Guillem Fernàndez, responsable de l’àrea de préstecs de la cooperativa de banca ètica Coop57: "El mercat no resol les necessitats de les persones, i menys de les persones que no tenen diners"










 El projecte Lliures (de pobresa, de desigualtat i d'exclusió social) és promogut per Òmnium Cultural, ECAS (Entitats Catalanes d'Acció Social) i la cooperativa de banca ètica Coop57. És una aliança que fa més de dos anys que es gesta i que ara busca la col·laboració ciutadana no només per a donacions econòmiques, sinó també per treballar en xarxa en projectes contra l'exclusió.

 L'objectiu és finançar iniciatives que contribueixin a l'acció comunitària, l'enxarxament, la presa de consciència sobre la coresponsabilitat i, sobretot, la creació d'ocupació sota els principis de les finances ètiques. Comença amb dotze projectes, entre els quals hi ha una cooperativa de treballadores familiars a l'Hospitalet de Llobregat, la recuperació de la memòria històrica de Sant Adrià de Besòs, una proposta per a la sobirania energètica al barri de Verdum de Barcelona i l'apoderament de les dones sense llar de Nou Barris (Barcelona). També es treballa en la gestió comunitària de la factoria cultural Coma Cros a Salt, l'Escudella Solidària de Girona i un espai d'acció col·lectiva per la dignificació rural al Baix Solsonès.

 En l’acte de presentació que es va realitzar el dimarts 29 de novembre de 2016, la presidenta d'ECAS, Teresa Crespo, va recordar que Lliures sorgeix d'una situació "d'emergència social" i de l'evidència que "superada la crisi, res no serà igual que abans". Crespo va recordar el 28,5% de taxa de pobresa, que el 15% de treballadors són pobres i que hi ha avis que han de sobreviure amb 400 euros al mes. "Els joves que no cotitzen seran la gent gran pobra del futur", va advertir. En la mateixa línia, el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, va parlar d'"il·lusió i esperança" i va dir que no volen substituir els governs, però assumeixen la part de responsabilitat que els pertoca per gestionar el "mentrestant".

 Per començar, la proposta que fan a la ciutadania és que hi aportin el 0,7% dels seus ingressos. Tota la informació la trobareu a la web: projectelliures.cat



[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 1-3-2017]






Enric i Maria Rosa Olivé Turu, missioners a la ciutat de Calama, Xile: "Els beneficis del coure se'n van tots al centre"


 L'any 1963 els germans Enric i Maria Rosa Olivé Turu van marxar de missioners amb 26 i 27 anys a la ciutat de Calama, al nord de Xile, per atendre les necessitats de les persones que vivien als suburbis. Aquesta ciutat, isolada al bell mig del desert d'Atacama, va néixer a redós de la mina de Chuquicamata, la mina de coure a cel obert més gran del món. Fills de Castellbisbal, l'Enric hi va anar com a capellà i la Maria Rosa com a mestra. Ara tenen 80 i 81 anys d'edat, i continuen fent feina a Calama amb la mateixa empenta del primer dia. A l'Obrint Camins els entrevistem aprofitant que estan passant uns dies a Catalunya.




Mina de coure de Chuquicamata (6Km de longitud, 4Km d'amplada, i 1,5Km de profunditat)


Maria Rosa Olivé: "Un capella de Barcelona, que havia estat a Calama entre el 1959 i el 1960, ens va fer una conferència explicant la realitat d'allà i ens va dir que necessitava mestres, perquè als suburbis ningú s'ocupava dels infants. Llavors jo, i dues mestres més, això ens va impressionar molt i ens n'hi vam anar, i hi vam estar quatre anys, entre el 1964 i el 1967. Quan hi vam arribar era una ciutat remota sense cap carretera asfaltada per arribar-hi. A l'escola hi vam arribar a tenir 300 criatures, la mateixa instal·lació la fèiem servir en doble torn, els grans hi anaven al matí, els petits a la tarda. Encara ara, després de 50 anys, hi ha gent que m'atura pel carrer i em recorda que vaig ser la seva professora. És una satisfacció veure com aquella feina que vam fer en unes condicions tan precàries, aquells infants i aquelles famílies ho van aprofitar i el nivell educatiu de la població va pujar una mica. Després d'aquests quatre anys vaig tornar a Barcelona, i ara, un cop jubilada, me n'hi he tornat, i des de llavors que ja porto 16 anys seguits allà, acompanyant l'Enric i fent activitats de tipus formatiu".  

