, etc.   


 El següent cas que vam conèixer va ser el del projecte “Marvila”. En aquest antic barri obrer, amb bones vistes a l’oceà Atlàntic i amb parcel·les ocupades per fàbriques abandonades, el pla d’ordenació de Lisboa (2010) hi preveu la construcció de noves vivendes i d’un gran hospital. Amb aquest programa la gentrificació està servida, i Ateliermob va decidir conscienciar d’aquest problema als habitants de les 200 cases del barri. Aquí la participació dels veïns no va ser tan fàcil con en el cas dels barris de Prodac, ja que no estaven organitzats en cap mena d’associació. En la primera reunió que van convocar només hi van assistir dues persones! Llavors, gràcies al boca-orella, van poder organitzar petites trobades de veïns al restaurant del barri, i de mica en mica els van fer veure la manca d’espais públics que tenien per a que juguessin els infants, per a que el veïnat pogués fer vida social, … Els fruits es van començar a notar quan, gràcies a l’organització veïnal i la reivindicació, l’Ajuntament va començar a plantar arbres als carrers, va enretirar les escombraries acumulades en un solar per fer-ne una plaça, o es va recuperar per al barri el Palacio Marques de Abrantes, un edifici en estat ruïnós que l’Ajuntament volia vendre i convertir en un hotel. Ateliermob, amb permís municipal, va ocupar el palau, hi va fer intervencions arquitectòniques amb passeres per a que la gent hi pogués caminar i no s’entrebanqués, i el va convertir en un centre social per al barri amb sales d’exposicions, de reunió, de projecció de cinema, etc. Un dels objectius del centre va ser recuperar la memòria de la vida al barri abans de que canviés del tot pels nous plans urbanístics. Es van recopilar fotografies, objectes, records, i es van organitzar vetllades on, per exemple, veïns significatius explicaven com era la vida d’abans, quan les fàbriques funcionaven. Val a dir que totes aquestes experiències van ser seleccionades per al premi Mediterranean City-to-City Migration Project. 


 El darrer projecte d’Ateliermob que Tiago Mota Saraiva ens va explicar va ser el de Terras da Costa, a la localitat costanera d’Almada. Es tracta d’un autèntic suburbi de barraques, on hi viuen 300 immigrants, i que en aquell moment no tenien accés a cap mena de servei bàsic. L’ajuntament d’Almada tenia molts prejudicis sobre l’assentament, per ells no formava part de la ciutat i no en recollien les escombraries, no hi arribava l’aigua corrent, l’electricitat, etc. A més, estava estigmatitzat com un “supermercat” de droga, la policia hi tenia actituds feixistes, hi havia hagut detencions, i la gent d’Almada ni s’hi acostaven. Per tant, si a Marvila el problema era que els veïns no estaven organitzats en una associació, aquí el problema era que, ja d’entrada, els habitants de l’assentament recel·laven de que algú de raça blanca els vingués a veure. En un primer moment es van pensar que els arquitectes d’Ateliermob eren policies d’amagat! Per guanyar-se’ls, van organitzar un partit de futbol entre arquitectes i veïns, i amb la confiança, de mica en mica van començar a aflorar les mancances que tenien, la principal que havien de caminar 1 km per aconseguir aigua potable. Llavors Tiago Saraiva els va dir: “Nosaltres no hi entenem d’aigua, hi entenem de cases, i vosaltres no viviu en cases –dret a l’habitatge-, no lluitarem per vosaltres si vosaltres tampoc no lluiteu”. Llavors els van proposar de construir una cuina col·lectiva per a l’assentament, perquè “si construïm una cuina al bell mig de l’assentament haurem de tenir per força aigua i electricitat per fer-la funcionar”, els van dir per convence'ls. Un cop definit el projecte de la cuina comunitària, els mateixos habitants van fer la petició a l’Ajuntament i aquest va canviar d’actitud en el moment que la demanda va venir de sota. Gràcies a la feina dels regidors progressistes de l’Ajuntament, i del finançament rebut d’una fundació privada alemanya, la construcció es va poder fer gràcies al treball voluntari d’estudiants d’arquitectura al costat dels mateixos veïns. Si bé la cuina es va fer, i el municipi va proporcionar llum i aigua potable, la data de finalització del projecte “Terras da Costa” continua oberta perquè, segons el conferenciant, “el projecte només haurà acabat quan s’hagi desmantellat l’assentament i els seus habitants visquin en vivendes dignes”


