Natàlia Gomà, psicòloga social: "La majoria de canvis sempre vénen perquè hi ha hagut algun moment en què ens hem aturat"


 Avui som a 27 de desembre de 2017, falten quatre dies per la festa de cap d'any, i per això hem decidit convidar la psicòloga Natàlia Gomà per parlar dels bons propòsits per a l'any nou. La Natàlia és assessora política i tècnica de l'Àrea de Cultura, Educació i Esports de la Diputació de Barcelona.















- Abans d'entrar en matèria, Natàlia, ens pots explicar què fa un psicòleg social? 
-Bàsicament el psicòleg social el que fa és analitzar quins són els problemes que hi ha a la societat, per després fer tot un seguit d'intervencions per prevenir-los. Aquestes intervencions moltes vegades són a nivell grupal, però també poden ser a nivell individual. Per exemple, si volem prevenir que els adolescents no comencin a fumar, el que faríem és una campanya d'informació de quina és la part nociva del tabac. I això és pot aplicar a tot: a l'educació cívica, a la prevenció del "bulling" a les escoles, a la prevenció del racisme, etc. Malauradament acostumem a fer actuacions quan ja estem en situacions d'emergència, però si les societats fossin més madures, el que es faria és invertir molt més en polítiques socials, precisament per això, per prevenir que determinats conflictes acabessin apareixent, si bé el conflicte és un fet inherent a la societat, i s'ha d'entendre que forma part del dia a dia. 

En què consisteix la teva feina?  
- Jo em dedico a dissenyar política social quan un municipi de la província detecta una problemàtica determinada. Per exemple, imaginem un municipi que ha detectat un problema de drogues entre els adolescents. Doncs juntament amb una altra companya, que és professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, i amb els tècnics de l'Àrea d'Educació de la Diputació, el que faríem és anar al municipi en qüestió, i conjuntament amb els professionals d'aquell municipi de serveis socials, de joventut, de sanitat, de la policia, d'educació -generalment els equips directius de les escoles-, analitzaríem la problemàtica i plantejaríem un seguit d'intervencions socioeducatives. Personalment he treballat fent intervenció social amb persones que estan a l'atur, amb dones, amb adolescents, ... sempre a través de l'administració pública, si bé també he col·laborat amb fundacions i ONGs.     

[...]

- Què ens pots dir de la virtut de l’esperança, o de la fe? Jo el que veig és que poden tenir dues cares: tenir fe i esperança pot ser beneficiós per ser pacient i superar situacions adverses que demanen temps, però la fe a qualsevol preu també et pot abocar a no saber veure quan ja no hi ha res a fer i cal abandonar. Què en penses? 
- Hi ha un proverbi africà que diu: "Hem d'aturar-nos i saber esperar". I això, en aquesta societat en la que vivim no ho sabem fer. De fet, la majoria de canvis sempre vénen perquè hi ha hagut algun moment en el que ens hem aturat. Fixem-nos que la gent es proposa canviar coses de la seva vida molt més al setembre que no pas al gener. I per què? Doncs perquè la ment humana necessita descansar, i això succeeix normalment durant les vacances. I en relació a la teva pregunta -i parlo a nivell personal-, hi ha coses que no arriben perquè potser no ens toca en aquell moment que arribin, i ho hem d'acceptar. Potser desitgem determinades coses que en realitat són fantasies, i les desitgem en un moment vital en el que no toca que ens arribi allò. I també hem de saber fer lectures. Si jo estic perseguint un objectiu, i aquell objectiu no arriba, he de tenir també la suficient maduresa per entendre que potser aquell objectiu no és per a mi. I això vol dir renunciar? En certa manera sí, significa una renúncia, però per una altra banda també és una forma de maduresa i d'aprenentatge. Hem d'aprendre a renunciar en determinats moments, i acceptar, no el que ens agradaria ser, sinó el que realment som. I aquest és el gran repte. 





[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 27-12-2017]   






"És Molins de Rei accessible?"


 Entrevista a Montse Font Garcia sobre l'accessibilitat a Molins de Rei i el problema de les barreres arquitectòniques per a les persones amb mobilitat reduïda, arran del seu article d'opinió publicat en el número de juny de 2017 de la revista El Llaç.
















[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 29-11-2017]







"El preu del nostre consum: explotació humana i devastació ambiental"


 L'11 de novembre de 2017, Justícia i Pau celebra a Barcelona la jornada "El preu del nostre consum: explotació humana i devastació ambiental", en el marc de la campanya #ConflictMinerals (minerals de conflicte). L'objectiu és analitzar de forma global el model socioeconòmic actual, basat en la sobreexplotació de recursos i persones, que genera la degradació d'ecosistemes, desigualtats socials insostenibles i tot tipus de vulneració de drets humans i conflictes socials i polítics.

 Per parlar-ne hem convidat al programa a Blanca Melloni, tècnica de projectes de Justícia i Pau i responsable de la campanya #ConflictMinerals.



















[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 8-11-2017]






EL DIA 1 D’OCTUBRE


 La meva amiga Paula té 42 anys, un fill de 10 anys, i viu a Sant Joan de Vilatorrada. El dia 2 d’octubre em comenten que la Paula està molt tocada: el dia abans la guàrdia civil va anar dos cops a les escoles de Sant Joan on es celebrava el referèndum. Li escric un whatsapp i li explico que un miler llarg de molinencs també vam ser tot el dia en col·legis electorals, i que l’entenc, perquè durant tota la jornada vam estar amb l’ai al cor per si venien, cosa que al final no va passar. 

  Em contesta que creia en una democràcia i una llibertat, però que després de veure els cops de porra innecessaris, i d’altres imatges que trigaran a esborrar-se de la memòria, sobretot dels nens, només té decepció i una gran sensació de maltracte. Em diu que intenta controlar la indignació per a que no esdevingui ràbia, però que el que han aconseguit es que desconnecti definitivament, que no els vol cap mal, però que els vol ben lluny, que ja no s’hi sent identificada. 

  Li envio un àudio d’en Cinto Busquet, el capellà de Calella: “Vergonya, vergonya pels qui han fet possible que tanta gent espanyola pensi que és bo actuar repressivament contra un poble pacífic i desarmat que simplement vol votar”. També li envio l’impressionant testimoni de l’Antoni Vives, publicat al diari Ara, i l’animo a escriure la seva vivència per treure’s de sobre tot aquest enuig. 

 Em contesta que ha estat molt emocionant llegir i escoltar el que li he enviat, que ha plorat, i que segurament escriurà una carta, i que després la cremarà, en senyal de purificació. 

 Jo també necessito fer algun ritual, i un amic em parla de l’escola Àgora, de Nou Barris. Hi vaig un diumenge, dues setmanes després, i un cartell avisa que l’accés s’ha de fer pel pati perquè la porta de l’entrada principal encara no està arreglada. Poso un ram de flors a la reixa, al costat d’altres rams que encara hi ha, i parlo amb una veïna: “Aquí va venir la policia nacional, i a part dels cops, el pitjor va ser dins l’escola, van esbotzar parets i trencar portes, fins i tot de lavabos!, una cosa incomprensible”. 








