Conversa amb els fotògrafs Albert Viñas, Luis Leandro Serrano, Josep Ponsa, i Miquel Viñas


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 526, octubre 2016, pàg. 12-14




D'esquerra a dreta, Luis Leandro, Miquel Viñas, Josep Ponsa, i Albert Viñas








 Arran de l’exitosa exposició de fotografia “Welcome to Rajasthan”, realitzada els passats mesos de maig i juny a l’Agrupa, parlem amb els seus autors sobre els viatges fotogràfics i tot allò que envolta el món de la fotografia artística amateur.

 L’Albert i el Miquel són germans, i amb el Leandro es coneixen de fa més de quaranta anys arran de coincidir en els concursos fotogràfics. Amb el Josep tots es van conèixer més tard, concretament l’any 2005, en un curs de fotografia digital que impartia el fotògraf Miguel Parreño. I és que si bé el Miquel, el Luis i l’Albert es dediquen a la fotografia des de principis dels 70, el Josep en aquella època pintava i no s’hi va incorporar fins que va aparèixer la fotografia digital, amb totes les seves possibilitats creatives. Tots quatre tenen incomptables fotografies premiades, han realitzat nombroses exposicions individuals i col·lectives, tenen llibres publicats i són membres d’associacions fotogràfiques nacionals i internacionals. D’acord amb les puntuacions que s’atorguen en els concursos de fotografia, actualment tres d'ells es troben entre els deu millors de Catalunya dins d’un rànquing de més de quatre-cents fotògrafs que elabora la Federació Catalana de Fotografia. A nivell estatal, i en una classificació de més de tres-cents fotògrafs elaborada per la Confederación Española de Fotografía, el Miquel ocupa la posició vuitena, el Luis la dotzena, el Josep la trenta-cinquena, i l'Albert la cinquanta-novena. Si bé fa anys que es dediquen a la fotografia, cap d’ells mai n’ha viscut professionalment i tots han hagut de compaginar la feina amb la seva afecció. Ara estan jubilats, però com que en el món de la fotografia digital els canvis són continus, cada setmana assisteixen a les classes que imparteix el fotògraf Sergi Tello a Montcada i Reixach.



Les imatges més impressionants del viatge fotogràfic a l’Índia no les podem exposar”


 Conscients dels greus problemes de pobresa que hi ha a l’Índia, l’Albert Viñas, el Luis Leandro Serrano, el Josep Ponsa i el Miquel Viñas, no hi van voler anar amb les mans buides. Juntament amb els seus equipatges personals van facturar una maleta extra plena de medicaments, material escolar i roba infantil. Tot aquest material va ser lliurat a la delegació d'Agra de les Missioneres de la Caritat, l’orde religiós de la Mare Teresa de Calcuta, juntament amb donatius de diners que van fer a títol personal. D'altra banda, i com ja en va informar el Llaç en el passat número de juliol-agost, els quatre fotògrafs van donar a la Fundació Vicente Ferrer els 1.600 euros que es van obtenir durant l’exposició amb la venda de 41 fotografies. A continuació ens ho expliquen amb les seves paraules:

Miquel Viñas: "Les fotografies que més m’han impressionat d’aquest viatge fotogràfic són paradoxalment molt lletges. Cap al final del viatge vam anar a la delegació que hi ha Agra de les monges de la Mare Teresa de Calcuta. Allà vam fer la donació d’una maleta plena de material que havíem recollit aquí, els vam donar tota la roba vella que havíem fet servir al llarg del viatge, i que ja no ens calia per a la tornada, i a part també els vam donar diners. El cas és que ens van deixar passar i vam fer fotos, unes fotos que impressionen molt i que no podem presentar enlloc." 
Luis Leandro: "Relacionat amb el que deia el Miquel, ens va succeir una cosa inesperada en una mena de campament nòmada als afores d’una ciutat. Nosaltres hi vam anar perquè hi vam veure una dona com fent un foc a terra, però ella ens va fer passar dins la seva cabana perquè també volia que retratéssim el seu fill. T’has d’imaginar quatre troncs i un tros de roba cobrint un espai d’uns dos per tres metres. Doncs bé, quan vam veure el seu fill ens va caure l’ànima als peus. No devia tenim més de tres anys, i tenia tota la pell de les mans i de la cara aixecada per la malaltia de la lepra. Vam quedar molt tocats, però la mare notaves que es sentia orgullosa de que uns estrangers haguéssim entrat a casa seva i li haguéssim fet una fotografia al seu fill. Encara ara, quan veiem aquelles fotografies se’ns posen els pèls de punta, perquè tots hem tingut fills d’aquesta edat i ... en fi ..."