Mn Enric Olivé: "Jo també hi vaig anar per cinc anys però vaig veure que era convenient continuar i no deixar-ho, i m'hi vaig quedar. No m'he volgut jubilar perquè crec que encara hi ha feina per fer, i perquè malgrat l'edat tenim bona salut, i també perquè ens estimen molt". 

Maria Rosa Olivé: "Calama és una ciutat-oasi de gairebé 150.000 habitants que es troba al bell mig del desert d'Atacama, en un altiplà a 2.600 metres sobre el nivell del mar, on les temperatures són de gran contrast. Si no tens feina a Calama quedés atrapat perquè no hi ha cap més poble al voltant on provar de trobar-ne. Com que és desert quedes allà aïllat. La ciutat més propera que tenim és Antofagasta, a la costa, i es troba a 3 hores d'autobús. I la capital, Santiago de Chile, la tenim a 1.600 km de distància, que són dues hores d'avió o 24 hores d'autobús. Hi havia, i encara hi ha, molta pobresa per a totes aquelles persones que no treballen directament a la mineria. La gent que no aconsegueix feina estable a la mina té moltes dificultats. Hi ha moltes diferències entre els que tenen una feina estable, els que no en tenen, i els que tenen feines temporals. Això crea una bossa de pobresa impressionant, i un gran contrast amb els que tenen una bona casa i un bon sou. I aquests contrastos creen molta enveja i depressió en algunes persones". 

Mn Enric Olivé: "Una de les primeres coses que vam fer a la "población" (suburbi) on estàvem va ser fundar la llar d'avis "Mi hogar", per poder atendre la gent gran que no tenien recursos. Actualment hi tenim 27 residents. A Calama només hi ha dues llars d'avis més, i les dues són regentades per monges. També des de l'Ésglésia fem atenció als immigrants, ja que a Xile hi vénen molts immigrants de Colòmbia, Perú, Bolívia, i fins i tot d'Haití i l'Amèrica Central. Els acollim i els ajudem amb els papers i també organitzem trobades perquè no se sentin tan sols. Una altra línia d'actuació se centra en les persones que viuen i dormen al carrer, i que a part de les dificultats econòmiques i familiars -gairebé tots han tallat amb la família-, molts tenen problemes mentals. Per exemple, cada setmana, estudiants surten de nit i els porten termos de te i entrepans als llocs on es refugien. Els visiten, parlen amb ells, i encara que sigui molt esporàdic es va creant un vincle de solidaritat. Encara que aquests joves estudiants no arribin a tenir una gran vivència eclesial, amb aquestes accions perceben la necessitat d'ajudar els altres, de no girar-los l'esquena, i això és molt important per a la comunitat. A part d'aquesta part assistencial, ens preocupa facilitar que les persones es puguin formar i capacitar, i que mica en mica no siguin tan depenents de les ajudes. L'any passat es va crear una escola tècnica, portada pels salesians, i això serà molt important per a la diòcesi. El clima aquí és molt dur de suportar si a sobre no tens feina. Tenim una oscil·lació tèrmica entre el dia i la nit de 20 graus de diferència: 5 graus a la nit, i al migdia 25 graus a l'ombra, i 30 al sol, amb un 0 o 5% d'humitat".

