Carlos Argueta: "Monseñor Romero és un exemple d'esperança, perquè malgrat tota la repressió que vivia El Salvador, ell pensava que calia perdonar i continuar treballant per la justícia"



 El diumenge 14 d’octubre de 2018 va ser proclamat sant Oscar Romero. Óscar Arnulfo Romero y Goldámez va néixer al país centreamericà d'El Salvador l’any 1917. Va ser ordenat sacerdot als 25 anys, i el 23 de febrer de 1977 el papa Pau VI el va nomenar arquebisbe de San Salvador. Va morir assassinat el 24 de març de 1980 per la seva defensa dels drets humans enfront de la tirania dels governs militars. Per parlar d'aquesta canonització entrevistem Carlos Argueta, nascut a El Salvador, veí de Badia del Vallès, i membre dels Comités de Solidaritat "Oscar Romero".








"La teologia de l'alliberament és una interpretació de l'evangeli que denuncia les injustícies que causen la fam, la pobresa i la desigualtat. Capellans, catequistes, liders de comunitats, etc, denunciaven les injustícies a través del missatge de Déu. En aquest sentit, a El Salvador, la teologia de l'alliberament va fer un treball molt important de denúncia.[-Ara m'has fet pensar en aquella dita que diu que, si dono caritat a un pobre em diuen que sóc un sant; però si pregunto per què és pobre, llavors em diuen que sóc un revolucionari]. Sí, és veritat. Si ajudo els pobres, sóc bo, però si em pregunto quines són les causes de la seva pobresa, per què han d'emigrar, etc, i arribo a determinades conclusions que tenen a veure amb les males polítiques dels que manen, doncs ja no seré tan ben vist."



"L'Església ha estat molt camaleònica, massa vegades ha utilitzat el missatge de Crist per estar al costat dels poderosos i no al costat de la gent que més pateix. És la línia de Joan Pau II, del bisbe Rouco Varela, i d'altres que tenim ben a prop. Diuen que si tu ets pobre és perquè has nascut pobre, t'ha tocat ser així, és la voluntat de Déu. I nosaltres ens oposem a aquesta interpretació. Nosaltres creiem que la pobresa és fruit de l'aplicació d'unes males polítiques dels governants."



"El pontificat de Joan Pau II va ser contrari a tots els que creiem en la teologia de l'alliberament. Aquest Papa venia de Polònia, un país del bloc comunista, i potser per demostrar a la Cúria vaticana, i a la jerarquia de l'Església, que ell no en tenia res, de comunista, doncs es va posicionar en contra de moltíssima gent que lluitava i se la jugava per defensar la gent més desvalguda. Monseñor Romero, per exemple, denunciava les injustícies i ho feia a través de l'evangeli." [1]



"Els conflictes amb el el papa Joan Pau II no van espantar Monseñor Romero perquè ell estava molt segur del que feia. Però l'aïllament del Vaticà va fer que passés bastants moments de solitud, perquè els mateixos companys capellans i bisbes que l'acompanyaven el van abandonar en la seva lluita. Va ser criticat des de dins, i des de fora de l'Església. I de fet, en no tenir aquest suport i aquest reconeixement, això va animar els grups paramilitars dels "escuadrones de la muerte", liderats per l'ultradretà Roberto D'Aubuisson, per assassinar-lo."



"El Salvador patia molt aquesta persecució a les organitzacions socials, sindicals, veïnals, i de cristians de base. De fet, tres anys abans ja havien assassinat un amic seu, el capellà Rutilio Grande, i ell una mica va agafar-ne el relleu. Ell sabia que Rutilio havia mort perquè denunciava les injustícies, i una mica ell ja tenia assumit que li passaria el mateix. I això es pot veure en la seva darrera homília, a la catedral Metropolitana. Per tot això, Monseñor Romero és un exemple de lluita, perquè no va callar malgrat les amenaces, i també un exemple d'esperança, perquè malgrat tota la repressió que vivia El Salvador, ell pensava que calia perdonar i continuar treballant per la justícia."