Els quatre fotògrafs davant de l'edifici Hawa Mahal de la ciutat de Jaipur (Rajasthan, Índia)





Arcades i groc, fotografia de Josep Ponsa i Vilatersana





Purificación en el Ganges, fotografia de Luis Leandro Serrano





Santón, fotografia de Miquel Viñas i Farrés





Tres dones, fotografia d'Albert  Viñas i Farrés





Lliurant material humanitari a la llar que les Missioneres de la Caritat tenen a la ciutat d'Agra (Índia)





Salvador Alier: "Aquests darrers sis mesos han pujat els lloguers de les habitacions, a una persona que pagava 300 euros mensuals per una habitació ara ja n'hi demanen 400"





 Entrevista a Maria Planas, Margarida Franquet i Salvador Alier, voluntaris de Caritas Molins de Rei, amb motiu de la 3a Trobada de Voluntaris que es va fer el passat dissabte 22 d’octure a Tarragona. En total hi van participar dues mil persones representant els més de dotze mil voluntaris que actualment hi ha a Caritas en el conjunt dels deu bisbats catalans.






 "El primer problema és la manca de feina. La crisi la vam notar quan ens van començar a venir parelles que els dos s'havien quedat sense feina. Si un membre de la parella es queda sense feina, bé, doncs s'ajusten despeses i es passa com es pot, però quan són els dos què fem? Moltes famílies se n'han hagut de refiar dels avis i ens ho diuen: "sort de que els meus pares ens ajuden perquè si no, no podríem". Al començament de la crisi, quan venien així, a mi em feia molta tristesa. De treballar els dos membres de la parella, a ser mantinguts de sobte pels avis, això és molt gros i molt trist. I arran d'això ja sabem què passa: no poden pagar la hipoteca, perden la casa, i ja hi som ... És que ha estat molt greu el que ha passat, molt greu ha estat això!"

 "Avui es diu que tècnicament ja s'ha sortit de la crisi, però no, del tot no. Ha sortit de la crisi el que ha trobat una feina, perquè per senzilla que sigui, té un sou. I quan un té un sou s'adapta al que cobra. Tindrà més o menys, però es pot adaptar a uns diners que sap que cada mes li arribaran. Però el que no ha trobat aquesta feina la crisi no se li ha acabat, al contrari, se li agreuja cada vegada més perquè si ha anat a parar a una prestació aquesta prestació també s'acaba. I llavors què? I la prestació com a molt són 426 euros... Hi ha famílies de 5 i 6 persones que viuen amb aquests 400 euros, ja m'explicaràs. I quan et dic això jo tinc al cap els rostres d'aquestes famílies i em fa molt de mal. Aquest tema m'arriba molt profundament, me'n sento molt. I quan he de donar les gràcies, en algun acte públic, per la gent que ens ajuda amb els seus donatius, és que no ho puc evitar i m'emociono."

 "No n'hi ha prou en trobar una feina si aquesta és precària i temporal. És clar que és millor això que res, però no ens hi hem de conformar. S'ha de lluitar per tenir una vida digna, i això vol dir tenir una feina com Déu mana. Una feina que t'ocupi cada dia les vuit hores, i que sigui dia rere dia, mes rere mes, i any rere any. Que no hagis de patir perquè se t'acaba el contracte."

 "La crisi continua per a les persones que passen dificultats amb l'habitatge. Fins i tot per als que ja només es conformen en llogar una habitació a mi ja m'ha arribat que aquests darrers sis mesos han pujat els lloguers. A una persona que estava pagant 300 euros mensuals per una habitació ara ja n'hi demanen 400"

 "Si podem ajudar les persones necessitades és gràcies als donatius que ens arriben. Les quotes fixes domiciliades ens van molt bé perquè saps amb què comptes, saps que aquells diners al cap de l'any hi són. Sovint, des de Serveis socials de l'Ajuntament ens demanen si podem afegir una família més a la nostra llista de vals d'alimentació, però, és clar, nosaltres tenim un límit i no podem passar-nos. Per això ens interessa molt tenir donatius fixos i regulars, quants més en tinguem a més gent podrem ajudar. Només cal omplir una fitxa i domiciliar el donatiu que es vulgui."