Maria Rosa Olivé: "Hi ha canvis de govern, però els pobres sempre queden pobres, i encara més a Calama que som una població remota dins de Xile. Sí que hi ha hagut avenços en tots aquests anys, sobretot pel que fa a infraestrucutres -ja tenim aeroport i carreteres-, però les grans diferències entre rics i pobres continuen essent-hi, i axò s'hauria de superar. De fet, Xile, dins del ranking de desigualtats, és el país on hi ha més diferència entre rics i pobres. El 2016 es va crear una comissió social dins del bisbat i, en comptes de posar-nos a repartir entrepans, el primer que vam decidir va ser conèixer la realitat, i ens vam posar a fer una llista, parlant amb uns i amb altres, de tots els grups que ja hi havia i que estaven fent accions per a les persones necessitades, per potenciar-ho i veure com es podia treballar més units per optimitzar els esforços. I la sorpresa ha estat veure que ens han sortit fins a 80 grups que tenim a Calama, uns més petits d'altres més grans, i que d'alguna manera o altra volen treballar per millorar la societat, uns dedicats als discapacitats, d'altres als malalts de sida, de càncer, etc. I aquest 2017 volem trobar-nos entre nosaltres, fent pinya tots els que estem treballant en aquests aspectes socials, per potenciar el que es fa, per donar-ho a conèixer, i per crear una consciència de que a Calama no tot és dolent. Perquè a Calama tenim fama de que només hi ha droga, alcohol, crims ..., que n'hi ha, evidentment, però volem donar aquest to per mobilitzar la gent i per crear també autoestima, que allà és molt baixa. L'Enric, per exemple, va estar uns anys de capellà amb els miners de Chuquicamata i sap que la gent es troba molt sola, i que hi ha molta feina per fer per ajudar la gent a superar els seus traumes, la seva soledat ... és una necessitat molt gran que tenim a Calama pel fet de que vivim aïllats al mig del desert". 

Mn Enric Olivé: "Jo voldria demanar a tota la gent que ens escolta que valorin molt tot allò de bo que es faci, sigui de qui sigui, vingui d'on vingui, que es valori molt. Perquè normalment estem acostumants a fixar-nos en les notícies negatives, en allò dolent, i en canvi, és molt més productiu, i dóna més alegria, el tenir en compte tot allò de bo que d'altres fan, i anar descobrint que és el que cadascú pot fer també. Valorant allò que fan els altres i valorant-se un a sí mateix amb totes les seves capacitats, i per això necessitem també la força de l'Esperit Sant". 

Maria Rosa Olivé: "Aquesta feina que vam començar aquesta Comissió social anava en aquest sentit, perquè a les notícies de Xile, Calama sempre surt o per parlar dels beneficis del coure, que se'n van tots al centre, o per temes de drogues, ja que estem en un punt fronterer amb països que la produeixen, i sempre surt això, el negatiu de Calama. I per això vam voler saber què es feia de bo a Calama, i això dóna alegria, de veritat, com deia l'Enric, dóna ànims per a que d'altres s'hi apuntin. Encara que hi hagi dificultats, que el clima sigui dolent, tot el que vulguis, ajudar als altres dóna felicitat. Veure com algú et dóna les gràcies, veure com una persona després de 50 anys recorda que vas ser la seva mestra, i t'atura pel carrer i et diu "señorita Rosa usted fué mi profesora", i amb aquella cara que ho diu, això paga totes les dificultats que hagis pogut passar. Donar en als altres fa feliç. I és possible estimar la terra nostra [Catalunya], i seguir estimar profundament la terra on estem ara [Xile]".



[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 8-2-2017]









Carme Figueras, membre de la plataforma Molins Acull: "Hem de voler viure en una societat on tots tinguem els mateixos drets"








 Fa poc que ens ha deixat el sociòleg i pensador Zygmunt Bauman, el creador de la metàfora de la “modernitat líquida”. Per als oients que no n’hagin sentit a parlar, diu aquest filòsof que estem en un nou estadi de la societat on, a causa del consumisme i la tecnologia, els valors “sòlids” s'estan transformat en líquids, en valors flexibles, dubtosos. En aquest sentit, i pel que fa als refugiats, estem veient que el problema no és tant quants n’ha d'acollir cada país, sinó el canvi que s'està produint a les nostres societats occidentals en valors que crèiem "sòlids" i compartits, com ara la solidaritat, l'acollida, la riquesa de la diversitat, … En aquest sentit, la victòria de Donald Trump als Estats Units n’és tot un símptoma, i m’imagino que encara empitjora més les coses pel que fa al dret al refugi, no?

