Jesús Ballaz, escriptor: "Entre la meva generació i la generació dels meus fills s'ha trencat la cadena de transmissió del cristianisme, i d'això en fa molt poc!"


 Conversa amb l'escriptor Jesús Ballaz Zabalza amb motiu del seu llibre "La Música de la fe, que no deje de sonar" (Claret, 2019). Una publicació amb 100 preguntes freqüents sobre el cristianisme, i les seves respectives respostes, escrita pensant en els seus néts. Jesús Ballaz va néixer a Navarra l'any 1946, es va casar a Molins de Rei on viu des de fa molts anys. Té dos fills i quatre néts.












[...]


- Per quina raó has hagut d’explicar el cristianisme als teus néts?
- Perquè la cadena de transmissió del cristianisme s'ha trencat. I en gran part s'ha trencat fa molt poc, entre la meva generació i la generació dels meus fills. Per tant, als meus néts ja no els hi ha arribat la "música" que jo vaig sentir de petit. I em sap greu que no els hi arribi mai. Després ballaran aquesta música o en ballaran una altra, però penso que és un dèficit gran que no tinguin l'oportunitat de sentir-la. De fet, aquest llibre inicialment tenia un destí familiar perquè quan els meus néts fossin grans tinguéssim l'oportunitat de tenir una conversa sobre aquest tema. Ara, com que són petits, la responsabilitat de com s'eduquen no és meva sinó que és dels seus pares, i la respecto completament. Però en un moment determinat, quan siguin grans, a mi m'agradaria traslladar-los el que ha estat la motivació de la meva vida en molts temes, i que arribessin, com a mínim, a conèixer el cristianisme. De fet, quan el vaig començar a escriure ja vaig veure de seguida que calia que tinguessin una determinada edat per poder-lo llegir. Per tant, dels meus quatre néts, només el que ara té setze anys podria posar-s'hi, els altres són massa petits i ja els hi arribarà el moment.
 

- Segur que els sorprendrà llegir que Jesús de Natzaret va tenir moltes topades amb els dirigents del seu temps. Per exemple, al llibre exposes que la religió jueva prohibia treballar en dissabte però que Jesús ho feia per curar els malalts que se li apropaven. Llavors, en ser acusat de desobeir la llei, va dir allò tant famós de "el dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte". Avui això seria un delicte de desobediència o sedició!
- Moltes vegades es fan unes lectures molt poc intel·ligents de la Bíblia, i bastant xorres en molts casos [com aquesta de no poder curar en dissabte que feien els jueus de l'època de Jesús]. D'altra banda, les lectures integristes o literals de la Bíblia fan que siguin increïbles i impossibles d'acceptar molts dels fets que s'hi expliquen. I s'ha de saber que són uns textos literaris que s'han d'interpretar, no es poden prendre al peu de la lletra. Per exemple, "el cel" no és un lloc físic a l'espai sideral. És una metàfora. Él "cel" i l'"infern" els tenim aquí, entre nosaltres. Un pot viure una vida en una dinàmica de "cel" o en una dinàmica d'"infern".

- Per perpetuar les relacions de poder, al llarg de la història s’han fet servir textos de l’evangeli per consolidar situacions manifestament injustes. A centreamerica, per exemple, quan un camperol pobre es desmaiava, perquè tenia gana, el capellà se li posava a recitar les benaurances, com dient-li: "estigues tranquil que el teu patiment et serà recompensat al cel" ... 
- Fer servir l'evangeli per emmudir les veus que demanen justícia és d'una maldat impressionant. I moltes vegades, certs textos s'han interpretat d'una manera concreta per apaivagar la gent. Per això és important rellegir la Bíblia i interpretar-la amb esperit crític.

- En aquest sentit, cal dir que en aquests mateixos països de l'Amèrica llatina després hi van anar uns altres capellans que s'dreçaven al poble de manera diferent i li deien: "No sou pobres per voluntat de Déu, sou pobres perquè els rics del país no comparteixen el que tenen".
- Això és molt evident, i els textos bíblics van per aquí.  


[...]




[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 11-12-2019]




Judith Escrig Rebulà: "M'agradaria veure els nostres dirigents en una situació així, a veure que els semblaria trobar-se a la deriva al mig del mar i que ningú els vingués a rescatar"


 Teranga és una associació intercultural i solidària de la vila dedicada des de fa més de vint anys a la cooperació amb el Senegal. El passat 15 de juny, Teranga va organitzar un sopar solidari a la Carpa del Parc Mariona de Molins de Rei, a benefici de l'orfenat de la ciutat senegalesa d’Oussouye. Per parlar d’aquesta associació hem convidat al programa la Judith Escrig i Rebulà.














- Avui no se sent tant a parlar de l'arribada de caiucs amb immigrants senegalesos a les illes Canàries. Per què?

- Ara, senzillament, ha canviat la ruta. Entre els anys 2005 i 2014 sí que la ruta de la immigració subsahariana cap a Europa consistia en navegar des de Senegal, o Mauritània, cap a les illes Canàries. Per aturar-ho, el govern espanyol va posar molts recursos per interceptar pasteres a la zona. Hi ha un acord amb el Senegal perquè la Guàrdia civil patrulli les seves costes, i al mateix temps han format i han donat recursos al Senegal perquè controli des de terra la seva costa. Per això, els que acostumaven a triar aquesta ruta, davant la possibilitat de que els enxampin i els retornin al país d'origen, doncs han canviat de ruta. Ara no se sent a parlar de les illes Canàries com a destí de les embarcacions, sinó de la costa andalusa, bàsicament la zona d'Almeria. Els immigrants de Senegal, Costa d'Ivori, Mali, Togo, Benín, Sierra Leone, Guinea Bissau, Guinea Conakry, i la resta de països de l'oest de l'Àfrica, s'agrupen a la zona de Ceuta, Melilla i Nador, i travessen en pastera el Mediterrani. De tant en tant encara arriba alguna pastera a les Canàries, però és molt puntual, perquè, d'altra banda, és un trajecte marítim molt més llarg. El meu exmarit és senegalès i va haver de fer un viatge molt perillós en pastera fins a Canàries que va durar 11 dies, i no tots van arribar vius. En canvi, creuar l'estret només és qüestió d'hores, i en comparació, el risc de morir durant el viatge, de patir una tempesta al mig del mar, de tombar la barca, de posar-se malalt, etc, és molt menor. 



- Si el Senegal té tants recursos naturals i explotacions agrícoles, perquè els seus joves arrisquen la seva vida per venir a Europa?

- A Senegal hi ha molta pesca i agricultura, també minerals i fusta, però no hi ha una indústria manufacturera que tracti aquests productes per a què els puguem trobar als nostres mercats. Això fa que la majoria de llocs de treball es trobin en el sector primari, en l'agricultura, i aquest sector no dóna prou feina ni diners pel cost de la vida. Les famílies es gasten molts diners per enviar els seus fills a estudiar a Dakar, a la universitat, i després, un cop titulats en física, química, geologia, etc, es troben que al país no hi ha un lloc de treball per ells. Davant la disjuntiva d'anar a pescar, o anar a collir tomàquets, trien venir a Europa amb la idea de que aquí trobaran una feina amb cara i ulls. Bàsicament és un tema de que hi ha poca feina pels joves, i la que hi ha és molt precària. I, és clar, Europa els emmiralla. I hi ha històres d'èxit, emigrants que han treballat aquí, i que quan han tornat al Senegal han pogut obrir una empresa, una botiga, construir una casa ... i això té un efecte crida: "El meu veí ho ha fet, l'altre també ho ha fet, el de més enllà també, i jo, per què no?". I és el jovent, entre 18 i 30 anys, el que s'aventura a venir aquí amb tot el risc que això suposa.



- No estàs explicant res de l'altre món. La nostra història l'oblidem molt ràpid, i hem de recordar que Espanya, a la segona meitat del segle XX, va ser un país d'emigrants cap a Suïssa, Alemanya, etc. I si econòmicament hi va haver bonança els famosos anys 60 va ser, en part, pels diners que enviaven a Espanya tots aquests emigrants. La Judith ho ha explicat molt bé, però no és gens estrany ni exòtic el que diu, aquí també ens ha passat i és llei de vida, oi?

- Exacte, és llei de vida. Tothom vol avançar i millorar, i si en el teu entorn no ho trobes, doncs marxes cap al lloc que tinguis més proper on te'n puguis sortir. I en el seu cas aquest lloc és Europa.



- I sembla que aquí ens n'hem oblidat, de que vam ser emigrants, oi? Ho dic perquè avui, a la nostra societat, es veuen unes actituds una mica lamentables respecte els immigrants. Per exemple, quina sensació vas tenir aquest estiu quan es prohibia que els vaixells d'ONGs, com ara l'Open Arms, no poguessin fer rescats a la Mediterrània? O que no els deixessin desembarcar a cap port europeu? Fins i tot la ministra Carmen Calvo va arribar a dir que "no tenien permís per rescatar"!