Eva Pons Parera, professora de dret constitucional a la Universitat de Barcelona: "A través del dret no es pot legitimar qualsevol cosa, el dret en sí mateix no és un fi, és un instrument per canalitzar i ordenar l'evolució social i protegir els drets dels ciutadans"



El passat 3 de maig de 2017 es va presentar al Col·legi d'Advocats de Barcelona el "Manifest de juristes a favor del dret dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya a celebrar un referèndum per decidir el futur polític de Catalunya"




 Més de dues terceres parts dels ciutadans de Catalunya demanen des de fa temps la celebració d’un referèndum per decidir el seu futur com a país. Igualment, una gran majoria dels representants del poble de Catalunya defensa nítidament aquesta opció i l'ha plantejada de forma reiterada, i per diverses vies, però
sempre sense èxit, davant les institucions de l’Estat. Per això, el passat 3 de maig, més de 600 juristes van presentar un manifest on defensen que el referèndum del proper 1 d’octubre no només és legítim, sinó també legal, perquè té cabuda dins la Constitució espanyola.

 Una de les signants d’aquest manifest és la jurista molinenca Eva Pons Parera. Ella és professora de dret constitucional a la Universitat de Barcelona, autora de llibres i de més d'una vintena d'articles publicats en revistes internacionals, i especialista en organització territorial de l'Estat, drets fonamentals, i dret antidiscriminatori, especialment en l'àmbit lingüístic. També és membre del Consell de direcció de la Revista de Llengua i Dret, del Centre Universitari de Societat i Comunicació, i de la Xarxa Cruscat de l'Institut d'Estudis Catalans.








El passat 11 de maig vas participar en l’acte de presentació de la Taula pel Referèndum del Baix Llobregat, que es va fer a la Federació Obrera, i vas demanar una visió més àmplia del dret, que no és només la llei, sinó la manera com s’interpreta per adequar-la a la societat. I vas posar l’exemple del matrimoni homosexual. Podries explicar aquest exemple als nostres oients?

 El que vaig explicar és que, a vegades, una norma, pel seu text i pel moment en que es va elaborar, s’entenia que tenia una significat, i després amb els anys això canvia. Per exemple, en el cas de la Constitució espanyola, quan diu que “l’home i la dona tenen dret a casar-se”, doncs evidentment, quan es va fer l’any 1978, s’entenia que tenen dret a casar-se entre sí. Però això no ha impedit una interpretació evolutiva, una interpretació adaptada al canvi social, i s’ha pogut encabir en aquesta redacció el fet de que hi hagi matrimoni, no entre un home i una dona, sinó entre persones del mateix sexe. I nosaltres és això el que defensem, una interpretació més realista, més evolutiva, en que no ens quedem atrapats en la literalitat de la lletra, i puguem interpretar-la amb una visió més àmplia.


En el segon punt del manifest afirmeu que el “marc constitucional ampara que els ciutadans puguin proposar canvis substancials en l’organització política i territorial, i ofereix instruments per canalitzar aquesta aspiració democràtica”. I poseu d’exemple el Canadà i el Regne Unit, que han reconegut el dret del Quebec i d’Escòcia a celebrar referèndums de secessió. Ens ho pots explicar?

 Sobretot en el cas del Quebec, es va desenvolupar una teoria que és la del dret a decidir. Una constitució, que es defineix com a democràtica, i que reconeix entre els seus valors i principis el principi del pluralisme, el principi del federalisme o el reconeixement de les autonomies, encara que sigui vinculat al principi d’unitat com passa en el nostre cas, ha de fer una interpretació conjunta de tots aquests principis. I el què va dir el Tribunal Suprem del Canadà sobre el Quebec, és que l'ordenament constitucional ha d’oferir vies per a que una comunitat política, en aquest cas la província del Quebec, pugui manifestar la seva aspiració política. I la sentència concretament diu que la Federació canadenca, el conjunt, no pot ser sorda a aquesta demanda que ve d’una part del seu territori, i per tant, ha d’oferir i buscar les vies dins l’ordenament constitucional per a que es pugui manifestar aquesta demanda. Per tant, la sentència del Tribunal Suprem canadenc va reconèixer, i va dir ben clarament, en termes literals fins i tot, que la constitució canadenca no és una camisa de força i que, per tant, ha de poder acollir aquestes demandes legítimes, d’acord amb el principi democràtic de la constitució, permetent l’expressió d’aquesta voluntat d’un territori o d’una comunitat política, que en el nostre cas seria una nació o “nacionalitat”, d’acord amb la terminologia que fa servir la Constitució espanyola. Per tant, la conseqüència de tot això, com es va reconèixer en el Quebec -on evidentment tampoc la constitució diu que es pugui fer un referèndum per decidir si hi ha una secessió d’una part del territori-, és que la constitució canadenca va admetre un referèndum pactat. Per tant, d'acord amb aquesta interpretació, també és possible fer un referèndum pactat dins la Constitució espanyola.



"La constitució canadenca no dóna directament el dret de secessió, però davant la demanda del Quebec, i atenent al principi democràtic, el Tribunal de Canadà va emetre una sentència on afirmava literalment que la constitució no és una camisa de força, i que la Federació canadenca, el conjunt, no podia ser sord a la demanda que venia d’una part del seu territori, havent d'oferir i buscar vies dins l’ordenament constitucional per a que la ciutadania d'aquella part pogués manifestar quina relació volia tenir amb la Federació o amb l’Estat, i a partir d’aquí, negociar de bona fe els resultats i les seves conseqüències." 




El fonament de la legalitat del referèndum, dins la Constitució espanyola, afirmeu que rau en el principi democràtic. Aquest principi –dieu- és el que posa límits a la capacitat de decisió de les majories sobre les minories dissidents, perquè les protegeix, i dóna una oportunitat democràtica a grups que per raons demogràfiques no poden esdevenir majoria, perquè els catalans, dins l’Estat, mai serem una majoria.

 Quan es fa aquesta elaboració del dret a decidir és, justament, per fer veure que hi ha unes comunitats, unes nacions, uns grups polítics, que són una minoria estructural dins d’un estat, i que, per tant, mai assoliran la majoria i mai podran fer un canvi a la constitució, perquè no tenen suficient força demogràfica. I justament, el principi democràtic és un principi que no només comporta la regla de la majoria, sinó que també comporta la protecció de la minoria. I aquesta és una interpretació en base als principis i als valors que comparteixen les constitucions democràtiques, i que, igual que es va defensar en el Quebec, és perfectament traslladable en el nostre context constitucional, sempre i quan, i tornem una mica al principi, hi hagués aquesta voluntat de voler fer una interpretació més àmplia, més evolutiva, més d’acord amb aquesta evolució social, i en aquest cas, més d’acord amb un procés polític que, en el cas de Catalunya, porta molt de temps desenvolupant-se.



