Amèlia Lòpez: "Els països de la Unió Europea destinen una mitjana del 2,4% del PIB a protegir la infància, l'Estat espanyol només un 1,3 %"


 Aldees Infantils SOS és una organització internacional d’ajuda a la infància amb presència a 134 països. Va ser fundada el 1949 per Hermann Gmeiner (1919-1986) a Imst (Àustria). Aquest metge austríac de petit es va quedar sense pares, i veient el munt d'orfes que hi havia en acabar la Segona Guerra Mundial, va prendre consciència de la gran sort que va tenir de ser criat per la seva germana gran en comptes de que l'enviessin a un orfenat. Acabada la guerra, també hi havia moltes dones que havien perdut els seus marits i els seus fills al front, amb el que al mateix temps també hi havia un munt de mares sense fills. La solució estava cantada: Per evitar que els infants fossin enviats a orfenats, Gmeiner va començar a ajuntar orfes amb mares sense fills reconfigurant noves llars familiars. Ell no creia en les macroinstitucions de protecció a la infancia, estava convençut de que els infants havien de ser criats en allò més semblant a una família, a ser possible en plena natura, i sense separar els germans, ni els nens de les nenes, com es feia als orfenats de l'època.

 L’any 1965 Montserrat Andreu cercava idees per crear un centre d'atenció a la infància desprotegida de Barcelona, i va viatjar a Austria per conèixer la feina de Hermann Gmeiner. En tornar va mobilitzar amics i coneguts, i l'any 1967 va crear les primeres llars en una masia que la família Andreu tenia al Tibidabo, mentre cercava un lloc apropiat per construir una aldea infantil. Finalment aquest lloc el va trobar a Sant Feliu de Codines, i la primera aldea de Catalunya, i de tot l'Estat, va començar a caminar l'any 1972 en aquest poble del Vallès Oriental.

 Aquest 2017 es celebra el cinquantenari de l'arribada a Catalunya d'Aldees Infantils SOS. De tot això en parlem amb Amèlia López, responsable de comunicació d'Aldees Infantils SOS Catalunya.







- El passat 20 de novembre, amb motiu del dia mundial de la infància, molts mitjans de comunicació van recollir unes declaracions molt crítiques del president estatal d’Aldees Infantils, el senyor Pedro Puig, que va dir: "no es de recibo que España ocupe el doceavo lugar como potencia mundial y que sea el quinto país de Europa con la tasa de pobreza infantil más elevada". A mi em va agradar molt el que va dir, perquè el setembre passat Aldees Infantils, a nivell estatal, va rebre el premi Princesa de Asturias de la Concordia, que queda molt bé donar-lo a una organització com la vostra, però que no ens prenguin el pèl, perquè acabem de saber que el govern Rajoy pensa augmentar els pressupostos de defensa, quan el que hauria de prioritzar són unes altres coses. Vull dir que, menys premis i menys postureig, i més estar pel que toca … És una opinió personal meva, eh?

- Aquí es gasta l'1,3 % del PIB en infància, i nosaltres reclamem un 2,4 %, que és la mitjana que gasten el conjunt de països de la Unió Europea. Ni tan sols reclamem la més alta, només demanem la mitjana. Volem ser a la mitjana. A mi, a les altres coses a les que es destinin els diners, no hi entraré, però que es destinin diners a la infància em sembla bàsic, perquè els infants són les generacions del futur que estem fent. Hem de treballar bé el planter per a que pugi bé. I la infància és això. És poquíssim el que s'hi està destinant. Si les famílies que tenen fills rebessin un suport econòmic, doncs segurament no passarien moltes coses de les que passen. No crec que la pobresa sigui prou raó per ser un mal pare, però és clar que el fet de que siguis pobre tampoc ajuda.