 En el col·loqui posterior a la xerrada, Tiago Mota Saraiva va explicar que en un origen a Ateliermob només es van plantejar ajudar les persones desnonades, però que aviat es van adonar del potencial de feina que hi havia en barris amb mancances urbanístiques. L’orador va confessar que, “si bé a l’inici érem nosaltres els que anàvem a convèncer els veïns i proposar-los solucions, ara és al revés i ens vénen a buscar ells”. L’aposta d’Ateliermob va funcionar fins al punt que, durant els anys de la crisi econòmica, “de 3.000 estudis d’arquitectura portuguesos nosaltres ocupàvem la posició vint-i-sisena amb 14 treballadors, i érem un dels estudis que generava més llocs de treball”, va afirmar. Actualment, aquest estudi està format per arquitectes, una antropòloga, i una paisatgista, i treballen en xarxa amb d’altres firmes d’arquitectura.


 A continuació, Tiago Luis de Noronha Lopes Dias, professor de l’Escola i compatriota del conferenciant, va preguntar pel futur de l’arquitectura social, tenint en compte que enguany es commemora el cinquantenari dels fets del maig del 68, i també just fa cinquanta anys que es va publicar el llibre “Le Droit à la ville”, del filòsof i geògraf francès Henri Lefebvre. L’arquitecte convidat va contestar lamentant que la Constitució portuguesa recull el dret a la vivenda però no el garanteix. Per això ell defensa que no es legisli tant el dret a la vivenda com el dret a “habitar”, a disposar d’un lloc amb una adreça i un número on, com a mínim, es pugui posar una bústia de correus. “El dret a la ciutat, a l’habitatge, està entrant en un plànol intel·lectual i no se’n parla, en canvi, la gent és expulsada dels centres urbans i ha d’anar a viure fora, i això té conseqüencies, com ara el fet de que ha dedicar molt de temps a desplaçar-se per anar a treballar, i això fa que acabi la jornada cansadíssima, sense temps ni esma per a la participació social”, va doldre’s. Tot seguit va concloure: “Avui se n’ha anat en orris l’ideal de dedicar 8 hores a la feina, 8 hores al lleure, i 8 hores al descans nocturn”


 Per l’arquitecte portuguès, al final tot és una qüestió de classes socials, i per això, abans de fer res, l’urbanisme conscient s’ha de preguntar en qualsevol projecte o intervenció si desencadenarà processos d’especulació i gentrificació, i si és així, lluitar per evitar-los.


















Gianluca Burgio, professor de composició arquitectònica: "Cal veure l’espai públic com una extensió de l’espai domèstic, si respectes casa teva, també has de respectar la seva extensió que és l’espai públic"




"Built environment therapies : The metaphor of care in architecture"
[conferència de Gianluca Burgio, professor de composició arquitectònica a la Universita degli studi di Enna "Kore", Sicília]



Conferències a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès (ETSAV)
Per Àngel Beumala




 El dijous 12 d’abril de 2018 hi va haver a la Sala d’Actes de l’ETSAV una conferència del cicle “Open Lectures”, organitzada per l'Illinois Architecture Study Abroad Program (IASAP-BV). El conferenciant convidat va ser Gianluca Burgio, professor d’arquitectura de la Universita degli studi di Enna "Kore", a Sicília. 