"Quan es fa aquesta elaboració del dret a decidir és, justament, per fer veure que hi ha unes comunitats, unes nacions, uns grups polítics, que són una minoria estructural dins d’un Estat, i que, per tant, mai assoliran la majoria suficient per fer un canvi a la constitució, perquè no tenen suficient força demogràfica. I justament, el principi democràtic és un principi que no només comporta la regla de la majoria, sinó que també comporta la protecció de la minoria. I aquesta és una interpretació en base als principis i als valors que comparteixen les constitucions democràtiques, i que, igual que es va defensar en el Quebec, és perfectament traslladable al nostre context constitucional espanyol."




D’altra banda, la Constitució espanyola no prohibeix els grups que tenen una idea diferent d’organitzar territorialment l’Estat. La prova és que tots els partits que porten la independència de Catalunya als seus programes electorals són perfectament legals. 

 En aquest moment això s’està distorsionant. Hi havia molts conceptes i molts termes que havien quedat molt clars i assentats, fins i tot en la mateixa jurisprudència del Tribunal Constitucional i en la Constitució. Per exemple, sempre s’ha reiterat que el nostre sistema és un sistema de democràcia no militant. Això vol dir que es poden defensar idees en contra de la Constitució, o projectes que comportin un canvi en la Constitució. El Tribunal Constitucional, fins i tot l’any 2014, quan apareixen les primeres sentències sobre les declaracions del dret a decidir, doncs ho continua recordant, que tenim un sistema de democràcia no militant, i que, fins i tot el dret a decidir, hi cap en la Constitució. El que passa és que aquesta doctrina, que estava molt consolidada, ja a les sentències més recents desapareix, s’omet, i fins i tot s’arriba a situacions que es troben totalment a la línia contrària. I així hem vist com, a partir d’un determinat moment, no se li permet al Parlament de Catalunya que parli de determinades qüestions que afectin la independència. I això va encontra d’aquesta doctrina que tenia el propi Tribunal, en que es podia defensar qualsevol projecte i evidentment es podia parlar de tot.



"El Tribunal Constitucional espanyol, fins i tot l’any 2014, quan apareixen les primeres sentències sobre les declaracions del dret a decidir, recorda que tenim un sistema de democràcia no militant, i que, fins i tot el dret a decidir, hi cap a la Constitució. El que passa és que aquesta doctrina, que estava molt consolidada en la mateixa jurisprudència del Tribunal Constitucional i en la Constitució, ja a les sentències més recents desapareix, s’omet, i fins i tot s’arriba a situacions que es troben totalment a la línia contrària. I així hem vist com, a partir d’un determinat moment, no se li permet al Parlament de Catalunya parlar de determinades qüestions que afectin la independència. I això va encontra d’aquesta doctrina que tenia el propi Tribunal, en que es podia defensar qualsevol projecte, i evidentment es podia parlar de tot."




Per tot això, defenseu el sistema del referèndum, perquè ofereix els instruments suficients per donar sortida a aquest conflicte, i alhora demaneu que, el resultat obtingut, es realitzi de manera negociada amb els representants de l’Estat. Al mateix temps, aviseu que la negativa continuada de l’Estat legitimaria d’obrir d’altres vies per tal que la ciutadania de Catalunya expressés com vol decidir el seu futur. Quines serien aquestes vies, si finalment el referèndum pactat no es pogués fer?

 Nosaltres diem això perquè a nivell internacional, tot i que no hi ha un criteri únic aplicable a totes les situacions, s’entén que l’estàndard per decidir quin és l’estatus polític d’una comunitat, o d’un procés de secessió, el millor procediment, el més democràtic, el més conforme amb tots els principis del dret internacional, i el principi democràtic, és fer-ho a través d’un referèndum. I a països d’alt nivell democràtic, com Canadà o Regne Unit, s’ha entès que aquesta és la millor via de sortida. En aquests països, justament, el que es diu és que, no és que la constitució doni directament el dret de secessió, però sí que hi ha un dret a poder manifestar aquesta voluntat política sobre quina relació es vol tenir amb la Federació o amb l’Estat, i a partir d’aquí negociar de bona fe quines conseqüències té aquesta manifestació política. I és clar, nosaltres hi vam afegir una part, dient que quan aquest procediment, d’expressió democràtica de la voluntat política d’una part i d’obrir un procés de negociació de bona fe, que és el que diu la sentència del Tribunal del Canadà, no és possible, doncs el dret internacional obre d’altres vies que ja no ens situarien tant en el dret a decidir, sinó en el dret d’autodeterminació. En el dret d’autodeterminació a una comunitat no se li nega el seu dret a decidir quina vol ser la seva estructura, la seva posició política i la seva relació amb d’altres entitats polítiques, o l’Estat en el que està inclosa. I justament, tot i que és un tema bastant controvertit, en el dret internacional no només s’aplicaria el dret d’autodeterminació al que serien les antigues colònies, sinó que aquest concepte de dret d’autodeterminació s’aplica a moltíssims casos de nous estats que s’han creat, es va aplicar fins i tot a la reunificació de les dues alemanyes, s’ha aplicat en el cas del “brexit” del Regne Unit, i la doctrina internacional vindria a dir que, es pot arribar a justificar el dret d’autodeterminació d’una part d’un territori quan realment l’Estat al qual pertany no respecta el principi de lliure determinació dels pobles. I per tant, nosaltres diem, en el moment en que no hi hagi a l’ordenament constitucional espanyol una sortida, o no es doni una sortida -que repeteixo que nosaltres pensem que sí que hi cap a la Constitució espanyola una sortida-, doncs cal anar al dret d’autodeterminació. Aquest dret sí que és reconegut en l’àmbit internacional i ha tingut una evolució, no s’ha quedat ancorat als anys 60 del segle XX amb el tema de la descolonització, sinó que en diferents documents, i en la mateixa pràctica internacional, que a través de la pràctica i el costum va creant normes, doncs admetria aquesta possibilitat. I això és el que defensàvem en aquesta part final del manifest, sense expressar directament “dret d’autodeterminació”, però ens referíem a aquest aspecte.


"Quan aquest procediment d’expressió democràtica de la voluntat política d’una part, i d’obrir un procés de negociació de bona fe, que és el que diu la sentència del Tribunal del Canadà, no és possible, doncs el dret internacional obre d’altres vies que ja no ens situarien tant en el dret a decidir, com en el dret d’autodeterminació. En el dret d’autodeterminació a una comunitat no se li nega el seu dret a decidir quina vol ser la seva estructura, la seva posició política i la seva relació amb d’altres entitats polítiques, o l’Estat en el que està inclosa."




La conclusió d’aquesta conversa seria que el dret, la llei, mai no pot ser un obstacle per les societats. Al contrari, ha de recollir les inquietuds, evolucions i transformacions de tota la comunitat, donant respostes que facilitin el progrés i la bona convivència. Podries posar-nos exemples històrics de lleis injustes que s’han acabat abolint gràcies a la pressió popular?

