Josep Martínez Urgellès: "Gairebé tots els rellotges de campanar de tots els pobles eren pagats pels ajuntaments, per això en la destrucció de l'església a l'inici de la guerra civil, el rellotge el van salvar, perquè era de propietat municipal"

 Entrevista al rellotger Josep Martínez Urgellès sobre la restauració que acaba de fer del rellotge que hi havia al campanar de l’antiga església de Molins de Rei, la que fou inaugurada el 1870 i enderrocada els primers dies de la guerra civil. Aquest mateix rellotge posteriorment es va instal·lar a l'església actual (inaugurada l'any 1945) i és el que ens ha marcat les hores fins l’any 1994, que és quan es va canviar pel rellotge electrònic que hi ha ara.






Josep Martínez Urgellès, rellotger de professió, actualment jubilat



[Fragment del programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 23-7-2014]



A Marcel Beumala i Raventós, en homenatge





Programa "OBRINT CAMINS", del 2 de juliol de 2014 (Ràdio Molins de Rei)

 Aquest és l’homenatge radiofònic que li vaig fer al meu germà Marcel en el programa "Obrint Camins", de Ràdio Molins de Rei, el dia 2 de juliol de 2014. Marcel Beumala i Raventós va morir a l’edat de 42 anys, el divendres 13 de juny de 2014.





 Aprofitant que el 10 de juny es va celebrar l'aniversari de la mort de Jacint Verdaguer, vaig fer un paral·lelisme entre el tràgic final del poeta i el del nostre Marcel. En el programa vam escoltar i comentar el poemari de mossèn Cinto titulat "Al Cel" (1903), musicat i cantat per Roger Mas en el seu disc "Les cançons tel·lúriques" (2008). El Marcel també va viure un calvari el darrer any de la seva vida, i segur que estaria d'acord amb molts d’aquests versos de Verdaguer.

 La Carme Gomà, en la seva reflexió setmanal, també va adreçar una pregària al Marcel. I casualitats de la vida, a l'espai de l'evangeli, tocava llegir un text molt apropiat, aquell en que Jesús diu: "Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera".


 A continuació segueix la transcripció del fragment principal del programa :

[...]  El passat dia 10 de juny de 2014 es va celebrar per tercera vegada a tot Catalunya un acte cultural per recordar mossèn Cinto Verdaguer, que va morir en tal data de 1902. A les set de la tarda van repicar les campanes a molts indrets de Catalunya, i també ho van fer les de la nostra parròquia de Sant Miquel. Al peu del campanar, a tres quarts de set de la tarda, el cor parroquial va interpretar diversos poemes i cants amb lletra de Jacint Verdaguer, com ara el Virolai o el nostre Himne a Sant Miquel.

 Jacint Verdaguer va morir a l’edat de 57 anys i s’ha de dir que els darrers anys de la seva vida van ser un autèntic martiri. Acusat de desequilibrat mental, el maig del 1893 va ser reclòs pels bisbes de Barcelona i de Vic al santuari de la Gleva durant dos anys, d’on s’escapà per anar a viure a casa d’una família humil de Barcelona. El mes de juny de 1895 va publicar un comunicat a la premsa de Barcelona en què es declarava víctima d'una persecució injusta. Llavors, el bisbe Morgades, de Vic, li va prohibir celebrar missa i exercir de capellà. Jacint Verdaguer va respondre a la prohibició amb un seguit d'articles periodístics "en defensa pròpia", que van tenir un gran impacte mediàtic.

 L'enfrontament de mossèn Cinto contra el seu bisbe, contra el poderós marquès de Comillas, i d’altres personatges de l’època, va adquirir una dimensió social que va transcendir el marc estrictament eclesiàstic. L'escàndol va ser clamorós. Finalment, gràcies a diversos mitjancers, el bisbe li va deixar dir missa i va ser adscrit a l'església de Betlem, de Barcelona, on va ser autoritzat a viure de les almoines que li deixava la gent. Víctima de la tuberculosi, i després d'una llarga malaltia, fou traslladat per l’alcalde republicà de Sarrià, en Ramon Miralles, a la finca que la família d’aquest tenia a Vallvidrera, anomenada Vil·la Joana. Jacint Verdaguer va morir en aquesta casa el dia 10 de juny de 1902. L’Ajuntament de Barcelona va comprar-la l’any 1925 i avui és un museu dedicat al poeta que es pot visitar.

 Arran de tot aquest final tan tràgic, Jacint Verdaguer de seguida va esdevenir per a les classes populars catalanes un símbol de la lluita dels pobres contra els poderosos. I també un símbol de la vivència lliure i autònoma de Déu, en contra dels preceptes i les imposicions de la jerarquia eclesiàstica.

 Un cop mort mossèn Cinto van aparèixer diverses obres literàries seves que no es coneixien. Una d’elles és el poemari titulat “Al Cel”, publicat per primer cop l’any 1903, un any després de la seva mort. En aquest poemari Verdaguer parla de les espines de la vida terrenal que li ha tocat viure, i anhela amb serenor i esperança marxar d’aquest món, ple de mentida i maldat, per poder descansar “al cel”.