- Vaig sentir vergonya i ràbia. És evident que fomentar el tràfic de persones amb la immigració il·legal és un delicte. En això hi estic d'acord. Però també s'ha de tenir en compte que a aquests immigrants no se'ls hi ha facilitat cap manera legal d'arribar aquí. No els han donat visats, ni permisos, i s'ha de tenir en compte que molts d'ells, per desenvolupar-se professionalment, no tenen altre remei que venir aquí. Dit això, un cop són a l'aigua, a la deriva al mig del mar, el rescat és un tema d'humanitat. No pot ser que aquestes persones se les deixi de la mà de Déu, o se les retorni a Líbia, amb tot el que sabem que els passarà allà a les presons, l'esclavatge, i la violència que hauran de patir. A les embarcacions hi ha dones embarassades, menors, malalts, i no els podem deixar abandonats durant setmanes al mig del mar sense donar-los un acolliment. Són persones! I també cal tenir en compte que durant molts anys els europeus ens hem aprofitat, i hem expoliat els recursos dels països africans. I ara ells només volen venir aquí per tenir una vida millor. És il·legal que una persona vingui amb pastera? Sí. Però si la tenim al mar, què hem de fer amb aquesta persona? Abandonar-la? No! Primer acollim-la, i després ja veurem quins ajuts hi ha, quins albergs, i què fem per integrar-la. Però penso que rescatar persones que són a punt d'ofegar-se al mar és un principi d'humanitat. Em va fer ràbia i vergonya. I m'agradaria veure els nostres dirigents en una situació així, a veure que els semblaria si fossin ells els que estiguessin a la deriva al mig del mar sense que ningú els rescatés.         














[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 13-11-2019]






Encarna Molina: "Els pobres són els descartats de la nostra societat"


 Conversa amb Encarna Molina Conde, diplomada en Treball Social i nova coordinadora de Caritas Interparroquial de Molins de Rei.







Llar d'Acollida Magdalena Bonamich, de Molins de Rei, gestionada per Caritas Diocesana









[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 16-10-2019]






Carmina Tarín: "Som un pou infinit que infinits finits mai ompliran"


 La Carmina és guia d'uns tallers anomenats "Oració i vida", uns cursos de pregària basats en el mètode del pare franciscà-caputxí Ignacio Larrañaga. Aquests tallers són un servei eclesial que es realitza a 44 països d’arreu del món, i que ara tindrem l’oportunitat d'experimentar aquí a Molins de Rei.




 Hi ha persones que no els hi va malament la vida però que viuen insatisfetes. Tenen una família, una feina, ... i es van posant metes convençuts de que quan les assoleixin seran feliços. Però sovint passa que quan assolim aquella meta, en necessitem una altra perquè allò no ha resultat com ens esperàvem. Per exemple, diem "quan tingui un fill seré feliç", o bé, "quan em jubili seré feliç", i quan arriben el fill, o la jubilació, la sensació d'insatisfacció continua.
 Des de la fe pensem que som persones que hem sortit de Déu, d'un infinit, i que, per tant, és normal que cap cosa finita ens acabi d'omplir del tot! El pare Ignació Larrañaga ho expressa amb la següent frase: "Somos un pozo infinito que infinitos finitos nunca llenarán". És a dir, les coses materials, que són "finites" perquè sempre s'acaben -no hi ha cap cosa terrenal que duri per sempre- no ens acabaran d'omplir perquè estem fets d'infinit. Si ho assumim, i practiquem la pregària contemplativa, viurem serens i estables per poder comprometre'ns amb la vida i la societat en la que vivim.









[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 18-9-2019]




Emma Roca Rodríguez, campiona mundial de raids d’aventura: "Córrer és molt bo per a la salut, però la majoria de persones no ho està fent bé"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 556, juny 2019, pàg. 24-26



 Emma Roca va néixer a Barcelona l’any 1973, es va llicenciar en bioquímica a la Universitat Autònoma de Barcelona i l’any 2000 va ser de les primeres dones que va entrar al Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya. Paral·lelament ha desenvolupat una llarga carrera esportiva de curses d’ultrafons que l’ha portada a ser, entre d’altres, campiona mundial de raids d’aventura. Casada i mare de tres fills, l’any 2013 va reflectir la seva experiència vital en el llibre Non stop! esportista, bombera i mare i el 2017 va publicar Esport amb seny, on dona consells d’entrenament, alimentació, control mèdic i motivació per fer curses. Sense desatendre la feina, ni la vida familiar i esportiva, aquests darrers anys els ha dedicat a investigar l’impacte en la salut de córrer a peu, dins del Programa d’Enginyeria Biomèdica de la Universitat Politècnica de Catalunya. L’Emma també és cofundadora de quatre empreses relacionades amb el món de la medicina de l’esport. Resident a la Cerdanya des dels 29 anys, l’entrevista que teniu a les mans l’hem feta just quan acaba de tornar d’Austràlia de fer la cursa Ultra-trail Blue Mountains, del circuit mundial d’ultramaratons. En aquesta prova, després de córrer 100 quilòmetres –i 10.500 escales–, ha quedat tercera d’un total de tres-centes corredores, amb un temps de 12 hores i 14 minuts. Ens trobem a la redacció d’El Llaç un dia de finals de maig, aprofitant que ha vingut a Molins de Rei a veure els seus pares.










Emma Roca a la cursa australiana de 100 Km Ultra-trail Blue Mountains el passat 16 de maig de 2019





ÀNGEL BEUMALA (A.B.) : Quins són els teus vincles amb Molins de Rei?

EMMA ROCA (E.R.): Tota la meva família per part de pare és de Molins de Rei. El meu avi era pintor i el meu besavi era el campaner de l’església! El meu pare, Miquel Roca Fraile, va heretar el negoci de l’avi, que es deia SPR Serveis de Pintura i de Retolació i estava ubicat al final del carrer Verdaguer, a la cantonada amb l’avinguda de Caldes. Però com que la meva mare era de Barcelona, els meus pares van formar la família allà. Vivíem a l’avinguda Meridiana, perquè era a prop de la feina de la mare, però quan la va deixar, vam venir tota la família a viure a Molins de Rei. Era el més còmode per al pare, que tenia la feina aquí, i també perquè llavors la mare es va posar a treballar amb ell. A Molins de Rei hi vaig viure des dels disset anys fins els vint-i-cinc, quan me’n vaig anar a viure a Centelles amb el David, el meu marit. Després vam viure un parell d’anys a Tona i finalment a la Cerdanya. Actualment, a Molins de Rei hi viuen els meus pares, el meu germà Adrià i la seva família; les meves tietes Montse Roca i Tere Roca, que van ser mestres durant molts anys a l’Escola Estel; els meus cosins Marta i Andreu, que són fills de la tieta Montse i el tiet Pere, fill de Josep Raich, el jugador del Barça...



A.B.: Quins són els principals records que tens dels anys que vas viure a la vila? 

E.R.: L’equip de bàsquet i fer de voluntària a la Creu Roja. Pel que fa al bàsquet, cada dimarts i dijous anàvem a entrenar: primer, a la pista de l’antiga Escola Alfons XIII i, després, al Papiol, a Vallirana i a la Palma de Cervelló. Recordo que, alguns cops, des de Molins anava corrent a peu fins a la Palma i allà entrenava ja ben escalfada! Aquests canvis de poble es produïen perquè, com que érem poques jugadores, havíem de buscar noies d’altres llocs per poder tenir un equip prou gran i competitiu. Amb el bàsquet em vaig fer molt amiga de la Montse Jorro i encara ara ens veiem! L’entrenador que teníem es deia Pere Jordi, que després va ser el marit de la Montse. Vaig deixar el bàsquet perquè a la universitat vaig començar a fer duatlons i triatlons, i em vaig començar a trobar bé fent aquestes proves on la competició és de tipus individual i no d’equip.



A.B.: El voluntariat a la Creu Roja de Molins de Rei ja tenia a veure amb la teva vocació de bombera, oi?

E.R.: Sí, la inquietud de ser bombera va començar per un foc que hi va haver al costat de Molins de Rei. Recordo que vaig trucar a l’Ajuntament preguntant com podia ajudar i la persona que em va atendre em va dir que si realment volia ajudar, podia apuntar-me a l’INEM per fer d’auxiliar forestal. Llavors va donar la casualitat que el Joan, el germà de la meva amiga Montse, ja s’havia presentat a aquestes proves, em va explicar com eren i em va animar molt. Per això també em vaig apuntar a la Creu Roja, perquè a part de l’interès per ajudar, ser-ne voluntària em donava punts en les oposicions a Bombers. A la Creu Roja de Molins de Rei hi vaig ser dels divuit anys fins als vint-i-dos, em vaig treure el títol d’ATS (assistent tècnic sanitari), vaig aprendre-hi molt i hi vaig estar molt de gust. Tanmateix, mai oblidaré l’experiència de quan entràvem a les cases. Vaig quedar molt colpida per les condicions infrahumanes en què vivia la gent que patia la síndrome de Diògenes, un trastorn del comportament que es caracteritza per l’acumulació d’escombraries i deixalles a la pròpia llar. També em vaig adonar de l’abandonament de molta gent gran, persones que no es podien valer per elles mateixes i que no tenien cap suport familiar. Malauradament, això ho he anat revivint al llarg d’aquests dinou anys que porto fent de bombera. Encara ara, quan entro a determinats pisos, segons el que veig, recordo l’època de voluntària a la Creu Roja de Molins de Rei.



A.B.: A part del bàsquet i del voluntariat a la Creu Roja, hi ha alguna cosa més que vulguis evocar dels vuit anys que vas viure entre nosaltres?