- És molt preocupant el que està passant en el conjunt del món. La victòria de Trump, com augmenta el suport en els diferents països europeus a l'extrema dreta xenòfoba, com des d'aquesta "liquidesa" de la que parla en Bauman s'acaba també alimentant la por i la xenofòbia. I això en gent senzilla que segur que són bones persones, capaces d'ajudar els seus veïns, però que cauen en aquest parany per desconeixement, per por d'allò que no coneixen, d'aquella cultura, d'aquella religió que són diferents. I el millor que podem fer és coneixer-nos i, com deia també en Bauman, mirar-nos als ulls i adonar-nos que tots som persones. Hem de posar l'accent en els drets humans, en el respecte cap als altres, i en el saber ajudar aquell qui ho necessita. 


 Com deies, a part d’en Trump, tenim al món tota una línia de nous líders caracteritzats per actituds autoritàries, populistes i desqualificadores de minories: Putin a Rússia, Erdogan a Turquia, Orban a Hongria, Farage al Regne Unit, Le Pen a França, etc ...

- Aquests líders i moviments són xenòfobs i racistes, i el que fan és crear aquestes pors. Fan córrer rumors com ara que ens prendran la feina, que primer hem de ser els de casa, que ens venen a prendre el pa dels nostres fills, que aquí no hi cabem tots ... I contra aquests rumors s'ha de fer molta pedagogia. És molt fàcil difondre aquests rumors, i molt difícil fer una pedagogia que faci reflexionar la gent i que es pregunti si al darrera de tot això hi ha veritats, o en canvi només hi ha l'interès d'aconseguir vots per satisfer uns beneficis polítics capitalistes. D'aquests líders polítics d'extrema dreta n'acaben fent cas persones que no haurien de ser els seus votants, però que per desconeixement se'ls acaben creient.


 Com es demostra que aquests missatges simplistes són mentida?

- Doncs amb xifres. Es va fer una exposició al Centre Cívic Federació Obrera, organitzada per l'Ajuntament de Molins de Rei, on amb xifres es desmentien idees com ara que la sanitat està malament per culpa de les persones que han vingut amb la immigració. Si s'explica s'entén, però, és clar, s'ha d'explicar perquè un rumor fals és un missatge molt fàcil d'empassar. A part de que hi ha una altra cosa pel mig, que són els drets de les persones. Tots som iguals tinguem el color de pell que tinguem, i independentment d'on haguem nascut. I hem de voler viure en una societat on tots tinguem els mateixos drets. I això és bàsic, i això s'ha de defensar. Però en canvi hi ha qui vol que això no sigui així, vol que n'hi hagi uns de primera i uns de segona. I aquesta és una visió racista de la societat molt primitiva, que ara està tornant, i que és molt preocupant.


 Potser una manera seria demostrar i convèncer els nostres conciutadans que l’arrel de tot es troba en les fractures socials, i que les fractures socials les creen les profundes desigualtats econòmiques que hi ha al món, no?      
   
- I a qui l'interessa que hi hagi aquestes fractures socials? Doncs a aquells que volen que els que tenen diners cada vegada en tinguin més, i no els interessa que es rebel·lin els que estan en una situació més precària. Prefereixen que es barallin entre ells pel poc que tenen. I això va en contra de l'essència del que hauria de ser la condició humana i la democràcia. Fan agafar por a la gent, i després quan aquesta gent els vota no s'adona que els porten cap a un capitalisme salvatge que encara empitjora més la seva situació. El que hem de demanar tots és que hi hagi un bon repartiment de la riquesa, que els rics paguin el que han de pagar d'impostos, que hi hagi igualtat d'oportunitats per a tothom ... Aquesta és la solució i no pas el racisme i la xenofòbia.

