 Tots els poemes donen voltes a la mateixa idea. Verdaguer està cansat i decebut de la vida, ho està passant molt malament i desitja morir-se, per deixar de patir. I és que per Verdaguer, el lloc natural de l’ànima és el paradís. I quan vivim a la terra, la nostra ànima és com si l’haguessin desterrat i li haguessin obligat a viure un captiveri. És el que ell anomena “el desterro de l’ànima”.

 A la monografia d’avui, doncs, recordarem Jacint Verdaguer en aquesta faceta seva existencialista. Us aniré llegint els poemes i a continuació escoltarem la versió cantadada d’en Roger Mas. Aquest cantautor solsoní els va musicar l’any 2008 en el seu disc titulat “Les cançons tel·lúriques”.

 Si em permeteu, aquest també és l’homenatge radiofònic que faig al meu germà, Marcel Beumala Raventós, mort a a l’edat de 42 anys el passat divendres 13 de juny de 2014. El Marcel també va viure un calvari el darrer any de la seva vida, i segur que firmaria molts d’aquests versos de Jacint Verdaguer.

I. El primer poema musicat que escoltarem es titula “Preludi”, i explica la història d’una persona que s’adorm i somia que és una abella que vola entre les flors del paradís. A mi m’agrada imaginar-me el mossèn Cinto excursionista, amb la seva sotana i el seu paraigües, caminant per la muntanya, i que decideix fer una becaina a l’ombra d’un arbre. Veureu que, quan en el somni l’abella és a punt de tastar la mel del paradís, Verdaguer es desperta i es troba endormiscat al mig bosc. Llavors se n’adona que tot ha estat un somni, i que en comptes de la mel del paradís, el que té a la mà és un poema sobre el que acaba de somiar.

II. El següent poema que escoltarem en aquest homenatge a Verdaguer i al Marcel es titula “Voleu que vos la cante?”. Aquesta peça expressa la idea de que quan més patim en aquest món més fruits obtindrem quan arribem al paradís. És una cançó optimista que ajuda a transcendir. A treure ferro a les misèries que ens toca viure, i a pensar que en aquesta vida hi estem de pas. Hi venim sense res, i en marxarem sense res. O sigui que, no ens angoixem, estiguem tranquils i fem el que puguem.

III. El poema que escoltarem ara és per mi el més bonic dels que Roger Mas ha musicat de Jacint Verdaguer. Veureu que el poeta fa servir la metàfora d’una tempesta marítima per explicar el seu pas agitat per la vida. Ell n’esta tip i cansat de navegar per aquest món, ple de mentida i maldat. Desitja marxar-ne, i anar a un altre mar on no hagi de remar entre tempestes i esculls. Un altre mar on pugui navegar a vela, reposadament. S’ha de reconèixer que el contrast de la imatge del mar en calma, amb la del mar en tempesta, té una gran força. De segur que el meu germà Marcel firmaria aquests versos del poema que fan així: 
“Ja hi he navegat prou per les mars de la terra, per golfus de neguit i onades de tristesa. Barqueta mia anem, anem-nos-en barca meva, cap a la mar del cel, avui que està serena. A la mar d’aquí taurons hi ha i balenes, a la mar del cel blanquísimes nimfes. Aquí navego a rem, al cel ho faré a vela, sense témer els esculls, sense por de la tempesta.”

IV. El següent poema es titula “Caminant” i mossèn Cinto comença parlant-nos en primera persona. Ens diu literalment que ja fa 50 anys que volta per aquest món i que ja n’està cansat. Aquest cop la metàfora poètica que fa servir és la del mite egipci del déu Ra, o del mite grec de Caront. Segons aquests mites clàssics, quan morim un barquer s’encarrega de transportar la nostra ànima cap al regne dels morts. Per això veureu que, a la segona meitat del poema, Verdaguer es dirigeix a aquest barquer, que ell feminitza com a barquera, i li demana si us plau que no trigui a endur-se’l cap a l’altra riba.

V. I per acabar aquest homenatge a Verdaguer i al Marcel, escoltarem el poema “Plus ultra”. Un autèntic cant a la grandesa del cosmos, i per contrast, a la petitesa de la condició humana. En aquest poema Jacint Verdaguer dialoga amb una estrella, que li fa veure la petitesa dels homes i les dones en la immensitat de l’univers. Un enfocament de la vida que ens ajuda a relativitzar els nostres problemes, a no creure’ns que som el centre del món, i una vegada més, una invitació a treure ferro a les coses del dia dia que ens aclaparen. Una invitació a agafar distància, a preguntar-nos més sovint, quan tenim un contratemps, “què significa aquest problema que tinc en la immensitat de l’univers?”. Si feu això ja veureu com el suposat “problema” es desinfla i ja no té importància.  [...]