E.R.: Doncs que vaig tenir Collserola i Santa Creu d’Olorda tan a prop que tinc apamades totes les pistes forestals i tots els corriols de la serralada! Anava a córrer cada dia i també de nit amb un llum frontal. Tenir la muntanya a tocar va ser molt important per poder entrenar i es pot dir que a Collserola li dec molt de les condicions físiques que tinc a dia d’avui. D’altra banda, de viure a Molins de Rei també vaig valorar molt la bona comunicació en tren que hi ha cap a Barcelona i en cotxe cap a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, on arribava en quinze minuts! Els anys que vaig estar vivint a Molins de Rei van coincidir amb la meva etapa universitària i, com que trobava que la carrera era molt important, i al mateix temps feia tant d’esport, doncs no tenia gairebé temps per a res més. Sí que veia el Camell, la Fira de la Candelera, etc, però tampoc ho vivia com una cosa prioritària. Això, ara també em passa a la Cerdanya, eh! Visc l’entorn natural de forma molt intensa, però si vaig a les festes majors dels pobles ho faig més pels meus fills que per mi mateixa.





Emma Roca el dia de l'entrevista





A.B.: Amb setze anys ja volaves amb parapent, esport que practicava el teu pare, i, tal com ens acabes d’explicar, vas jugar a bàsquet i després, a la universitat, vas fer les teves primeres duatlons (curses que combinen l’atletisme i el ciclisme) i triatlons (curses que combinen l’atletisme, el ciclisme i la natació). Quan fas el salt als raids d’esports d’aventura?

E.R.: El meu primer raid d’aventura va ser el Raiverd de l’any 1995, amb 22 anys, una competició de set dies al Berguedà i al Ripollès, amb equips formats per quatre persones i amb etapes de bicicleta, canoa, escalada, ràfting, alpinisme i algunes modalitats esportives més. També hi vaig participar en l’edició del 1996 i l’any següent, amb 24 anys, vaig fer el meu primer raid internacional, el 8è Raid Gauloises Sud-àfrica 1997, amb l’equip femení Buff, en el qual vam acabar en la posició vint-i-quatrena de cinquanta equips. I el 1998, l’any següent, el mateix equip vam participar en el 9è Raid Gauloises, que es va fer a l’Equador, on ja vam quedar en la posició vint-i-dosena. Després vaig canviar a un equip mixt i vaig continuar participant en raids d’aventura d’arreu del món, en molts dels quals vaig fer podi.



A.B.: I l’any 2010, amb 37 anys i tres fills, et proclames campiona del món de raids d’aventura en la competició Bimbache Extrem, de Castella i Lleó. Quan expliques l’arribada a Salamanca, afirmes que “va ser un moment únic en la història dels raids d’aquest país i un moment extraordinari per a nosaltres”. Per què va ser tan excepcional en l’àmbit de país?

E.R.: Perquè mai un equip català, ni espanyol, havia guanyat un campionat del món de raids d’aventura. Aquesta disciplina no és olímpica, però sí que hi ha una lliga internacional. A part, per la seva duresa, només hi participen els millors equips del món. Quan hi vas, competeixes amb equips de Nova Zelanda, d’Austràlia, d’Estats Units, d’Alemanya, de França, d’Anglaterra… En aquell moment, aquest esport ja feia més de deu anys que es practicava a un nivell molt exigent, amb els millors de cada país. Per això, guanyar un campionat del món essent "los españolitos", doncs no va estar gens malament! Pensa que els nord-americans, o els francesos, només amb el material que portaven, les hores d’entrenament que hi havien dedicat, etc, ja ens donaven deu mil voltes!



A.B.: Quan tens 39 anys decideixes renunciar als raids d’expedició, no per la duresa dels recorreguts, ni pels esports de risc que s’hi practiquen, sinó per la son que es pateix, ja que durant quatre dies seguits, o més, els participants només dormen dues hores diàries per evitar “perdre temps” i que els altres equips els avancin.

E.R.: Sí, quan no dorms, la ment es trastoca: tens visions, no saps on ets, perds coses i no te n’adones, i en situacions límit no controles els reflexos, ni les accions, ni la parla, ni els pensaments. I és cert, vaig deixar de participar-hi, però just ara m’han demanat si voldria participar un altre cop en un raid d’aquest nivell de dificultat. Es tracta de l’Eco-Challenge, de les Illes Fiji, un arxipèlag que és al mig de l’oceà Pacífic. Seria del 5 al 25 de setembre de 2019 i han fet una selecció de 50 equips de tot el món. A mi, i a la nord-americana Rebecca Rusch, ens han convidat a participar-hi i faríem equip amb dos nois més. Ella, com jo, també va deixar el món dels raids d’aventura extrema, però ha continuat competint en ciclisme, mentre que jo he continuat competint en curses de muntanya d’ultrafons. L’Organització sap que el seu raid es revaloritza si hi participem la Rebecca i jo, i també vol que servim d’exemple com a grans figures que vam ser. Però no ho tinc clar, perquè no he fet res d’aquest nivell des d’aleshores. I és que és molt dur! I això que em paguen per anar-hi! [riu] Seran sis o set dies patint com desgraciades, i dormint molt poc, i, tal com he dit, és fomudíssim no dormir!





Paradoxalment, la son és el pitjor enèmic en un Raid d'expedició, i no pas els esports de risc





A.B.: Tens un gran esperit competitiu, però a la vegada exerceixes una professió que consisteix a salvar la vida a les persones. No són valors contradictoris?

E.R.: No, perquè aquest esperit competitiu que tinc a les curses és per superar-me a mi mateixa, no pas per anar en contra dels altres. Quan en una cursa avanço una noia, el primer que faig és preguntar-li si tot va bé i animar-la. I quan veig algú aturat, de seguida també m’aturo per si té algun problema. Per tant, la competició i la solidaritat en la meva vida no són valors contradictoris. El que passa és que el meu pare sempre ha estat molt exigent amb ell mateix i crec que ho he heretat. Jo, de petita, amb les notes escolars, si treia notables no en tenia prou i volia treure excel·lents. I quan em posaven un nou en un examen, jo volia treure un deu! I aquesta autoexigència m’ha fet ser molt competitiva, fet que reconec que és malaltís, perquè al final acabes essent massa autocrítica i això tampoc és bo. Voler l’excel·lència al final et provoca estrès i angoixa. Sortosament, amb l’edat m’he tornat molt més tolerant amb mi mateixa. Per exemple, en aquesta cursa d’Austràlia de què acabo de tornar, i en la qual he quedat tercera, durant el primer terç del recorregut vaig anar la primera! Però què hi podia fer si m’anaven avançant? L’única cosa que podia fer era lluitar fins al final i així va ser com vaig serrar les dents per poder ser al podi. I em va anar ben just, perquè la quarta corredora va entrar segons darrere meu! Fer la tercera posició em va semblar com si hagués guanyat l’or! Però ho repeteixo: la competició és més a nivell personal que no pas amb la resta de corredors.



A.B.: La primera edició del llibre autobiogràfic "Non stop! esportista, bombera i mare" es publica el febrer del 2013, se’n va fer una segona edició el 2015 i també ha estat traduït al castellà. Quin és l’objectiu del llibre?

E.R.: El llibre no té cap objectiu econòmic, ni d'obtenir notorietat, ni va ser una recomanació dels patrocinadors. Afortunadament, no necessito que la gent em digui “que bé que ho fas”, o “que top que ets”, i tampoc em calen "likes" ni a Facebook ni a Instagram! La idea d’escriure el llibre va sorgir perquè quan acabava de fer xerrades als instituts, les noies se m’acostaven, m’abraçaven, ploraven d’emoció i em deien: “Com és que no coneixem més dones com tu?”. Llavors em vaig dir: “Si la meva experiència serveix d’inspiració a les noies i les ajuda a no posar-se límits en els seus projectes vitals, per què no escric un llibre sobre la meva vida?”. Per tant, el llibre és una eina per arribar a gent a qui no arribaria fent xerrades. Amb el testimoni de la meva trajectòria vull explicar que soc una persona normal i que si les coses que faig semblen que no són normals, és pels prejudicis que té la gent sobre el gènere. Per tant, el llibre explica com una dona pot entrar al cos de Bombers i ser bombera; com una dona pot ser bioquímica i aspirar a ser doctora en enginyeria biomèdica sense cap més pretensió que tenir estudis superiors i conèixer millor el cos humà i el seu funcionament; com una dona pot ser mare i al mateix temps esportista d’elit. Per emfatitzar-ho més, al llarg del llibre hi ha unes intercalacions en cursiva que comencen sempre amb l’encapçalament “Manual de la princesa perfecta”, on descric el ridícul comportament ideal que la societat tradicional espera d’una noia o una senyora. L’objectiu d’aquests fragments és fer que quedi palès com són de limitadors per a la dona els rols que tradicionalment li ha atribuït la societat i, per contrast, fer adonar que aquestes limitacions socials no les tenen els homes, de manera que tenen un avantatge de partida sobre nosaltres que no és just.





Coberta del llibre autobiogràfic "Non stop! esportista, bombera i mare" (2013)





A.B.: En aquest llibre també ets molt crítica amb el tractament que fan els mitjans de comunicació de l’esport quan el practiquen dones…

E.R.: Encara que hi hagi força gent que pensi que l’esport femení no té tant de valor com el masculí i que no hi ha nivell, no és cert. Som menys, però les que competim traiem bé les dents i els resultats que aconseguim són bons. Tot i així, ni sortim a la premsa escrita ni als mitjans audiovisuals, excepte quan tenim fusta de model o caiem en gràcia. Fins i tot, en moltes competicions no ens donen els mateixos premis que als homes fent la mateixa posició.



