Coral Sanfeliu Pujol: "Si sabem que una de cada deu persones, quan sigui gran, tindrà Alzheimer i que, per tant, potser ens tocarà a nosaltres, el que hem de fer és prevenir-lo o retardar-ne l’aparició portant un estil de vida saludable"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 550, desembre 2018, pàg. 10-12



 L’equip de recerca de la Coral Sanfeliu va aparèixer als mitjans de comunicació el juny de 2018 arran del descobriment de perquè un compost del raïm, el resveratrol, protegeix contra l’Alzheimer en models de ratolins amb la malaltia. La Coral va néixer a Sabadell l’any 1954, va residir a Manresa fins als 18 anys i viu a Molins de Rei des de l’any 1990. Doctora en Biologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, va entrar a treballar al CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) l’any 1986. Al llarg de trenta-dos anys de recerca ha dirigit i participat en nombrosos projectes d’investigació, ha publicat més de 90 articles en revistes internacionals, ha escrit capítols de diversos llibres en anglès i és membre de cinc societats científiques, entre les quals la International Society to Advance Alzheimer’s Research and Treatment (ISTAART). Ens trobem a la redacció d’El Llaç just quan acaba d’arribar de la Xina, d’un congrés sobre les aplicacions del resveratrol en la salut organitzat a la ciutat de Xi’an, i pocs dies abans que marxi cap a una reunió a Brussel·les per tractar el futur de la recerca europea en neurociència. En aquesta entrevista ens explica les seves investigacions, la importància de la prevenció en la malaltia de l’Alzheimer i les perspectives de futur de la nostra societat pel que fa a la salut i l’envelliment.

















A.B.: La descoberta que heu fet obre la porta a considerar el resveratrol com a preventiu o alentidor de la malaltia d’Alzheimer. Cal matisar, però, que els experiments els heu fet en rosegadors i que, en humans, la malaltia és molt més complexa.

C.S.: Jo sempre explico que als ratolins els sabem curar molt bé, però que als malalts humans, de moment, no. Els rosegadors que fem servir tenen les mutacions gèniques de l’Alzheimer hereditari. En canvi, només un petit percentatge dels malalts d’Alzheimer tenen la malaltia hereditària. Dit d’una altra manera: en més del 90% de casos de malalts d’Alzheimer s’identifiquen els símptomes clínics i la patologia cerebral, però no sabem quin n’és l’origen, la causa que desencadena els canvis cerebrals neurodegeneratius. Sabem que tenen una malaltia progressiva i que es comença a desenvolupar molt abans que sorgeixin els primers símptomes. És a dir, que quan notem que un familiar es desorienta, que perd la memòria, que ell mateix et diu que no està bé, se li fan les proves i se li diagnostica que té Alzheimer, en realitat ja feia deu o vint anys que la malaltia li estava evolucionant. Els neuròlegs en diuen la fase preclínica. Tornant a l’experiment que vam fer nosaltres als ratolins, vam donar-los unes concentracions molt altes de resveratrol, una proporció de 100 mg per kg de pes, que seria l’equivalent a mig gram de resveratrol al dia en una persona, i els vam tractar sis mesos. Llavors es va veure una millora en el teixit cerebral i un efecte protector contra la pèrdua de memòria. El problema és que això encara no ho podem traslladar als humans, perquè, en proporció, si un ratolí viu dos anys, aquest experiment suposaria en una persona fer-li un tractament de 20 anys, i, pel que he dit abans, sense saber si tindrà la malaltia. A part que en els estudis clínics amb humans que s’han fet fins ara, les dosis són baixes i durant poc temps, perquè, és clar, hem d’assegurar primer que no hi hagi efectes secundaris.


A.B.: Llavors, quines expectatives hi ha de trobar un remei per a l’Alzheimer?

