Anna Tresserra Rimbau, Doctora en Nutrició i expacient de càncer: "La malnutrició durant el tractament és la causa de fins a un 20% de les morts"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 567, octubre-novembre 2020, pàg.9


 Anna Tresserra i Rimbau va néixer a Molins de Rei l’any 1985, és llicenciada en Ciències Químiques (2008), en Ciència i Tecnologia d’Aliments (2010) i doctora en Nutrició i Salut (2014). Ha estat investigadora de l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV). Actualment és professora de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació, de la Universitat de Barcelona, dins del Departament de Nutrició, Ciències de l’Alimentació i Gastronomia. 



Cliqueu aquí per llegir la notícia







 Les ràdios i televisions locals emeten des del 5 d’octubre el programa “Què i com menjar durant el càncer”, una compilació de trenta-dues receptes elaborades per atenuar els efectes secundaris més comuns que apareixen amb aquesta malaltia. La iniciativa ha estat de la molinenca Anna Tresserra i Rimbau, professora de la Universitat de Barcelona, especialista en nutrició i salut, i expacient de càncer: 

“El gener del 2018 em van diagnosticar un càncer de tipus neuroendocrí al nas i al coll. Vaig haver de fer el típic tractament de quimioteràpia i radioteràpia durant sis mesos. Òbviament, el diagnòstic de la malaltia va tenir un gran impacte a la meva vida i vaig haver de deixar la feina, canviar la logística a nivell familiar i necessitar ajuda diària enpràcticament tot. D’altra banda, en el meu cas vaig haver de canviar moltíssimes coses en l’aspecte nutricional perquè la localització del tumor feia que em fos molt difícil menjar”.


 Un cop guarida, l’Anna va fer una festa per celebrar-ho i els seus amics li van regalar diners per invertir en un projecte de recerca relacionat amb la malaltia. Llavors va contactar amb el col·lega Raúl Zamora, investigador de l’Institut Català d’Oncologia i de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge, i juntament amb ell va posar fil a l’agulla a aquest problema de l’alimentació durant el tractament. Segons Raúl Zamora, la malnutrició és la responsable final d’entre un 10% i un 20% de les morts d’aquests pacients:

“Normalment tenen poca gana, problemes a l’hora d’empassar, nàusees, diarrees, restrenyiment, nafres a la boca, distorsió del sentit del gust i les olors dels menjars els molesten moltíssim, fet que ho complica encara més tot”.


 De fet, l’Anna Tresserra tot això ho va viure en primera persona: 

“Vaig tenir molts d’aquests símptomes i cada un d’ells tenia unes conseqüències diferents, per la qual cosa havia d’adaptar l’alimentació al que em passava en cada moment. De fet, no puc dir que seguís un tipus d’alimentació concreta durant tot el tractament, sinó que vaig haver-la d’anar canviant pràcticament cada setmana”. 


 La variabilitat de les molèsties és el que més la va afectar, al costat de la dificultat, a vegades, per entendre les instruccions de l’especialista: 

“Moltes vegades, quan ets a la consulta amb el metge i reps una informació, no et queda gravada al cap, o no et queda del tot clara, tot i que, potser, en aquell moment et penses que sí, però després arribes a casa i et sorgeixen un munt de preguntes. O potser, simplement, és que des del moment de la visita fins que arribes a casa, o al cap d’uns dies, de sobte et canvia completament la simptomatologia i el que el metge et va dir ja no et serveix”.


 Els continguts audiovisuals han estat produïts per la Xarxa Audiovisual Local (XAL) i han comptat amb el suport científic i tècnic de la Fundació Alícia, l’Institut Català d’Oncologia (ICO), l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV) i la Universitat de Barcelona (UB). Per una banda, es tracta d’aportar recomanacions generals als pacients durant el tractament del càncer, oferir videoreceptes per a simptomatologies molt determinades i recomanacions alimentàries per després d’haver patit la malaltia. 

 El programa “Què i com menjar durant el càncer” s’adreça a familiars i malalts, sense oblidar, però, que mai substitueixen els diagnòstics dels equips mèdics que en fan els seguiments. Segons Raúl Zamora i Anna Tresserra, “la nostra aportació és oferir tota aquesta informació de forma pràctica, en un format visual i atractiu, i amb idees per fer receptes fàcils perquè l’alimentació no sigui una cosa monòtona.” Pel fet de ser professora de nutrició i haver estat pacient de càncer, aquest projecte té per a ella molt de sentit:

“Tinc moltes ganes de veure’l créixer i de veure com altres persones en poden gaudir i se’n poden beneficiar”.