"Per desgràcia el missatge de denúncia de Monseñor Romero continua vigent. Les injustícies i les desigualtats socials continuen, si més no a El Salvador, i també la impunitat de l'exèrcit i la policia. Amb l'excusa de que El Salvador és un país "insegur", avui encara hi ha desaparicions."







[1] Reportatge de Mn Romero i la massacre del 8-5-1979 a la Catedral Metropolitana de San Salvador
 El 8 de maig del 1979 centenars de persones es manifestaven pacíficament a les escales de la Catedral Metropolitana de San Salvador. Demanaven la llibertat de diverses persones empresonades i desaparegudes. El règim militar dictatorial estava decidit a reprimir com fos el desafiament de qualsevol que s'atrevís a protestar. Així, aquell dia, la policia va disparar a matar contra els manifestants. El més greu, però, és que malgrat haver-hi documents fotogràfics i pel·lícula filmada dels fets, aquests no van entrar dins la Comissió de la Veritat de l'ONU, perquè els acords de pau deien que només s'investigarien les violacions dels drets humans a partir del 1980. Per això, aquesta matança avui no es recorda i no apareix a les publicacions del conflicte d'El Salvador. Han passat gairebé 40 anys i els responsables continuen impunes, els massacrats i les seves famílies segueixen sense justícia, i la memòria col·lectiva amnèsica.  
 La massacre, com dèiem, va ser filmada i es pot veure a internet. L'àudio que us poso el vaig extreure d'un reportatge que es podia veure a Youtube l'any 2011, però que ara es troba bloquejat. Per això l'he penjat en el meu repositori personal de googledrive.  
 Veureu que comença amb unes paraules de Monseñor Romero on diu que no vol protecció personal per a ell, no vol guardaespatlles privats, ell no té cap problema personal amb ningú. I diu que, si hi ha d'haver protecció, ha de ser per a les persones que protesten per les condicions en les que han de viure. La protecció del govern ha de ser per a aquesta gent, per a que no siguin víctimes dels anomenats "esquadrons de la mort", dels paramilitars, per a que no pateixin les desaparicions, les tortures, ...
 A continuació l'àudio segueix amb diversos testimonis enregistrats de mares que tenen fills desapareguts, o que han estat assassinats amb signes evidents de tortures. Després tornem a escoltar Monseñor Romero apel·lant a la consciència dels assassins i torturadors que provoquen tant de sofriment a les famílies de condició humil.  
 Finalment, l'àudio continua amb els fets de la catedral. Escoltarem un reporter que està fent una entrevista en directe aquell mateix dia. Li està preguntant a un policia què pensa quan ha de dissoldre manifestacions dels seus propis conciutadans ... però no pot acabar l'entrevista. Es comencen a sentir trets i es fa un silenci sepulcral. La gent s'estira a terra a les escales de la Catedral per no ser abatuda, però els trets es reprenen contra els manifestants estirats, i, de mica en mica, els que poden, s'aixequen i es refugien dins del temple. D'altres s'exposen, i enmig de l'afusellament, ajuden a entrar a la Catedral els ferits. S'arrisquen molt perquè els trets continuen. Dins de la Catedral hi ha un espectacle dantesc: persones dessagnant-se, plors, crits d'auxili ... Les ambulàncies no van ser autoritzades a entrar-hi fins cinc hores més tard, quan els ferits més greus que s'haguessin pogut salvar ja eren morts. Els metges que s'enduien els ferits rebien mofes de la policia, i els morts que havien quedat estesos per les grades no van permetre enretirar-los fins l'endemà, dia 9 de maig. Eren 25 cossos. 
 La versió oficial del govern va ser que els manifestants havien provocat la policia, i que aquesta només s'havia defensat. Aquesta matança va marcar un abans i un després a la història d'El Salvador. Va ser la llavor que va provocar que en els dotze anys següents hi hagués una guerra civil que no es va acabar fins els acords de pau de 1992. L'àudio veureu que s'acaba amb unes paraules de Monseñor Romero, on defensa que l'Església promou la pau, i no l'odi, però que en una situació d'injustícia social, on uns pocs tenen molt i la gran majoria viu en la misèria, la pau només és possible si la riquesa es reparteix. Les darreres paraules que es poden sentir a l'àudio són d'una periodista que fa una lloança del coratge de Monseñor Romero.