 D’exemples en trobem en els casos de grups oprimits que han hagut de lluitar pels seus drets més bàsics i fonamentals. De fet, la majoria de drets que tenim com a ciutadans són fruit de lluites que ens han permès consolidar-los. Per exemple, quan a partir del liberalisme es fan les primeres constitucions i es parla de la igualtat, doncs es diu que tots els ciutadans són iguals però amb el gran oblit de les dones, que no tenen ni dret a vot. És a dir, la igualtat que es proclamava sense cap problema, només feia referència a la meitat de la població. A partir d’aquí hi ha tota la lluita del moviment sufraguista que va permetre conquerir aquest dret per a les dones i a partir d’aquí anar cap a una equiparació. Un altre exemple, bastant conegut, seria el cas de la discriminació racial, que era totalment legal, i especificava a quines escoles anaven uns, a quines escoles anaven els altres, quins autobusos es podien agafar, quins no, etc, fins que arriba la senyora Rosa Parks, que es planta perquè no vol complir la llei que l’obliga a aixecar-se i cedir el seu seient a un blanc. De fet, encara hi ha molts col·lectius que han de lluitar pels seus drets, per exemple tot el que fa referència a l’opressió dels pobles indígenes. Fins i tot estats avançats, com el Canadà, al cap d’un temps se n’adonen de que potser s’han menystingut i marginat els pobladors originaris, i també ara estan fent tota una revisió d’algun dels principis per intentar també reconèixer la injustícia que es va fer amb aquests grups. És a dir que, de fet, com molt bé comentaves, el dret és un instrument d’ordenació social, i el dret ha de servir, doncs això, per canalitzar i ordenar les demandes socials, però, és clar, el dret nosaltres aquí el veiem i el defensem com un instrument, i no a través del dret legitimar qualsevol cosa, perquè el dret en sí mateix no és un fi. Ha de ser un instrument per canalitzar i ordenar aquesta evolució social, i protegir els drets dels ciutadans, evidentment.



"El dret és un instrument d’ordenació social, i el dret ha de servir per canalitzar i ordenar les demandes socials, i protegir els drets dels ciutadans. Aquesta és la visió del dret que nosaltres tenim i defensem, i no pas una visió del dret que permeti legitimar qualsevol cosa. El dret en sí mateix no és un fi." 




Això és la diferència entre legalitat i legitimitat, oi? Podries explicar als nostres oients aquests conceptes?

 Quan parlem a nivell polític, que és una mica la nostra situació, doncs és clar, la legitimitat en el nostre model és la legitimitat democràtica. És a dir, que la legitimitat es basa en el consentiment dels governats. Primer hi hauria el principi de dignitat humana, l’autodeterminació de l’individu, l’individu s’organitza socialment, es dota d’unes lleis, però aquestes lleis es justifiquen en la mesura que responen a la voluntat democràtica dels ciutadans. I la legalitat, és que tenim un sistema que hi ha una norma primera, que en el nostre cas seria la Constitució espanyola, i després unes normes que estan d’acord amb aquesta constitució. Costa d’explicar així ràpid, però sí que, realment, ens podem trobar en alguns moments en que allò que és legal, allò que respon a les normes d’aquest sistema jurídic, i que és coherent dins d'aquest sistema jurídic, doncs topa tant amb ideals de justícia, com amb la voluntat de la població a la qual se li aplica. I aquí, la situació que ens trobem a Catalunya, si bé és un tema que admet diverses interpretacions, és que hi ha una crisi de legitimitat perquè hi ha una part important de la població que entén que el dret que se li aplica, a partir de la sentència de l’any 2010 contra l’Estatut, i tot el que ha vingut després, és un dret que no respon a la voluntat democràtica de la població, perquè no és el que s'havia aprovat un cop desvirtuat per la sentència i per tots els desenvolupaments que hi ha hagut posteriorment.



"La legitimitat democràtica es basa en el consentiment dels governats. A Catalunya hi ha una crisi de legitimitat, perquè hi ha una part important de la població que entén que el dret que se li aplica, a partir de la sentència de l’any 2010 contra l’Estatut, i tots els  desenvolupaments que hi ha hagut posteriorment, és un dret que no respon a la voluntat democràtica de la població, perquè no és allò que s’havia aprovat [al Congrés de Diputats i al Senat, i després en referèndum pel mateix poble de Catalunya el 18 de juny de 2006]."




Com saben els nostres oients, el programa Obrint camins el fem persones vinculades a la Parròquia, i els que coneixem una mica la vida de Jesús, sabem que ell va desobeir una pila de lleis injustes del seu temps, enfrontant-se als poders establerts. D’exemples n’hi hauria moltíssims però només en posaré un: En aquella època les lleis jueves prohibien treballar en dissabte, però Jesús, que era jueu, no en feia cas. I si era dissabte i un malalt li demanava que el guarís, doncs ell el guaria. Llavors, en ser acusat pels jutges de desobeir la llei, va dir allò tant famós de: “El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte”. 

Exactament, en les lleis, primer som humans, i les lleis ens han de servir com a persones. És exactament això.


Moltes gràcies, Eva, per concedir-nos aquesta entrevista. Sabem que tens una agenda molt atapeïda, per això t’agraïm de tot cor que ens hagis atès.

Al contrari, moltes gràcies a vosaltres, ha estat un plaer participar en el vostre programa.






[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 20-9-2017]









Elisenda Colell, responsable del Centre d'Esplai MIB: "Nosaltres existim per les famílies que no es poden permetre portar els seus fills a unes colònies d'estiu"


 Del 15 al 23 de juliol de 2017 el Centre d’Esplai MIB (Moviment Infantil de Barriades) realitzarà uns campaments d’estiu a Sant Quirze de Besora, a la comarca d’Osona. En total hi participaran 60 infants i joves, d'edats que van dels 4 als 12 anys, acompanyats per 19 monitors voluntaris. En parlem amb l'Elisenda Colell i el Miquel Pardo, responsable pedagògica i secretari respectivament del Centre d'Esplai MIB.







- Teniu llistes d’espera com he sentit a dir que tenen d’altres esplais de la vila?

 No tenim llistes d'espera, però si en tinguéssim faríem reestructuracions o el que calgués per atendre la demanda. La raó és que creiem que tots els nens i nenes tenen dret a gaudir de les activitats d'un centre d'esplai. No volem negar-li a ningú aquest dret. És normal que no tinguem llistes d'espera perquè el nostre esplai està ubicat al barri del Canal, lluny del centre vila, i la gent no ve tant, i per aquest motiu també som menys. Però a la vegada això també té una part positiva, i és que no estem massificats, tots ens coneixem, fins i tot els pares del grup de petits coneixen els pares del grup de grans, i al revés, els nens petits coneixen els grans... Som com una família. Monitors, pares i infants ens tenim a tots de referència, i això va molt bé, tenir d'altres persones a qui puguis conèixer i amb les que t'hi puguis sincerar, preguntar dubtes i tenir-hi un espai de diàleg.


- Aquest criteri de no posar límits també l'apliqueu al cost de les inscripcions?