C.S.: Quan una persona està malalta d’Alzheimer, les neurones estan molt degradades, han perdut les connexions i és molt difícil recuperar el seu cervell. És possible que els tractaments que funcionen en els ratolins d’Alzheimer siguin efectius en l’etapa preclínica, o molt inicial, de la malaltia. En aquest congrés sobre el resveratrol fet a la Xina, del qual acabo d’arribar, he presentat l’experiment fet amb rosegadors acabat d’esmentar, un altre treball que hem fet donant una dieta alta en greix als animals i un tercer treball, que encara no s’ha publicat, que hem fet amb limfòcits immortalitzats de malalts d’Alzheimer. En tots tres casos hem vist com el resveratrol activa diversos mecanismes neuroprotectors i del que es coneix amb humans, ja que s’han fet uns pocs estudis clínics preliminars amb malalts d’Alzheimer, sí que s’ha vist que el resveratrol arriba al seu cervell i que té algun efecte beneficiós, però sense arribar a guarir. Com a conclusió, en el congrés vam exposar que és molt important fer més assajos clínics per definir una finestra de dosi, i de temps, que sigui bona per prevenir l’Alzheimer i el deteriorament del cervell durant l’envelliment. Per tant, fins que no se sàpiga això, i hi hagi més estudis, no cal que ningú es compri per Internet pastilles de resveratrol!


A.B.: Pel que dius, sembla que el repte que teniu és trobar un marcador que t’avisi que tindràs la malaltia i començar de seguida a prevenir-la, oi?

C.S.: Sí, molts investigadors estan treballant per trobar biomarcadors en sang en el període preclínic de què parlàvem. Nosaltres hem col·laborat amb neuròlegs en un d’aquests estudis en sang de malalts. Potser la gent es pensa que la ciència aviat desenvoluparà una pastilla per quan tingui Alzheimer, que se la prendrà i que al cap de poc ja estarà bé. I això no serà fàcil, i en som molt lluny encara. Per tant, si sabem que una de cada deu persones, quan sigui gran, tindrà Alzheimer i que, per tant, potser ens tocarà a nosaltres, el que hem de fer és prevenir-lo o retardar-ne l’aparició portant un estil de vida saludable que ens faci el més resistents possible a les malalties neurodegeneratives.












A.B.: Per evitar o alentir l’aparició d’aquestes malalties neurodegeneratives, he llegit en entrevistes que t’han fet que recomanes hàbits com l’exercici físic, evitar l’estrès i dormir més de sis hores.

C.S.: En efecte, l’estil de vida és important contra la neurodegeneració. Al laboratori també investiguem els mecanismes beneficiosos de l’exercici físic en el cervell. L’exercici físic moderat és beneficiós perquè activa les defenses de l’organisme. L’esport no ha de ser ni massa fluix ni massa fort, i les darreres recomanacions per a la salut són de 150 minuts setmanals, com a mínim, d’exercici aeròbic moderadament intens. Uns altres aspectes útils per a la salut cerebral els conec de treballs de col·legues. Per exemple, pel que fa al dormir, l’ideal és entre 7 i 9 hores, però no n’hi ha prou amb això: cal que el son sigui de qualitat. Si dorms malament, amb apnees o amb un son superficial, no descansaràs. Ara hi ha uns braçalets que mesuren els moviments i la freqüència cardíaca mentre dorms, de manera que pots obtenir una referència de la profunditat del teu son i saber la qualitat de les hores que dorms. Finalment, cal evitar l’estrès, que té molt a veure amb l’estil de vida apressat i competitiu de la nostra societat, pel qual suportem massa pressions, i sovint de ben petits. Una vegada vaig sentir que un pare li deia al seu fill que aquella nit no soparia perquè havia fallat un gol en una competició escolar. És clar que li deia de broma, però en el cervell del nen allò ja li va quedar gravat.


A.B.: També recomanes fer aprenentatges nous, com ara aprendre a tocar un instrument musical, o un idioma, i també defenses el fet de jugar amb videojocs. Per què?