[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 18-1-2017]







Excel·lent acollida del tercer gran pessebre de la Parròquia de Sant Miquel


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 529, gener 2017, pàg. 20









Josep Bergadà, Premi Cultura RMR 2016: "Alguna cosa no va del tot bé si les propostes culturals que vivim més intensament són les mateixes que vivien els nostres pares i avis"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 528, desembre 2016, pàg. 10-11




Josep Bergadà el passat 29 d'abril de 2016 a la gala de lliurament
dels Premis Ràdio Molins de Rei (fotografia: Dan Costa)







El 29 d’abril de 2016, al teatre de la Joventut Catòlica-La Peni, Josep Bergadà va recollir el Premi Ràdio Molins de Rei en la modalitat de Cultura. És un premi que reconeix creadors molinencs destacats o persones que hagin impulsat una iniciativa cultural vinculada a la vila. En el seu cas, va ser per la creació, al costat d’altres persones, del cicle de música Daltabaix a través de la nova associació Amics de la Cultura en Viu del Llobregat. Dissenyador gràfic de professió i gran aficionat a la música, en aquesta entrevista parlem sobre Daltabaix i sobre l’estat de la cultura a Molins de Rei. Cliqueu aquí per llegir l'entrevista sencera. A continuació en segueixen alguns extractes:



"El tema dels equipaments culturals a Molins de Rei és força particular. No tenim un espai públic adequat i equipat per facilitar aquest tipus d’activitats culturals i els espais privats que podrien substituir aquesta necessitat tampoc estan equipats i no se’n pot fer un ús públic perquè, com és molt normal, són les entitats privades les que decideixen en quines condicions els poden cedir. Mantenir aquests espais en les mínimes condicions exigides és molt costós per a les entitats i, malgrat les ajudes, tampoc hi poden fer inversions importants i menys sense una política cultural pròpia o pública que després en justifiqui un rendiment social i econòmic. Aleshores, qui hauria de fer les inversions necessàries per facilitar, per exemple, una programació d’arts escèniques a la vila? Localment estem encallats de fa temps en aquesta realitat que, per dir-ho d’alguna manera, és un fre que ni fa, ni deixa fer”.

"Si no s’intervé en aquesta dinàmica, la proximitat de Barcelona atrau poderosament el públic que ja és usuari o creador de cultura, i a escala local no es crea públic nou que pugui donar continuïtat i millorar la vida cultural de la vila. Està clar que no es poden programar grans esdeveniments a totes les poblacions, però si no fem esforços per apropar la cultura als ciutadans, seguirà essent patrimoni de minories convençudes del seu valor. I la solució no és fer la cultura gratis per a tothom. La cultura i els equipaments tenen un cost important al qual li hem de dedicar esforços, tant l’Administració com els ciutadans. La sortida passa, sobretot, per posar en valor la importància de la cultura en la vida de les persones i de les comunitats."

"Les dinàmiques socials de la cultura ens diuen que el consum de cultura va molt relacionat amb el nivell d’estudis i amb el nivell econòmic dels individus. Aquest és un tema que segurament trobarem molt injust, però no és només la disponibilitat econòmica la que discrimina a l’hora d’accedir a activitats que tenen un cost determinat, sinó també el valor que l’educació atorga a l’apreciació de la cultura. Cito de memòria i de manera aproximada, però les enquestes diuen que la cultura interessa a poc més del 20% de la població; el 80% restant no va mai al teatre, ni al cinema, ni a un concert, un museu, etc. i no ho troben a faltar. Del 20% actiu culturalment, la majoria fa una sola activitat cultural a l’any i el tant per cent dels qui en fan dues o més es va reduint progressivament fins a xifres mínimes."

"Però no ens enganyem, perquè Molins de Rei és també una població de renda considerable i les estadístiques diuen que tenim una mitjana alta de persones amb estudis. Per tant, i en opinió meva, la implantació de la cultura en una ciutat és una cosa que s’ha de treballar i ha de ser fruit d’una aposta col·lectiva. A Molins de Rei es va decidir fa anys cedir bona part del protagonisme cultural a les entitats, però cada entitat té el punt de vista centrat només en el seu sector. El que ens cal és algú que pensi en global, algú que detecti les mancances i les oportunitats que aporta la cultura i faci plans i estratègies per superar-les. Aquesta visió global només la pot tenir l’Administració local i és qui ha de dissenyar la política cultural a seguir, consensuant objectius col·lectius i liderant iniciatives perquè apareguin nous públics consumidors de cultura i nous creadors culturals que facin avançar la nostra comunitat."