[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 16-11-2016]






Mossèn Manel Roig: "El pregó de Pilar Rahola pot ajudar a fer repensar visions antiquades que encara es tenen dels missioners i les missioneres"




 Entrevista a mossèn Manel Roig, delegat de Missions del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, amb motiu de la jornada del Domund del passat diumenge 23 d'octubre 2016. 






 El fet de que es triés Pilar Rahola per fer el pregó del Domund 2016 va sorprendre perquè ella es defineix com una persona agnòstica. Anastasio Gil, capellà de Segovia i director de les Obres Missionals Pontifícies a l'Estat, va explicar que li va demanar perquè havia quedat impactat per un dels seus articles arran de la mort de dos missioners de Sant Joan de Déu afectats per l'ebola l'estiu del 2014. Un article en que Rahola devensava la virtut de la caritat. 

 En aquest sentit, per exemple, hi ha el testimoni de la missionera Isabel Solà, una jove infermera catalana, ingressada a la Congregació de Jesús Maria als 19 anys, i que  va marxar de missionera a Guinea, on hi va estar divuit anys, i després a Haití, on n’hi va estar vuit, i que va ser assassinada el passat 3 de setembre. Gràcies a ella, per exemple, existeix ara el Projecte Haití, un centre d'atenció i rehabilitació de mutilats que fabrica pròtesis per als haitians que no tenen recursos. La coneixien com “la monja dels peus”, perquè, gràcies a ella molts haitians pobres havien tingut una segona oportunitat.

 Els missioners tenen una doble missió, ajudar en les necessitats humanes del lloc on són i al mateix temps difonfre la paraula de Jesús, o sigui evangelitzar. Però històricament, en nom de l'evangelització s'han perpetrat accions ben poc cristianes. Aquesta mala premsa encara pesa en l'opinió que la nostra societat té dels missioners?  

"Sí, segurament, perquè hi va haver una època de la història en que els missioners acompanyaven els conqueridors i llavors passava que es confonia conquerir i anunciar l'evangeli, especialment a Amèrica, però també a les colònies portugueses d'Àsia. En algun moment les autoritats van voler fer servir les missions pels seus interessos polítics però des del principi els religiosos missioners ho van evitar. El mateix Sant Francesc Xavier es va barallar amb els comerciants portuguesos a l'Índia, denunciant les seves pràctiques, fins al punt que va aconseguir que no avancessin cap a la Xina".   
 "Sí que és veritat que en alguna ocasió es van voler difondre, conjuntament, l'evangeli i la cultura europea, però això es va veure que era una agressió a les cultures locals i es va corregir. Tanmateix, en molts llocs ni es va donar, al contrari, van ser els missioners els qui van promoure el coneixement i l'escriptura de les llengües locals".



[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 27-10-2016]






Christian Manga, capellà senegalès: "A la Casamance el conflicte no és per raons ètniques ni religioses, és per raons econòmiques"












 El passat dijous 22 de setembre hi va haver a la Parròquia de Sant Miquel una xerrada del capellà senegalès Christian Manga. Ell és el director d'un centre de promoció agrícola que treballa pel desenvolupament humà i social de la regió senegalesa de la Casamance. Aquesta regió, una de les més riques del Senegal, viu un conflicte amb el govern central de Dakkar perquè els seus recursos naturals són transportats i explotats a les regions del nord sense obtenir-ne cap retorn a canvi. Com ens va dir el pare Christian, hi ha pobles petits del nord que tenen llum i aigua corrent, i grans ciutats de la Casamance on viu ell que no en tenen. Entre el 1982 i el 2005 una guerrilla a favor de la independència de la Casamance es va enfrontar a l’exèrcit.

 La contrapart a Catalunya del "Centre de Promotion Agricole i Social" del pare Christian és la Fundació Kassumay de Sant Boi de Llobregat.