C.S.: Està demostrat que la música activa circuits neuronals diferents dels de la parla. Això passa en l’aprenentatge musical i també quan escoltes un concert. Però també hi ha la part social de tocar o cantar en grup, que és molt gratificant. Quantes vegades, amb la música, no se’ns ha posat la pell de gallina de l’emoció? Pel que fa als videojocs, no tots serveixen. Han de ser videojocs d’acció en els quals calgui prendre decisions ràpides, per exercitar la percepció visual i l’agilitat mental. El conegut joc del Tetris, per exemple, no serviria perquè és molt mecànic i està demostrat que el cervell elabora un algoritme per jugar-hi. En el Tetris, la persona acaba movent les peces sense pensar, de forma automàtica. Finalment, l’aprenentatge d’idiomes és beneficiós perquè, com en tot aprenentatge nou, es fan noves connexions neuronals. En estudis de ressonància cerebral s’ha demostrat que, fins i tot, augmenta el volum de l’hipocamp. I encara que no siguin aprenentatges nous, també recomano llegir i fer activitats intel·lectuals per mantenir-se alerta.


A.B.: Una altra cosa que m’ha sorprès és que recomanes passejar cada dia una estona per un bosc i, a manca de boscos, per un parc. Per què?

C.S.: Això ens ve dels “banys de bosc” que van inventar els japonesos (shinrin-yoku) i han de ser, si és possible, en boscos de primera generació. Les plantes segreguen fitocides, que són molècules contra els paràsits. Per tant, quan respirem l’aire d’un bosc, o d’un parc, enfortim el nostre sistema
immunològic. D’altra banda, està demostrat que el color verd ajuda a concentrar-nos i és beneficiós psicològicament. Els pacients que estan ingressats i veuen arbres des de la finestra dels hospitals es recuperen abans que els que no els veuen.


A.B.: Què més ens aconsellaries?

C.S.: És fonamental la vida social, gaudir de la família, dels amics i tenir una actitud positiva davant la vida. Està demostrat que quan gaudeixes estant amb la família o els amics, es produeixen canvis hormonals molt beneficiosos per a l’organisme. També recomanaria cuidar l’alimentació seguint una
dieta mediterrània i, sempre que es pugui, menjar aliments orgànics, que no hagin estat produïts amb fertilitzants, herbicides o pesticides químics. Igualment, exercitar l’atenció plena amb la meditació, o el mindfulness, que millora la concentració i el control d’actituds mentals negatives. Per acabar, una col·lega neuropsiconeuròloga ha constatat, a través dels seus pacients, que fer activitats de voluntariat també és bo per a la memòria. En definitiva, tot el que faci que una persona se senti bé amb ella mateixa millora la funció cerebral.




















Esther Vivas: "Amb la imatge de la presó al teu davant se't fa palesa la injustícia dels empresonaments i la manipulació que s'està fent de tot"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 550, desembre 2018, pàg. 19






 El diumenge 25 de novembre a la tarda va tenir lloc una cantada d'havaneres a l'exterior de la presó de Lledoners per demanar la llibertat dels presos polítics. Amb el lema "Havaneres per la llibertat", un total de set corals van oferir un recital conjunt sota la direcció de Laura Capellán. De Molins de Rei hi van participar Les Veus del Dilluns i el Cor Dona, del Casal de la Dona.
























Carme Garcia, mare del Pol: "El meu fill no té perquè renunciar a ser feliç pel fet de tenir una discapacitat, i jo no tinc perquè patir molt més que una família que no tingui un fill amb discapacitat. I la realitat és que nosaltres patim molt més, i tenim molts més problemes per aconseguir que els nostres fills siguin feliços."