Rosa Ricart Riba, vídua de Vicenç Fernández: "Les persones que han vist el coronavirus de prop ja són responsables, el problema són les persones que a hores d'ara encara se'ls hi ha de dir les coses"


 El passat 10 d’octubre es va fer a Molins de Rei un homenatge a Vicenç Fernández, mort el passat 27 de març de 2020 a causa del coronavirus. L’Associació de Veïns del Barri del Canal, organitzadora de l’acte, també ha iniciat una recollida de signatures perquè un espai del barri porti el seu nom. En Vicenç Fernández va néixer a Marbella, a la província de Màlaga, un 30 d’agost de 1942. Va arribar a Molins de Rei amb 20 anys, es va casar l’any 1967 amb Rosa Ricart, i van anar viure al barrri del Canal a cavall entre l’any 1971 i 1972. L’any 1995 el Vicenç va entrar a la Junta directiva de l’Associació de Veïns d’aquest barri, i n'ha estat el president aquests darrers 14 anys. 


 La mort del Vicenç va causar, i encara causa, un fort impacte a la vila. Des d’aquest programa ens sumem al dol per aquesta pèrdua, especialment perquè vam tenir de locutor durant dues temporades un dels seus néts, en Pau Mercier Fernández. Per conèixer millor el tarannà del Vicenç, i també els reptes que ha d’encarar ara l’Associació de Veïns del Barri del Canal, hem convidat la Rosa Ricart, esposa del Vicenç, i la Montserrat Ramirez, que ha agafat el seu relleu en la presidència de l’Asssociació.







"Les persones que han vist el coronavirus de prop ja són responsables, i a les persones a les que a hores d'ara encara se'ls hi ha de dir les coses, per desgràcia, ja no ens faran cas." 
"Si es prenguessin les mesures mínimes de distància, higiene i mascareta, no caldria tancar cap bar ni cap restaurant. Fins i tot ara, que els han obligat a tancar, veig grups de persones que van a demanar-se el cafè i se'l prenen al carrer tots juntets, sense mascareta i sense distància, i el virus així es continua escampant. Per fer això ja valdria més que la restauració estigués oberta i els cambrers obliguessin els clients a seure amb la distància corresponent."














[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 11-11-2020]





Albert Cortina Ramos: "Cal conduir l'actual procés de canvi i no ser submisos a un poder tecnològic que si badem ens arrossegarà"

 

 L'Albert Cortina Ramos va néixer a Barcelona l’any 1961, viu a Sant Cugat del Vallès, i és advocat per la Universitat Autònoma de Barcelona i urbanista per la Universitat Politècnica de Catalunya. L’Albert fa anys que investiga les relacions entre l’humanisme i la tecnologia, i sobre aquest tema ha publicat diversos llibres: "¿Humanos o posthumanos? singularidad tecnológica y mejoramiento humano", "Humanidad infinita: desafíos éticos de las tecnologías emergentes", "Singulares: ética de las tecnologías emergentes en personas con diversidad funcional", i "Humanismo avanzado para una sociedad biotecnológica".



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista



Fotograma de la pel·lícula "Oblivion" (2013)




- Què opines Albert, la causa de que hi hagi tanta tecnologia és la pandèmia, o aquest model de societat tecnològica ja hi era, i la pandèmia només n'ha estat l'accelerador? 

 Aquest model de societat tecnològica estava començant a emergir, i algunes de les tendències que estem veient accelerades ja apuntaven a finals de l'any 2019. Per tant, abans d'aquest esdeveniment històric del covid-19 ja hi havia un augment de la presència de les tecnologies a la nostra vida, i en la nostra forma de treballar. El que ha fet la pandèmia és accelerar la necessitat d'utilitzar aquestes plataformes, aquestes tecnologies, perquè hi ha un tema clau, que és la no-presencialitat, el fet de no poder estar presents en una aula escolar, en una oficina, etc.

 Jo crec que durant els mesos de la primavera del 2020 tots vam patir la manca de preparació tecnològica dels nostres domicilis, dels llocs on estàvem confinats. La tendència hi era, però no estàvem preparats per aquesta acceleració. En canvi, potser en el segon confinament, aquesta tardor o hivern, veurem com, realment, la tecnologia, a partir del 5G, etc, en pocs mesos ens pot donar una sorpresa i accelerar una tendència que ja venia donada. 

 Jo crec que no tornarem a la vida d'abans, sobretot pel que fa a la presencialitat. Tu i jo, per exemple, en l'entrevista que em vas fer fa dos anys, érem els dos a l'estudi de Ràdio Molins de Rei. Avui, en canvi, jo sóc a casa meva, a Sant Cugat del Vallès, i tu ets a la Ràdio. I això fa reflexionar sobre si, els humans, poc a poc, serem prescindibles en els llocs i en determinades tasques. Per tant, és important que siguem conscients d'això, i que tinguem una certa prevenció per conduir aquest procés de canvi d'hàbits i costums a favor nostre, sense quedar sotmesos i submisos a un poder tecnològic que potser ens arrossega. 


- Molta gent abandona Nova York o fa plans per marxar-ne. Per exemple, al barri d’oficines de Manhattan, de 8.000 treballadors ja només n’hi van uns 500 perquè la majoria o els han despatxat o treballen des de casa. Aquest despoblament dels centres de les ciutats el podem viure a Barcelona? 