 Segons el professor Burgio, l’arquitecte avui és com un terapeuta de l’espai urbà. I això és així perquè, en els temps actuals, la majoria de projectes consisteixen en deconstruir edificis i espais per reorganitzar-los i donar-los un ús diferent. Per tant, l’arquitecte com un metge que examina el pacient, l’espai, i li proposa unes cures per millorar les seves condicions. Al costat d’això, la crisi econòmica d’aquests darrers deu anys ha posat també de manifest la necessitat social de concebre la transformació de l’espai amb la participació de la gent. 

 A continuació el conferenciant va projectar diverses imatges on es podia veure com, al llarg de la història, l’arquitectura ha estat emprada com una metàfora per referir-se a la salut i al benestar. Així, el físic Tobias Cohn, en la seva obra “Ma'aseh Toviyyahp”, publicada a Venècia l’any 1708, va incorporar un dibuix on es compara la salut del cos humà amb el bon funcionament d’una casa; el tractat d’anatomia d’Andreas Vesalius, publicat l’any 1543, es titula “l’arquitectura del cos humà” (en llatí “De humani corporis fabrica”); i els frescos del pintor medieval Ambrogio Lorenzetti, a Siena, fan una al·legoria del bon govern amb una ciutat bonica, on la bellesa dels edificis són una metàfora de l’honradesa en la gestió del bé comú. 

 Un cop feta aquesta introducció, Gianluca Borgio va manifestar que per ell l’arquitecte no ha de pensar els projectes arquitectònics com una obra acabada, morta, en la que un cop feta la feina ja no hi ha de tenir més relació. Si fa això, l’arquitecte es concentra en les estructures, les instal·lacions, etc, però s’oblida de l’aspecte vital de les persones. En aquest sentit, Borgio va confessar que el que ell es mira d’un projecte és la qualitat d’espai públic urbà que genera l’edifici dissenyat. “L’arquitecte pot pensar que fa obres d’art, i esforçar-se en la composició i l’estètica, però el que realment importa és el subjecte d’aquella edificació, el ciutadà que hi ha de viure i conviure”, va dir. Pel conferenciant, el paper de l’arquitecte és veure “arquitectura” fins i tot on no n’hi ha, ja que l’important és l’ús i el benestar de la gent. I va posar d’exemple la fotografia d’un parc infantil on, estrictament parlant, no hi havia arquitectura, només hi havia una estructura de tubs, però la mainada ja en tenia prou i s’ho passava d’allò més bé. 

 Continuant amb l’analogia sanitària, el professor va afirmar que els arquitectes “hauríem de fer un jurament hipocràtic, comprometent-nos amb la nostra feina a servir la societat, a guarir el malalt i no pas a matar-lo”. I va esmentar l’opuscle escrit pel filòsof suís Nicola Emery, titulat “Progettare, costruire, curare: per una deontologia dell’architettura” (2007), on denuncia la patologia de la creativitat dels arquitectes que, quan no poden aturar les temptacions estètiques, acaben desequilibrant la conformació harmònica de l'espai vital. Per entendre millor què és “l’espai vital” l’orador va recomanar l’obra de Georges Perec “Tentative d'épuisement d'un lieu parisien” (1975), un relat que consisteix en un llistat de tots els esdeveniments quotidians que veu l’autor durant tres dies seguits en una plaça de París.  

 Per desenvolupar totes aquestes idees va posar diversos exemples. El primer va ser la plaça Léon Aucoc, dels arquitectes Lacaton i Vassal (1996). Aquest estudi d’arquitectura va rebre l’encàrrec de fer un projecte per a una plaça de Bordeus. Després de parlar amb els veïns i constatar que no era una plaça principal, ni un lloc on s’hi hagués de fer res d’especial, van presentar com a projecte la plaça tal i com era, sense tocar-ne res, i només van proposar millores en el manteniment, la neteja i la il·luminació. Com que l’espai ja funcionava perfectament per als seus habitants, aquest va ser el seu projecte de “plaça nova”. La conclusió és que, si ja hi ha un equilibri entre els habitants i la seva fluïditat en l’espai, no cal transformar res. Lògicament no van cobrar res per la feina …