"Vull", per Carme Garcia


Vull que ningú més se senti sol i perdut en descobrir que el seu fill té una discapacitat.
Vull que les mares i els pares de persones amb discapacitat no ens sentim culpables de creure que no fem prou pels nostres fills.
Vull que el nostre dia a dia no sigui com escalar l'Everest.
Vull que la gent no ens tingui pena, sinó que se solidaritzi amb nosaltres.
Vull que el fet de tenir una discapacitat no limiti la felicitat dels nostres fills.
Vull que els polítics no ens donin caritat, sinó drets.
Vull que els diners no siguin mai més l'excusa dels polítics per no fer res.
Vull que les mares i els pares de les persones amb discapacitat no ens cansem mai de lluitar pels drets dels nostres fills.
Vull que tothom entengui que no hi ha societat justa si no protegim els més febles.



 "Enreda't" són un grup de famílies de Molins de Rei que s’han unit amb l’objectiu d’impulsar activitats per millorar la vida dels seus fills amb discapacitat. Per conèixer millor aquesta nova associació entrevistem a Carme Garcia i Francesc Pérez, mare i pare, respectivament, del Pol i del Nil, dos joves de 25 i 23 anys, discapacitats profunds i amb autisme.
















Francesc Pérez: Quan neixen els nostres fills amb necessitats especials, nosaltres ens hi adaptem. És clar que el primer pas és acceptar-ho. O ho acceptes, o no ho acceptes. Però no ens enganyem, mai ho acceptes. Mai acceptes tenir un fill amb discapacitat. No sé si es pot dir, però és una putada tenir un fill amb discapacitat. I això és així. Però a partir d'aquí has de dir, d'acord, això és una putada, tinc un fill amb discapacitat, però demà tornarà a sortir el sol. Per tant, aquest fill meu necessitarà que el porti al centre ocupacional o que el porti a l'escola, que li canviï els bolquers, que li doni el menjar, que el posi a dormir, que el passegi en cotxe per distreure'l, etc. I com que has de fer per ell el seu cicle vital, has de tirar endavant. Com tires endavant? Hi ha dies més bonics, hi ha dies més grisos, i hi ha dies més eixerits, i això és va fent així. I allò interessant és tota aquesta gran xarxa d'associacions que tenim a Catalunya - i per tant, "Enreda't" se suma també a aquestes associacions -, on pots compartir, on pots deixar anar aquell dia que has tingut tant dolent, o aquell dia que has tingut bo, escoltar, acollir a famílies que comencen ara a passar per aquest tràngol, aportar-los la teva experiència, i finalment aprendre dels altres. I tota aquesta xarxa et fa sobreviure, i et fa tirar endavant pel teu fill. Perquè l'objectiu és aquest, que el teu fill sigui feliç i que se li defensin els seus drets.


Carme Garcia: Tots els que som a "Enreda't", i a d'altres associacions, ens trobem amb la mateixa situació, tots tenim els mateixos sentiments interns que no manifestem, però que hi són, i són sentiments de patiment, d'angoixa, de trobar-te sol, de preguntar-te com tiraré endavant, com serà la vida del meu fill quan jo no hi sigui, que farà la meva família, quin serà el seu futur i com puc planificar-lo ja des d'ara. Aquestes preguntes ens les fem tots els pares i mares. I les portem a dintre, costen de verbalitzar, i el que hem de fer és que surtin a l'exterior, i entre tots construir un món millor que ajudi els nostres fills, perquè aquest món no és just amb els nostres fills. I això és el que jo he trobat a Enreda't, que som una gent molt diversa, on no només hi ha famílies, també hi ha mestres, educadors, psicòlegs, periodistes, etc, i a tots ens mou el mateix. I això és el que enriqueix. [...] Els nostres fills viuen en una societat, i aquesta societat no pot romandre d'esquena a aquestes persones amb discapacitat, perquè seran discapacitades tota la vida, però són persones humanes. Els pares intentarem satisfer les seves necessitats, però com que són molt més febles que les altres persones, és la societat la que ha de donar-los les eines per a què puguin tirar endavant i ser feliços. El meu fill no té perquè renunciar a ser feliç pel fet de que tingui una discapacitat. Jo no tinc perquè patir molt més que una família que no tingui un fill amb discapacitat. I la realitat és que nosaltres patim molt més, i tenim molts més problemes per aconseguir que el nostre fill sigui feliç. Perquè la societat no està pensada per als discapacitats. La societat està pensada per la gent -entre cometes- "normal", o amb totes les capacitats més o menys "normals". I en el moment que tens un fill amb discapacitat hi ha una mena d'exclusió social no premeditada, però sí latent, que fa que el meu fill i jo ens anem aïllant del món, del que és la societat, del teu poble, dels teus amics, i et converteixes en una mena d'illa on hi vius tu, la teva família i el teu fill. I això no només t'està aïllant a tu, també està aïllant al teu fill, i li està barrant possibilitats de tirar endavant. I això no ho podem permetre.