 Bé, només cal passejar-se aquestes setmanes pel centre de Barcelona. En aquesta època de l'any sempre hi havia hagut una activitat al carrer frenètica. En canvi, ara, si passeges pel Passeig de Gràcia, o Rambla de Catalunya, hi ha un silenci ... que sembla el silenci d'abans de la tempesta! Des d'un punt de vista de l'urbanisme no és bo que els centres de les ciutats es despoblin perquè això porta a la degradació i al conflicte social. I sí que és cert que, no només són les persones amb poder adquisitiu les que han decidit passar el confinament a la segona residència, també hi ha joves que han marxat de la ciutat perquè poden teletreballar des de pobles rurals, i al mateix temps gaudir de la seva qualitat de vida en plena natura. Per tant, aquest procés de buidat dels barris d'oficines, que ja està passant a Nova York, caldrà veure com evoluciona, sobretot en els llocs de treball del sector terciari. No sabem si serà un fet conjuntural d'aquesta segona fase de la pandèmia, o bé, pel contrari, es consolidarà com una crisi econòmica que farà que moltes de les persianes de comerços, bars i restaurants que avui es tanquen després no es tornin a pujar mai més.  


- Fa dos anys tu, en aquest programa, ens vas parlar de la quarta revolució industrial, i ens vas explicar que estava formada per tres revolucions que interactuen entre elles: intel·ligència artificial, biotecnologia i exploració interplanetària. Com relaciones tot el que estem vivint des de principis d’aquest any 2020 amb aquesta quarta revolució industrial?

 La revolució de la transformació digital, o la intel·ligència artificial, es pot veure en tot l'aspecte de la captació, monitorització i rastreig de les dades. Sabem que, en aquesta fase del capitalisme en la que estem, en el nostres sistema econòmic i social nosaltres som matèria primera de dades, som els que oferim les dades a un sistema econòmic que vol conèixer els nostres comportaments, les nostres reaccions, la nostra salut, la nostra situació biomètrica en qualsevol moment, la nostra posició de lloc a través dels satèl·lits i els sistemes GPS ... Per tant, aquesta revolució, que semblava teòrica, d'algoritmes i aplicacions de rastreig, de vigilància, de seguiment, etc, doncs comencem a veure que, a partir de la gestió sanitària, la tenim a molt prop. I aquesta confiança en l'eficàcia de la gestió de les dades no ens hauria de fer perdre el neguit per veure com es fan servir, geopolíticament fins i tot!

 Pel que fa a la revolució biotecnològica, la podem veure en aquesta estratègia global consistent en trobar una vacuna per solucionar la pandèmia. La majoria de la població creu que la solució estarà en trobar una vacuna immediata, i d'aquí a acceptar sense reserves la nanotecnologia introduïda en el cos, la modificació genètica, etc, només hi ha un pas! I és clar que tot això pot guarir malalties, però també hi ha d'altres factors que s'han de considerar, com ara les alteracions genètiques no previstes ni controlables, o els efectes secundaris que poden afectar el nostre ADN i el nostre sistema tal i com l'hem entès fins ara. Per tant, les possibles objeccions ètiques a tota aquesta manipulació de l’ésser humà poden passar a segon terme per aquesta urgència. 

 I la tercera, la de l'espai -que potser ens cau més lluny respecte al problema del virus-, cal tenir-la present perquè hi ha una elit que pensa que pot passar una catàstrofe a nivell mundial -una guerra nuclear, un asteroide, una pandèmia-, i que, per tant, per què no plantejar-se que una part de la humanitat pugui anar a viure fora de la Terra? I això no és ciència ficció! Ja es parla, fins i tot, de la cinquena revolució industrial al voltant de tota la indústria que aprofitaria els nous materials, l'energia, etc, que es pogués trobar en d'altres planetes. 


- Existeix una tecnologia neutra, o al darrera de qualsevol tecnologia sempre hi ha una ideologia?

 Jo crec que sempre hi ha, si no una ideologia, uns valors i una visió de l'ésser humà i del progrés. Avui la ciència és al centre de la nostra evolució, però hi ha hagut èpoques on la filosofia, el pensament, les arts, la teologia o l'espiritualitat han estat més al centre del que es podria considerar, en aquell moment, el "progrés" de la humanitat, amb una manera d'evolucionar més humanista. 

 Per contra, en aquests moments, la societat ha posat tots els ous en el mateix cistell: a favor d'un progrés accelerat de disrupció tecnològica, de canvis acceleradíssims, i a favor d'utilitzar artefactes exteriors, o a l'interior del cos, per augmentar les capacitats i potencialitats. I això ve generat per una antropologia i una manera de veure el món "transhumanista" que acompanya tot aquest procés, encara que no es digui explícitament. És la idea de la hibridació o la fusió de la nostra condició humana amb les màquines intel·ligents i la intel·ligència artificial. Molts científics de bona fe treballen pel bé de la humanitat, però estan abocats a la idea de que la tecnologia és la que ens salvarà, i no pas d'altres dimensions de l'ésser humà.


