Xavier Artigas: "Superar els prejudicis no és cosa d'un dia"

 Casat, amb dues filles, i de professió comptable, Xavier Artigas Manetas és diaca permanent adscrit a la Parròquia de Sant Pere de Gavà. Recentment ha estat nomenat delegat d’ecumenisme i de relacions interreligioses del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat.



Entrevista a Pilar Mas Muntaner, delegada a Molins de Rei de l'Associació Familiars Alzheimer del Baix Llobregat


 L’OMS va declarar el 21 de setembre de cada any com el Dia mundial de l'Alzheimer. A Molins de Rei, el 19 de setembre de 2014 l'Associació Familiars Alzheimer del Baix Llobregat va establir punts informatius amb el lema "Una vida sense memòria és com un jardí sense flors", i el 22 d'octubre va organitzar un cinefòrum al centre cívic de la Federació Obrera, amb la projecció de la pel·lícula “Un amigo para frank”. En parlem amb Pilar Mas Muntaner, membre de la delegació de Molins de Rei d'aquesta associació.









[Fragment del programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 12-11-2014]



Justí Roca Buron, conductor de la "narcosala" mòbil de la Zona Franca: "Avui els joves consumeixen drogues en el temps d'oci nocturn dels caps de setmana i els sembla que si en prenen una mica no passa res"

 Entrevista a Justí Roca Buron, conductor de la unitat mòbil de la Zona Franca. Es tracta de la única "narcosala" mòbil que hi ha a Barcelona. Un vehicle dotat d'un espai de venipunció assistida que ofereix serveis d'atenció sanitària i psicosocial a persones amb addicció a la droga. Un equipament de l'Agència de Salut Pública de Barcelona gestionat per l'Associació Benestar i Desenvolupament (ABD).









[Fragment del programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 8-10-2014]




Josep Martínez Urgellès: "Gairebé tots els rellotges de campanar de tots els pobles eren pagats pels ajuntaments, per això en la destrucció de l'església a l'inici de la guerra civil, el rellotge el van salvar, perquè era de propietat municipal"

 Entrevista al rellotger Josep Martínez Urgellès sobre la restauració que acaba de fer del rellotge que hi havia al campanar de l’antiga església de Molins de Rei, la que fou inaugurada el 1870 i enderrocada els primers dies de la guerra civil. Aquest mateix rellotge posteriorment es va instal·lar a l'església actual (inaugurada l'any 1945) i és el que ens ha marcat les hores fins l’any 1994, que és quan es va canviar pel rellotge electrònic que hi ha ara.






Josep Martínez Urgellès, rellotger de professió, actualment jubilat



[Fragment del programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 23-7-2014]



A Marcel Beumala i Raventós, en homenatge





Programa "OBRINT CAMINS", del 2 de juliol de 2014 (Ràdio Molins de Rei)

 Aquest és l’homenatge radiofònic que li vaig fer al meu germà Marcel en el programa "Obrint Camins", de Ràdio Molins de Rei, el dia 2 de juliol de 2014. Marcel Beumala i Raventós va morir a l’edat de 42 anys, el divendres 13 de juny de 2014.





 Aprofitant que el 10 de juny es va celebrar l'aniversari de la mort de Jacint Verdaguer, vaig fer un paral·lelisme entre el tràgic final del poeta i el del nostre Marcel. En el programa vam escoltar i comentar el poemari de mossèn Cinto titulat "Al Cel" (1903), musicat i cantat per Roger Mas en el seu disc "Les cançons tel·lúriques" (2008). El Marcel també va viure un calvari el darrer any de la seva vida, i segur que estaria d'acord amb molts d’aquests versos de Verdaguer.

 La Carme Gomà, en la seva reflexió setmanal, també va adreçar una pregària al Marcel. I casualitats de la vida, a l'espai de l'evangeli, tocava llegir un text molt apropiat, aquell en que Jesús diu: "Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera".