[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 28-9-2016]




Deu anys del grup de tertúlia de llibre d'assaig de Molins de Rei



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 522, maig 2016, pàg. 26-27














 Des de l’any 2006, un grup de persones es troben a Molins de Rei regularment per comentar un llibre d’assaig que han llegit prèviament. Es tracta de llibres de filosofia, sociologia, psicologia, ciència, etc, escrits per pensadors d’avui sobre temes d’actualitat de la nostra societat. L’objectiu és compartir el que s’ha après en la lectura de l’assaig i reflexionar-hi col·lectivament. Primer, a la desapareguda llibreria Inèdit, del carrer Verdaguer, i a partir de l’any 2009, a la Biblioteca Pau Vila, la tertúlia es fa un cop cada mes i mig, i la modera l’escriptor Jesús Ballaz. Durant tots aquests anys han treballat
més de seixanta llibres.

  Pel que fa la motivació per impulsar aquest grup Jesús Ballaz és taxatiu: “Si en un llibre hi trobes alguna cosa que t’agrada, tens ganes de comentar-la amb d’altres persones, tan senzill com això”. I afegeix: “Llegir llibres de reflexió és l'única manera de defensar-se de la dispersió que ens ofereixen avui els mitjans de comunicació, obligats a la immediatesa per despertar cada dia el nostre interès, però sense prendre prou distància del que succeeix”.  


"[...]
 Arribo puntual a la Biblioteca Pau Vila a dos quarts de nou del vespre i demano pel grup de tertúlia de llibres d’assaig que s’ha de trobar avui, dimarts 15 de març de 2016. La bibliotecària m’adreça a una sala de lectura i ja hi ha un parell de persones assegudes al voltant d’una taula conversant animadament. Avui toca fer tertúlia sobre el llibre “La resistència íntima", de Josep Maria Esquirol, el darrer Premi Ciutat de Barcelona d'assaig 2015. “És un llibre de contrastos, té trossos que he seguit millor i d’altres que m’han costat més”, diu una de les persones. “A mi m’ha recordat Sèneca, perquè transmet un sentit de la vida i com enfocar-la en sentit moralista”, comenta l’altra. Al cap de cinc minuts ja som deu persones i l’escriptor Jesús Ballaz pràcticament no ha de moderar, perquè la tertúlia marxa sola. Els participants van contrastant les percepcions que han tingut del llibre i dels temes que tracta. Les intervencions s’alternen una darrera l’altra, ordenadament però sense pauses ni silencis incòmodes.
 “Per l’autor, la forma dominant de viure d’avui és estar penjat de la pressió de l’actualitat o evadir-se’n conreant qualsevol afecció. A ell, com a persona, cap de les dues l’interessa i proposa resistir”, afirma un lector entusiasta. “Per poder fer aquesta resistència, per poder prendre una distància crítica de tota aquesta voràgine i aquesta confusió, proposa viure la quotidianitat”, afegeix un altre. “Això li he explicat a algú que no ha llegit el llibre i no ho ha entès”, replica un tercer i riuen tots. 
 “Sí, mira, –aclareix un altre- quan estàs permanentment connectat a l’actualitat, o estàs fent quelcom per evadir-te'n, deixes de viure la vida quotidiana amb les persones que tens més a prop”. I un altre esmenta un tros del llibre: ”És l’exemple de l’àngel que posa l’autor: si et trobessis un àngel i li poguessis preguntar alguna cosa, segur que li demanaries pel més enllà i, en canvi, això per a l’àngel no té cap interès. El que sí que trobaria extraordinari l’àngel és tot el que podem fer nosaltres cada dia i que no li donem cap importància”
 A continuació un altre assenyala: “Com a bon filòsof, l’autor es pregunta per un sentit final i per poder resistir aquesta pregunta, que no té resposta, proposa una solució provisional, que és aquesta idea de la quotidianitat i de la casa com a metàfora de la interioritat, de l’espai personal, protegit i íntim, on sempre ens podem refugiar”. I un altre proclama: “Per a mi, el llibre és una reflexió contra el nihilisme i l’existencialisme. L’autor demana positivitzar la vida, trobar-li un sentit o intentar de trobar-lo”. Tot seguit un altre afegeix: “Sí, la gent s’ha allunyat de la filosofia perquè cercava veritats absolutes i abstractes, i trobo que té gràcia que, ara, un filòsof reconegui que els grans principis no serveixen i que cal tornar a la vida de cada dia, a la saviesa de la gent senzilla, de la gent dels pobles de tota la vida”. Llavors un altre exclama: “El mal és que hi ha llocs, països, on aquesta gent porta una vida senzilla i plena però no en són conscients, llavors hi ha el perill de que facin cas de cants de sirena i vulguin canviar la manera com viuen, i si ho fan espatllaran el que tenen i serà un desastre”.
[...]"


