- Borja Vilallonga, en un article publicat a El Temps, afirma el següent: "La generació dels millennials ha vist tots els seus somnis destruïts, perquè va ser educada en unes aspiracions, les dels seus pares i germans grans, que ja no ha pogut materialitzar. I ja no parlem dels zoomers. Així, el tedi i la rebel·lia d’un món consumista, d’abundància i estructurat sobre la mort de l’esperit i l’enaltiment materialista ha deixat pas a una transició de nihilisme hedonista." 

Què significa "nihilisme hedonista"?

 El nihilisme és una doctrina filosòfica que considera que res no té sentit, començant per les nostres vides, que no tenen cap propòsit concret. I l'hedonisme seria com una doctrina moral que estableix que la satisfacció pròpia és la finalitat de la vida. És la recerca del plaer, del gaudi immediat, de "el meu desig és llei perquè l'important sóc jo i les meves circumstàncies", amb un gran individualisme sense cap visió col·lectiva o social. I és clar, si ajuntem nihilisme i hedonisme, el resultat és la manca d’ètica i de moral, una visió intranscendent de l'ésser humà.


- La classe mitjana s'esta acabant a la nostra societat?

 La crisi financera del capitalisme del 2008 ja va iniciar tot aquest procés de trencament de la classe mitjana, de l'estat del benestar, de tots aquells valors culturals que en van permetre el seu aflorament, si més no en aquesta illa, o oasi, que som Europa o Occident. Més que en termes d'ingressos, o de capital, aquesta classe mitjana creia en el valor de la democràcia i compartia uns valors comuns basats en l'esforç, en el mèrit, en la idea de la feina ben feta, en què si vals assoliràs un bon lloc de treball i podràs pujar en l'ascensor social, no pas per ser ric perquè si no ja no series classe mitjana, passaries a la categoria de "nou ric" o milionari. Jo crec que la primera crisi financera del 2008 ja va esquerdar aquest "edifici". I la crisi econòmica i social actual, conseqüència de la pandèmia, posarà encara més cap per avall aquest sistema per enfonsar-lo. 

 Aquest augment de la desigualtat caldria veure si està planificat, si aquest desmuntatge del "vell ordre" és farà com s'enderroquen els edificis, fent una voladura controlada que no provoqui danys a la gent que passa per la vorera. Per exemple, el gener o febrer de l'any que ve, a Davos, es reunirà el Fòrum econòmic mundial i parlaran de "resetejar" el sistema econòmic i financer. Per això fa com la impressió de que una certa elit econòmica i financera pretén conduir i fer una governança d'aquests canvis de valors. Sembla que estem iniciant, o volen iniciar, un "reseteig", un canvi en el sistema per crear un "globalisme tecnològic". 

 I és clar, si això ho ajuntes amb la resposta que t'he donat abans, de que sempre al darrera d'aquestes revolucions tecnològiques i científiques hi ha una ideologia i uns valors, doncs és clar que els valors tradicionals de la classe mitjana ja no tindran sentit. I te'n poso un exemple: si la intel·ligència artificial, o aquests algoritmes informàtics, resoldran molt millor que nosaltres les coses que ara fan els experts i els professionals, o els artistes, si aquests robots intel·ligents o autònoms ho faran millor, què ensenyarem als nostres fills? On quedarà la cultura de l'esforç i del mèrit? En què consistirà el valor de l'esser humà en aquest nou ordre mundial basat en el neoliberalisme tecnològic global? 


- El gener del 2020, abans dels devastadors efectes econòmics de la pandèmia i el confinament, l'informe Foessa advertia que a Catalunya hi havia un 35% de la població en precarietat ininterrompuda i un 20% en exclusió social. Això és més de la meitat de la població! En l’entrevista que et vaig fer fa dos anys va sortir el tema de la “renda bàsica universal”, que vol dir que, encara que no tinguis feina en tota la teva vida, l'Estat et donarà uns diners per viure. Recordo que vas ser molt crític, et feia por que tota una societat subvencionada perdés el sentit del treball. Encara penses igual?

 És una pregunta difícil, perquè aquesta nova realitat, aquest nou ordre econòmic global, portarà una llarga etapa de fragmentació, segregació, i desigualtat en les properes dècades. Per tant, fins que no domestiquem democràticament nosaltres -o els nostres descendents- el pitjor d'aquestes noves tendències injustes -igual com va haver de fer la societat del segle XIX i principis del XX-, sí que té sentit que hi hagi una renda universal per evitar que siguin insostenibles aquestes greus situacions personals i familiars que vindran, i que no hi hagi un esclat social. El perill és que, si això s'enquista i es cronifica, els fills de l'actual classe mitjana s'hi adaptaran, perquè no en tindran altre remei, i esdevindran "descartats" -com diu el Papa Francesc-, humans obsolets i esclaus d'aquest nou ordre mundial que ja no els necessita per funcionar. 