[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 3-5-2017]





El dinamitzador gastronòmic Jordi Beumala i el poeta Joan Vigó estrenen l’espectacle Gastropoesia



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 532, abril 2017, pàg. 27








































Montse Gustems Batlle: "Els nois i noies es troben molt a gust a Molins de Rei i això és perquè noten l’afecte que la gent els té"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 531, març 2017, pàg. 8-9













 L’Associació Comarcal Pro-discapacitats del Baix Llobregat (ACOSU) va rebre, el passat 28 de gener, la primera Medalla d’Honor de la Vila de Molins de Rei que l’Ajuntament atorga en democràcia. ACOSU es va constituir l’any 1967 amb la finalitat de fomentar i proporcionar atenció integral a la persona amb discapacitat intel·lectual. Tot va començar quan un grup de pares van decidir crear una escola per donar una atenció millor als seus fills i van començar amb 8 alumnes en una casa del carrer Jacint Verdaguer. Més endavant el projecte va créixer amb l’obertura de les llars assistides per a persones adultes i també amb la creació dels tallers ocupacionals. 

 En total, 180 usuaris es beneficien avui dels serveis d’ACOSU i 36 persones adultes viuen als habitatges que l’associació té en el nucli urbà de la vila. Qui va recollir la medalla en nom de l’associació va ser Montse Gustems Batlle, presidenta i gerent d’ACOSU fins al 31 de gener del 2017, data en què es va jubilar. Ara l’ha substituïda en el càrrec la psicopedagoga Analía Conti.


























Guillem Fernàndez, responsable de l’àrea de préstecs de la cooperativa de banca ètica Coop57: "El mercat no resol les necessitats de les persones, i menys de les persones que no tenen diners"










 El projecte Lliures (de pobresa, de desigualtat i d'exclusió social) és promogut per Òmnium Cultural, ECAS (Entitats Catalanes d'Acció Social) i la cooperativa de banca ètica Coop57. És una aliança que fa més de dos anys que es gesta i que ara busca la col·laboració ciutadana no només per a donacions econòmiques, sinó també per treballar en xarxa en projectes contra l'exclusió.

 L'objectiu és finançar iniciatives que contribueixin a l'acció comunitària, l'enxarxament, la presa de consciència sobre la coresponsabilitat i, sobretot, la creació d'ocupació sota els principis de les finances ètiques. Comença amb dotze projectes, entre els quals hi ha una cooperativa de treballadores familiars a l'Hospitalet de Llobregat, la recuperació de la memòria històrica de Sant Adrià de Besòs, una proposta per a la sobirania energètica al barri de Verdum de Barcelona i l'apoderament de les dones sense llar de Nou Barris (Barcelona). També es treballa en la gestió comunitària de la factoria cultural Coma Cros a Salt, l'Escudella Solidària de Girona i un espai d'acció col·lectiva per la dignificació rural al Baix Solsonès.

 En l’acte de presentació que es va realitzar el dimarts 29 de novembre de 2016, la presidenta d'ECAS, Teresa Crespo, va recordar que Lliures sorgeix d'una situació "d'emergència social" i de l'evidència que "superada la crisi, res no serà igual que abans". Crespo va recordar el 28,5% de taxa de pobresa, que el 15% de treballadors són pobres i que hi ha avis que han de sobreviure amb 400 euros al mes. "Els joves que no cotitzen seran la gent gran pobra del futur", va advertir. En la mateixa línia, el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, va parlar d'"il·lusió i esperança" i va dir que no volen substituir els governs, però assumeixen la part de responsabilitat que els pertoca per gestionar el "mentrestant".

 Per començar, la proposta que fan a la ciutadania és que hi aportin el 0,7% dels seus ingressos. Tota la informació la trobareu a la web: projectelliures.cat



[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 1-3-2017]






Enric i Maria Rosa Olivé Turu, missioners a la ciutat de Calama, Xile: "Els beneficis del coure se'n van tots al centre"


 L'any 1963 els germans Enric i Maria Rosa Olivé Turu van marxar de missioners amb 26 i 27 anys a la ciutat de Calama, al nord de Xile, per atendre les necessitats de les persones que vivien als suburbis. Aquesta ciutat, isolada al bell mig del desert d'Atacama, va néixer a redós de la mina de Chuquicamata, la mina de coure a cel obert més gran del món. Fills de Castellbisbal, l'Enric hi va anar com a capellà i la Maria Rosa com a mestra. Ara tenen 80 i 81 anys d'edat, i continuen fent feina a Calama amb la mateixa empenta del primer dia. A l'Obrint Camins els entrevistem aprofitant que estan passant uns dies a Catalunya.