Entrevista a voluntàries de l'associació Mar Endins: "Quan arribem al centre ens rebem tots amb una abraçada, amb aquest gest els estem dient que els acollim, que els estimem, i que tenim ganes de que tirin endavant"





 Conversa amb les voluntàries Montserrat Caus, Susana Núñez i Magda García, i el jove senegalès Abdul Asís, alumne participant a les trobades que organitza l'associació "Mar endins" els dissabtes a la tarda.






 L'associació "Mar endins" de Sant Andreu de la Barca està dedicada a la integració de persones necessitades, la majoria immigrants subsaharians. Amb només 10 voluntaris, l'any 2015 van fer 20 acompanyaments a hospitals i metges, 13 acompanyaments a serveis socials, 27 acompanyaments a advocats, 33 acompanyaments a organismes oficials i 12 a assessors empresarials, també van fer 174 hores de classes d'alfabetització, 1 taller d'electricitat, 1 de cuina i 2 de música, 3 excursions culturals i de coneixement del país, i moltes d'altres activitats.

 Sant Andreu de la Barca té una de les desproporcions més significatives entre autòctons i nouvinguts del conjunt de municipis del Baix Llobregat. De ser un llogarret que l'any 1950 no arribava a les 900 persones avui té una població de més de 27.000 habitants:

Montserrat Caus: "Sant Andreu de la Barca és un poble amb moltíssima immigració -gairebé es pot dir que els autòctons en som l'excepció- i ens cridava l'atenció veure persones soles al carrer, o bé agrupades per alguna caracerística comuna com ara el color de la pell, però gens barrejades amb la gent del poble i això ens feia patir, ens sabia greu, perquè tots vivim a Sant Andreu, tots som ciutadans d'allà ... Aleshores nosaltres ja col·laboràvem amb Caritas i un Nadal, concretament el 27 de desembre del 2009, es va fer un dinar de germanor i va venir molta gent i ens ho vam passar tan bé tots plegats que vam dir que era una llàstima que allò només es fes per Nadal, que aquella experiència s'hauria de repetir més sovint, i així va començar tot. Caritas ens va ajudar a elaborar el projecte, vam rebre l'assessorament del Quico Maños, expert en acompanyament social, de la Laia de Ahumada, fundadora del Centre Obert Heura per a persones sense llar, de la malaguanyada Teresa Losada, del centre Bayt Al-Thaqafa dedicat a la inserció social dels immigrants àrabs, ... i finalment, després de tota aquesta preparació, vam començar la nostra activitat el 9 de setembre de l'any 2010".




[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 1-6-2016]






Entrevista a la periodista Llúcia Oliva, directora del documental "Santuaris de l'antifranquisme: religiosos catalans que van lluitar contra la dictadura"