Àngel Beumala

























[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 11-10-2018]








Núria Cera: "En aquest país, fa molts anys que es diu que tot són ajuts per als joves emprenedors i no és cert”


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 547, agost-setembre 2018, pàg. 6-7



 Després d’obtenir el Grau Universitari en Disseny de Moda a l’Escola Superior de Disseny de Sabadell, i d’estudiar un Màster a ESADE sobre direcció i gestió d’empreses de moda, la molinenca Núria Cera Castillo va fundar Melico amb només 26 anys. Avui, la seva empresa ja té cinc anys de vida i recentment ha estat posada d’exemple com a cas d’èxit pel Centre de Serveis a les Empreses de Molins de Rei. Per determinar si un projecte empresarial ha superat les dificultats de la seva creació i té viabilitat a mig i llarg termini, els experts consideren que han d’haver passat com a mínim tres anys.








 "L’inici de l’empresa va ser molt complicat. Anava amb tota la il·lusió del món, però m’enfrontava a una cosa que, per molt que m’hagués format abans, m’era un món totalment desconegut. El fet d’haver-ho d’afrontar tota sola era com estar davant un monstre. Ho passava molt malament quan havia d’anar a Hisenda a fer tràmits o quan vaig haver d’anar al notari a donar d’alta la societat... Se’m va fer una muntanya tot el que va ser la burocràcia per iniciar l’activitat econòmica."

 "No hi ha un procediment abreujat per crear una nova empresa per a la gent jove que comença. La burocràcia que s’ha de fer és la mateixa independentment de la mida de l’empresa i dels beneficis que tindrà. Una persona de 26 anys, sense cap mena d’experiència en el món empresarial com a autònoma, té les mateixes dificultats per donar d’alta un projecte econòmic que una persona de 58 anys que tingui 20 empreses i porti tota la vida fent el mateix. Ens ho posen molt difícil als joves que volem començar!"

 "Pel fet de ser un treballador autònom, pagues una barbaritat d’impostos. En altres països, tinc entès que la quota per treballar per compte propi és molt baixa i després es paga segons els beneficis que es tenen. A Espanya, no: sempre s’ha de pagar, tinguis beneficis o no. D’altra banda, si jo quan acabo l’any, Hisenda m’ha de tornar diners, té un marge de mesos molt gran per fer-ho. En canvi, si la meva empresa passa uns mesos complicats i no em va bé pagar, només que m’endarrereixi un dia, Hisenda ja em fa un 20% de recàrrec!" 

 "Tots aquests ajuts que es diu que hi ha per als emprenedors, no ja solament econòmics, sinó per tenir una idea empresarial i portar-la a la pràctica, jo crec que no són veritat, perquè jo no n’he trobat cap, a part del de l’Ajuntament de Molins de Rei."












L'església romànica de Santa Creu d'Olorda un any i mig després de la seva reintegració eclesiàstica a Molins de Rei


 El passat 9 de gener de 2017, l'arquebisbe de Barcelona i el bisbe de Sant Feliu de Llobregat van signar un conveni per reintegrar eclesiàsticament a Molins de Rei l'església romànica de Santa Creu d'Olorda. Aquest canvi va suposar, des del primer moment, un munt de possibilitats, una d'elles poder tenir oberta l'església per a que pogués ser visitada. Aquest ha estat, potser, el canvi més visible però segur que n'hi ha molts d'altres. Per fer balanç d'aquest any i mig llarg que ja ha passat des del dia de la reintegració de l'església de Santa Creu a Molins de Rei, i també per parlar de l'aplec que s’hi va celebrar diumenge passat, hem convidat avui al programa a les voluntàries Assumpta Bech, Maria Carme Caus, Cesca Fernández, i Núria Carbonell.
