A.B.: Però això no està canviant? Per exemple, el passat 28 d’abril, 13.205 espectadors van exhaurir les entrades per anar a veure un partit de semifinals de Champions de l’equip femení de futbol del Barça!

E.R.: Però això cada quants cops passa? Tant de bo sigui un fet crònic i no agut. Tant de bo això passi molts més dies i no un dia puntual. Això ha de succeir més sovint, s’ha de veure més. I que la premsa ho segueixi. Quan jo comenci a veure en els diaris esportius que el 50% de les notícies es refereixen a l’esport femení –o, és igual, posem un 30% de les notícies–, llavors començaré a veure que sí que està canviant. Jo he parlat amb dones directives de diaris, com La Vanguardia, que sobre aquest tema han estat les primeres a dir-me: “Emma, tenim les mans lligades, no podem”. I quan he pogut parlar a l’Espai Francesca Bonnemaison, de la Diputació de Barcelona, o a l’Institut Català de la Dona, de la Generalitat, sempre els he demanat que cuidin aquest punt i pressionin els mitjans perquè ens reconeguin més el que fem.



A.B.: Aquest juliol defenses la teva tesi doctoral a la Universitat Politècnica de Catalunya i esdevindràs Doctora en enginyeria biomèdica. Quina recerca has fet i a quines conclusions has arribat?

E.R.: L’objectiu era estudiar els límits físics i de salut a les ultramaratons o curses de llarga distància. En començar la tesi, la meva intuïció era que té més risc per a la salut fer una cursa de 10 quilòmetres sense una preparació prèvia, que fer-ne una de 85 després d’haver fet uns controls físics, mèdics, d’alimentació i d’entrenament adients. Per veure si aquesta idea de partida era correcta, vaig analitzar sis-cents corredors abans i després de fer una cursa. De cada un en vaig estudiar la sang, com a bioquímica que sóc, però també altres variables biofísiques i de bioenginyeria. La conclusió a què he arribat és que potser no són els 10 quilòmetres els que fan mal, es necessita més distància, però, en general, tant si en són 10 com 20, 30, 40 o 85, hi ha més d’un 90% de la població que no s’està preparant bé. Per tant, és molt poc saludable el que estan fent. Em refereixo sobretot a corredors "amateurs", que encara no fa ni tres anys que corren curses, i ja decideixen fer el salt a les ultramaratons, és a dir, a curses de més de 42 quilòmetres. Fins i tot els que només es plantegen fer una marató, no l’haurien de fer si no tenen més de cinc hores per entrenar a la setmana, si no porten una alimentació adequada, si no descansen prou, si tenen sobrepès, si porten una vida amb estrès... i podria seguir. És un risc per a la salut fer aquest tipus de curses si els corredors no compleixen paràmetres com els que acabo d’esmentar i, sobretot, si mai s’han fet un control mèdic. Per cert, en aquest estudi que he fet a sis-cents corredors es pot dir que a dos els he salvat la vida: a un li vaig trobar una cardiopatia molt greu, una arítmia a nivell d’aurícula, i a un altre li vaig trobar una comunicació intraauricular, un forat entre les dues aurícules, de manera que hagués pogut morir d’un ictus en qualsevol moment. Tant de bo aconseguim que la pràctica de l’esport sigui el màxim de saludable possible, ja que l’activitat física és un ingredient molt important per poder arribar a la vellesa amb qualitat de vida. Tothom hauria de fer esport, perquè el sedentarisme mata, però això sí, fer-lo amb seny!





Emma Roca va fer un temps de 12h 14min en la cursa australiana de 100 Km Ultra-trail Blue Mountains, el passat 16 de maig de 2019, quedant en la 3a posició d'un total de 300 corredores




A.B.: I en part, fruit de la teva investigació sobre salut i esport, han sorgit aquestes quatre empreses de les quals ets cofundadora: SUMMIT 2014 S.L (www.projectesummit.com), Plataforma IWOPI (www.iwopi.com), Rosehip& Associates S.L. (www.gratacool.com) i Serialmed S.L (www.serialmed.com). Ens les pots explicar breument?

E.R.: Iwopi és una empresa de motivació conductual per tal que la gent faci activitat física i doni els quilòmetres que ha fet a projectes solidaris. Summit és una empresa per poder desenvolupar resultats de la tesi, com ara una plataforma genètica de rendiment que he patentat i on estudiem els gens de les persones, al costat d’altres variables, per determinar fins a quin punt és saludable la distància que es plantegen de fer en una cursa. A l’empresa Rosehip&Associates fem aliments derivats del fruit del roser silvestre de la Cerdanya, i a l’empresa Serialmed oferim serveis de monitorització mèdica personalitzada en curses. Abans de la cursa, i en el mateix moment d’acabarla, oferim una prova mèdica al corredor i li mirem el pes, la pressió, l’estat del cor, etc. D’aquesta manera obté una informació molt valuosa que l’orientarà per fer-ho millor a la propera cursa: hidratar-se més bé, cuidar més el cor, optimitzar el rendiment muscular, etc.



A.B.: Paral·lelament continues fent de bombera professional. On estàs treballant actualment i quines són les teves tasques principals en aquesta feina?

E.R.: Quan vaig entrar al Cos de Bombers l’any 2000 vaig fer una oposició interna per formar part del Grup d’Actuacions Especials (GRAE), on vaig estar 7 anys: del 2007 al 2014. Aquest grup especialitzat el vaig deixar pel risc que hi havia associat a l’helicòpter, ja que vam tenir un ensurt molt greu i jo en aquella època tenia els nens molt petits… Sigui com sigui, encara a dia d’avui soc l’única dona que ha treballat en aquest grup. Després vaig reincorporar-me com a bombera normal al Parc de Bombers de la Seu d’Urgell, on faig de tot: rescat en habitatges, incendis, accidents, foc forestal, intervenció tècnica per obrir portes, etc.



A.B.: El llibre "Non stop! esportista, bombera i mare" acaba amb uns contes deliciosos on s’expliquen les peripècies basades en fets reals de dos bombers: el Puc i la Mac. N’has escrit més, d’aquests contes?

E.R.: No, però sí que ho havia pensat, perquè seguint unes recomanacions molt senzilles s’evitarien molts desastres. Quan amb els bombers anem a incendis en pisos i veiem que fàcil hagués estat evitar el que ha passat, només que haguessin tancat les portes, per exemple! I potser sí que en forma d’història queda més i el públic pot ser advertit de conductes de risc, sobretot els joves. I els noms dels protagonistes dels contes, t’hi has fixat? La Puc és la noia i vaig decidir aquest nom pel “jo sí que puc”, “tu, com a dona, sí que pots”. Tot són petits missatges subliminals per ajudar en aquesta lluita diària que tenim les dones en un món fet des del prisma dels homes.



A.B.: En els raids d’aventura que descrius al llibre, per exemple, al Vietnam, a la selva amazònica, al desert del Sàhara, etc, hi ha certs passatges on expliques situacions de força risc: descensos nocturns de trams de rius on el corrent és molt ràpid, curses per dunes a 40 graus de temperatura... T’agradaria que els teus fills seguissin els teus passos?

E.R.: Rotundament, no! [riu] Podrien viatjar a aquests països com a turistes sense necessitat de patir tot el que he arribat a patir jo! La Irina és a punt de fer 13 anys i els bessons, el Martí i la Mariona, tenen10 anys. Quan torno de les curses els està molt bé que els expliqui algunes aventuretes, però quan els pregunto: “Voleu anar a córrer?”, em responen: “Millor que no”. Segur que és per com em veuen arribar després d’estar una setmana fora: adolorida pertot arreu, canviant les ungles dels peus, etc. I deuen pensar: “Ostres! I la mare diu que això és sa?”. [riu] Però sí que els insisteixo que facin esport, que es moguin, que ara toca passar-s’ho bé i no parar. I si mai volen competir, sempre hi seran
a temps.





El 2017 Emma Roca publica "Esport amb seny" amb consells d’entrenament, alimentació, control mèdic i motivació






Què és un raid d’aventura?


 Un raid d’aventura és una competició que uneix diferents disciplines esportives que es desenvolupen en el medi natural: cursa a peu, bicicleta de muntanya, descens de barrancs, activitats de corda, canoa, caiac i moltes d’altres. Aquestes disciplines es combinen al llarg d’un recorregut que és secret abans de l’inici de la prova. El camí es troba per orientació, amb mapes i una brúixola. Les distàncies que cal recórrer són molt variables, però poden arribar fins a 700 quilòmetres. La durada d’un raid pot ser d’unes poques hores o de més d’una setmana. Segons el raid i el seu propi reglament, es corre en la modalitat per etapes, descansant en finalitzar el dia, o en la modalitat non-stop, durant la qual cada equip distribueix el temps de descans com més li convé. La participació en un raid es fa per equips que poden ser de dues o de cinc persones. En molts d’ells és obligatori que almenys un membre de l’equip sigui del sexe oposat. Això fa que en la majoria d’equips només hi hagi una dona, cosa que suposa una convivència única en el món de l’esport, perquè la classificació final és per equips. En alguns raids és necessària la presència d’un equip d’assistència que proporcioni l’ajut necessari durant la competició: fer el menjar, preparar el material esportiu, proporcionar serveis de mecànica, fisioteràpia, suport psicològic, etc.