"Durant molts anys només hem conegut la jerarquia de l'església catòlica que va estar al costat del franquisme, que va donar suport al règim i va estar present a les seves institucions. En canvi, aquesta altra església que va estar al costat del poble, i que va lluitar per recuperar la democràcia i les llibertats és molt menys coneguda i ha quedat amagada. En part perquè aquests capellans i monges van voler expressament treballar des de la humilitat i sense donar-se a conèixer, però sobretot perquè la jerarquia eclesiàstica, i fins i tot el poble de Catalunya, encara no els ha reconegut la tasca que van fer.
"En els darrers vint anys del franquisme aquests religiosos van donar suport i ajut a l'oposició al règim, acollint-la a les seves parròquies de forma clandestina. Això va permetre que aquesta oposició es pogués organitzar i funcionar. Sense ells no s'hagués pogut fundar el sindicat Comissions Obreres, no s'haguessin pogut organitzar l'Assemblea de Catalunya, els partits polítics, les associacions de veïns, ... Fins i tot la Nova Cançó es va poder desenvolupar i va poder actuar gràcies a les parròquies!
"Hem trobat un document del 1966 als National Archives dels Estats Units que explica la situació de l'església catalana en aquella època. Aquest informe diu que hi ha una part de l'església catalana que treballa activament per a que les doctrines del Concili Vaticà II a favor dels drets humans i les llibertats s'apliquin a Catalunya, i que està enfrontada als seus superiors perquè no ho estan fent. Els serveis d'informació dels Estats Units expliquen clarament que hi ha una jerarquia catòlica que dóna suport a la dictadura franquista, però que una bona part de les bases més joves d'aquesta església ha deixat de donar-li suport i s'ha posat al costat del poble. Destaquen que no es tracta de fets puntuals o parròquies aïllades, sinó que hi ha un gran consens amb més de 200 capellans implicats que tenen un ampli suport popular a Barcelona i a Catalunya.
"Aquests religiosos van haver de pagar un preu molt alt pel seu suport als opositors de la dictadura franquista. Cal recordar que el general Franco va construir la primera presó de capellans del món. Era a Zamora i hi van arribar a haver un centenar de capellans reclusos, la majoria bascos. Les monges eren enviades a la presó de dones de La Trinitat, a Barcelona. També hi ha molts casos de multes i arrestos domiciliaris a capellans per haver criticat al règim en els seus sermons.
"Mossèn Joan Soler i Soler [actualment jubilat i adscrit a la Parròquia de Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei] era un d'aquests capellans que creien que s'havien d'aplicar i portar a la pràctica les doctrines del Concili Vaticà II de defensa dels drets humans, de la llibertat política i d'estar al costat del poble. És un mossèn molt estimat a tots els llocs on ha estat: Poblenou, Terrassa, Molins de Rei, ... L'any 1975 gent de la seva parròquia va ser acusada d'acollir uns militants d'ETA. En aquella època per un fet com aquest et podien condemnar a mort sense judici, o sense un judici just. Mossèn Soler no hi estava implicat però per no delatar ningú en va assumir tota la resposabilitat. Llavors va ser detingut, incomunicat a la presó Model, i finalment condemnat a una pena de reclusió al convent de Sant Felip Neri fins que va morir Franco i el van deixar en llibertat. Cal tenir en compte que ETA durant el franquisme era vista com uns joves que lluitaven per la llibertat.
"Durant la guerra civil a la reraguarda del front republicà hi va haver una repressió brutal contra capellans i monges amb afusellaments, assassinats i crema d’esglésies. Si bé la victòria de Franco va suposar per a ells el final de les persecucions i un alliberament, de seguida molts es van adonar de que el nou règim també era repressor i violent, sense justícia ni respecte per la dignitat de les persones, i sobretot contrari a la llengua i a la cultura catalanes. Això farà que una bona part dels joves que es fan capellans i monges acabada la guerra es posicionin en contra de la dictadura, i que l'oposició al franquisme dins l'església comenci a Catalunya i al País Basc molt abans que a la resta de l'Estat."

"Hi havia capellans i monges que es van fer comunistes, del PSUC, i van lluitar colze a colze amb militants ateus per la democràcia i les llibertats de Catalunya. Això va fer que durant la Transició aquests partits polítics d'esquerra no pequessin de fanatisme anticlerical, i que al mateix temps no calgués crear sindicats confessionals com es va fer a d'altres països.
"Degut a l'edat avançada dels testimonis era molt urgent fer aquest documental. De fet, alguns religiosos que havíem d'entrevistar van morir abans de que ho poguéssim fer i han marxat sense poder-nos explicar la seva història. Com a realitzadors el que volem és que tota aquesta gent que va estar implicada en aquest moviment democràtic ho expliqui, i que les futures generacions puguin conèixer aquests fets directament dels seus protagonistes.
"Trobo que no s'ha reivindicat ni s'ha estudiat prou la feina d'aquests religiosos que, ves per on, deien als 60 i 70 el que ara diu el Papa Francesc. De fet, aquests capellans i monges van fer als barris i a les fàbriques de Catalunya una mena de teologia de l'alliberament "avant la lettre", molt abans que els teòlegs dels anys 80 de l'Amèrica llatina."



[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 18-5-2016]




Entrevista a la fotògrafa molinenca Espe Pons: “Si no connectes amb els problemes i les il·lusions de la gent és molt difícil fer-los bones fotografies”


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 520, març 2016, pàg. 8-9






"Des de fa sis anys faig, per a la Marató de TV3, les fotografies dels testimonis de les malalties per a les quals cada any es recapten fons. És una feina delicada, perquè no pots arribar i començar a fer-los fotografies a tort i a dret. Abans de treure la càmera sempre converso amb les persones per conèixer-les. Si no ho faig així, no puc connectar amb els seus problemes i les seves il·lusions, i sense aquesta connexió és molt difícil fer-los bones fotografies. Aquests reportatges es publiquen a la revista Món Marató, de la Fundació La Marató de TV3." 