[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 19-9-2018]








Manel González, advocat i president de l'associació ASAM: "El mobbing costa de demostrar i sovint queda com una mala interrelació personal entre la persona assetjada i el seu cap, o els seus companys, per això els sindicats sovint es mantenen al marge, els resulta incòmode entrar-hi"


 Conversa amb membres de l'associació ASAM contra el mobbing o assetjament laboral: Manel González, president; Carme Santolària, secretària; Rafael Vidal, voluntari; i Albert Trilla, il·lustrador d'un CD de música que ha fet l'associació per recaptar fons.








"Un procés d'assetjament laboral o mobbing consisteix en fer servir estratègies de destrucció psicològica sobre un treballador per tal de fer-lo fora de la feina. Que una empresa o una administració pública vulgui fer fora un treballador no té perquè ser necessàriament il·lícit, però si s'empren estratègies que busquen destruir psicològicament el treballador, evidentment estem parlant d'un cas d'assetjament i això sí que és il·legal. Aquestes estratègies poden consistir en donar més feina del compte al treballador de la que realment pot fer en el seu horari laboral, o no donar-li cap feina i que hagi de passar les hores sense fer res, o els companys no dirigir-li la paraula, o assignar tasques d'un nivell inferior al perfil professional que es té, promocionar companys amb menys estudis sense donar cap explicació, desprestigiar a nivell personal o professional, fins i tot voler fer parar boja la persona! Vam tenir el cas d'un camioner que li feien anar a buscar paquets en llocs on no n'hi havia..."

"El primer que ha de fer una persona a la que li estan fent mobbing és anotar tot el que li passa i recollir proves mentre pugui. Dic "mentre pugui" perquè aviat la persona començarà a tenir problemes de memòria, d'angoixa, d'estrès, fins i tot de depressió. La gent ha de saber que el mobbing està tipificat com a delicte i els enregistraments s'admeten com a prova en un judici."

"La incomprensió de l'entorn familiar, dels amics, és un problema. Qui no ho ha patit, no ho entén, i pot fer comentaris a la persona assetjada com ara que no n'hi ha per tant, que encara té sort de tenir feina, que ha d'estar contenta, que aguanti, etc. L'assetjat pensa que tot és culpa seva, que no se sap adaptar als canvis, i se sent molt sol. I si això passa en un context de crisi econòmica encara és molt pitjor, perquè no pots deixar la feina alegrement si no hi estàs bé."   

"El problema és que d'altres institucions que haurien d'intervenir en aquest problema no hi intervenen. Per exemple els sindicats. Totes les empreses tenen el seu delegat de prevenció, que quan li preguntes o li exposes un cas d'assetjament que t'ha arribat a l'Associació, sovint sembla que els estiguis parlant en "xino". I això és així perquè l'assetjament laboral costa de demostrar, sovint queda com una mala interrelació personal entre la persona assetjada i el seu cap, o els seus companys, i per això els sindicats es mantenen al marge, els resulta incòmode entrar-hi. I és clar, la figura del delegat de prevenció de riscos laborals és importantísima quan surt un problema d'aquests! Una de les coses que fem primer, quan ens arriba un cas, és fer intervenir aquesta figura sindical. Li adrecem un escrit per demanar-li quina informació té sobre el problema, i si no en té cap, doncs l'informem. Sempre intentem contactar i dialogar amb l'empresa a través del delegat de prevenció. D'altra banda, totes les empreses estan obligades per llei a tenir un pla de prevenció de riscos psicosocials dins del seu pla general de prevenció de riscos laborals. I quan en detecten un cas, tenen l'obligació d'actuar."

"Hi ha sectors laborals més propensos al mobbing que d'altres, per exemple tot el món de l'ensenyament, el sector sanitari, la policia, ... però en general a totes les empreses se'n poden trobar casos."

