Judith Escrig Rebulà: "M'agradaria veure els nostres dirigents en una situació així, a veure que els semblaria trobar-se a la deriva al mig del mar i que ningú els vingués a rescatar"


 Teranga és una associació intercultural i solidària de la vila dedicada des de fa més de vint anys a la cooperació amb el Senegal. El passat 15 de juny, Teranga va organitzar un sopar solidari a la Carpa del Parc Mariona de Molins de Rei, a benefici de l'orfenat de la ciutat senegalesa d’Oussouye. Per parlar d’aquesta associació hem convidat al programa la Judith Escrig i Rebulà.














- Avui no se sent tant a parlar de l'arribada de caiucs amb immigrants senegalesos a les illes Canàries. Per què?

- Ara, senzillament, ha canviat la ruta. Entre els anys 2005 i 2014 sí que la ruta de la immigració subsahariana cap a Europa consistia en navegar des de Senegal, o Mauritània, cap a les illes Canàries. Per aturar-ho, el govern espanyol va posar molts recursos per interceptar pasteres a la zona. Hi ha un acord amb el Senegal perquè la Guàrdia civil patrulli les seves costes, i al mateix temps han format i han donat recursos al Senegal perquè controli des de terra la seva costa. Per això, els que acostumaven a triar aquesta ruta, davant la possibilitat de que els enxampin i els retornin al país d'origen, doncs han canviat de ruta. Ara no se sent a parlar de les illes Canàries com a destí de les embarcacions, sinó de la costa andalusa, bàsicament la zona d'Almeria. Els immigrants de Senegal, Costa d'Ivori, Mali, Togo, Benín, Sierra Leone, Guinea Bissau, Guinea Conakry, i la resta de països de l'oest de l'Àfrica, s'agrupen a la zona de Ceuta, Melilla i Nador, i travessen en pastera el Mediterrani. De tant en tant encara arriba alguna pastera a les Canàries, però és molt puntual, perquè, d'altra banda, és un trajecte marítim molt més llarg. El meu exmarit és senegalès i va haver de fer un viatge molt perillós en pastera fins a Canàries que va durar 11 dies, i no tots van arribar vius. En canvi, creuar l'estret només és qüestió d'hores, i en comparació, el risc de morir durant el viatge, de patir una tempesta al mig del mar, de tombar la barca, de posar-se malalt, etc, és molt menor. 



- Si el Senegal té tants recursos naturals i explotacions agrícoles, perquè els seus joves arrisquen la seva vida per venir a Europa?

- A Senegal hi ha molta pesca i agricultura, també minerals i fusta, però no hi ha una indústria manufacturera que tracti aquests productes per a què els puguem trobar als nostres mercats. Això fa que la majoria de llocs de treball es trobin en el sector primari, en l'agricultura, i aquest sector no dóna prou feina ni diners pel cost de la vida. Les famílies es gasten molts diners per enviar els seus fills a estudiar a Dakar, a la universitat, i després, un cop titulats en física, química, geologia, etc, es troben que al país no hi ha un lloc de treball per ells. Davant la disjuntiva d'anar a pescar, o anar a collir tomàquets, trien venir a Europa amb la idea de que aquí trobaran una feina amb cara i ulls. Bàsicament és un tema de que hi ha poca feina pels joves, i la que hi ha és molt precària. I, és clar, Europa els emmiralla. I hi ha històres d'èxit, emigrants que han treballat aquí, i que quan han tornat al Senegal han pogut obrir una empresa, una botiga, construir una casa ... i això té un efecte crida: "El meu veí ho ha fet, l'altre també ho ha fet, el de més enllà també, i jo, per què no?". I és el jovent, entre 18 i 30 anys, el que s'aventura a venir aquí amb tot el risc que això suposa.



- No estàs explicant res de l'altre món. La nostra història l'oblidem molt ràpid, i hem de recordar que Espanya, a la segona meitat del segle XX, va ser un país d'emigrants cap a Suïssa, Alemanya, etc. I si econòmicament hi va haver bonança els famosos anys 60 va ser, en part, pels diners que enviaven a Espanya tots aquests emigrants. La Judith ho ha explicat molt bé, però no és gens estrany ni exòtic el que diu, aquí també ens ha passat i és llei de vida, oi?

- Exacte, és llei de vida. Tothom vol avançar i millorar, i si en el teu entorn no ho trobes, doncs marxes cap al lloc que tinguis més proper on te'n puguis sortir. I en el seu cas aquest lloc és Europa.



- I sembla que aquí ens n'hem oblidat, de que vam ser emigrants, oi? Ho dic perquè avui, a la nostra societat, es veuen unes actituds una mica lamentables respecte els immigrants. Per exemple, quina sensació vas tenir aquest estiu quan es prohibia que els vaixells d'ONGs, com ara l'Open Arms, no poguessin fer rescats a la Mediterrània? O que no els deixessin desembarcar a cap port europeu? Fins i tot la ministra Carmen Calvo va arribar a dir que "no tenien permís per rescatar"!

- Vaig sentir vergonya i ràbia. És evident que fomentar el tràfic de persones amb la immigració il·legal és un delicte. En això hi estic d'acord. Però també s'ha de tenir en compte que a aquests immigrants no se'ls hi ha facilitat cap manera legal d'arribar aquí. No els han donat visats, ni permisos, i s'ha de tenir en compte que molts d'ells, per desenvolupar-se professionalment, no tenen altre remei que venir aquí. Dit això, un cop són a l'aigua, a la deriva al mig del mar, el rescat és un tema d'humanitat. No pot ser que aquestes persones se les deixi de la mà de Déu, o se les retorni a Líbia, amb tot el que sabem que els passarà allà a les presons, l'esclavatge, i la violència que hauran de patir. A les embarcacions hi ha dones embarassades, menors, malalts, i no els podem deixar abandonats durant setmanes al mig del mar sense donar-los un acolliment. Són persones! I també cal tenir en compte que durant molts anys els europeus ens hem aprofitat, i hem expoliat els recursos dels països africans. I ara ells només volen venir aquí per tenir una vida millor. És il·legal que una persona vingui amb pastera? Sí. Però si la tenim al mar, què hem de fer amb aquesta persona? Abandonar-la? No! Primer acollim-la, i després ja veurem quins ajuts hi ha, quins albergs, i què fem per integrar-la. Però penso que rescatar persones que són a punt d'ofegar-se al mar és un principi d'humanitat. Em va fer ràbia i vergonya. I m'agradaria veure els nostres dirigents en una situació així, a veure que els semblaria si fossin ells els que estiguessin a la deriva al mig del mar sense que ningú els rescatés.         














[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 13-11-2019]