"Catalunya i Espanya estan molt aturats pel que fa a museus i espais on poder difondre l’obra. D’altra banda, el gran públic no té l’hàbit de comprar obra pròpia d’artistes, encara que elspreus siguin de 100 o 200 euros, quantitats que la gent sí que veu normal de gastar-se en mòbils. La venda d’art està associada a persones amb alt poder adquisitiu i així és molt difícil que hi hagi un mercat prou gran on els artistes puguin créixer."

"Haver estat seleccionada per al festival PhotoEspaña de Madrid, el festival més important de fotografia que hi ha a l’Estat, i haver-hi pogut exposar durant dos anys seguits [...] no va ser fruit de l’atzar; va ser el resultat d’agafar la maleta anys abans, viatjar a Madrid i començar a trucar portes i visitar galeries i més galeries per ensenyar-los la meva obra i donar-me a conèixer. Fer-se un lloc en el món de l’art és molt difícil." 

"[Per algú que vulgui seguir el camí de la fotografia] els únics dos requisits són que t’apassioni el que fas i que siguis molt perseverant. Si jo no hagués estat així, a dia d’avui no tindria el meu propi negoci. D’altra banda, és molt temptador queixar-se que no hi ha clients i abandonar. Per això s’ha de tenir molt clar que bellugar-se i buscar nous encàrrecs també forma part de la feina."




Autoretrat de la fotògrafa molinenca Espe Pons




Fotografia d'interiorisme d'hotel (Espe Pons, 2014)




Assistents a l'exposició "In a yellow wood" el passat mes de juny de 2015 a Xangai




Dues visitants de la galeria Qilu Art Space de Xangai amb el catàleg de l'exposició d'Espe Pons a la mà




Del 20 al 30 de juny de 2015 Espe Pons va exposar a Xangai amb el pintor lleidatà Jordi Jové








Joan Andreu Parra, responsable de comunicació del moviment ACO: "Amb la nova revista "Sal i llum" volem bastir ponts amb la resta d'organitzacions i moviments socials"


  Ara just fa un any va sortir el primer número de la revista "Sal i llum". Una publicació del moviment Acció Catòlica Obrera (ACO) que informa sobre temes vinculats amb el món del treball, els moviments socials i l'Església, i que es distribueix entre la militància, simpatitzants i subscriptors. 






Portada del primer número de la revista "Sal i llum" (primavera 2015)





Portada del segon número de la revista "Sal i llum" (tardor 2015)





[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 4-5-2016]






Entrevista a Miquel Abel, del taller d'imatgeria Diart d'Olot: "Ens esforcem en donar el màxim realisme a les nostres talles i escultures perquè sabem que els nostres clients tenen un gran sentiment envers elles"


 El diumenge 14 de febrer de 2016 es va inaugurar la nova imatge de sant Joan apòstol, a la capella del Sant Crist de la parròquia de Sant Miquel de Molins de Rei. La talla és de fusta massissa, pesa 90 quilos, mesura 1'60 metres i ha estat elaborada al taller d'imatgeria religiosa Diart d'Olot.




  Aquesta imatge completa el retaule format per dues altres imatges: la del Jesús Crucificat, que data del 1939; i la Mare de Déu Dolorosa, talla de Joan Cardellà del 1943. Aquestes dues imatges, les més antigues de l'església, es van fer durant els anys de la immediata postguerra, després d'haver-se destruït l'església antiga i quan s'utilitzava com a centre de culte provisional la sala d'actes de la Joventut Catòlica. Un cop inaugurada la nova església, aquelles dues imatges es van traslladar al seu emplaçament actual, en un retaule que preveia una altra imatge al peu de la creu. Es tracta de la imatge de sant Joan, el més jove dels dotze apòstols, que segons l'evangeli es trobava al peu de la creu juntament amb Maria en el moment de la crucifixió. Ara finalment aquesta escena es reprodueix de forma completa gràcies a la donació feta per la feligresa Sra. Ruth Domingo Cendra.