"L'associació va néixer el 2004 degut a la manca d'informació que hi havia sobre el tema. Les persones afectades estaven molt desencaminades, fins i tot avui dia van als sindicats i no els hi resolen el problema ... Ens adrecen persones des de la seguretat social, i també atenem telefònicament. Gràcies a sortir en alguns mitjans de comunicació fins i tot ens ha arribat a trucar gent de Galícia i de Múrcia! A nivell espanyol no hi ha associacions dedicades a aquest tema."

"Els voluntaris de l'associació som persones que hem patit el mobbing i podem entendre millor que ningú la persona que ens ve a demanar ajut. Som molts pocs perquè quan ens expliquen problemes d'aquests, ens remouen tot el que hem patit nosaltres, i molts voluntaris no aguanten. És normal, quan superes un trauma forma part de la resiliència oblidar tot allò dolent que has viscut per poder passar pàgina i continuar vivint. Jo per exemple, en aquest programa, no estic explicant cap pel·lícula que he vist al cinema, estic parlant d'un tema que he patit i que em remou per dintre i em porta molts mals records cada cop que hi penso."

"Actualment estem tractant a l'associació ASAM els casos d'unes quinze persones. Fem sessions d'acollida tots els divendres des de les sis de la tarda a les nou de la nit, al nostre local del Centre Cultural Santa Eulália, a l'Hospitalet de Llobregat."






















[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 4-7-2018]







Alfred Bofill Rebulà: "Acusar de terrorisme els CDR, i altra gent, ho veig tan passat de rosca que arribem quasi a nivells de l’època franquista"




Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 545, juny 2018, pàg. 8-9




 El pintor Alfred Bofill ha compartit a les xarxes socials dibuixos per reclamar la llibertat dels presos polítics. La curiositat és que alguns els va fer a finals dels anys 60, en plena dictadura franquista, i no han perdut gens de vigència. Segons l’autor, “quan sents la necessitat d'expressar-te fas servir el que tens, i en el meu cas, doncs són això, els meus dibuixos. En aquella època n’hi havia molts de presos, s’empresonava molta gent”. 

 Un d’aquests dibuixos que més impacten és el titulat Presos, realitzat l’any 1969, i on s'hi poden veure dos rostres cridant d'angoixa, amb cabells llargs; a la part inferior una margarida que se’n va de les mans: “Una flor és una cosa maca, com la llibertat, i quan la llibertat està empresonada, és com una flor que es marceix, que es va fonent”. 

 El fet de recuperar els dibuixos i compartir-los a les xarxes va ser fruit del moment vital de veure l’empresonament i l’exili d’activistes i càrrecs electes, però també de viure molt de prop la indefensió i l’arbitrarietat: “En una de les moltes concentracions que s’han fet aquests darrers mesos a la plaça de la Vila, quan ja havíem acabat, la policia va identificar a quatre o cinc nois - que tant et podia tocar a tu com a un altre- i amb aquestes identificacions ara n'han cridat un a comissària i li diuen que determinat dia estava tallant una carretera, quan resulta que aquell dia estava en un altre lloc ben lluny, i demostrable”. Per a Bofill, això vol dir que “agafen dades de persones, investiguen qui són, i després decideixen qui agafen”. El pintor molinenc considera que aquestes  provocacions són constants i que fins ara “tothom s'ha contingut molt”, per això tem que si això continua, “la gent més jove s’engrescarà, perquè si a mi, amb l’edat que tinc, ja em fan bullir la sang…”. 

 En conseqüència, el camí que estan agafant les coses no li està agradant gens: “Acusar de terrorisme els CDR, i altra gent, ho veig tan passat de rosca que arribem quasi a nivells de l’època franquista, quan, tot i haver-hi un quarter de la guàrdia civil a Molins de Rei, fèiem vagues, reunions, encartellades, pintades … i molts cops acabàvem al cuartelillo, cosa normal en una dictadura, però totalment intolerable que passi ara.” I posa d’exemple l’experiència que va viure en una assemblea de treballadors de la vila que “la Guàrdia Civil va impedir, però que al cap de poc vam aconseguir fer sense problemes a través del sindicat vertical CNS”.