 A continuació segueix la transcripció del fragment principal del programa :

[...]  El passat dia 10 de juny de 2014 es va celebrar per tercera vegada a tot Catalunya un acte cultural per recordar mossèn Cinto Verdaguer, que va morir en tal data de 1902. A les set de la tarda van repicar les campanes a molts indrets de Catalunya, i també ho van fer les de la nostra parròquia de Sant Miquel. Al peu del campanar, a tres quarts de set de la tarda, el cor parroquial va interpretar diversos poemes i cants amb lletra de Jacint Verdaguer, com ara el Virolai o el nostre Himne a Sant Miquel.

 Jacint Verdaguer va morir a l’edat de 57 anys i s’ha de dir que els darrers anys de la seva vida van ser un autèntic martiri. Acusat de desequilibrat mental, el maig del 1893 va ser reclòs pels bisbes de Barcelona i de Vic al santuari de la Gleva durant dos anys, d’on s’escapà per anar a viure a casa d’una família humil de Barcelona. El mes de juny de 1895 va publicar un comunicat a la premsa de Barcelona en què es declarava víctima d'una persecució injusta. Llavors, el bisbe Morgades, de Vic, li va prohibir celebrar missa i exercir de capellà. Jacint Verdaguer va respondre a la prohibició amb un seguit d'articles periodístics "en defensa pròpia", que van tenir un gran impacte mediàtic.

 L'enfrontament de mossèn Cinto contra el seu bisbe, contra el poderós marquès de Comillas, i d’altres personatges de l’època, va adquirir una dimensió social que va transcendir el marc estrictament eclesiàstic. L'escàndol va ser clamorós. Finalment, gràcies a diversos mitjancers, el bisbe li va deixar dir missa i va ser adscrit a l'església de Betlem, de Barcelona, on va ser autoritzat a viure de les almoines que li deixava la gent. Víctima de la tuberculosi, i després d'una llarga malaltia, fou traslladat per l’alcalde republicà de Sarrià, en Ramon Miralles, a la finca que la família d’aquest tenia a Vallvidrera, anomenada Vil·la Joana. Jacint Verdaguer va morir en aquesta casa el dia 10 de juny de 1902. L’Ajuntament de Barcelona va comprar-la l’any 1925 i avui és un museu dedicat al poeta que es pot visitar.

 Arran de tot aquest final tan tràgic, Jacint Verdaguer de seguida va esdevenir per a les classes populars catalanes un símbol de la lluita dels pobres contra els poderosos. I també un símbol de la vivència lliure i autònoma de Déu, en contra dels preceptes i les imposicions de la jerarquia eclesiàstica.

 Un cop mort mossèn Cinto van aparèixer diverses obres literàries seves que no es coneixien. Una d’elles és el poemari titulat “Al Cel”, publicat per primer cop l’any 1903, un any després de la seva mort. En aquest poemari Verdaguer parla de les espines de la vida terrenal que li ha tocat viure, i anhela amb serenor i esperança marxar d’aquest món, ple de mentida i maldat, per poder descansar “al cel”.

 Tots els poemes donen voltes a la mateixa idea. Verdaguer està cansat i decebut de la vida, ho està passant molt malament i desitja morir-se, per deixar de patir. I és que per Verdaguer, el lloc natural de l’ànima és el paradís. I quan vivim a la terra, la nostra ànima és com si l’haguessin desterrat i li haguessin obligat a viure un captiveri. És el que ell anomena “el desterro de l’ànima”.

 A la monografia d’avui, doncs, recordarem Jacint Verdaguer en aquesta faceta seva existencialista. Us aniré llegint els poemes i a continuació escoltarem la versió cantadada d’en Roger Mas. Aquest cantautor solsoní els va musicar l’any 2008 en el seu disc titulat “Les cançons tel·lúriques”.