 És possible que en aquesta etapa de transició necessitem aquesta renda bàsica, però també caldrà veure com es generen els recursos per pagar-la. Hi ha qui parla de que, en un futur, aquests automatismes i robots haurien de pagar impostos per poder mantenir aquest estat subvencionat de renda bàsica universal. Però la meva preocupació és que es creï una cultura on no tingui sentit la pròpia vida -el nihilisme que dèiem abans- i que es digui: "com que a mi ja em paguen la subsistència, evadeixo la meva frustració amb videojocs i realitat virtual". De fet, ja hi ha pel·lícules de ciència ficció que donen pistes d'aquest tipus de societat distòpiques. Aquí no hi volem arribar, per tant, com a societat ens hem d'anticipar per no crear una generació, o dues, o tres, que visquin una vida sense sentit. El treball dignifica i dóna sentit a la persona humana dins la societat.


- El virus que estem patint no ens està fent res més que el què nosaltres fem al planeta quan extingim espècies animals o alterem els ecosistemes amb la sobreexplotació de recursos naturals? Les darreres encícliques del Papa Francesc, “Laudato si” i “Fratelli tutti”, van en aquest sentit?

 Som lliures, per tant, també som lliures per al pecat. En terminologia cristiana, bona part del deteriorament dels ecosistemes i del medi ambient -la Creació-, és conseqüència del nostre propi pecat. Per tant, la destrucció del planeta, de les nostres societats, del propi ésser humà, és el contrari de les dues coses bàsiques que demanen aquestes encícliques: que ens n'hem d'ensortir junts perquè som germans i vivim en una casa comuna, i la idea de que no som els amos de la Creació, només en som els seus custodis. Unes idees que, d'altra banda, poden ser compartides des d'una visió secular per qualsevol persona que cregui en la fraternitat humana. Això és tot el contrari del que diu la filosofia transhumanista, que és la que hi ha al darrera d'aquesta visió de posar totes les nostres esperances en la tecnologia i la seva força, com si fóssim amos i senyors de tot.

 Si em permets una reducció simplista, si els humans som com un virus, doncs la solució és que ens exterminin, i quants menys siguem en el planeta, millor. I a veure quin gestor o polític té valor de dir que, per millorar les condicions dels ecosistemes, i no sobreexplotar-los, cal eliminar bona part de la població com si fos un virus! 

 De fet, hi ha filosofies o tendències que diuen que l'ésser huma és qui sobra en el planeta, i durant el confinament molts comentaristes deien en els mitjans: "que bé que ha respirat la Terra quan hem estat tots tancats". Jo, des del meu humanisme cristià, no hi participo d'aquestes idees, i les dues encícliques del Sant Pare crec que tampoc. Abans d'eliminar la humanitat de la Terra, com si fos un virus, amb una guerra nuclear o qualsevol agenda programada, potser hauríem de seguir el que ens diu el Papa a l'encíclica "Laudato si", i sobretot ara, en la nova encíclica "Fratelli tutti": la humanitat som una família en una casa comuna -el planeta Terra-, i hem de cuidar-nos tots els que hi som en aquests moments, i les generacions futures que vindran. La solució passa per canviar la nostra visió de les "necessitats", i no caure en aquest nihilisme hedonista del que parlàvem abans. Perquè si només importo jo, i la satisfacció dels meus desitjos, i aquesta actitud la multipliquem pels milers de milions que som en el planeta, doncs ens n'anem al col·lapse!  

 Per tant, el camí és aquesta idea de construir el bé comú en aquest món globalitzat -com diu el Papa-, i la necessitat d'entendre'ns, cosa molt difícil, d'altra banda, quan hi ha tantes cosmovisions i creences diferents, cada una d'elles amb una visió de l'ésser humà i de com ha de ser el desenvolupament integral de la persona en tota la seva dignitat i llibertat. 





[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 30-9-2020]



Raúl Ventura, professor de tecnologia i fundador de l'associació Makers Molins de Rei: "Una senyora gran em va confessar que no havia sortit de casa en tres mesos i que aquell dia havia sortit expressament per participar en la nostra recapta solidària"

 

 El grup d’afeccionats a les impressores 3D Makers Molins de Rei va organitzar, el passat 6 de juny, la jornada "Salvaorelles per aliments" amb l’objectiu de recollir aliments i altres tipus de material que havien sol·licitat Creu Roja i Càritas per tal d’ajudar les persones més necessitades de la vila. Per incentivar a la participació les persones que van aportar aliments van ser obsequiades amb un salvaorelles, una peça en la qual es col·loquen les gomes de la mascareta perquè no s’agafin directament a les orelles i fer que sigui més còmode portar-les. Els qui aportaven més quantitat d’aliments rebien altres obsequis, com clauers o figuretes fetes en impressió en 3D. La recollida es va fer de les 10 del matí a les 6 de la tarda en dos punts instal·lats a la plaça de la Llibertat i al Parc de la Mariona, i es van aconseguir en total més de tres tones d'aliments!