 Quan se li pregunta perquè succeix tot això després de tants anys de democràcia, Bofill respon que “fins ara hem passat una època en que tot semblava maco, que no ho era, però ho semblava, perquè ja hi havia la corrupció del 3%, del 5%, etc. El passa ara és que està sortint tota la porqueria dels poders econòmics, judicials i polítics de dretes, i, al mateix temps, s’han fet lleis per retallar llibertats i drets socials”. L’altra causa, segons l’Alfred, és que no hi ha divisió de poders i els jutges progressistes han estat apartats dels grans tribunals: “Hi ha una justícia amb grans diferències de criteri. Per exemple, els grans estafadors paguen una multa i se’n van tan tranquils, i un noi, que amb una tarja roba 79 euros, li fan complir 6 anys de presó.” 

 El creador molinenc també ha viscut amb preocupació la censura d’artistes, com ara el cas de les fotografies de presos polítics, de Santiago Sierra, a la fira Arco de Madrid, o els casos de cantants empresonats per les lletres de les seves cançons, i creu que vivim una situació kafkiana que ningú s’esperava: “Als anys 70, i primers dels 80, hi havia un tou de revistes on els acudits, els còmics i les vinyetes eren brutals. De vegades agafo números antics de la revista Ajoblanco, La Codorniz, el Jueves, El Papus, ... i se'n fotien de tot. I ara, perquè no dius “visca el rei” i cantes no sé què, doncs tens problemes i fins i tot pots anar a la presó.”

 Tanmateix, la principal diferència que veu entre l’època actual i la de finals del franquisme és que llavors hi havia més unitat: “Quan hi havia activitats a favor dels presos, ens trobàvem per solidaritat gent de tots colors: hi havia persones del PSUC, del PSC, de  Convergència, Esquerra Republicana, trotskistes, comunistes de Bandera Roja, persones a títol individual, etc, i ara això no passa.” Segons Bofill, s'ha creat una divisió molt greu del tipus “estàs amb mi o contra mi”, i explica que, per a ell, això és absurd, perquè “la democràcia és que tu pots dir el que penses i jo també puc dir el que penso. La democràcia no és només el teu pensament". 

 El pintor molinenc també és un dels impulsors d’una recollida de signatures per canviar el nom de la vila, i treure’n la paraula “rei”. Per aquest motiu també ha realitzat una sèrie de vinyetes que han circulat per les xarxes socials, i que visualitzen el munt d’expressions col·loquials on fem servir aquest mot: “És una manera  de dir no a la monarquia i si a això li afegim que jo tinc monedes dels anys 30 del segle XX on es llegeix "Molins de Llobregat", doncs, és clar, m'agrada molt més aquest nom.”

 Com cal suposar, no tothom està d’acord amb això: “Hi ha qui em diu que, històricament, el rei fundador de Molins era “bon tio”, però jo contesto que els reis sempre han anat a la seva i han espoliat i liquidat sense miraments tothom qui els feia nosa.” En aquest moment ja ha recollit 1.000 signatures i quan n’arribin a 3.000, sembla que es podria demanar de fer una consulta popular: “Aquest campanya la van començar un seguit de joves fa dos o tres anys i ningu no els va fer cas. Ara l'hem reprès uns quants i ha tingut més ressò.”

 No és el primer cop que l’art i el compromís polític es barregen en l’obra de l’Alfred. “Quan t’indignes amb les notícies que surten als mitjans de comunicació, si tens un moment i et ve, fas quatre esbossos”, afirma. Alguns d’aquests esbossos han passat a ser quadres, com els que va fer amb motiu de les protestes contra les guerres de l’Iraq, dels Balcans, de Síria, o treballs donats a associacions i ONG per ser venuts i recaptar fons per als seus objectius humanitaris.