 Si em permeteu, aquest també és l’homenatge radiofònic que faig al meu germà, Marcel Beumala Raventós, mort a a l’edat de 42 anys el passat divendres 13 de juny de 2014. El Marcel també va viure un calvari el darrer any de la seva vida, i segur que firmaria molts d’aquests versos de Jacint Verdaguer.

I. El primer poema musicat que escoltarem es titula “Preludi”, i explica la història d’una persona que s’adorm i somia que és una abella que vola entre les flors del paradís. A mi m’agrada imaginar-me el mossèn Cinto excursionista, amb la seva sotana i el seu paraigües, caminant per la muntanya, i que decideix fer una becaina a l’ombra d’un arbre. Veureu que, quan en el somni l’abella és a punt de tastar la mel del paradís, Verdaguer es desperta i es troba endormiscat al mig bosc. Llavors se n’adona que tot ha estat un somni, i que en comptes de la mel del paradís, el que té a la mà és un poema sobre el que acaba de somiar.

II. El següent poema que escoltarem en aquest homenatge a Verdaguer i al Marcel es titula “Voleu que vos la cante?”. Aquesta peça expressa la idea de que quan més patim en aquest món més fruits obtindrem quan arribem al paradís. És una cançó optimista que ajuda a transcendir. A treure ferro a les misèries que ens toca viure, i a pensar que en aquesta vida hi estem de pas. Hi venim sense res, i en marxarem sense res. O sigui que, no ens angoixem, estiguem tranquils i fem el que puguem.

III. El poema que escoltarem ara és per mi el més bonic dels que Roger Mas ha musicat de Jacint Verdaguer. Veureu que el poeta fa servir la metàfora d’una tempesta marítima per explicar el seu pas agitat per la vida. Ell n’esta tip i cansat de navegar per aquest món, ple de mentida i maldat. Desitja marxar-ne, i anar a un altre mar on no hagi de remar entre tempestes i esculls. Un altre mar on pugui navegar a vela, reposadament. S’ha de reconèixer que el contrast de la imatge del mar en calma, amb la del mar en tempesta, té una gran força. De segur que el meu germà Marcel firmaria aquests versos del poema que fan així: 
“Ja hi he navegat prou per les mars de la terra, per golfus de neguit i onades de tristesa. Barqueta mia anem, anem-nos-en barca meva, cap a la mar del cel, avui que està serena. A la mar d’aquí taurons hi ha i balenes, a la mar del cel blanquísimes nimfes. Aquí navego a rem, al cel ho faré a vela, sense témer els esculls, sense por de la tempesta.”

IV. El següent poema es titula “Caminant” i mossèn Cinto comença parlant-nos en primera persona. Ens diu literalment que ja fa 50 anys que volta per aquest món i que ja n’està cansat. Aquest cop la metàfora poètica que fa servir és la del mite egipci del déu Ra, o del mite grec de Caront. Segons aquests mites clàssics, quan morim un barquer s’encarrega de transportar la nostra ànima cap al regne dels morts. Per això veureu que, a la segona meitat del poema, Verdaguer es dirigeix a aquest barquer, que ell feminitza com a barquera, i li demana si us plau que no trigui a endur-se’l cap a l’altra riba.

V. I per acabar aquest homenatge a Verdaguer i al Marcel, escoltarem el poema “Plus ultra”. Un autèntic cant a la grandesa del cosmos, i per contrast, a la petitesa de la condició humana. En aquest poema Jacint Verdaguer dialoga amb una estrella, que li fa veure la petitesa dels homes i les dones en la immensitat de l’univers. Un enfocament de la vida que ens ajuda a relativitzar els nostres problemes, a no creure’ns que som el centre del món, i una vegada més, una invitació a treure ferro a les coses del dia dia que ens aclaparen. Una invitació a agafar distància, a preguntar-nos més sovint, quan tenim un contratemps, “què significa aquest problema que tinc en la immensitat de l’univers?”. Si feu això ja veureu com el suposat “problema” es desinfla i ja no té importància.  [...]