Òscar Ferré Manzano, xef: "Prefereixo no tenir una estrella Michelin i tenir el restaurant sempre ple"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 557, juliol/agost 2019, pàg. 8-9



 Òscar Ferré Manzano és el xef del restaurant LAB de Barcelona, on, juntament amb la seva parella, Natalia Puente, ofereix cuina creativa d'autor en un local de només quatre taules i un reservat. El passat gener, el suplement de gastronomia del diari La Vanguardia va destacar la seva proposta gastronòmica com una de les més tecnificades en presentacions i textures sobre combinacions de menges clàssiques.



















María Pilar Marco Colás, científica: “Un dels nostres objectius és dissenyar dispositius que permetin al metge de capçalera fer proves molt senzilles, i que amb elles ja pugui fer un diagnòstic”


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 554, abril 2019, pàg. 8-11



M. Pilar Marco és doctora en Farmàcia, professora d’investigació del CSIC, vicedirectora de l’Institut de Química Avançada de Catalunya (IQAC), directora del Grup de Nanobiotecnologia per al Diagnòstic (Nb4D) i coordinadora del Programa de Recerca en Nanomedicina del CIBER-BNN (Centro de Investigación Biomédica en Red de Bioingeniería, Biomateriales y Nanomedicina). El novembre del 2018, el seu equip de recerca va ser notícia pel desenvolupament d’un dispositiu biosensor que permet monitoritzar els tractaments amb Sintrom®,el popular anticoagulant que es recepta a persones amb malalties del cor. També, recentment, un projecte d’investigació del seu grup ha estat un dels 36 projectes seleccionats, d’entre més de 200 candidats, per rebre ajuts de la Fundació la Marató de TV3 i Catalunya Ràdio. El vespre que ens trobem a la redacció d’El Llaç, la M.Pilar acaba de tornar de Florència, de presentar una ponència al Segon Simposi Europeu de Biosensors (2nd European Biosensor Symposium, EBS 2019). En aquesta entrevista ens explica la recerca científica que està fent el seu grup i aprofitem per conèixer la seva trajectòria.








María Pilar Marco el dia de l'entrevista a la redacció d'El Llaç



A.B.: El novembre del 2018, el teu equip de recerca va ser notícia pel desenvolupament d’un dispositiu biosensor que permet monitorizar els tractaments amb Sintrom®. Per què és important aquest dispositiu?

M.P.M.: Els pacients que pateixen malalties cardiovasculars o trastorns tromboembòlics solen ser tractats amb anticoagulants com el Sintrom® (acenocumarol) per evitar que es formin coàguls a la sang, però el tractament amb aquest fàrmac té riscos importants derivats d’un rang terapèutic molt estret i del fet que la dosi necessita ser ajustada de forma individual per a cada pacient. Un rang terapèutic estret significa que el marge que hi ha perquè el fàrmac faci el seu efecte és molt petit. Per tant, hi ha la possibilitat que si no s’ajusten bé els nivells plasmàtics, la dosi sigui massa baixa i no faci efecte, de manera que augmenti el risc de produir fenòmens de coagulació de la sang. O al contrari, que la dosi sigui massa alta, i aquest fet desencadenaria un altre tipus d’efectes negatius, com ara hemorràgies. La dosi adequada depèn de molts factors, com ara el pes, l’edat, l’alimentació, els hàbits de vida, la interacció amb altres medicaments, etc. Per tant, els malalts que s’han de tractar amb aquest fàrmac, que són un percentatge important de la població, a l’inici han d’anar cada setmana a l’hospital, perquè la dosi s’ha d’ajustar individualment pel sistema de “prova i ajust”. I un cop ajustada la medicació, s’ha de tenir en compte que determinats pacients, per exemple, persones grans o persones amb desequilibris psicològics, sovint no recorden si se l’han pres o no, i, és clar, si prenen més pastilles de les necessàries, podria ser perillós, però si no se’n prenen cap, doncs també és un gran problema!

 Davant d’aquest escenari, vam pensar que estaria bé que els pacients poguessin tenir accés a algun tipus de dispositiu diagnòstic que els permetés autocontrolar-se –tal com ja es fa amb el sensor de la glucosa per a la gent que és diabètica, per exemple– i que els mateixos pacients, o les persones que en tenen cura, o la farmàcia, o el mateix metge de capçalera, poguessin comprovar que realment els nivells plasmàtics de Sintrom® són els correctes, sense haver d’anar a l’hospital. Un altre camp d’aplicació serien les urgències mèdiques. Imagina’t que estàs prenent anticoagulants, tens un accident, entres inconscient a urgències i t’han d’operar. En una intervenció de cirurgia, el control de la coagulació és molt important! En definitiva, el que hem desenvolupat és un indicador perquè el mateix pacient pugui veure si porta la dosi correcta, i si això no és així, pugui adreçar-se a l’hospital perquè l’hi ajustin. La nostra tècnica pretén complementar la que actualment s’està fent servir als hospitals, basada en la mesura del temps de coagulació de la sang de cada pacient.


A.B.: En quins altres projectes esteu treballant?

M.P.M.: Actualment, al Grup de Nanobiotecnologia per al Diagnòstic som vint persones. Un dels nostres objectius és dissenyar dispositius o estratègies més senzilles que permetin al metge de capçalera obtenir dades objectives per poder fer un diagnòstic sense necessitat d’enviar mostres a un laboratori clínic centralitzat. En determinades malalties, l’espera de dies per tenir els resultats d’una anàlisi pot fer que sigui massa tard per posar-hi remei! D’altra banda, és un cost per a la sanitat pública que et derivin a un especialista i que quan l’especialista t’examini, et digui que no tens res! Amb les eines diagnòstiques que dissenyem, el metge de capçalera de seguida veu si el pacient ha d’anar a l’especialista o no. 

 En concret, actualment tenim actives línies d’investigació adreçades a millorar el diagnòstic de les malalties neourològiques i les infeccioses. Pel que fa a les neurològiques, doncs ja t’ho pots imaginar: investiguem maneres de saber al més aviat possible si una persona desenvoluparà parkinson, alzheimer, etc. I pel que fa a les malalties infeccioses, ens estem enfocant en infeccions respiratòries i també en malalts de fibrosi quística, ja que acostumen a patir complicacions a causa d’infeccions pulmonars. Algunes d’aquestes investigacions es podran portar a terme gràcies a la Fundació Marató TV3 i Catalunya Ràdio. Val a dir que en aquesta línia ja tenim productes en fase de valorització que han estat seleccionats pel programa Caixaimpulse, una prestigiosa iniciativa de la Fundació La Caixa adreçada a facilitar que els productes fruit de la investigació arribin al mercat. 

 A part de dissenyar dispositius per aconseguir un diagnòstic fiable en poc temps, les nostres investigacions també busquen fer aparells que permetin fer un seguiment efectiu del progrés de les malalties i l’aplicació de tractaments adients que minimitzin l’ús d’antibiòtics innecessaris. Com molta gent sap, els bacteris desenvolupen mecanismes per desactivar l’efecte dels antibiòtics, de manera que aquests deixen de ser actius. El fenomen de la resistència als antimicrobians és un dels grans problemes als quals s’enfronta la nostra societat!




Equip d'investigadors del Grup de Nanobiotecnologia per al Diagnòstic del que María Pilar Marco n'és la directora




A.B.: I també teniu una línia d’investigació relacionada amb la salut alimentària, oi?

M.P.M.: Sí. Amb la mateixa filosofia també treballem en projectes adreçats a desenvolupar eines diagnòstiques que permetin assegurar la seguretat i la qualitat dels aliments, per tal que arribin al consumidor lliures de contaminants químics, com ara pesticides, hormones anabolitzants, antibiòtics o altres drogues d’ús veterinari. En aquest sentit, la Comissió Europea té una legislació molt clara dirigida a protegir la salut dels ciutadans i un dels projectes que estem portant a terme a través d’un consorci de grups de recerca europeus és el Foodsmartphone. Aquest projecte consisteix a desenvolupar eines d’anàlisi i control dels aliments que es puguin acoblar i utilitzar a través del mòbil. 


A.B.: Quan vaig contactar amb tu eres a Tirana, a la Universitat d’Epoka, en una trobada científica sobre el projecte PANBioRA. En què consisteix aquest projecte científic?

M.P.M.: Aquest acrònim significa «Personalised and generalised integrated biomaterial risk assessment», que vol dir: «avaluació personalitzada del risc en la integració de biomaterials». Es tracta d’un projecte que ens està finançant la Comissió Europea per desenvolupar un sistema per monitoritzar la resposta específica de les cèl·lules als diferents tipus de materials que s’empren per a la fabricació d’implants. Moltes persones rebutgen un implant o una pròtesi perquè el seu cos no tolera el material de què estan fets. Si ens en sortim amb la investigació, serà possible agafar una mostra de cèl·lules del pacient, observar com reacciona als diferents materials disponibles i, finalment, determinar el material més adequat per a la seva pròtesi o implant dental.


A.B.: Al llarg de la teva carrera deus haver treballat en més línies de recerca. Recordes quina va ser la primera?

M.P.M.: La meva tesina de llicenciatura tenia per objectiu trobar la manera de sintetitzar productes naturals actius, és a dir, trobar la manera de produir-los químicament. En aquell moment, a mitjan anys 80, treballàvem bàsicament els alcaloides, productes bioactius amb un ampli ventall d’activitat d’interès biomèdic i toxicològic. Però la tesina era més aviat metodològica i responia a la pregunta: «Com es podria sintetitzar una molècula com aquesta si algun dia fes falta produir-la a gran escala, perquè és activa, per exemple, inhibint un determinat enzim que està implicat en una malaltia?».