Francesc Pérez: Un cop superada l'etapa escolar, no n'hi ha prou amb centres ocupacionals, perquè els nostres fills es fan adults, i després es fan grans, i les famílies demanden residències o pisos assistits, i a Catalunya hi ha tres anys de llista d'espera per poder-hi accedir! Les gestions amb l'Administració per als nostres fills són complexes, lentes, cares, desgasten emocionalment, i evidentment, repercuteixen molt en les relacions amb la família i en tot l'entorn, i fa que portis una càrrega emocional suplementària, a part de la que ja portes per tenir un fill o filla amb discapacitat. Malgrat tot, lluitem i intentem que els nostres fills siguin feliços, i reivindicarem sempre els seus drets. I aquí ens trobaran. Els nostres fills amb autisme no poden expressar la seva voluntat i reivindicar els seus drets -com sí que poden fer d'altres col·lectius de discapacitats-, i per tant, la lluita és aquesta, i no defallirem.


Carme Garcia: I són els polítics, i les polítiques que fan, que permeten que tot això passi, malgrat haver-hi una llei de la dependència aprovada, que és molt bona, i que a nivell europeu va ser molt avançada. El problema és que aquesta llei no té la dotació de recursos econòmics que hauria de tenir. Com ha dit el Francesc, els discapacitats neixen, es fan nens, es fan adolescents, es fan adults, i al final es fan grans i moren. Mantenir una vida digna per aquestes persones durant tot aquest procés requereix molts recursos i diners. I el que passa és que, en primer lloc, polítics i administracions no fan els esforços suficients, i en segon lloc, no hi ha diners. I això que la llei de la dependència és transversal, fet que implica que totes les altres lleis de l'Estat han de tenir en compte aquesta llei, i no poden discriminar els discapacitats, i els han de tenir en compte per a què també puguin accedir al que es reguli en cada cas. I aquesta transversalitat les administracions públiques no l'acaben de complir, se'n desentenen. La llei de la dependència s'ha de complir en totes les altres lleis que hi hagi - o que es puguin fer en un futur -, de sanitat, educació, serveis socials, ajuts econòmics, ... i això no es compleix. Hi ha bones paraules, però no hi ha voluntat. Hi ha pocs programes, poques eines, i pocs diners. Per això a "Enreda't" diem que hi som, perquè som necessaris. Som necessaris perquè tot això s'ha de tirar endavant, i perquè quants més siguem a lluitar, millor anirem.





[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 2-1-2019]







Nora Miralles: "El dret a la pau hauria de ser el moll de l'os dels drets humans"


  El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans. Un document de trenta articles en què se subratllen els drets humans considerats bàsics i que s'apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans. El dilluns 10 de desembre de 2018 fa 70 anys d’aquesta declaració, i per parlar-ne hem convidat Nora Miralles, investigadora del Centre Delàs d'Estudis per la Pau.















