Joan Ricard Mercier, veí de La Rierada: "Mossèn Ignasi tenia un sentit de la responsabilitat amb els seus feligresos tan gran que una vegada, a l'estació de La Floresta, el van haver de retenir perquè volia anar tan sí com no cap a La Rierada amb mig metre de neu"


 El 26 de gener de 2017 moria a l’edat de 94 anys mossèn Ignasi Armengou Sañas. Havia nascut a Castellar de n’Hug el 19 d’octubre de 1922, i durant 55 anys, des de l’any 1954 i fins al 2009, va ser rector de la Parròquia de Sant Bartomeu de la Quadra i de les esglésies que llavors en depenien, La Rierada i Vallpineda. Igualment, a partir del 1963, i fins l’any 2009 que es va jubilar, també va ser el mossèn responsable de Santa Creu d’Olorda. 

 Quan encara no havia fet ni un any de la mort de mossèn Ignasi, es va publicar, el desembre del 2017, un llibre sobre la seva vida. Per aquest motiu avui entrevistem a Joan Ricard Mercier, veí de La Rierada, i Jaume Gras Bartrolí, periodista i editor, autor del llibre "Mossèn Ignasi Armengou, records i vivències" (Edicions El Mirador, 2017). 







 Joan Ricard Mercier: Mossèn Ignasi el definiria com un capellà de sotana modern. Era un membre més de totes les famílies de La Rierada, Vallpineda, i de Sant Bartomeu. Quan llegeixes el llibre veus que havia tingut temps per tu i per 50.000 persones més, i per entitats i associacions, etc. Ell vivia a Sarrià, no tenia vehicle propi, i cada diumenge agafava el tren i baixava a l'estació de La Floresta (Sant Cugat del Vallès), allà començava a caminar els 4 Km que hi ha fins a La Rierada, i ens feia missa a les 10 del matí. Després un veí l'acompanyava a Sant Bartomeu de la Quadra, on feia missa a l'església d'allà, i després encara li quedava la missa de Santa Creu d'Olorda, que per no "molestar" ningú es feia venir a buscar per un taxi que li portava. Quan acabava de Santa Creu, algun feligrès de Sarrià que havia anat a missa allà, el retornava finalment al punt d'inici.  
 D'altra banda, als anys 50, en un barri aïllat al bell mig de Collserola com és el nostre, les famílies ens havíem d'ajudar, i mossèn Ignasi gestionava una Caritas parroquial per al veïnat que va ser fonamental. El meu pare sempre m'explica que, quan hi havia una partera -una dona que havia acabat de parir-, la meva tia Gaietana Mercier, casada amb el Fidel Castellví, li preparava una olla de brou de gallina per a que es recuperés -en aquella època, les feines que hi havia a les masies feien que de seguida s'hagués d'atendre el dia a dia- i mossèn Ignasi pagava totes les despeses mèdiques que hi haguessin hagut. Igualment, quan ens portava al jovent d'excursió, per no fer discriminacions, sempre ho pagava tot ell, i ara hem sabut que tenia un sou molt exigu! Està clar que no es quedava res per ell, el seu sou el repartia i acabava el mes amb la butxaca buida.

 Jaume Gras Bartrolí: Era una persona extraordinàriament austera per a ell i molt generosa per als altres. Al llibre no aprofundim gaire en la part religiosa i espiritual, però a Sarrià va fundar una mena de centre d'estudis on, en aquella època, es debatien temes que només deu anys abans haguessin estat autèntics tabús socials. El Lluís Miralbés, monjo de Montserrat que el va conèixer, explica que des del punt de vista espiritual era molt íntegre i conseqüent amb les seves creences. Se sentia molt responsable dels seus parroquians, especialment del jovent, de la gent gran i els malalts, i pel fet d'estar a les dues vessants de Collserola, doncs era molt conscient de les diferències socials que hi havia entre la gent de Sarrià i la gent dels barris de muntanya de Molins de Rei. Per tant, en la mesura que veia que a uns els sobrava, i els altres necessitaven, doncs sabia fer un transvassament de recursos, per dir-ho d'alguna manera. Es movia molt bé, sabia a quines portes havia de trucar, i aconseguia el que volia per fer el que ell considerava que, per justícia, s'havia de fer. Eren uns altres temps, però podríem dir que feia una mena de redistribució de la riquesa, que en diríem ara. Ell deia una frase, que era com un lema, i que encara es vàlida ara, i que se l'haurien d'aplicar tots els que es dediquen a la cosa pública, que és la següent: "Qui predica i no practica, no edifica ni una mica".  













[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 6-6-2018]