 Després, la meva tesi doctoral va ser sobre insecticides bioracionals. És a dir, com dissenyar insecticides que només interfereixin en l’insecte de la plaga, sense afectar els altres insectes que hi ha al seu voltant. Concretament, en la meva tesi doctoral estudiava un sistema hormonal que tenen els insectes per fer tot el procés de la metamorfosi i buscava productes que interferissin específicament en aquest procés. Amb aquest objectiu, va ser necessari implementar una tècnica per poder mesurar els nivells d’hormona de muda a l’hemolimfa dels insectes, per així avaluar de quina manera aquest sistema hormonal s’hi veia afectat.








A.B.: I acabada la tesi doctoral, l’any 1990, et criden per treballar en un laboratori de Califòrnia i t’hi estàs tres anys, oi?

M.P.M.: Sí. Quan jo estava fent la tesi doctoral vaig conèixer un professor de la Universitat de Califòrnia que, entre altres línies, també tenia un grup especialitzat a desenvolupar tècniques immunoanalítiques, basades en l’ús d’anticossos específics. I va ser ell qui em va oferir la possibilitat d’anar a treballar al seu laboratori. Llavors, presentada la tesi doctoral, vaig aprofitar l’oportunitat i al cap d’una setmana ja era amb aquest professor als Estats Units. Vaig treballar en diversos projectes, però el més important consistia a trobar la manera de monitoritzar el nivell de productes tòxics als quals estem exposats els humans. En concret, vaig desenvolupar una metodologia per poder saber, a través de l’orina, si una persona havia estat molt exposada a uns hidrocarburs poliaromàtics policíclics, que són molt cancerígens i provenen de la combustió del tabac i del fum dels cotxes. El que passa és que, un cop desenvolupada la tècnica, calia fer un estudi clínic amb moltes persones per establir una correlació i saber a partir de quin nivell aquella exposició era veritablement perillosa, però ja no hi vaig ser a temps, perquè vaig decidir tornar. Tot i això, va ser una gran experiència durant la qual vaig aprendre moltíssim.


A.B.: I per què vas decidir tornar de Califòrnia?

M.P.M.: De fet, m’hi hagués pogut quedar, perquè m’oferien feina i hi havia moltes possibilitats, però va sorgir l’opció de tornar a casa i treballar com a científica. A finals del 1992, el Ministeri va fer una convocatòria adreçada a científics espanyols que estiguessin treballant a l’estranger. Aquests van ser els primers ajuts dirigits a recuperar científics que eren fora i és el programa que actualment es coneix com “Ramón y Cajal”. M’hi vaig presentar i em van acceptar al CSIC amb un contracte de tres anys. Més endavant, l’any 1996 em vaig presentar a oposicions i vaig guanyar una plaça de científic titular, que és el primer nivell de la carrera investigadora. Després, amb els anys, vaig ser promocionada a investigadora científica i, finalment, a professora d’investigació, que és el tipus de plaça que ocupo actualment. Crec que, en el fons, tots pertanyem a un país i ens agrada viure-hi, estar amb la nostra gent, la família, els amics amb qui hem crescut. A més, crec que tots volem que els resultats del nostre esforç i el nostre treball tinguin un impacte positiu en la societat a la qual pertanyem i no en una altra.




María Pilar Marco en el  lliurament d'ajuts de la Marató de TV3 per investigar les malalties infeccioses



A.B.: De quina de totes aquestes investigacions que has esmentat et sents més satisfeta?

M.P.M.: En cada moment m’he sentit satisfeta amb el que estava fent; per tant, si m’ho preguntes, et diré que ara m’il·lusiona moltíssim la recerca que estic fent sobre les malalties infeccioses. Estem explorant nous biomarcadors que podrien ser molt útils per diagnosticar les infeccions a temps i de manera molt més ràpida. Les persones estem colonitzades per bacteris, alguns dels quals patògens, però no sempre desenvolupem la malaltia. Per tant, amb aquests biomarcadors podríem distingir entre colonització i infecció, i això permetria evitar l’aplicació de medicaments si no són necessaris. També estem explorant noves estratègies terapèutiques basades en la utilització d’anticossos, en comptes de productes químics. Això ja s’està fent servir per al càncer, però en les malalties infeccioses no s’ha explorat tant. L’ajut que rebrem en els propers anys de la Fundació la Marató de TV3 i Catalunya Ràdio serà crucial per avançar en aquest sentit i esperem que tingui un impacte força important en els malalts de fibrosi quística.


A.B.: Per què la fibrosi quística?

M.P.M.: És una malaltia genètica que està relacionada amb una disfunció de les mucoses. La mucosa que tots tenim als pulmons ens protegeix de la brutícia que respirem, però aquests pacients estan molt limitats i les infeccions respiratòries comprometen contínuament la seva qualitat de vida. De fet, són la seva primera causa de mort. Els microorganismes que nosaltres respirem, a ells ja els colonitzen des que són infants i en el moment que tenen una baixada de defenses, causen una infecció. El que voldríem és predir quan aquests microorganismes, que de forma habitual colonitzen els pulmons d’aquests pacients, estan a punt d’originar un brot infecciós i intentar evitar-ho, o, si més no, minimitzar-ho. Amb el nostre dispositiu, analitzaríem un senzill esput i sabríem de seguida si el malalt està a punt de tenir una crisi o el que s’anomena una exacerbació.


A.B.: I amb quina antelació ho sabríeu?

M.P.M.: Això és el que hem de comprovar! Tot just estem començant! [riu] Nosaltres creiem que, amb els biomarcadors que detectarem, serà possible preveure dies abans quan el pacient de fibrosi quística és a punt de patir una crisi. Aquesta és la nostra hipòtesi de partida. La fibrosi quística és una malaltia minoritària, amb una proporció baixa de malalts, els quals han d’anar regularment a unitats especialitzades que només són en grans hospitals; en el nostre cas, l’Hospital de la Vall d’Hebron. Imagina’t un nen petit malalt de fibrosi quística que visqui a Lleida i hagi de venir a Barcelona cada quinze dies perquè li mirin la càrrega bacteriana que té. Nosaltres voldríem que fos possible la monitorització d’aquests pacients des de casa seva, perquè la seva vida diària no se’n veiés afectada.














La molinenca Maria Carme Pons Carbonell fa 100 anys d'edat



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 554, abril 2019, pàg. 25








 Maria Carme Pons Carbonell va néixer l’11 d’abril del 1919 al número 10 del carrer Anselm Clavé de Molins de Rei. El passat 11 d’abril va celebrar el seu cent aniversari en companyia de la seva família que inclou 5 néts i 7 besnéts. Filla de Jaume Pons Esteve, forner de la Federació Obrera, i d’Antònia Carbonell Pareta, treballadora a la fàbrica tèxtil Malvehy, té una germana dinou anys més jove, que es diu Avelina, i va tenir un germà més gran, el Manel, que ja és mort. De petita va estudiar als “nacionals” –antiga escola Alfons XIII- i encara recorda el nom de les professores: la senyora Enriqueta, doña Pepeta, doña Delfina… Després va treballar a “cal Pahissa sastre”, perquè hi tenia una tia que era sastressa, i a l’edat de 14 anys va entrar a treballar a can Malvehy, on va coincidir amb la mare. A la fàbrica hi entrava a les cinc del dematí i no en sortia fins a 2/4 de dues de la tarda, i sempre va fer el mateix torn, excepte quan s’havia de canviar per algun motiu i llavors feia de 2/4 de dues de la tarda fins a 2/4 d’onze de la nit. “A can Malvehy vaig tocar totes les tecles –explica-: primer vaig treballar a les bitlles,  despres als repassadors, després vaig anar a fer rodets, que era el que posàvem als ordidors per treballar i fer les vànoes, i en acabat la meva mare em va ensenyar de teixir, i així vaig ser teixidora fins que vaig plegar.” Tot i la duresa de la feina no la recorda amb desdeny: “Vaig teixir molts anys, molts anys, i ja em va agradar”. S’ha de tenir en compte que llavors a Molins de Rei hi havia moltes fàbriques tèxtils -Samaranch, Malvehy, Iborra, Torra Balari, Balanzó- i gairebé no es podia treballar d’una altra cosa. “Abans es feia la vida que tocava”, conclou la Maria Carme. 








 L'onze d’abril de 1942, a l’edat de 23 anys, es va casar amb Josep Tena Martí, que en tenia 25 i havia tornat viu del front. “Les meves bodes van ser molt tràgiques i pobres, em vaig haver de casar a la Joventut perquè l’església encara estava enrunada per la guerra civil”, assenyala. Un any més tard van tenir una filla, la Maria Dolors Tena Pons, i després un fill, el Josep, que va morir el 2008. El marit de la Maria Carme treballava a la fàbrica Samaranch, a la secció de tints, “amb el senyor Pi i el Josep Artés”, recorda. La pluriocupació era molt comuna en temps de postguerra i després de la fàbrica el Josep anava a treballar a cal Comelles –al carrer Pintor Carbonell-, on encaixava fruita, i els dijous a la tarda s’encarregava de projectar cinema a la Federació Obrera. Mentre la Maria Carme i el seu marit treballaven els fills els deixaven amb les hermanas –les  monges de l’orde de les Germanes de la Doctrina Cristiana que hi havia a Molins de Rei- i més endavant amb una veïna que en tenia cura. La Maria Carme va treballar a la fàbrica Malvehy fins que va tenir 50 anys i va haver de plegar per motius de salut. El Josep va treballar a l’empresa Samaranch fins que va tancar l’any 1976, arran de la crisi del sector tèxtil. 