"L'any 1948 no hem de perdre de vista que només feia tres anys que s'havia acabat la segona guerra mundial, i que era un moment en què el colonialisme i les teories racistes i supremacistes -que havien portat al genocidi de la població jueva i gitana, i mig segle abans l'existència de la població negra esclava- encara estaven fent molt de mal. Per tant, l'aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans, per part de l'ONU, va suposar per primera vegada el reconeixement de la condició humana com un element igualador, que ens fa a tots iguals. També va significar el reconeixement, per part dels estats, de l'obligació de garantir la vida i la integritat dels seus habitants, fins al punt de que, a dia d'avui, aquesta declaració és el criteri que es fa servir per mesurar la gestió dels governs i la qualitat democràtica d'un estat. Posteriorment, s'aproven d'altres tractats com el Pacte internacional dels drets civils i politics, el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, i més endavant d'altres declaracions i acords, que s'anomenen drets de tercera generació [el dret a gaudir d'un medi ambient saludable i no degradat, el dret a l'autodeterminació dels pobles, els drets relacionats amb l'enginyeria genètica, el dret a la protecció de les dades personals, el dret al patrimoni comú de la humanitat, etc]. Tots ells s'empren per gestionar els assumptes mundials d'una altra manera, i influir en els estats en la manera que tenen de garantir, o no, aquests drets als seus ciutadans."



"Aquesta Declaració, evidentment, ha estat molt útil, però s'ha de reconèixer que hi ha unes limitacions que la fan difícilment aplicable. De fet, és un ideal comú, una relació d'intencions, però no té gaire força jurídica. Si bé el text insta els estats a respectar aquests drets i llibertats, no s'inclouen mecanismes que n'obliguin el compliment. D'altra banda, es prioritzen uns drets per sobre d'altres, i això és degut a la ideologia de les persones que els van redactar, i del lloc d'on provenien, en aquest cas països occidentals. Per exemple, el dret a la pau, els drets mediambientals, o els drets col·lectius, que són molt necessaris a bona part del món, estan considerats drets menys prioritaris respecte d'altres. També es critica la "falsa universalitat", perquè si bé el preàmbul de la Declaració diu que tots els éssers humans són lliures amb independència de la seva raça, nacionalitat, gènere, o condició social, en la realitat hi ha unes discriminacions prèvies, i unes opressions de partida, que fan que aquesta universalitat de la igualtat sigui difícilment assolible."



 "Per exemple, el moviment anticolonial ha criticat molt la Declaració perquè la veu molt còmode de complir des d'Occident, i perquè és molt individualista, té molt en compte l'individu però no la col·lectivitat. Al mateix temps, a l'hora de la veritat, el pragmatisme ha fet que es toleri la col·laboració amb països regits per dictadors, o amb governs amb pràctiques qüestionables, per poder extreure els seus recursos naturals i mantenir el nivell de vida de l'anomenat primer món. Per tant, certs criteris semblen que siguin accessoris, i que estiguin al marge de la Declaració. Una altra crítica també ve dels moviments de dones, que critiquen que aquests drets es pretenguin universals quan només apel·len a l'esfera pública. En canvi, les principals amenaces per les dones són sobretot a l'espai privat, i per aquest espai no existeix una regulació que castigui, o que previngui aquesta vulneració de drets. Aquesta mateixa setmana s'ha publicat un informe de l'Oficina de Nacions Unides sobre crim i delinqüència que, precisament, afirmava això: els llocs on les dones experimenten majors índexs de perillositat és en la seva pròpia casa. En canvi, la Declaració i els tractats posteriors, no esmenten ni consideren l'espai privat com un espai susceptible de ser regulat i protegit. Fins i tot la Convenció de les dones, que tracta aquests drets, no té mecanismes prou forts per a que es puguin aplicar en l'espai privat. Sigui com sigui, totes aquestes crítiques no neguen el valor de la Declaració, i la seva importància com a referent ètic i moral internacional per a les legislacions estatals, o posteriors documents que es facin de les Nacions Unides. Evidentment, ha estat un tractat cabdal i molt important per bastir tot un sistema de protecció que, per cert, ara mateix està en absolut desmantellament. El dret a la pau és el moll de l'os de tot plegat, sobretot a nivell internacional -potser no tant de regulació dels estats-, i en canvi és un dret considerat bastant secundari." 