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista sencera



 Càritas Interparroquial Molins de Rei ha emès un comunicat en el qual, en nom de les 22 famílies beneficiades, vol agrair aquesta iniciativa solidària i fa un esment especial als organitzadors, voluntaris i veïns que hi han col·laborat amb les seves aportacions. “Davant tants rostres marcats per històries de dolor i angoixa, iniciatives com aquesta i moltes més respostes de generositat i solidaritat de particulars i sectors de la societat ens donen força per mantenir obertes les mans i els cors. Càritas (significa ‘amor’), que és l’acció social de l’Església, des de la seva visió cristiana, considera que aquestes respostes d’amor ens deixen un missatge d’esperança”, conclou el comunicat.





















[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 30-9-2020]



Sara Suárez Pubill, entrenadora de gimnàstica rítmica inclusiva: "Volem la inclusió dels esportistes amb discapacitat intel·lectual en els clubs esportius ordinaris"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 566, setembre 2020, pàg. 8-9


 El diumenge 24 de novembre de 2019 es va fer a Manresa la fase final de la II Copa Catalana de Rítmica amb 800 gimnastes participants, entre les quals una vintena amb discapacitat intel·lectual. La Federació Catalana de Gimnàstica és de les poques que inclou aquestes esportistes en les seves competicions oficials i la Sara Suárez Pubill és una de les responsables d’aquesta fita històrica. Ella és llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, té un màster en formació del professorat i és doctora en Ciències de l’Educació i Esport, professora d’educació física en un institut d’ensenyament secundari i fundadora del Club Esportiu Jeroni de Moragas. La Sara fa set anys que viu a Molins de Rei amb la seva parella.



Cliqueu aquí per llegir l'entrevista sencera



Sara Suárez Pubill el dia de l'entrevista



ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Com va començar el teu vincle amb l’esport adaptat?

SARA SUÁREZ PUBILL (S.S.P.): A l’institut on estudiava el Batxillerat hi havia una professora d’educació física que tenia una filla amb una discapacitat. Ella em va suggerir que fes el treball de recerca sobre esport adaptat i així va ser com vaig conèixer aquesta realitat, que em va seduir des del primer moment. Quan vaig començar la universitat, mentre estudiava, vaig voler combinar les meves primeres feines amb aquest col·lectiu i a les tardes feia de monitora d’activitats extraescolars a l’Escola d’Educació Especial Jeroni de Moragas, de Barcelona. Allà vaig observar que, per les capacitats de les persones amb síndrome de Down, la gimnàstica rítmica hi podia encaixar: són unes persones amb molta flexibilitat per la laxitud dels lligaments, tenen molta memòria, una ment molt preparada per seguir rutines i reproduir moviments i, al mateix temps, una gran sensibilitat per la música. De fet, quan comunicativament es tenen dificultats i la parla no serveix per definir o posar paraules al que se sent, el cos pot ser una altra forma de llenguatge. Llavors, l’Escola em va permetre començar una extraescolar de gimnàstica rítmica durant el curs 2009-2010 i, com que no en sabia, em vaig haver de formar fent un curs d’entrenadora de gimnàstica a l’Escola Catalana de l’Esport!


A.B.: I com vas passar de fer una extraescolar a fundar un club esportiu independent?

S.S.P.: De seguida em vaig adonar que funcionar com a extraescolar tenia la limitació que si no eres alumne de l’escola, no hi podies participar i que si deixaves l’escola, abandonaves la pràctica esportiva. Llavors, amb unes companyes vam decidir crear un club independent i demanar a l’Ajuntament de Barcelona un espai on poder entrenar. Així va ser com va néixer, l’any 2011, el Club Esportiu Jeroni de Moragas, en honor a aquest metge i pedagog català que va viure durant els anys 50 del segle passat, i també en reconeixement a l’escola d’educació especial on va començar tot.




Les quatre entrenadores del Club Esportiu Jeroni de Moragas



A.B.: Com funciona el Club Esportiu Jeroni de Moragas?

S.S.P.: El Club, el portem endavant amb tot l’amor del món quatre amigues i ho fem de forma voluntària perquè totes ja tenim les nostres professions: una és fisioterapeuta, dues són mestres i jo soc professora d’educació física. La modalitat esportiva que oferim és la gimnàstica rítmica i tenim disset esportistes, totes noies, si bé ens encantaria que també vinguessin nois. El Club és obert a persones amb discapacitat intel·lectual en general, però la majoria d’elles tenen la síndrome de Down. Només entrenem una hora i mitja un dia a la setmana, perquè trobarnos més dies seria complicat. Quan una família té un fill amb discapacitat, ha de cobrir un munt d’aspectes fora d’hores: visites al logopeda, sessions de fisioteràpia ... i com que no hi ha oferta esportiva d’aquest tipus enlloc més, les famílies fan l’esforç de venir de lluny. De fet, la majoria venen de fora de Barcelona i una d’elles, d’Igualada! De Molins de Rei, actualment tenim l’Estel Fusté Gómez.