"Per això és molt important pensar en clau de futur i dedicar esforços a la cultura lligada al nostre temps, a la que proposa reptes i innovacions, que ens obliga a mirar endavant, a assimilar coses noves i a valorar la creativitat com una eina que ens obre portes, que ens facilita la comprensió i la participació en el món que ens envolta. Hi ha una cultura molt important de preservació, de conservació patrimonial i difusió del llegat cultural que ha arribat a les nostres mans. I hi ha una cultura de creació, tan important com l’anterior, que necessita de visionaris –i de públic que els doni suport– que treballin ara en el que nosaltres cedirem al futur com a llegat propi del temps que estem vivint. Mai sobra res, però crec que a Molins de Rei tenim força cultura de tradició popular i molt poca cultura de creació; si això és així, tal com he dit abans, qui té capacitat per equilibrar-ho i marcar-se objectius correctors a mig i llarg termini és l’Administració."

"Hauríem de distingir entre, per una banda, la cultura creativa amateur, que de manera molt important procura reptes i satisfacció personal als que hi participen i al seu entorn més immediat, i, per l’altra, la cultura creativa diguem-ne professional que està destinada a llençar reptes al conjunt de la societat, missatges que han de ser referència i estímul per a tota la ciutadania. Tenir referències actualitzades del que s’està fent professionalment en teatre, cinema, música, arts plàstiques, etc. és un estímul que crea afició i vocacions. Poder veure a la vila el treball de referents de les arts escèniques o plàstiques ens situaria en el mapa i facilitaria la implicació dels ciutadans amb la cultura. Donar veu als creadors professionals que tenim, i que sovint la ciutadania desconeix, seria com oficialitzar la convivència entre l’art i la societat, i ajudaria a crear aquests públics encuriosits per la cultura."

"La cultura necessita avançar. Avui podríem dir que el més representatiu de Molins de Rei és el Camell, els Gegants, els Castellers, les bèsties de foc... però això, tot i tenir un paper molt important en la cultura local, conceptualment és cultura patrimonial que ens han llegat els nostres avantpassats i que ja tenim “genèticament” més que assumida; no ens proposa cap repte, no ens demana cap esforç de comprensió que ens ajudi a avançar. Jo defenso que, al costat d’això, hi ha d’haver també una cultura que ens sorprengui, que neixi de les expectatives del segle XXI, que ens estimuli i ens proposi nous enigmes per encarar el futur. Aquesta és la part de la cultura que ens ajuda a créixer en el nostre temps i a adquirir coneixements contemporanis que necessitarem per al futur més immediat. Alguna cosa no va del tot bé si les propostes culturals que vivim més intensament són les mateixes que vivien els nostres pares i avis."

"No atorguem urgència al nostre endarreriment en equipaments culturals i passen anys, s’enquisten les necessitats i les oportunitats passen... Per això dic que [a la nostra societat local] ens falta compromís i militància per reivindicar la cultura i el seu paper de motor de la societat. Compromís i militància amb la cultura del dia a dia i amb la cultura del futur. [...] Ens hauríem d’esforçar també a conèixer i valorar la cultura més actual. I esmento un exemple que ara em ve a la memòria: qui coneix el fantàstic treball de les escultures sonores del molinenc Josep Cerdà? És un treball enigmàtic i innovador, una obra que proposa reptes i mira al futur. També hauríem de mirar al futur."

"Ens arrisquem a viure en una vila ancorada en un tipus de cultura amb tendència al passat, que no és la que ens farà evolucionar millor. La cultura no és un passatemps. La cultura és una necessitat, a part d’un bé personal, que pot obrir portes i procurar un futur millor. La cultura també millora la convivència i ajuda a entendre el món en el qual ens hem d’integrar. Per això, el primer graó de tots és l’ensenyament. Si no hi ha una bona educació per a tothom, no hi haurà mai igualtat d’oportunitats ni interès per la cultura, ni per les sis arts, ni per la setena, ni per d’altres que en puguin venir."