"La banca armada és el nom que li donem a tot l'entramat d'entitats financeres, bancs, caixes, empreses d'assegurances, etc, que inverteixen, o que col·laboren, en la indústria militar finançant el desenvolupament d'armes, i que són moltes més de les que ens pensem. Els grans bancs, per exemple, són grans inversors d'aquesta indústria, i algun, fins fa poc, invertia en armament nuclear. I això ho fan amb els nostres estalvis, els nostres fons d'inversió, etc. Convido als oients a entrar al nostre web "banca armada" per informar-se de què fan els bancs amb el seu capital. Saber-ho pot ajudar a prendre decisions tan senzilles com decidir a quin banc o caixa poso els meus diners, o les meves inversions. Aquestes petits canvis quotidians són molt importants per fer un consum responsable."



"Les guerres pel control dels recursos naturals no només no estan superades, sinó que van a pitjor. Fa dos anys vam copublicar, amb un investigador que es diu Nick Buxton, un llibre titulat "Canvi climàtic S.A., i que exposa, precisament, la indústria militar de seguretat que s'està creant al voltant dels estralls que provocarà el canvi climàtic. En un futur, aquest canvi provocarà grans moviments migratoris i una gran securitització de les fronteres. Per tant, l'extracció de recursos naturals no només serà un desencadenant de les guerres, sinó que, probablement, en conjunció amb aquesta desertificació i aquest canvi climàtic, tindrà un impacte exponencial."



"Tot aquest règim de la por que ens han transmès amb la lluita contra el terrorisme, la gran ofensiva global contra aquestes amenaces -que al final només acabem veient en molt determinades ocasions-, ha portat a una histèria militar i militarista que ha fet que s'ampliïn els exèrcits, i s'inverteixi molt més en despesa militar, per desenvolupar tecnològicament tot un seguit d'armament. Tanmateix, la realitat és que la conflictivitat global ha baixat. Per exemple, l'exèrcit espanyol no està immers en cap guerra, i tot i així, continua invertint en despesa militar! Si bé durant la crisi, per les circumstàncies, es va reduir, ara hi ha hagut una remilitarització i s'està gastant més del que es gastava abans de la crisi. I aquest augment de la despesa no respon a una major participació de l'Estat espanyol en conflictes, missions, etc, sinó que respon a interessos purament econòmics. L'exèrcit espanyol, actualment, no té cap sentit que tingui la xifra de militars que té. I després hi ha tot el tema de l'exportació d'armes a països controvertits, que és un dels grans temes de la política exterior ara mateix."












"L'augment de despesa militar implica que baixi la despesa pública en d'altres àrees que ens afecten a tots en la vida qüotidiana: educació, sanitat, pensions, recursos per a la llei de la dependència, recursos per lluitar contra la violència de gènere, ... Aquesta por que ens han inculcat fa que trobem "normal" que la inversió pública es destini a tot aquest desenvolupament en armament. I aquí hi ha una part del deute que Espanya ha contret amb les pròpies empreses d'armament, a les quals prèviament havia finançat externament. Això ho trobareu millor explicat en els nostres informes, són els anomenats "programes especials d'armament", i que han generat un forat milionari a les arques de l'Estat espanyol, concretament de més de 30.000 milions d'euros, que encara s'estan pagant."    
  

   
"Les pensions, en comptes d'augmentar-se amb motiu de la recuperació econòmica, el govern les ha congelat. En canvi, empreses militars com Indra, i d'altres, es lucren i augmenten els seus beneficis gràcies a les comandes que els fa l'Estat, amb diners públics, i de coses que no es necessiten."