[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 20-4-2016]




Entrevista a Miquel Àngel Jiménez, coordinador a la presó de Can Brians 1 del Secretariat de Pastoral Penitenciària del bisbat de Sant Feliu de Llobregat

"Per la meva experiència, a la presó hi ha sobretot les persones dels estrats més baixos de la nostra societat, persones que en la seva vida han patit  mancances, ja fossin materials o afectives, i que per circumstàncies diverses han anat a parar allà." 

"Que la justícia és igual per a tothom? Fins a cert punt. La gent que té poder, el té allà on sigui, i allà on vagi. Fins i tot si arriben a entrar a la presó, no es barregen amb els altres, hi ha un lloc especial per a ells."

"Jo sé de persones que només poden destinar 24 euros mensuals a la multa que el jutge els hi ha imposat. I estem parlant de multes de 2.000 o 2.500 euros. Feu números vosaltres mateixos. Per ser pobres es passaran 6 o 8 anys a la presó, mentre que si tinguessin els 2.500 euros pagarien i sortirien ara mateix. Entre el poc que poden treballar a la presó, el poc que guanyen, que han d'enviar diners a la família, ..."

"La nostra societat té un índex de criminalitat molt baix i per contra som un dels llocs del món amb una de les taxes més grans de població reclusa. Tot ho volem castigar amb la presó, "qui la fa la paga" diem, sembla que encara siguem a l'època de la llei del Talió, "ull per ull, dent per dent" ... En canvi, si la persona que ha delinquit no és un perill públic, posar-la en una presó l'espatllarà més que cap altra cosa. El reclús es queda sense feina, no pot continuar pagant la hipoteca, trenca amb la família, ... Seria més profitós que la pena fos fer treballs per la comunitat aplicant el concepte de la justícia restaurativa, on el delinqüent ha de treballar per rescabalar el dany que ha fet a la víctima. Però trobo que els jutges encara no hi posen prou interès."






M.A. Jiménez en la xerrada "L’experiència de la pastoral a la presó"
(Sales parroquials de Molins de Rei, 3-3-2016)




[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 2-3-2016]





L'infermera molinenca Anna Augé acaba de fer una estada de cooperació en un hospital rural de l'Índia

 El petit hospital de Juanga és l'únic servei mèdic del que disposen el milió de persones que viuen a vint-i-dues comunitats rurals del districte de Cuttak, a l'estat indi d'Odisha. Construït l'any 1997 per la ONG nord-americana CITTA, hi treballen dos metges, un tècnic en cures, i vuit infermeres en torns de matí, tarda i nit. A part, periòdicament hi visiten dos ginecòlegs, dos cirurgians, i un odontòleg. Ens cas de complicacions ja no es troba cap altre hospital fins a la ciutat de Bhubaneswar, la capital de l'estat, i per arribar-hi cal fer un viatge de tres hores per una pista de terra d'un sol carril. L'associació Pont solidari al món és el partner a Catalunya de la ONG nord-americana CITTA.


 "A la tornada em va costar un parell de dies adaptar-me al ritme de vida que portem aquí. Trobo que vivim estressats, fins i tot si un dia no tenim res per fer ens estressem perquè no tenim res programat i ens hem de quedar a casa. Allà no hi havia res, només tranquil·litat, arrossars immensos, cels plens d'estrelles, i temps per llegir, per pensar, o per no fer res."




[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 3-2-2016]























[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 3-2-2016]










Teresa Canals, mestra jubilada voluntària en el taller d’alfabetització per a dones immigrants a Molins de Rei: "L’alfabetització d’aquest col·lectiu hauria de ser una prioritat de l’Administració i no dependre de voluntaris"

 Pilar Goula, Teresa Canals i Júlia Abós són tres mestres jubilades voluntàries en el programa d’alfabetització per a dones immigrants a Molins de Rei. Organitzat pel Servei de Català de Molins de Rei i la Regidoria de Nova Ciutadania de l’Ajuntament, aquest curs 2014-2015 han atès 17 persones. El passat 17 de juny de 2015, la Teresa i la Pilar van ser entrevistades per l'Àngel Beumala al programa Obrint camins, de Ràdio Molins de Rei. Per l'interès que va tenir l'entrevista, la revista El Llaç en va publicar la transcripció en el seu número de juliol-agost de 2015.