 Sí, som molt flexibles amb el tema dels diners. No negarem mai a ningú l'assistència a l'Esplai pel fet de no tenir diners i no poder pagar. De fet, és la principal raó de ser del nostre centre d'esplai, que mai cap nen o nena es quedi fora per raons econòmiques. Demanem beques, o ho paga Caritas, o si convé ho paguem el mateix Esplai. De fet, el barri on actuem està tocat per la crisi. Si bé les famílies poden arribar a final de mes, a moltes no sempre els va bé pagar els 150 euros que costen els campaments, o els 80 euros que costa un curs d'esplai, i aquí és on la nostra tasca té tota la raó de ser. Nosaltres existim per a aquestes famílies, per a que aquests nens i nenes, que viuen un ambient de poques oportunitats, puguin participar de les nostres activitats, relacionar-se amb d'altres nens, veure i conèixer d'altres entorns, etc. Per nosaltres la igualtat d'oportunitats és clau. Per això, posar uns preus massa alts no té cap sentit, perdríem tota l'essència del nostre centre.


- Quina és la vostra motivació per ser monitors voluntaris d'un centre d'esplai?

 Tant el Miquel com jo hem anat a l'Esplai MIB des dels quatre anys. I l'Esplai genera aquests moments de fer-te gran, de pensar, i veus que al final el teu pas per l'Esplai t'ha portat a una manera de ser diferent, o si més no, a una manera de ser que no tindries si no fos per haver anat a aquest Esplai, que a mi personalment m'ha fet plantejar moltes coses. I quan això ho has viscut, doncs tens ganes també de retornar-ho, de que tot això que a mi m'ha anat tan bé, ara que sóc gran, també ho visquin d'altres infants. I també som monitors, és clar, perquè ens agrada aprendre dels infants, ajudar-los a aprendre, estar amb ells, i perquè creiem molt en la tasca de l'educació en el lleure, de l'educació a través de l'experiència i la convivència. A vegades es pensa que l'educació és només el temps que l'infant o el jove passa a l'escola, a l'institut, a la universitat, o a les activitats extraescolars, i encara després se'l fa estudiar, fer els deures, treure bones notes per ser en el futur un professional preparat pel mercat laboral tan competitiu que l'espera. I amb tot això, finalment, crec que molts pares s'obliden de que els infants també necessiten eines per formar-se com a persones que pensin en el bé comú, persones que descobreixin que quan fas el bé et sents realitzat, i et sents millor persona. I això, l'esplai els ho pot aportar amb la seva tasca educativa en el temps de lleure, en aquest cas els dissabtes a la tarda, en les excursions de cap de setamana que es fan al llarg de l'any, i sobretot, en una setmana de colònies o campaments d'estiu.


- Pel que veig el vostre pas per l'Esplai us ha marcat. L'Elisenda té 23 anys i és periodista, especialitzada en tercer sector (pobresa, immigració, exclusió social, etc), i el Miquel té 20 anys i és Tècnic superior en integració social, i té previst en breu cursar la carrera d'Educació social. 
 Sí, a l'Esplai MIB em vaig adonar de que els meus companys de grup venien d'un entorn diferent al meu. Jo venia del centre vila, d'una família econòmicament bé, no hem patit mai, a més jo anava al col·legi Sant Miquel, que és una escola concertada, amb uns companys que, en general, teníem una vida bastant plàcida i tranquil·la, i llavors em vaig adonar de que vivia en una bombolla. Si no surts, si no coneixes d'altres realitats, si no fas amics que tenen un entorn molt més difícil, i que la vida no els ho ha posat gaire fàcil, si no te n'adones d'això, i no n'ets conscient, llavors tampoc no tens ganes de canviar el món. Al final, jo crec que els monitors som gent amb ganes de transformar les coses. Jo he triat com a professió explicar les injustícies, i el Miquel de tractar amb gent que ho necessita, per tant, sí que es veritat que ens ha marcat. Anar de petit a un esplai és un regal que no tothom té, o ha tingut, i jo animo els pares i mares a que hi portin els seus fills. Si més no, que ho provin, si després no els agrada ja marxaran, però que ho provin. Viure l'experiència de descobrir tot el que nosaltres hem descobert, de viure les estones que hem viscut, no té preu.











[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 12-7-2017]








Espai Xirgu representa l'obra de teatre "Tu digues que l’estimes" al Foment Cultural i Artístic


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 533, maig 2017, pàg. 26













[...]
El diumenge 29 de gener de 2017, en el marc de la 166a Fira de la Candelera, Espai Xirgu va representar l’obra de teatre "Tu digues que l’estimes" al Foment Cultural i Artístic. L’obra, escrita per Ivan Campillo i dirigida per Maribel Rodríguez, va ser interpretada per Víctor Marcos, Xavi Tresserra, Ània Posada, Pedro Cabello i Anna Díez. Aquest era el primer cop que Espai Xirgu presentava "Tu digues que l’estimes", una obra poc coneguda tot i haver-se fet a Barcelona, i que va complir amb escreix les expectatives del nombrós públic assistent. L’actor Víctor Marcos en fa una valoració molt positiva: "Es tracta d’un text que té una mica d’humor absurd i ens va sorprendre la reacció del públic, que reia de petits detalls que ens semblava que serien difícils de captar". Excepte Tresserra i Marcos, la resta d’actors era el primer cop que actuaven amb Espai Xirgu: Ània Posada i Pedro Cabello provenen de l’aula de teatre La Cuquera, i l’Anna Díez és una actriu de Sant Feliu de Llobregat. No és el primer cop que grups de teatre de la vila són els encarregats de fer l’obra de la Fira de la Candelera i Marcos no ho entendria d’una altra manera: “En festes assenyalades, penso que és important que se’ns doni una oportunitat i aprofitar l’enorme difusió que els mitjans de comunicació fan de les activitats”. Després d’aquest compromís teatral, el passat 16 de març, el veterà grup molinenc va renovar la seva Junta Directiva, que ha quedat constituïda per Víctor Marcos Roca com a nou president.
[...] 





Programa monogràfic dedicat al 25è aniversari de la mort de Primo Levi


 Avui, 11 d'abril de 2012, es commemora el 25è aniversari de la mort de Primo Levi, escriptor italià d'orígen jueu, supervivent del camp d'extermini nazi d'Auschwitz. La seva obra "Si això és un home" està considerada com una de les més importants del segle XX. En el programa recordem la figura de Levi i la complementem amb la de Stephane Hessel, una altre deportat a camps de concentració durant la segona guerra mundial, i l'únic ponent que queda viu de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada per l'ONU l'any 1948.












[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 11-4-2012]






Entrevista a Josep Maria Salas i Peiró, president de Creu Roja Baix Llobregat Centre


Entrevista a Josep Maria Salas i Peiró realitzada el 14-3-2012 :

 "En el moment actual es donen situacions que fan que pugui passar el pitjor tant a nivell individual com social. L'any 2011 vam repartir 17.055 Kg d'aliments, i en el poc que portem del 2012 ja n'hem repartit 13.000 Kg! Per nosaltres aquesta crisi és un repte i no ens conformem en continuar fent el que fem, ara estem desenvolupant un programa de distribució d'aliments frescos que implicarà fer un repartiment diari".