"Ara que sembla que partits polítics d'extrema dreta entraran en institucions espanyoles, vull acabar l'entrevista fent una crida a estar a alerta, perquè aquests partits tenen un discurs molt associat a la securitització de les fronteres, a la militarització, i al desenvolupament d'armament. De la mateixa manera que ha passat a Itàlia, on potser es torna a aprovar el servei militar obligatori, o que ha passat als Estats Units, on s'ha retallat la despesa social tot i haver-hi 40 milions de pobres -i on la despesa militar s'ha augmentat a uns nivells que no es veien des de la guerra del Vietnam-, potser aquí, a menor escala, pot passar això mateix d'aquí uns anys."  








[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 5-12-2018]








Lama Ngawang Dolma: "El budisme vol educar en la felicitat i els valors seculars de la pau i la no-violència, i això es fa començant per un mateix, calmant la ment i controlant les emocions reactives"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 549, novembre 2018, pàg. 10-11




 La molinenca Elisabeth García Caro dedica la seva vida a la pràctica i l'estudi del budisme des de fa més de deu anys. Després de viure quatre anys al convent de monges Sakya, de Dehradun, a l'Índia, va començar la seva tasca com a lama resident el setembre del 2016 a Guadalajara, Mèxic. El 28 de juny de 2018, va ser ordenada monja budista al temple Tsechen Kunchab Ling de Nova York. Actualment desenvolupa la seva tasca a cavall de dues comunitats budistes fundades per ella a Guadalajara (Mèxic) i Bogotà (Colòmbia).










"El meu interès pel budisme es va despertar quan tenia 27 anys, després d'escoltar el Dalai Lama quan l'any 2007 ens va visitar a Barcelona i va fer una conferència al Palau Sant Jordi. Sa Santedat va parlar de la compassió i alguna cosa es va moure dins meu. A la conferència van regalar als assistents un petit llibre amb ensenyaments del mateix Dalai Lama i recordo que el vaig llegir moltes vegades a casa. Tanmateix, jo ja hi anava predisposada, perquè he de confessar que jo llavors ja portava uns anys en recerca: quan tenia 23 anys vaig tenir una mena de crisi existencial i em preguntava per què som al món, per què patim, per què de vegades estem deprimits, per què de vegades estem contents i, en general, com és que no acabem de ser plenament feliços. De fet, era el que em passava a mi. En aquell moment, jo tenia tot el que una persona pot necessitar: èxit professional, salut, certes comoditats materials, atractiu físic, parella... I malgrat tot això, sentia una buidor que no omplia de cap manera. Llavors vaig començar a buscar ajut a través de les teràpies com ara el reiki, les flors de Bach, la gemmoteràpia ... i vaig començar a practicar el tai-txi. El meu monitor va ser el molinenc Jordi Sanz i ell, per cert, va ser el que em va agafar de la mà per anar a la conferència del Dalai Lama que he esmentat abans." 


"Jo feia tres hores diàries de tai-txi i era una pràctica que em donava molta pau, em centrava la ment, em donava molta estabilitat, però trobava que encara no en tenia prou. Sentia que necessitava alguna cosa més, que alguna cosa no estava funcionant del tot bé, o potser era jo que no ho acabava d'entendre. Llavors em vaig treure el títol de monitora de tai-txi -el meu mestre va ser en Joan Prat- i l'any 2009 vaig obrir un centre de teràpies naturals, a la plaça de la vila de Molins de Rei, que es deia Centre de Benestar Dolkar. Allà oferia teràpies alternatives, classes de relaxació i meditació, i també impartia classes de tai-txi al Casal de la Dona. En aquella època també vaig ser col·laboradora de Ràdio Molins de Rei. A petició de l'estimat Miquel Armengol vaig començar fent un programa setmanal que es deia "Pau i tranquil·litat", després vaig fer un espai que es deia "Benestar", que consistia en 5 minuts de relaxació abans de la mitja nit, i finalment vaig tornar a tenir un programa propi que es deia "L'art de la felicitat". Tant el Centre de Benestar Dolkar, com la meva activitat a la Ràdio, es van acabar l'any 2012, quan me'n vaig anar a l'Índia."