Mina de coure de Chuquicamata (6Km de longitud, 4Km d'amplada, i 1,5Km de profunditat)


Maria Rosa Olivé: "Un capella de Barcelona, que havia estat a Calama entre el 1959 i el 1960, ens va fer una conferència explicant la realitat d'allà i ens va dir que necessitava mestres, perquè als suburbis ningú s'ocupava dels infants. Llavors jo, i dues mestres més, això ens va impressionar molt i ens n'hi vam anar, i hi vam estar quatre anys, entre el 1964 i el 1967. Quan hi vam arribar era una ciutat remota sense cap carretera asfaltada per arribar-hi. A l'escola hi vam arribar a tenir 300 criatures, la mateixa instal·lació la fèiem servir en doble torn, els grans hi anaven al matí, els petits a la tarda. Encara ara, després de 50 anys, hi ha gent que m'atura pel carrer i em recorda que vaig ser la seva professora. És una satisfacció veure com aquella feina que vam fer en unes condicions tan precàries, aquells infants i aquelles famílies ho van aprofitar i el nivell educatiu de la població va pujar una mica. Després d'aquests quatre anys vaig tornar a Barcelona, i ara, un cop jubilada, me n'hi he tornat, i des de llavors que ja porto 16 anys seguits allà, acompanyant l'Enric i fent activitats de tipus formatiu".  

Mn Enric Olivé: "Jo també hi vaig anar per cinc anys però vaig veure que era convenient continuar i no deixar-ho, i m'hi vaig quedar. No m'he volgut jubilar perquè crec que encara hi ha feina per fer, i perquè malgrat l'edat tenim bona salut, i també perquè ens estimen molt". 

Maria Rosa Olivé: "Calama és una ciutat-oasi de gairebé 150.000 habitants que es troba al bell mig del desert d'Atacama, en un altiplà a 2.600 metres sobre el nivell del mar, on les temperatures són de gran contrast. Si no tens feina a Calama quedés atrapat perquè no hi ha cap més poble al voltant on provar de trobar-ne. Com que és desert quedes allà aïllat. La ciutat més propera que tenim és Antofagasta, a la costa, i es troba a 3 hores d'autobús. I la capital, Santiago de Chile, la tenim a 1.600 km de distància, que són dues hores d'avió o 24 hores d'autobús. Hi havia, i encara hi ha, molta pobresa per a totes aquelles persones que no treballen directament a la mineria. La gent que no aconsegueix feina estable a la mina té moltes dificultats. Hi ha moltes diferències entre els que tenen una feina estable, els que no en tenen, i els que tenen feines temporals. Això crea una bossa de pobresa impressionant, i un gran contrast amb els que tenen una bona casa i un bon sou. I aquests contrastos creen molta enveja i depressió en algunes persones". 

Mn Enric Olivé: "Una de les primeres coses que vam fer a la "población" (suburbi) on estàvem va ser fundar la llar d'avis "Mi hogar", per poder atendre la gent gran que no tenien recursos. Actualment hi tenim 27 residents. A Calama només hi ha dues llars d'avis més, i les dues són regentades per monges. També des de l'Ésglésia fem atenció als immigrants, ja que a Xile hi vénen molts immigrants de Colòmbia, Perú, Bolívia, i fins i tot d'Haití i l'Amèrica Central. Els acollim i els ajudem amb els papers i també organitzem trobades perquè no se sentin tan sols. Una altra línia d'actuació se centra en les persones que viuen i dormen al carrer, i que a part de les dificultats econòmiques i familiars -gairebé tots han tallat amb la família-, molts tenen problemes mentals. Per exemple, cada setmana, estudiants surten de nit i els porten termos de te i entrepans als llocs on es refugien. Els visiten, parlen amb ells, i encara que sigui molt esporàdic es va creant un vincle de solidaritat. Encara que aquests joves estudiants no arribin a tenir una gran vivència eclesial, amb aquestes accions perceben la necessitat d'ajudar els altres, de no girar-los l'esquena, i això és molt important per a la comunitat. A part d'aquesta part assistencial, ens preocupa facilitar que les persones es puguin formar i capacitar, i que mica en mica no siguin tan depenents de les ajudes. L'any passat es va crear una escola tècnica, portada pels salesians, i això serà molt important per a la diòcesi. El clima aquí és molt dur de suportar si a sobre no tens feina. Tenim una oscil·lació tèrmica entre el dia i la nit de 20 graus de diferència: 5 graus a la nit, i al migdia 25 graus a l'ombra, i 30 al sol, amb un 0 o 5% d'humitat".