[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 14-3-2012]




Entrevista a Fina Martínez i Maribel Díaz, membres de l'ONG "Effetá M. Micaela"

 El programa d'avui, 21 de desembre del 2011, l'han conduït Àngel Beumala i Carme Gomà. La monografia ha estat dedicada a l'associació "Effetá M. Micaela" amb l'entrevista a dues de les seves responsables, Fina Martínez i Maribel Díaz. Del 19 de desembre 2011 al 4 de gener 2012 aquesta ONG fa una exposició i venda d’artesania a l'Aula de Cultura de Caixa Penedès de Molins de Rei. Els beneficis aniran destinats als seus projectes de cooperació.









[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 21-12-2011]



Entrevista a la metgessa Marta Vidal

 El programa d'avui, 30 de novembre del 2011, l'han conduït Àngel Beumala i Carme Gomà. La monografia ha estat dedicada al sistema públic de salut amb una entrevista a la metgessa Marta Vidal, de l'Hospital de Martorell. Racionalització de recursos planificada i consensuada, o retallades i acomiadaments de professionals mèdics sense ordre ni concert? Un testimoni en defensa del dret universal a la sanitat.












[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 30-11-2011]





Entrevista a Jordi Anducas, autor de "Guilhèm : arrels trasplantades"


 Entre el segle XV i mitjans del segle XVII, poc abans de l'esclat de la guerra dels Segadors, Catalunya va rebre molta immigració del sud de França, de la regió anomenada Occitània. Dos d'aquests immigrants van ser els avantpassats del molinenc Jordi Anducas, que ha novel·lat el seu viatge des de França i la seva vida a Catalunya en un llibre ambientat en la vida qüotidiana i els costums del segle XVII. De fet, el nom del poblet occità d'on van partir els germans March i Guilhem l'any 1617, anomenat Andouque, ha acabat essent el cognom català de la família: "Anducas". La novel·la es titula “Guilhèm : arrels trasplantades”, es va presentar el 22 de setembre de 2016 a Molins de Rei amb una tirada de 100 exemplars, i fins avui ja se n'han hagut de fer diverses reimpressions.













(Editorial Círculo Rojo, any 2016 ; ISBN 849140242X ; 470 pàgines)






- Aquests immigrants occitants del segle XVII dius que fugien de les penúries econòmiques, de les lluites civils i religioses, i en el pròleg fas un paral·lelisme, sense esmentar-los explícitament, amb els refugiats de les guerres actuals. Dius: "Sorpren de veure com es repeteix la història, com les relacions entre els pobles, els fluxos migratoris i les seves causes, etc, semblen reflectir-se en un mirall del passat per més que hi hagi segles pel mig entre un punt i un altre en el temps, i la humanitat, aquesta espècie tan singular, seguim caient en els mateixos errors i els mateixos disbarats."  

- Sí, totes les migracions són a causa de la manca d'aliment, o de fugir de les guerres. Fins i tot al paleolític. La gent, o marxava perquè anava a buscar menjar, o fugia perquè on era els atabalaven massa. I això es repeteix i es repeteix. I precisament, avui dia, amb els refugiats sirians, el que passa és molt greu, i sembla mentida que la gent no tingui prou cor per procurar d'arreglar la situació d'aquestes persones. I abans dels sirians ho hem vist amb els subsaharians, i tota la gent que prova d'arribar amb pateres ... És trist que sigui així, però d'alguna manera, quan vaig escriure que es repetia la història és perquè estava pensant precisament en tots aquests drames humans.

- A la introducció també emplaces els lectors a llegir la novel·la amb el "desig de conèixer com van ser els orígens de molts dels catalans d'avui dia" i de que ens fiquem "en la pell d'aquells personatges, en el seu temps i en la seva quotidiana". I dius: "Ells, com tants i tants d'altres, són per a mi els veritables herois anònims que han acabat configurant la història dels pobles, ja que sense sortir als llibres de text, ni a les cròniques oficials de monarques, clergues i nobles, van aconseguir sobreviure, malgrat aquests personatges i les seves guerres, malgrat les catàstrofes naturals i malgrat les pestes. Si avui som aquí cadascú de nosaltres, si tenim una família i formem part d'un poble, el que sigui, és gràcies a aquells primers herois que, en temps remots, van tenir la fortuna d'esquivar la dissort i van anar eixamplant els seus llinatges sense saber mai quan s'estroncarien".

- Sí, aquesta ha estat una de les meves preocupacions, reflectir que si a aquest Guilhèm Anducas, o a algun dels seus fills, en algun moment de la història haguessin mort en una guerra, o en una epidèmia de pesta, etc, avui jo no seria en aquí. Per tant, jo anomeno herois anònims totes les persones que ens han precedit perquè, els llibres de text o les cròniques ens parlen del que van fer els reis i els governants, però qui fa que avui siguem tots nosaltres en aquí són aquests avantpassats nostres, que malgrat les guerres i les dèries dels reis, i dels poderosos, doncs van aconseguir anar tirant endavant, i gràcies a això nosaltres avui som els seus descendents. Una de les coses qüestions que a mi m'atreia, o em preocupava, era de poder explicar, si més no, d'entrada, als meus fills, com era la vida d'aquest personatge que va viure en aquesta època de principis del segle XVII, ara fa quatre-cents anys. Si no hi havia ni cotxes, ni mòbils, com vivia? Quina era la seva situació personal? I per això he intentat ser bastant fidel, o he intentat reflectir fidelment, el que era l'època aquella. I des d'aquest plantejament, és clar, no m'interessa tant la història política del que passava al segle XVII, i quan n'he de parlar, com passa per exemple amb el Corpus de Sang de 1640 i la Guerra dels Segadors, ho faig des de la mirada de la gent que ho va viure als pobles, i com ho van patir, i com els va afectar en la seva quotidiana.         




[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 24-5-2017]





Amèlia Lòpez: "Els països de la Unió Europea destinen una mitjana del 2,4% del PIB a protegir la infància, l'Estat espanyol només un 1,3 %"


 Aldees Infantils SOS és una organització internacional d’ajuda a la infància amb presència a 134 països. Va ser fundada el 1949 per Hermann Gmeiner (1919-1986) a Imst (Àustria). Aquest metge austríac de petit es va quedar sense pares, i veient el munt d'orfes que hi havia en acabar la Segona Guerra Mundial, va prendre consciència de la gran sort que va tenir de ser criat per la seva germana gran en comptes de que l'enviessin a un orfenat. Acabada la guerra, també hi havia moltes dones que havien perdut els seus marits i els seus fills al front, amb el que al mateix temps també hi havia un munt de mares sense fills. La solució estava cantada: Per evitar que els infants fossin enviats a orfenats, Gmeiner va començar a ajuntar orfes amb mares sense fills reconfigurant noves llars familiars. Ell no creia en les macroinstitucions de protecció a la infancia, estava convençut de que els infants havien de ser criats en allò més semblant a una família, a ser possible en plena natura, i sense separar els germans, ni els nens de les nenes, com es feia als orfenats de l'època.