Victorina Villar, membre de la PAH de Molins de Rei (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca): "La idiosincràsia d'un poble petit com Molins fa que els desnonaments passin inadvertits, els afectats tenen vergonya i sentiment de culpa"

Victorina Villar va néixer a Salamanca, té 52 anys i és llicenciada en filologia francesa. Fa 17 anys que viu a Catalunya, els 5 darrers a Molins de Rei. És mebre de la PAH de la vila des de la seva fundació el 27 d'abril del 2013. Actualment es troba a l'atur.

[...] "Tenim per objectiu informar i donar suport a les persones que no poden fer front a la hipoteca, i en última instància, evitar els desnonaments. Es calcula que des del 2008 fins avui hi hagut 500.000 desnonaments a tot l'Estat. Les 200 PAH que hi ha repartides per tota la geografia espanyola amb prou feines n'hem pogut aturar mil."

"A Molins de Rei, només l'any 2012 hi va haver 23 desnonaments, la majoria de persones que no podien pagar el lloguer. Passar per un procés com aquest en un poble petit com el nostre et fa passar vergonya i et fa sentir culpable. De fet, aquest sentiment de culpabilitat és el que més notem. Les persones afectades que atenem ens diuen: "vam firmar coses que no podíem pagar". I jo els contesto: "però és que en aquell moment sí que ho podies pagar, tenies tot el dret a subscriure una hipoteca!". Érem dins la "bombolla", tothom treballava, tothom tenia diners, i quan algú des dels mitjans de comunicació els retreu que haguessin hagut d'anar de lloguer és que no recorda que llavors els lloguers eren tan cars com fer una hipoteca. En aquell moment tothom feia el mateix raonament: "pel mateix preu d'un lloguer pago una hipoteca i el pis acabarà essent meu". En esclatar la "bombolla" tot se'n va anar en orris. La crisi d'una manera o una altra ens ha afectat a tots, uns perdent la feina i en el pitjor dels casos, com els ha passat a ells, perdent la vivenda i tenint un deute amb el banc de per vida. I és ara, quan vénen a informar-se a la PAH, que se n'adonen que van signar unes hipoteques fraudulentes fruit de l'especulació immobiliària, amb unes clausules abusives com ara la clàusula sòl. I és que una de les coses més importants que fem a la PAH és informar. Que ningú que m'estigui escoltant i tingui problemes per pagar la hipoteca no faci cap gestió ni signi res amb el banc sense abans informar-se a la PAH o en un altre lloc on coneguin tots aquests processos."

"Actualment, les accions de denúncia que hem fet a sucursals de la vila han estat per reclamar una solució per a molinencs que es troben a la meitat del procés, i que encara no han arribat a l'extrem de l'execució hipotecària, un moment que no volem que arribi mai. Com a col·lectiu la nostra filosofia està basada en la desobediència civil activa i pacífica. El 12 de febrer de 2013 el Congrés dels Diputats va acceptar a tràmit la nostra ILP, avalada per un milió i mig de signatures. Aquesta ILP demanava que es legislés per prohibir els desnonaments, per acceptar la "dació en pagament" - que amb el retorn del pis al banc el deute quedi saldat -, i per oferir l'alternativa del "lloguer social" a les persones afectades. Això darrer significa que el preu del lloguer de la vivenda no sigui mai superior al 30% dels ingressos de les persones que l'habiten. Res de tot això es va aprovar. L'argument va ser que si això s'implementava es destarotaria el sistema financer. I jo entenc que els bancs siguin negocis que hagin de tenir beneficis, però em pregunto, n'han de tenir tants?". [...]  