 El Molins de Rei de la seva infantesa el recorda amb carrers sempre enfangats: “Jo era de Cal Pedacets, la meva mare era de Cal Bitllets, i a davant de casa hi teniem el Rafaelet carboner, uns veïns que ens coneixíem molt perquè sempre érem els mateixos -no com ara que canvien tant-, les portes de les cases, per exemple, sempre eren obertes, hi entrava i hi sortia tothom per allà”


 La seva gran afició de jove era ballar i cada diumenge anava al ball de la Federació. Li agradaven tota mena de balls menys el tango, “i això que al meu marit li agradava molt”, afirma. També recorda amb enyorança els balls que es feien per la Festa Major, per Corpus, i el “ball del tortell” que es feia per Sant Antoni: “Es feien balls de dematí, on hi anaves amb vestit llarg perquè era de dia, i llavors el ballador que volia ballar amb tu et demanava: Al ball de dematí, si no té compromís, ballarà amb mi, i el vaig ballar moltes vegades al Foment i a la Federació.”


 La Maria Carme tenia 19 anys quan es va acabar la guerra civil però no li agrada parlar-ne: “De la guerra no en recordo gran cosa, sé que es va acabar i ja està, unes persones van tornar i d’altres no”. La política no li ha interessat mai i a casa seva no se’n parlava, però ironies del destí, la seva filla Maria Dolors es va casar el 1963 amb Lluís Marín Castillón, regidor l’any 1979 en el primer Ajuntament democràtic de la vila.   





Fotografia de joventut de la Maria Carme




 Avui, la Maria Carme Pons viu sola en un pis de lloguer i la seva filla la visita cada dia. Si bé és usuària del servei de teleassistència per a la gent gran, porta una vida completament autònoma fins al punt que ella mateixa escriu la llista de la compra, i quan li porten la comanda, cou els plats que menjarà en una cuina de vitroceràmica. “Menjo de tot i m’agrada tot, avui he fet macarrons, i demà em faré escudella per dinar i per un altre dia de la setmana”, exclama.


 Li agradaria poder caminar més, per això considera que la televisió i la ràdio són un gran invent perquè s’hi passa moltes hores i li fan molta companyia: “A les 8 del dematí ja engego Ràdio Molins de Rei, que s’hi posa el Pahïssa i fa sardanes, després continuo amb les notícies i sé tot el que passa a Molins de Rei, si hi ha alguna defunció, …”. Ella no se’n recorda, però la seva filla Maria Dolors ens explica que quan van comprar el primer televisor, allà pels anys 50, la Maria Carme es va enfadar molt “perquè valia molts cèntims!”. També ens confessa que la seva mare era una de les dones més boniques de la vila i que encara conserva un punt de presumida: “No surt gaire de casa perquè diu que caminar pel carrer amb taca-taca fa gran!”.  


 Del Molins de Rei del passat la Maria Carme enyora la tranquil·litat, si bé no li desagrada el canvi que ha fet la vila. Pel que fa al futur, el veu malament i pateix per la mainada: “Quan per la televisió veig que la gent no s’entén, penso en la canalla que tenim petits i em fa por del modo que està el món.”


 La Maria Carme fa un balanç positiu dels seus cent anys de vida perquè ha estat “molt respectada per tothom”, i té un gran record dels anys de matrimoni perquè el seu marit “era molt bona persona”. Per poder arribar als cent anys amb el cap tan clar no ens dóna cap consell especial: “No he fet res de particular, sóc una persona religiosa, si bé ara no puc anar a l’església i veig la missa per la televisió”. En bufar les espelmes el dia de l’aniversari ens fa saber el desig que va demanar: “que la meva filla i els meus néts i besnéts tinguin salut, que no els passi res i que puguin viure feliços”.








Xavier Ballaz Bogunyà: "El proper que portaran davant d'un jutge serà un grafiter per pintar de color groc una paret"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 552, febrer 2019, pàg. 10-11



 El molinenc Xavier Ballaz va néixer el 1977 i resideix a Barcelona des de fa vint anys. Llicenciat en psicologia social, l'any 2006 va fundar, juntament amb altres persones, l'Associació Artística i Cultural Difusor, dedicada a la difusió de l'art urbà.. El passat 26 de novembre, el seu projecte "Bostik Murals" va guanyar el Premi Lluís Carulla 2018 d’emprenedoria cultural, que consisteix en 60.000 euros i 2 anys l'acompanyament empresarial. En aquesta entrevista conversem amb ell sobre el premi que acaben de guanyar, l'art urbà i la llibertat d'expressió en l'espai públic.









Xavier Ballaz Bogunyà




A.B.: Volia començar preguntant-te per la teva creació artística, però ara veig que el teu àmbit de treball és la psicologia …

X.B.: Sí, jo sóc psicòleg social. No sóc artista, ni ho he pretès mai. De fet, no tinc cap mena de formació artística ni gràfica. Va ser per temes conjunturals, en un moment donat de la meva vida, que vaig entrar en contacte amb aquest món de l'expressió visual a l'espai públic. Quan es feia el Fòrum de les Cultures de Barcelona (2004), arran de participar en moviments socials que protestaven pel model de ciutat que es dissenyava, em vaig adonar de la importància de preservar espais per poder-nos expressar, i vaig trobar en l’art urbà un àmbit de treball que ha encaixat amb la meva professió, que és la d’educador social.


A.B.: Què és l'art urbà?

X.B.: Són un conjunt de pràctiques artístiques, d’intervencions individuals independents, realitzades a l’espai públic. Quan es parla d'art urbà ens referim a intervencions gràfiques, dins del camp de les arts visuals. Personalment penso que és el fenòmen artístic i social - si hi incloem el grafiti, però cal diferenciar-ho - més important què ha passat en els darrers cent anys. No et sabria dir cap altre fenòmen dins de l'àmbit de les arts amb aquest abast pel que fa a impacte, a volum de practicants i a transvasament cap a la societat. El que vull dir és que, amb els anys, tot el que ara s’està fent s'estudiarà als llibres d'història de l’art.


A.B.: Has dit que cal distingir el grafiti de l'art urbà. Per què? 

X.B.: Són fenòmens diferents, tot i que tenen vasos comunicants. Per fer-ho fàcil, el grafiti són totes aquelles pintades d'escriptura que es dirigeixen als mateixos practicants de grafiti. Els grafiters s'anomenen "escriptors" de grafiti perquè escriuen, perquè fan lletres. En un inici es feien amb una tipografia molt senzilla, amb lletra de pal, però amb el temps les inscripcions han esdevingut molt elaborades perquè un dels objectius del grafiter és diferenciar-se dels altres i ser reconegut. El que defineix el seu estatus són la quantitat de pintades, la seva qualitat, i la seva dificultat o mèrit. Per exemple, pintar en llocs on els altres no hi han arribat, o bé en llocs on ningú més s’hi ha atrevit a entrar, etc. L’art urbà, en canvi, és una història completament diferent. L'art urbà el fan artistes amb voluntat de comunicar a tothom. Per exemple, no cal ser un expert per entendre què expressa una plantilla de l’artista anglès Bansky. En canvi, sí que cal tenir un cert entrenament per desxifrar el què diu un "tag", una pintada de lletres feta per un grafiter. Algú que no n'ha vist deu mil no les llegeix!




Exemple de grafiti, les lletres de la inscripció diuen "MESSI"



A.B.: Parlem del premi que us ha donat la Fundació Carulla. Si no ho he entès malament, amb els diners del Premi fareu un museu d'art urbà, oi? 

X.B.: Més que un "museu", que és una paraula una mica enganyosa, farem un centre cultural especialitzat en art urbà. El projecte es diu “Bostik Murals” perquè la seva seu serà una nau de l'antiga fàbrica Bostik, al barri de la Sagrera. Aquesta fàbrica feia adhesiu per a calçat, va deixar de funcionar l'any 2006, i després es va abandonar. Deu anys més tard, l’any 2016, l’arquitecte i fotògraf Xavier Basiana, amb un seguit de voluntaris, va recuperar-ne l'ús com a centre de creació artística. Ell això ja ho havia fet l’any 1998 en una fàbrica propera, la Ivanow, i ho va repetir a la Bostik. El 15 de febrer de 2019 en farà quatre anys d’aquesta recuperació. De trobar-se unes naus abandonades i plenes de brutícia, ara hi ha un projecte cultural autogestionat i independent que s’anomena “Nau Bostik”. Nosaltres, l'associació Difusor, no hi som des del principi, nosaltres hi vam aterrar fa dos anys, l'octubre de 2016, arran de la darrera edició del nostre festival “Open Walls Conference”. Nosaltres veníem fent a Barcelona diferents projectes que articulaven art i espai públic, però eren projectes deslocalitzats en diferents districtes, fins que va arribar un moment que vam percebre que necessitàvem una mena de quarter general. I el vam trobar a la Nau Bostik. Per tant, des de l'octubre de 2016 hem anat pintant la totalitat d’una de les naus, hem anat fent petits projectes, i hem anat elaborant les bases del que estem començant a implementar ara, oimés arran del premi Carulla.     


A.B.: De quina superfície disposareu?