 L’any 1965 Montserrat Andreu cercava idees per crear un centre d'atenció a la infància desprotegida de Barcelona, i va viatjar a Austria per conèixer la feina de Hermann Gmeiner. En tornar va mobilitzar amics i coneguts, i l'any 1967 va crear les primeres llars en una masia que la família Andreu tenia al Tibidabo, mentre cercava un lloc apropiat per construir una aldea infantil. Finalment aquest lloc el va trobar a Sant Feliu de Codines, i la primera aldea de Catalunya, i de tot l'Estat, va començar a caminar l'any 1972 en aquest poble del Vallès Oriental.

 Aquest 2017 es celebra el cinquantenari de l'arribada a Catalunya d'Aldees Infantils SOS. De tot això en parlem amb Amèlia López, responsable de comunicació d'Aldees Infantils SOS Catalunya.









- El passat 20 de novembre, amb motiu del dia mundial de la infància, molts mitjans de comunicació van recollir unes declaracions molt crítiques del president estatal d’Aldees Infantils, el senyor Pedro Puig, que va dir: "no es de recibo que España ocupe el doceavo lugar como potencia mundial y que sea el quinto país de Europa con la tasa de pobreza infantil más elevada". A mi em va agradar molt el que va dir, perquè el setembre passat Aldees Infantils, a nivell estatal, va rebre el premi Princesa de Asturias de la Concordia, que queda molt bé donar-lo a una organització com la vostra, però que no ens prenguin el pèl, perquè acabem de saber que el govern Rajoy pensa augmentar els pressupostos de defensa, quan el que hauria de prioritzar són unes altres coses. Vull dir que, menys premis i menys postureig, i més estar pel que toca … És una opinió personal meva, eh?

- Aquí es gasta l'1,3 % del PIB en infància, i nosaltres reclamem un 2,4 %, que és la mitjana que gasten el conjunt de països de la Unió Europea. Ni tan sols reclamem la més alta, només demanem la mitjana. Volem ser a la mitjana. A mi, a les altres coses a les que es destinin els diners, no hi entraré, però que es destinin diners a la infància em sembla bàsic, perquè els infants són les generacions del futur que estem fent. Hem de treballar bé el planter per a que pugi bé. I la infància és això. És poquíssim el que s'hi està destinant. Si les famílies que tenen fills rebessin un suport econòmic, doncs segurament no passarien moltes coses de les que passen. No crec que la pobresa sigui prou raó per ser un mal pare, però és clar que el fet de que siguis pobre tampoc ajuda.











[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 3-5-2017]





El dinamitzador gastronòmic Jordi Beumala i el poeta Joan Vigó estrenen l’espectacle Gastropoesia



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 532, abril 2017, pàg. 27








































Montse Gustems Batlle: "Els nois i noies es troben molt a gust a Molins de Rei i això és perquè noten l’afecte que la gent els té"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 531, març 2017, pàg. 8-9













 L’Associació Comarcal Pro-discapacitats del Baix Llobregat (ACOSU) va rebre, el passat 28 de gener, la primera Medalla d’Honor de la Vila de Molins de Rei que l’Ajuntament atorga en democràcia. ACOSU es va constituir l’any 1967 amb la finalitat de fomentar i proporcionar atenció integral a la persona amb discapacitat intel·lectual. Tot va començar quan un grup de pares van decidir crear una escola per donar una atenció millor als seus fills i van començar amb 8 alumnes en una casa del carrer Jacint Verdaguer. Més endavant el projecte va créixer amb l’obertura de les llars assistides per a persones adultes i també amb la creació dels tallers ocupacionals. 

 En total, 180 usuaris es beneficien avui dels serveis d’ACOSU i 36 persones adultes viuen als habitatges que l’associació té en el nucli urbà de la vila. Qui va recollir la medalla en nom de l’associació va ser Montse Gustems Batlle, presidenta i gerent d’ACOSU fins al 31 de gener del 2017, data en què es va jubilar. Ara l’ha substituïda en el càrrec la psicopedagoga Analía Conti.


























Guillem Fernàndez, responsable de l’àrea de préstecs de la cooperativa de banca ètica Coop57: "El mercat no resol les necessitats de les persones, i menys de les persones que no tenen diners"














 El projecte Lliures (de pobresa, de desigualtat i d'exclusió social) és promogut per Òmnium Cultural, ECAS (Entitats Catalanes d'Acció Social) i la cooperativa de banca ètica Coop57. És una aliança que fa més de dos anys que es gesta i que ara busca la col·laboració ciutadana no només per a donacions econòmiques, sinó també per treballar en xarxa en projectes contra l'exclusió.

 L'objectiu és finançar iniciatives que contribueixin a l'acció comunitària, l'enxarxament, la presa de consciència sobre la coresponsabilitat i, sobretot, la creació d'ocupació sota els principis de les finances ètiques. Comença amb dotze projectes, entre els quals hi ha una cooperativa de treballadores familiars a l'Hospitalet de Llobregat, la recuperació de la memòria històrica de Sant Adrià de Besòs, una proposta per a la sobirania energètica al barri de Verdum de Barcelona i l'apoderament de les dones sense llar de Nou Barris (Barcelona). També es treballa en la gestió comunitària de la factoria cultural Coma Cros a Salt, l'Escudella Solidària de Girona i un espai d'acció col·lectiva per la dignificació rural al Baix Solsonès.

 En l’acte de presentació que es va realitzar el dimarts 29 de novembre de 2016, la presidenta d'ECAS, Teresa Crespo, va recordar que Lliures sorgeix d'una situació "d'emergència social" i de l'evidència que "superada la crisi, res no serà igual que abans". Crespo va recordar el 28,5% de taxa de pobresa, que el 15% de treballadors són pobres i que hi ha avis que han de sobreviure amb 400 euros al mes. "Els joves que no cotitzen seran la gent gran pobra del futur", va advertir. En la mateixa línia, el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, va parlar d'"il·lusió i esperança" i va dir que no volen substituir els governs, però assumeixen la part de responsabilitat que els pertoca per gestionar el "mentrestant".

 Per començar, la proposta que fan a la ciutadania és que hi aportin el 0,7% dels seus ingressos. Tota la informació la trobareu a la web: projectelliures.cat







[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 1-3-2017]







Enric i Maria Rosa Olivé Turu, missioners a la ciutat de Calama, Xile: "Els beneficis del coure se'n van tots al centre"


 L'any 1963 els germans Enric i Maria Rosa Olivé Turu van marxar de missioners amb 26 i 27 anys a la ciutat de Calama, al nord de Xile, per atendre les necessitats de les persones que vivien als suburbis. Aquesta ciutat, isolada al bell mig del desert d'Atacama, va néixer a redós de la mina de Chuquicamata, la mina de coure a cel obert més gran del món. Fills de Castellbisbal, l'Enric hi va anar com a capellà i la Maria Rosa com a mestra. Ara tenen 80 i 81 anys d'edat, i continuen fent feina a Calama amb la mateixa empenta del primer dia. A l'Obrint Camins els entrevistem aprofitant que estan passant uns dies a Catalunya.