A.B.: Per què és tan excepcional que una federació esportiva inclogui aquests esportistes en les seves competicions oficials?

S.S.P.: Nosaltres el que volíem és que les noies poguessin competir de forma normalitzada. El sistema esportiu és fet de tal manera que l’única opció que tenen les persones amb discapacitat de fer esport és a través d’una federació esportiva adaptada, només per a persones amb discapacitat. Al seu temps va ser un sistema brillant, quan ni tan sols existia aquest dret, però crec que avui és un model que ha de canviar, ja que qualsevol persona ha de poder anar a un club ordinari, fer esport i poder competir de manera normalitzada o més inclusiva. En aquest sentit, vam fer un treball molt a fons amb la Federació Catalana de Gimnàstica, perquè és la federació normalitzada del nostre esport. Jo tinc disset gimnastes que tenen una discapacitat intel·lectual i vull que puguin entrenar normal, en una instal·lació normal, en un club normal i competir de manera normal. Tot això sembla molt obvi, però no és gaire evident encara per a tothom. Llavors, la Federació Catalana de Gimnàstica hi va accedir i es va crear un reglament específic i una categoria nova. En la gimnàstica rítmica es funciona per nivells, del nivell 1 al 10, per la qual cosa nosaltres vam esdevenir el nivell 11. Finalment, la temporada 2018-19, per primer cop a la història, van poder competir en un Campionat de Catalunya ordinari!




Gimnastes del Club Jeroni de Moragas a la fase final de la II Copa catalana de rítmica a Manresa (24 de novembre de 2019)




Gimnastes del Club Jeroni de Moragas a la fase final de la II Copa catalana de rítmica a Manresa (24 de novembre de 2019)



A.B.: Devia ser molt emocionant per a vosaltres, oi?

S.S.P.: L’emoció de veure que arriba el dia del Campionat de Catalunya, que es reuneixen 800 gimnastes en un pavelló esportiu, amb o sense discapacitat, i que comparteixen vestidors, nervis, tapís, etc, no es pot descriure amb paraules. I l’únic que passa quan sortim a la pista és que el reglament que se’ns aplica és una mica diferent, fet que no és res de l’altre món perquè també hi ha diferències de reglament entre categories o entre sexes. El món de l’esport, en general, va com un passet al darrere de la societat pel que fa a inclusió. Si a la societat ja trobem que el ritme és lent, en l’esport encara ho és més. A l’hora de participar en competicions, si no encaixes en l’estructura de les categories establertes, no hi tens res a fer. Per tant, les opcions de pràctica per a persones amb discapacitat intel·lectual són mínimes encara a dia d’avui.


A.B.: Però existeixen organismes només per a persones amb discapacitat intel·lectual que organitzen les seves competicions, oi?

S.S.P.: Però és que nosaltres hem sortit del camí de l’esport “especial” i el que volem és la inclusió dels esportistes amb discapacitat intel·lectual en l’esport ordinari. Això ho hem aconseguit a Catalunya amb la Federació Catalana de Gimnàstica –tal com he explicat abans–, però encara no existeix a escala de Federació Espanyola, ni tampoc de la Federació Internacional de Gimnàstica. Són portes que estem intentant obrir. De fet, hi ha molt pocs esports on actualment això succeeix. Un d’ells és l’hoquei herba, en el qual nosaltres ens vam inspirar. Ells van començar per la Federació Catalana, després van convèncer l’Espanyola i finalment van acabar convencent la Federació Internacional. Actualment existeix la categoria “Hockey Plus”, on juguen a hoquei herba esportistes amb discapacitat intel·lectual. De fet, tots els grans equips d’hoquei herba, des del Barça fins l’Egara, de Terrassa, tenen un equip de la categoria “Hockey Plus”. En gimnàstica nosaltres som el “nivell 11” i en l’hoquei herba ho han batejat així, però és el mateix concepte: crear una categoria més, al costat de les altres, per als esportistes amb discapacitat intel·lectual.


A.B.: Llavors quina és la principal reivindicació que faries?

S.S.P.: A part d’intentar convèncer les federacions i canviar les estructures, és fonamental canviar l’estat de les coses des de baix i que els clubs s’atreveixin a acollir esportistes amb discapacitat intel·lectual. I això és relativament fàcil, i, de fet, aquesta transformació, de mica en mica, s’està fent. És una feina de formigueta, però a poc a poc es va entenent que el que és normal és ser diferent. Els clubs, les entitats esportives, han d’entendre l’esport com un cosa que tothom té dret a fer, amb discapacitat o sense: nois, noies, adults, infants ... Si de petits creixem compartint i coneixent, la inclusió social sorgirà de forma natural!