X.B.: La fàbrica Bostik és un complex industrial format per diverses naus que en total fan 6.000 m2. Nosaltres disposarem de dues naus d'aquest complex, en total 300 m2 sota teulat, dedicades 100% al projecte, i en funció de l'activitat que sigui, n'anirem ocupant alguna altra. A part, també disposem de tot l'espai exterior, és a dir, la plaça central que hi ha entre les diferents naus del complex, on hi programarem intervencions dels millors artistes locals i internacionals. De moment és un inici modest perquè estem començant el projecte. El premi és un impuls però això ha d'anar agafant recorregut. Com he dit abans, el centre de creació Nau Bostik ja existia, i amb la nostra arribada fa dos anys ara té dues línies de treball principals, una és l'art urbà, i l'altre és la fotografia, i aquests dos eixos van convivint.





L'antiga fàbrica Bostik de La Sagrera, dedicada a la fabricació d'adhesiu per a calçat, abandonada l'any 2006 - Foto Salva Mas




A.B.: El jurat que us va donar el premi valora especialment el vostre projecte perquè fomenta la participació i la cohesió social a través de l'art urbà.

X.B.: Tenim tres línies de treball. La primera és la purament artística, la segona és de suport a la creació d'artistes emergents locals, i la tercera és la part pedagògica. Aquesta part pedagògica ja la venim desenvolupant des de fa anys a l'associació Difusor, tant en educació formal a través de cursos, com en educació no-formal i projectes educatius d'art urbà que realitzem per encàrrec. Ara per exemple estem realitzant un taller d'art urbà amb joves de Ciutat Meridiana. En aquests casos, el primer que fem és anar al lloc del barri que ens han deixat per fer el taller i interpel·lar els joves sobre aquell espai. Els preguntem què hi passa normalment allà, i potser llavors ens responen que s'hi fan "botellons", o que hi ha baralles pel motiu que sigui … A partir d’aquí els demanem que pensin com refarien l'espai, com el replantejarien per poder incidir en la problemàtica que ells mateixos han detectat. És a dir, intentem posar l'art al servei de les necessitats i de l'espai públic del barri. D'aquesta manera es com fem cohesió social: els joves que participen en el taller veuen que la seva feina ha tingut un resultat, que han treballat junts per un objectiu comú, que el resultat d’aquesta feina el pot veure tot el barri, … Com que ja tenim aquest bagatge, el centre “Bostik Murals” que desenvoluparem tindrà això molt present. Volem que el centre sigui un referent internacional de l’art urbà amb unes intervencions molt arrelades en el teixit veïnal, associatiu i educatiu, del barri de la Sagrera, del districte de Sant Andreu, i de Barcelona i la seva àrea metropolitana en general. Per exemple, l'artista vindrà, treballarà, farà la seva proposta, però desenvoluparà el projecte conjuntament amb alguna entitat o col·lectiu del barri. D’aquesta manera els veïns coneixeran l'artista, l'art urbà, i el centre Bostik Murals, que potser d’una altra manera seria molt difícil.





Taller d'art urbà realitzat per l'associació Difusor amb joves de Ciutat Meridiana




A.B.: Hi ha algun centre referent de l'art urbà al món que us hagi servit d'inspiració?

X.B.: Hi ha diversos centres al món però no ens volem assemblar del tot a cap d’ells. Hi ha el museu MIMA, de Brussel·les, ubicat en una antiga fàbrica de cervesa, on un seguit de galeristes han creat un museu d'art urbà amb un contingut bastant museitzat, que no té aquesta vessant de contacte amb l'entorn que volem impulsar nosaltres. També existeix a Berlín un altre espai, Urban Nation, que tampoc té contacte amb el barri, al contrari, més aviat el barri hi està en contra perquè ha provocat gentrificació, ja que al seu darrera hi hagut una operació immobiliària, i és clar, d'aquest model ens en volem allunyar. A Sant Petersburg, en canvi, hi ha un centre molt autogestionat, que de tant lliure mai saps ben bé què hi està passant, sense un discurs gaire definit, i tampoc volem arribar a aquest extrem. El que volem ser nosaltres és un espai de referència, un espai que la gent percebi com una cosa volguda i necessària per al barri.   


A.B.: La Nau Bostik, pel que he llegit, pot ser enderrocada per construir-hi una àrea residencial al voltant de la nova estació de tren de la Sagrera. Ho teniu present això?

X.B.: L'espai que ocupa la Nau Bostik és cert que està afectat pel Pla d'ordenació urbanística de la Sagrera, però ningú sap que acabarà passant perquè aquest pla fa divuit anys que està aturat, i ara com ara no hi ha cap moviment en cap sentit. D'altra banda, aquest Pla inclou un equipament cultural. Sí que és veritat que, tal i com està dissenyat el Pla, l’equipament cultural no està ubicat al lloc on hi ha la Nau Bostik, però nosaltres pensem que consolidant el projecte “Bostik Murals”, i la pròpia Nau Bostik com a centre cultural, costarà molt que el govern municipal decideixi enderrocar un centre que es troba consolidat i molt actiu. La nostra aposta ara és atendre les necessitats del barri, ja que la Sagrera és un barri on hi ha molt poca oferta cultural.





Obra de l'artista urbà Elian Chali realitzada a la nau que allotjarà el centre Bostik Murals - Foto Cristina Raso Boluda




A.B.: He llegit que Difusor és una entitat pionera en la gestió de murs legals a Barcelona per desenvolupar-hi art urbà. 

X.B.: Sí, de fet la nostra associació va néixer per aquest motiu. Barcelona estava pintada de cap a peus, i llavors, l'estiu del 2005, diferents declaracions públiques van crear una opinió contrària a l’art urbà, i l'1 de gener del 2006 va entrar en vigor una ordenança cívica que va fer esborrar tot el que hi havia pintat, i gairebé prohibir l’art urbà. Per aquesta raó vam crear l'associació Difusor, i vam començar a buscar alguna escletxa en aquesta ordenança que, sota unes determinades condicions, permetés pintar a l’espai públic. D'aquesta manera vam organitzar l'any 2007 el primer festival d'art urbà de Barcelona, i arran d'aquest festival vam començar un projecte de regulació de murs, de gestió d’espais públics destinats a intervencions artístiques autònomes. Perquè una cosa és anar a pintar a llocs de l’extraradi, on tothom sap que ningú no et dirà res, com ara els murs que tanquen les rieres, etc, i una altra cosa és pintar al bell mig del nucli urbà, en un lloc a la vista de tothom, i de manera legal. Arran d’aquest primer festival, l’any següent, el 2008, vam fer un projecte que es deia "galeria oberta", el primer mur on tothom podia omplir un permís i anar-hi a pintar protegit en termes legals. I així va començar el festival anual "Open walls conference", cada any en un districte diferent.     





Primer mur legal de Barcelona dedicat a l'art urbà gràcies al projecte Galeria Oberta de l'associació Difusor (2008)




A.B.: En el dossier de tallers que hi ha al vostre web hi ha una "introducció" que és tota una declaració de principis: "La comunicació visual a l’espai públic està dominada pel poder polític i la publicitat, pel que proposem una resposta basada en l’empoderament popular comunitari, que miri d’equilibrar aquest dèficit i de fer participar a la ciutadania d’aquesta lluita pel control del què es pot expressar o no a l’espai públic." 

X.B.: El nostre objectiu sempre ha estat defensar la llibertat d'expressió a l'espai públic, i quan es va implementar l'ordenança que he esmentat abans, aquesta llibertat va quedar molt compromesa. Si ho pensem una mica, l'única comunicació que hi ha a l'espai públic són anuncis o senyals indicant el què es pot fer i el què no es pot fer. Tot el demés, a Barcelona i a les grans ciutats del primer món, està prohibit o fortament regulat. A la pràctica, o pagues o calla. Nosaltres sempre hem reclamat que hi hagi murs suficients destinats a que la gent s’expressi, pinti millor o pinti pitjor. A nosaltres ens va passar una anècdota molt curiosa amb la primera "galeria oberta", l'any 2008. En aquella època Barcelona estava plena de pintades demanant la llibertat d'un anarquista empresonat que es deia Amadeu Casellas. Eren unes pintades que duraven 12 hores, com a màxim 24 hores, perquè de seguida eren esborrades. Llavors, en un dels murs habilitats dins el festival "galeria oberta", quan estàvem blanquejant la paret per poder pintar, es va posar a ploure i vam haver de marxar corrents. A l'endemà, quan hi vam tornar, vam trobar-nos que algú sobre la paret blanca havia fet una pintada que deia "llibertat Amadeu Casellas". Quan ho vam veure, vam decidir deixar-la, i pintar en un altre tros de paret. Doncs aquella pintada es va estar allà sis mesos! Amb això vull dir que la llibertat d'expressió és important, però que sense projectes com el nostre, la llibertat d'expressió a l'espai públic, artística o no, quedaria compromesa.


A.B.: Quan dieu que el poder limita la comunicació dels ciutadans sembla que els fets us estan donant la raó. Aquests darrers anys hem vist tuitaires multats per fer acudits, sentències de presó per lletres de cançons, exposicions fotogràfiques censurades, acusacions de delicte d'odi per criticar determinats estaments oficials, ... Per què el poder reacciona així?

X.B.: Aquí entraríem en un altre debat, però també et diré que el proper que portaran davant d’un jutge serà un grafiter per pintar de color groc una paret.







Obra de l'artista urbà Fasim realitzada en el marc del festival Open Walls Conference 2016 - Foto Fer Alcala