 El segon exemple va ser sobre participació ciutadana en el projecte “The Cineroleum” (2010), consistent en convertir una benzinera abandonada en un cinema. L’estudi d’arquitectura Assemble va implicar en aquesta conversió d’usos un centenar d’habitants del barri. Aquests van participar en el disseny i van treballar de valent en la construcció del nou edifici. El cinema, fet on abans hi havia una benzinera, va canviar la percepció del lloc, li va donar una nova vida i una nova dignitat. El més curiós del projecte és la pantalla on es projecten les pel·lícules, que al final de cada sessió s’obre com si fos una cortina, i permet a la gent, encara asseguda a les butaques, contemplar la vida qüotidiana del carrer com si fos un nou “espectacle”. 

 El tercer exemple també va ser de l’estudi Assemble, en aquest cas el projecte “Folly for a flyover” (2011), a Londres. A la part inferior d’un viaducte els veïns pensen quins usos podria tenir tot aquell espai desaprofitat, i amb un sistema de construcció senzill, per permetre la participació de tothom, converteixen en espai públic tota aquesta zona que tradicionalment no té cap ús. Ara, sota d’aquest viaducte, hi ha un cafè, barquetes per passejar pel canal, possibilitat de fer projeccions de cinema a l’aire lliure, etc. 

 El quart projecte que ens va explicar Gianluca Burgio va ser el “Fountain Hacks” (2012), de Ricardo Dourado i LIKEarchitects, a Guimaraes (Portugal). Aquest cop no es tracta de construir cap edifici sinó de permetre a la gent un ús diferent de deteminats elements urbans, en aquest cas les fonts públiques com si fossin piscines. Segons el conferenciant, “aquest projecte qüestiona valors socials i permet una interacció promiscua entre la gent i les coses físiques que l’envolten”. Els monuments són “profanats” i la gent respon de manera entusiasta: “Aquests projectes humanitzen els monuments, les normes es poden saltar, és com el carnaval”, va observar el professor mentre projectava les imatges.    

 Per acabar, i retornant a la idea de l’arquitecte com a metge que tracta pacients, el ponent va explicar l’experiència de Arquitectos de cabecera. Un taller temàtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona que connecta l’Escola amb la societat mitjançant oficines d’atenció ciutadana per a persones en habitatges que estan en una siutació crítica. L’afectat explica el problema que té sobre l’habitatge, o l’espai públic, i conjuntament amb l’arquitecte planegen una acció de manteniment, o una intervenció a l’espai públic. La idea de fons és que l’arquitecte ha de tenir cura de la gent que viu en els llocs. “Podria ser aquesta una nova sortida professional?”, es va preguntar Gianluca Borgio. 

 En el col·loqui final se li va preguntar com es podia educar la gent per a que tingués una major consciència per l’espai públic. El professor va contestar que educar en l’espai públic és educar en el respecte a la vida quotidiana de les persones. “Cal veure l’espai públic com una extensió de l’espai domèstic, si respectes casa teva, també has de respectar la seva extensió que és l’espai públic”, va assenyalar. 
















Joan Ricard Mercier, veí de La Rierada: "Mossèn Ignasi tenia un sentit de la responsabilitat amb els seus feligresos tan gran que una vegada, a l'estació de La Floresta, el van haver de retenir perquè volia anar tan sí com no cap a La Rierada amb mig metre de neu"


 El 26 de gener de 2017 moria a l’edat de 94 anys mossèn Ignasi Armengou Sañas. Havia nascut a Castellar de n’Hug el 19 d’octubre de 1922, i durant 55 anys, des de l’any 1954 i fins al 2009, va ser rector de la Parròquia de Sant Bartomeu de la Quadra i de les esglésies que llavors en depenien, La Rierada i Vallpineda. Igualment, a partir del 1963, i fins l’any 2009 que es va jubilar, també va ser el mossèn responsable de Santa Creu d’Olorda. 