 Si bé avui els cartells i les imatges circulen sobretot per les xarxes socials, per a Bofill, el cartellisme tradicional de carrer mai passarà, perquè en un poble el veu tothom i és el més efectiu. “Al Facebook, a l’Instagram o als grups de Whatsapp, només arribes a la gent que et segueix i aquests són, normalment, amics que ja saben de què parlem i que ja estan convençuts”, conclou.



 Alfred Bofill Rebulà va néixer l’any 1951 a Molins de Rei en una família dedicada a la vaqueria i a la pagesia. Durant els anys 70 va ser un dels fundadors de la Unió de Pagesos, i a Molins de Rei, de Comissions Obreres, en aquella època sindicats clandestins. Infiltrat, junt amb d'altres membres de CCOO, en la Central Nacional Sindicalista (CNS), el sindicat vertical franquista que hi havia dins la Unión de Técnicos y Trabajadores del Téxtil, va participar activament en l’organització de vagues a les fàbriques de la vila per reclamar millores i drets laborals. Durant el període 1979-1982, amb el primer ajuntament democràtic, va ser regidor d’Ocupació, Neteja Viària i Fira. Va ser llavors quan, amb la Regidoria de Cultura dirigida per Julià Canals, es va canviar el model franquista de Festa Major i Fira de la Candelera. L'any 1987 es va presentar com a candidat a alcalde per Iniciativa per Catalunya. Les eleccions les va guanyar en Casimir Boy (PSC), i d'acord amb el pacte de govern que es va fer entre partits, Alfred Bofill es va encarregar de nou de la Neteja Viària. Aleshores, amb l’entitat Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA), va impulsar la recollida selectiva de residus, una iniciativa pionera en aquell moment a tot Catalunya. Dissenyador gràfic de professió, va crear juntament amb en Joan Prats l’empresa Expo Gestió dedicada a l’organització de fires, com la Candelera de Molins de Rei, la de Sant Feliu de Llobregat, la de Sant Boi de Llobregat, o la de Vilanova i la Geltrú. Actualment està jubilat i segueix dibuixant, pintant, i col·laborant amb les entitats de la vila. Cada dijous al matí participa a les tertúlies de Ràdio Molins de Rei. 








"Presos" (1969-2018). Dibuix de 110 x 70 cm, realitzat l'any 1969. Adaptació a l'actualitat afegint el lema "llibertat presos polítics", amb les lletres pintades amb els colors de la bandera catalana i els tres colors republicans. © Alfred Bofill








"Llibertat" (1970-2018). Adaptació d'una enganxina dels anys 70 de la LLiga Comunista, en blanc-i-negre, que demanava la llibertat dels presos polítics de la dictadura franquista. Tractament digital amb color groc, barrots de color vermell, i lema "llibertat presos polítics". © Alfred Bofill








"Mà" (2018). Composició realitzada sobre un cartró pintat, un marc de fusta de color groc, una reixa, i la fotografia de la mà de l'autor, amb posterior tractament digital. © Alfred Bofill








“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill





“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill





“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill






“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill






“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill






“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill






“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill





“Desmonarquitzem el llenguatge” (2018). Sèrie de vinyetes. © Alfred Bofill








Alfred Bofill amb un cartell realitzat l'any 2017 per a la Mostra Internacional de Cinema del Baix Llobregat








"No a la guerra d'Iraq" (2007). Pintura al pastel de 87 x 130 cm. © Alfred Bofill








"Aturem la guerra d'Iraq" (2003). Pintura a l'oli de 130 x 195 cm. © Alfred Bofill








"Prou guerra als Balcans" (2000). Dibuix de 21 x 30 cm. © Alfred Bofill









"Merdatarrània" (2017). Fusta amb plats trencats i pintura a l'oli, de 125 x 65 cm. Regalat a la ONG Proactiva Open Arms. © Alfred Bofill










"Senegal" (2015). Fusta amb un plat trencat i pintura a l'oli. Donat a la doctora cooperant Maria Teresa Sellés per recollir diners pel Senegal. © Alfred Bofill











Alfred Bofill Rebulà (Molins de Rei, 1951)