[Fragment del programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 4-6-2014]




Daniel Juliá Galván, director gerent de REIR (Recursos Educatius per la Infància en Risc): "Amb la crisi hi ha pares que no mengen per a que els seus fills puguin menjar"

 REIR es va fundar l'any 2007 amb dos professionals del treball social i dos voluntaris. Avui són 52 professionals i un grup de dotze voluntaris que gestionen dos centres residencials d'acció educativa amb menors tutelats per la Generalitat (22 infants), i diversos centres cívics, centres oberts i espais infantils. També ofereixen serveis socials a l'escola primària amb reforç escolar, suport psicològic i logopèdic. El gruix de la seva feina és en catorze municipis del Vallès Oriental i Osona, tot i que també tenen presència en dos municipis del Barcelonès, i projectes puntuals al Maresme i a Andalusia.

 Avui recapten fons urgentment per a beques escolars, tan per menjador com per material i llibres de text. Han constatat que si no fos pel menjador de les escoles molts infants no farien tots els àpats de la setmana.









[Fragment del programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 21-5-2014]



Bartomeu Martí Parellada: "Santa Creu d'Olorda és Molins de Rei"

 Entrevista a Bartomeu Martí, membre de la plataforma "Santa creu és Molins de Rei". Arran de la propera revisió de límits termenals, aquest col·lectiu reclama que l'enclavament on es troben l'església de Santa Creu d'Olorda, i l'esplanada del seu davant, pertanyin al terme municipal de Molins de Rei, i no al de Barcelona com succeeix ara. Inexplicablement, el terme molinenc acaba just a pocs metres de la paret del darrere de l'església. Raons històriques, afectives i de proximitat, justifiquen que es rectifiqui aquesta incoherència.
Més informació: https://sites.google.com/site/santacreuesmolinsderei/









[Fragment del programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 30-4-2014]



Emilia Ramos i Beatriz Martos primeres classificades a la XVI Copa Catalana de Caminades de Resistència. En la classificació per clubs el CEM acaba en onzena posició.

Per Àngel Beumala
Facebook CEM - Centre Excursionista Molins de Rei, 30-4-2014

https://www.facebook.com/Centre.Excursionista.Molins.de.Rei/posts/703283819729182














Des del traç de la ploma : exposició de dibuixos de Joan Amat i Fisa (1913-1999)

 Del 23 de desembre de 2013 al 2 de febrer de 2014 es va poder veure a la sala d’exposicions del Museu Municipal de Molins de Rei una mostra de dibuixos de Joan Amat i Fisa. Aquesta exposició pòstuma ha estat organitzada per l’Associació Obrera de Molins de Rei i el Museu Municipal de Molins de Rei, amb la col·laboració dels Amics del Museu i la Fira de la Candelera. El principal impulsor del projecte ha estat Josep Raventós i Cartró, admirador del dibuixant i col·leccionista de fotografies antigues de la vila.




[Fragment del programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 9-4-2014]



 Joan Amat i Fisa (1913-1999) fou un dibuixant, humorista gràfic i fotògraf molinenc. Va estudiar al Col·legi Sant Miquel de Molins de Rei i segons explicava ell mateix, la seva afecció al dibuix va començar quan va fer a la pisarra la caricatura del pare superior. Era fill d'un decorador de vidre que l'any 1910 va obrir una botiga de ceràmica al número 16 del carrer Major. L’any 1920, amb només 8 anys, va fer un dibuix que li va publicar la revista Mainada, en una secció que s'anomenava "campanars de Catalunya" i que dedicava a Molins de Rei. Als 16 anys va començar a treballar en una agència de duanes tot alternant la feina amb estudis de dibuix i pintura a l'Acadèmia Baixes de Barcelona. L'any 1929 es va integrar a l'equip de la revista local Germanor (1929-1931), on hi va publicar acudits gràfics de temes vilatans d'actualitat al costat de la també pintora i il·lustradora molinenca Carme Sala i Rodon.