A.B.: Hi ha altres clubs esportius com el vostre?

S.S.P.: Vam començar aquesta batalla sols, però després s’hi va sumar el Club Rítmica Sitges Garraf i això ens va permetre organitzar la competició. Actualment competeixen quatre conjunts: tres del nostre club i un quart conjunt del club de Sitges. Per cert, els equips poden ser mixtos i en el club de Sitges hi ha un gimnasta noi!


A.B.: No es posen nervioses en les competicions actuant davant d’un jurat?

S.S.P.: Es posen nervioses tal com ens posaríem nerviosos tu i jo, i qualsevol persona que s’enfronti al repte de mostrar davant d’un altre allò en el que ha estat treballant. D’altra banda, la competició dona sentit a tot el que treballen durant els entrenaments. No és una simple exhibició, que ja n’han fet moltes! Pensa que és un col·lectiu que, per desgràcia, està acostumat a sentir una mirada de pena o focalitzada en l’error, en allò que no saben fer. En canvi, el dia de la competició, la mirada és sobre el que saben fer. És una mirada d’admiració i això és molt potent! Per a tothom és molt important sentir-se reconegut i aplaudit, i elles no en són una excepció.


A.B.: El professorat d’educació física surt de la universitat prou conscienciat i preparat per treballar amb aquests col·lectius?

S.S.P.: Gens ni mica. Quan vaig estudiar hi havia una assignatura que es deia “esport adaptat”, però quedava curta. Jo crec que és fonamental conèixer aquesta realitat, tan senzill com això. Les persones amb discapacitat són poc visibles, no les coneixem, i per això quan les tractem per primer cop no sabem com actuar. En canvi, quan interactues i coneixes, normalitzes, i ja no tens al davant persones amb la síndrome de Down: al davant hi tens l’Estel, l’Alba, la Paula... que s’han convertit en amigues teves.




Escalfant a la barra abans de començar l'entrenament




Foto de grup un dia d'entrenament



A.B.: Com és un dia d’entrenament al Club Esportiu Jeroni de Moragas?

S.S.P.: Per començar, a mesura que van arribant –perquè cadascuna té el seu ritme–, el que fem és una rotllana a la pista i preguntem com estan, com els ha anat la setmana, i a partir d’aquí comencem a escalfar. L’escalfament té dues parts: una primera part a la barra de ballet i una segona part al terra. La part principal de l’entrenament canvia segons el moment de la temporada. Si la competició encara queda molt lluny, fem activitats per treballar l’expressió corporal o elements tècnics nous que puguin resultar difícils per a elles, per anar pujant el llistó. Si tenim la competició a prop, el que fem és el muntatge de les coreografies i els corresponents assajos. És important que arribi el dia de la competició, perquè és el que dona sentit als entrenaments i és el que fa que es proposin reptes més difícils, com qualsevol esportista. De fet, a cap esportista li surten les coses a la primera. L’única diferència és que nosaltres hem de fer més repeticions.


A.B.: Quines satisfaccions t’aporta fer aquest voluntariat d’entrenadora de gimnastes amb discapacitat intel·lectual?

S.S.P.: És obvi que em compensa moltíssim, perquè si no, no li dedicaria tantes hores! Pensa que no solament és l’entrenament setmanal ... Mantenir un club esportiu suposa una càrrega de feina enorme de gestió administrativa que esgota i absorbeix molt: assegurances, tramitació de llicències, portar la comptabilitat ... Jo crec que és tan senzill com que em fa feliç entrenar amb elles. El dimarts és un dia marcat a la setmana que ja esperes!


A.B.: Com esteu vivint la pandèmia de la COVID-19?

S.S.P.: El col·lectiu de les persones amb discapacitat intel·lectual té, per definició, una salut molt delicada. Per exemple, la síndrome de Down és un trastorn genètic que no només comporta una dificultat en l’intel·lecte. En la mesura que els gens són a totes les cèl·lules de l’organisme, també comporta dificultats respiratòries, cardíaques i una alta probabilitat de patir càncer. I això mateix també passa en altres tipus de discapacitats. Com que són especialment vulnerables, veurem com fem la represa. N’hem parlat amb les famílies i farem el que les autoritats sanitàries permetin fer, però essent molt estrictes per no posar-les en risc. Si tenim dubtes, no arrencarem. D’altra banda, les videoconferències per entrenar durant el confinament les vam descartar. La comunicació amb elles és difícil i no haurien pogut fer-ho soles, i les famílies ja en tenien prou amb la situació que estaven passant. De totes maneres, si a partir del setembre o l’octubre podem, ens trobarem, ni que sigui a l’aire lliure, perquè la gimnàstica rítmica és salut mental i tots la necessitem.