Maria Rosa Olivé: "Hi ha canvis de govern, però els pobres sempre queden pobres, i encara més a Calama que som una població remota dins de Xile. Sí que hi ha hagut avenços en tots aquests anys, sobretot pel que fa a infraestrucutres -ja tenim aeroport i carreteres-, però les grans diferències entre rics i pobres continuen essent-hi, i axò s'hauria de superar. De fet, Xile, dins del ranking de desigualtats, és el país on hi ha més diferència entre rics i pobres. El 2016 es va crear una comissió social dins del bisbat i, en comptes de posar-nos a repartir entrepans, el primer que vam decidir va ser conèixer la realitat, i ens vam posar a fer una llista, parlant amb uns i amb altres, de tots els grups que ja hi havia i que estaven fent accions per a les persones necessitades, per potenciar-ho i veure com es podia treballar més units per optimitzar els esforços. I la sorpresa ha estat veure que ens han sortit fins a 80 grups que tenim a Calama, uns més petits d'altres més grans, i que d'alguna manera o altra volen treballar per millorar la societat, uns dedicats als discapacitats, d'altres als malalts de sida, de càncer, etc. I aquest 2017 volem trobar-nos entre nosaltres, fent pinya tots els que estem treballant en aquests aspectes socials, per potenciar el que es fa, per donar-ho a conèixer, i per crear una consciència de que a Calama no tot és dolent. Perquè a Calama tenim fama de que només hi ha droga, alcohol, crims ..., que n'hi ha, evidentment, però volem donar aquest to per mobilitzar la gent i per crear també autoestima, que allà és molt baixa. L'Enric, per exemple, va estar uns anys de capellà amb els miners de Chuquicamata i sap que la gent es troba molt sola, i que hi ha molta feina per fer per ajudar la gent a superar els seus traumes, la seva soledat ... és una necessitat molt gran que tenim a Calama pel fet de que vivim aïllats al mig del desert". 

Mn Enric Olivé: "Jo voldria demanar a tota la gent que ens escolta que valorin molt tot allò de bo que es faci, sigui de qui sigui, vingui d'on vingui, que es valori molt. Perquè normalment estem acostumants a fixar-nos en les notícies negatives, en allò dolent, i en canvi, és molt més productiu, i dóna més alegria, el tenir en compte tot allò de bo que d'altres fan, i anar descobrint que és el que cadascú pot fer també. Valorant allò que fan els altres i valorant-se un a sí mateix amb totes les seves capacitats, i per això necessitem també la força de l'Esperit Sant". 

Maria Rosa Olivé: "Aquesta feina que vam començar aquesta Comissió social anava en aquest sentit, perquè a les notícies de Xile, Calama sempre surt o per parlar dels beneficis del coure, que se'n van tots al centre, o per temes de drogues, ja que estem en un punt fronterer amb països que la produeixen, i sempre surt això, el negatiu de Calama. I per això vam voler saber què es feia de bo a Calama, i això dóna alegria, de veritat, com deia l'Enric, dóna ànims per a que d'altres s'hi apuntin. Encara que hi hagi dificultats, que el clima sigui dolent, tot el que vulguis, ajudar als altres dóna felicitat. Veure com algú et dóna les gràcies, veure com una persona després de 50 anys recorda que vas ser la seva mestra, i t'atura pel carrer i et diu "señorita Rosa usted fué mi profesora", i amb aquella cara que ho diu, això paga totes les dificultats que hagis pogut passar. Donar en als altres fa feliç. I és possible estimar la terra nostra [Catalunya], i seguir estimar profundament la terra on estem ara [Xile]".



[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 8-2-2017]