 La seva plenitud creativa, i el seu reconeixement, van arribar en dues exposicions realitzades respectivament l'any 1953 i 1955 a l'antiga biblioteca de La Caixa de Molins de Rei. Finalment, l'any 1980 es va organitzar una celebrada exposició antològica de l'artista a l'antiga aula de cultura de la Caixa d'Estalvis del Penedès. S'hi van poder veure 75 obres realitzades entre el 1928 i el 1957, entre elles l'immens i impressionant quadre titulat "Processó de Corpus a Molins de Rei" (1930), i que avui forma part de la col·lecció del Museu Municipal.

 Els dibuixos de Joan Amat i Fisa retraten amb ironia i enginy la vida social del Molins de Rei de l'època. Destaquen els seus treballs de gran format a color, autèntics retaules costumistes, amb nombroses escenes simultànies plenes de vitalitat, imaginació i humor. De la seva obra es desprèn una gran capacitat d'observació i habilitat per captar l'atmòsfera de les escenes humanes. Els personatges dels seus quadres, dibuixats amb sornegueria a mig camí entre el retrat i la caricatura, eren persones reals de la vila, fet que explica el gran èxit que va tenir entre els seus coetanis.

 Alguns dels seus quadres es poden veure al Museu Municipal de Molins de Rei, però la major part de la seva obra es troba dispersa en col·leccions particulars. Joan Amat també va decorar plats de ceràmica amb elements populars de Molins de Rei, com el Castell Ciuró, Sant Pere de Romaní, l'estació del tren o els gegants, entre d'altres. Entre l'any 1970 i el 1991 va ser el president de l'Associació d'Amics del Museu de Molins de Rei, entitat que va promoure que l'any 2000 l'Ajuntament el nomenés a títol pòstum fill predilecte de la vila.





"Moll de càrrega" (193?).  Col·lecció Museu Municipal // El Llaç, febrer 1999, p.37
El Cap d'estació, Sr.Guarro i d'altres molinencs com Bordas, Guitar, Ginebreda, Parellada i el representant anglès d'exportacions. A principis del segle XX i fins l'esclat de la guerra civil (1936) hi hagué a Molins de Rei una gran exportació de fruita, sobretot préssecs i prunes, a diversos països europeus.  




"Sortida de la processó de Corpus" (1930). Col·lecció Museu Municipal // El Llaç, febrer 1999, p.37
L'església neoclàssica del quadre avui ja no existeix, va ser dinamitada i enderrocada a l'inici de la guerra civil.



Acudit gràfic de Joan Amat i Fisa publicat a la revista Germanor (1930)



"Practicant l'esport ... o el que sigui". Acudit gràfic de Joan Amat i Fisa publicat a la revista Germanor (1929)




"La clàssica font del carrer d'Ignasi Iglesias"
Dibuix a la ploma de Joan Amat i Fisa publicat a la revista Germanor (1929)



"La font de l'Espinegar". Dibuix a la ploma de Joan Amat i Fisa publicat a la revista Germanor (1929)




"Il·lusions arqueològiques" (1955).  Col·lecció Museu Municipal // El Llaç, febrer 1999, p.37
El Sr. Enric Madorell, del Museu de Molins de Rei, fa una gran troballa a Santa Creu d'Olorda!




Fotografia de Joan Amat i Fisa a l'edat de 77 anys // El Llaç, gener 1991, p.14 










Conversa amb en Joan Clofent: "Les persones no som només la part tangible del cos"

 En Joan Clofent va venir a Molins de Rei el dia 1 de febrer, a la sala d’actes de la Federació Obrera, convidat pel Centre Excursionista Molins de Rei. Va projectar el documental "Els meus set cims, un camí per superar el càncer", i després va parlar amb el públic assistent:


[...] "A part de les nostres cèl·lules i els nostres òrgans vitals, que es poden observar, les persones tenim un aspecte mental i intel·lectual que és intangible. Els metges accepten que hi ha unes realitats, unes energies, unes capacitats que la persona pot desenvolupar i que poden produir com una sinèrgia, com un treball en equip amb el tractament mèdic que s'està rebent. L'efecte placebo, per exemple, està demostrat que existeix. Com pot ser que una mica d'aigua i sucre tinguin uns efectes curatius reals, aconseguint segurament per un altre via el mateix resultat que s'aconseguiria amb un fàrmac? Com pot ser que la ment humana faci arribar aquest missatge curatiu a unes cèl·lules que estan malaltes? Per això, en el meu cas, els metges no descarten aquest aspecte. De fet, en qualsevol malaltia sempre es pretén que el pacient tingui una actitud positiva perquè se sap que això és un factor que ajuda. És sabut que si una persona amb una patologia greu es vol morir, acaba ineluctablement morint, i en canvi, si vol lluitar i col·labora activament, les probabilitats de guarir-se augmenten."
 "Jo em vaig proposar el repte dels set cims, que consisteix en pujar la muntanya més alta de cada continent, incloent-hi l'Everest! Durant les expedicions, fetes en diferents moments al llarg de sis anys, vaig viure experiències molt gratificants però també molt dures, de patiment físic voluntari per pujar les muntanyes. Quan era dins aquelles situacions tan extremes, dins el meu cap -i el meu cos!- el càncer sempre quedava en un segon terme. Durant l'escalada, has d'estar tan concentrat en la immediatesa, en el risc i la dificultat de cada moviment, que l'atenció està totalment acaparada i t'és impossible pensar en cap altra cosa. En una llista de prioritats la malatia passa a una enèsima posició i ni te'n recordes de que tens càncer! Això, de manera gradual, i a mida que anava tenint cada un dels set cims a la butxaca, m'anava aportant confiança, i repeteixo, d'una manera gradual, pas a pas, crec que m'ha portat a curar-me." [...] 






Joan Clofent durant la conferència a la Federació Obrera el dia 1-2-2014
(fotografia Alena Arregui - Viu Molins de Rei)



[Fragment del programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 26-2-2014]




Alícia Pubill i Jaume Parés captiven de nou el públic del CEM

Per Àngel Beumala
Facebook CEM - Centre Excursionista Molins de Rei, 25-2-2014

https://www.facebook.com/Centre.Excursionista.Molins.de.Rei/posts/672409816149916













Entrevista a Abdelkalder Boulkaddid, representant de la Comunitat Islàmica de Molins de Rei

[...] - A hores d’ara tothom sap que s’ha endurit la legislació local per a que no ho tingueu fàcil per obrir un centre de culte a Molins de Rei. Primer havia de ser un edifici de dedicació exclusiva, ara pot ser qualsevol edifici però els veïns hi tenen la darrera paraula. Vosaltres deveu estar molt dolguts?

- Sí, ho estem molt. Ja hi ha una llei de la Generalitat de l'any 2009 que especifica a on han d'anar els centres de culte i com han de ser. Jo no crec que fes falta fer una normativa específica per a Molins de Rei perque tampoc hi havia un perill de ... és que no ... jo encara no ho arribo a entendre.

- Quins prejudicis hi ha contra vosaltres?

- No ho sé. A mi m'agradaria saber-ho. Encara ningú no m'ho ha sapigut explicar i fer-m'ho entendre. No ho entenc.

- Això [de tenir un oratori] a d'altres llocs com ho han fet?

- A Sant Vicenç dels Horts tenen una relació molt bona amb l'Ajuntament i l'abril de l'any passat van obrir un nou local, perquè ja és el segon que tenen. A Martorell també tenen dos locals per portar a terme les oracions. A Sant Feliu de Llobregat també tenen un local. A Molins, suposo jo que després d'El Papiol, que és un poble petit, devem ser els únics que no tenim un lloc al Baix Llobregat. [...]








[Fragment del programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 5-2-2014]