 Quan encara no havia fet ni un any de la mort de mossèn Ignasi, es va publicar, el desembre del 2017, un llibre sobre la seva vida. Per aquest motiu avui entrevistem a Joan Ricard Mercier, veí de La Rierada, i Jaume Gras Bartrolí, periodista i editor, autor del llibre "Mossèn Ignasi Armengou, records i vivències" (Edicions El Mirador, 2017). 







 Joan Ricard Mercier: Mossèn Ignasi el definiria com un capellà de sotana modern. Era un membre més de totes les famílies de La Rierada, Vallpineda, i de Sant Bartomeu. Quan llegeixes el llibre veus que havia tingut temps per tu i per 50.000 persones més, i per entitats i associacions, etc. Ell vivia a Sarrià, no tenia vehicle propi, i cada diumenge agafava el tren i baixava a l'estació de La Floresta (Sant Cugat del Vallès), allà començava a caminar els 4 Km que hi ha fins a La Rierada, i ens feia missa a les 10 del matí. Després un veí l'acompanyava a Sant Bartomeu de la Quadra, on feia missa a l'església d'allà, i després encara li quedava la missa de Santa Creu d'Olorda, que per no "molestar" ningú es feia venir a buscar per un taxi que li portava. Quan acabava de Santa Creu, algun feligrès de Sarrià que havia anat a missa allà, el retornava finalment al punt d'inici.  
 D'altra banda, als anys 50, en un barri aïllat al bell mig de Collserola com és el nostre, les famílies ens havíem d'ajudar, i mossèn Ignasi gestionava una Caritas parroquial per al veïnat que va ser fonamental. El meu pare sempre m'explica que, quan hi havia una partera -una dona que havia acabat de parir-, la meva tia Gaietana Mercier, casada amb el Fidel Castellví, li preparava una olla de brou de gallina per a que es recuperés -en aquella època, les feines que hi havia a les masies feien que de seguida s'hagués d'atendre el dia a dia- i mossèn Ignasi pagava totes les despeses mèdiques que hi haguessin hagut. Igualment, quan ens portava al jovent d'excursió, per no fer discriminacions, sempre ho pagava tot ell, i ara hem sabut que tenia un sou molt exigu! Està clar que no es quedava res per ell, el seu sou el repartia i acabava el mes amb la butxaca buida.

 Jaume Gras Bartrolí: Era una persona extraordinàriament austera per a ell i molt generosa per als altres. Al llibre no aprofundim gaire en la part religiosa i espiritual, però a Sarrià va fundar una mena de centre d'estudis on, en aquella època, es debatien temes que només deu anys abans haguessin estat autèntics tabús socials. El Lluís Miralbés, monjo de Montserrat que el va conèixer, explica que des del punt de vista espiritual era molt íntegre i conseqüent amb les seves creences. Se sentia molt responsable dels seus parroquians, especialment del jovent, de la gent gran i els malalts, i pel fet d'estar a les dues vessants de Collserola, doncs era molt conscient de les diferències socials que hi havia entre la gent de Sarrià i la gent dels barris de muntanya de Molins de Rei. Per tant, en la mesura que veia que a uns els sobrava, i els altres necessitaven, doncs sabia fer un transvassament de recursos, per dir-ho d'alguna manera. Es movia molt bé, sabia a quines portes havia de trucar, i aconseguia el que volia per fer el que ell considerava que, per justícia, s'havia de fer. Eren uns altres temps, però podríem dir que feia una mena de redistribució de la riquesa, que en diríem ara. Ell deia una frase, que era com un lema, i que encara es vàlida ara, i que se l'haurien d'aplicar tots els que es dediquen a la cosa pública, que és la següent: "Qui predica i no practica, no edifica ni una mica".  













[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 6-6-2018]