Mina de coure de Chuquicamata (6Km de longitud, 4Km d'amplada, i 1,5Km de profunditat)




Maria Rosa Olivé: "Un capella de Barcelona, que havia estat a Calama entre el 1959 i el 1960, ens va fer una conferència explicant la realitat d'allà i ens va dir que necessitava mestres, perquè als suburbis ningú s'ocupava dels infants. Llavors jo, i dues mestres més, això ens va impressionar molt i ens n'hi vam anar, i hi vam estar quatre anys, entre el 1964 i el 1967. Quan hi vam arribar era una ciutat remota sense cap carretera asfaltada per arribar-hi. A l'escola hi vam arribar a tenir 300 criatures, la mateixa instal·lació la fèiem servir en doble torn, els grans hi anaven al matí, els petits a la tarda. Encara ara, després de 50 anys, hi ha gent que m'atura pel carrer i em recorda que vaig ser la seva professora. És una satisfacció veure com aquella feina que vam fer en unes condicions tan precàries, aquells infants i aquelles famílies ho van aprofitar i el nivell educatiu de la població va pujar una mica. Després d'aquests quatre anys vaig tornar a Barcelona, i ara, un cop jubilada, me n'hi he tornat, i des de llavors que ja porto 16 anys seguits allà, acompanyant l'Enric i fent activitats de tipus formatiu".  

Mn Enric Olivé: "Jo també hi vaig anar per cinc anys però vaig veure que era convenient continuar i no deixar-ho, i m'hi vaig quedar. No m'he volgut jubilar perquè crec que encara hi ha feina per fer, i perquè malgrat l'edat tenim bona salut, i també perquè ens estimen molt". 

Maria Rosa Olivé: "Calama és una ciutat-oasi de gairebé 150.000 habitants que es troba al bell mig del desert d'Atacama, en un altiplà a 2.600 metres sobre el nivell del mar, on les temperatures són de gran contrast. Si no tens feina a Calama quedés atrapat perquè no hi ha cap més poble al voltant on provar de trobar-ne. Com que és desert quedes allà aïllat. La ciutat més propera que tenim és Antofagasta, a la costa, i es troba a 3 hores d'autobús. I la capital, Santiago de Chile, la tenim a 1.600 km de distància, que són dues hores d'avió o 24 hores d'autobús. Hi havia, i encara hi ha, molta pobresa per a totes aquelles persones que no treballen directament a la mineria. La gent que no aconsegueix feina estable a la mina té moltes dificultats. Hi ha moltes diferències entre els que tenen una feina estable, els que no en tenen, i els que tenen feines temporals. Això crea una bossa de pobresa impressionant, i un gran contrast amb els que tenen una bona casa i un bon sou. I aquests contrastos creen molta enveja i depressió en algunes persones". 

Mn Enric Olivé: "Una de les primeres coses que vam fer a la "población" (suburbi) on estàvem va ser fundar la llar d'avis "Mi hogar", per poder atendre la gent gran que no tenien recursos. Actualment hi tenim 27 residents. A Calama només hi ha dues llars d'avis més, i les dues són regentades per monges. També des de l'Ésglésia fem atenció als immigrants, ja que a Xile hi vénen molts immigrants de Colòmbia, Perú, Bolívia, i fins i tot d'Haití i l'Amèrica Central. Els acollim i els ajudem amb els papers i també organitzem trobades perquè no se sentin tan sols. Una altra línia d'actuació se centra en les persones que viuen i dormen al carrer, i que a part de les dificultats econòmiques i familiars -gairebé tots han tallat amb la família-, molts tenen problemes mentals. Per exemple, cada setmana, estudiants surten de nit i els porten termos de te i entrepans als llocs on es refugien. Els visiten, parlen amb ells, i encara que sigui molt esporàdic es va creant un vincle de solidaritat. Encara que aquests joves estudiants no arribin a tenir una gran vivència eclesial, amb aquestes accions perceben la necessitat d'ajudar els altres, de no girar-los l'esquena, i això és molt important per a la comunitat. A part d'aquesta part assistencial, ens preocupa facilitar que les persones es puguin formar i capacitar, i que mica en mica no siguin tan depenents de les ajudes. L'any passat es va crear una escola tècnica, portada pels salesians, i això serà molt important per a la diòcesi. El clima aquí és molt dur de suportar si a sobre no tens feina. Tenim una oscil·lació tèrmica entre el dia i la nit de 20 graus de diferència: 5 graus a la nit, i al migdia 25 graus a l'ombra, i 30 al sol, amb un 0 o 5% d'humitat".

Maria Rosa Olivé: "Hi ha canvis de govern, però els pobres sempre queden pobres, i encara més a Calama que som una població remota dins de Xile. Sí que hi ha hagut avenços en tots aquests anys, sobretot pel que fa a infraestrucutres -ja tenim aeroport i carreteres-, però les grans diferències entre rics i pobres continuen essent-hi, i axò s'hauria de superar. De fet, Xile, dins del ranking de desigualtats, és el país on hi ha més diferència entre rics i pobres. El 2016 es va crear una comissió social dins del bisbat i, en comptes de posar-nos a repartir entrepans, el primer que vam decidir va ser conèixer la realitat, i ens vam posar a fer una llista, parlant amb uns i amb altres, de tots els grups que ja hi havia i que estaven fent accions per a les persones necessitades, per potenciar-ho i veure com es podia treballar més units per optimitzar els esforços. I la sorpresa ha estat veure que ens han sortit fins a 80 grups que tenim a Calama, uns més petits d'altres més grans, i que d'alguna manera o altra volen treballar per millorar la societat, uns dedicats als discapacitats, d'altres als malalts de sida, de càncer, etc. I aquest 2017 volem trobar-nos entre nosaltres, fent pinya tots els que estem treballant en aquests aspectes socials, per potenciar el que es fa, per donar-ho a conèixer, i per crear una consciència de que a Calama no tot és dolent. Perquè a Calama tenim fama de que només hi ha droga, alcohol, crims ..., que n'hi ha, evidentment, però volem donar aquest to per mobilitzar la gent i per crear també autoestima, que allà és molt baixa. L'Enric, per exemple, va estar uns anys de capellà amb els miners de Chuquicamata i sap que la gent es troba molt sola, i que hi ha molta feina per fer per ajudar la gent a superar els seus traumes, la seva soledat ... és una necessitat molt gran que tenim a Calama pel fet de que vivim aïllats al mig del desert". 

Mn Enric Olivé: "Jo voldria demanar a tota la gent que ens escolta que valorin molt tot allò de bo que es faci, sigui de qui sigui, vingui d'on vingui, que es valori molt. Perquè normalment estem acostumants a fixar-nos en les notícies negatives, en allò dolent, i en canvi, és molt més productiu, i dóna més alegria, el tenir en compte tot allò de bo que d'altres fan, i anar descobrint que és el que cadascú pot fer també. Valorant allò que fan els altres i valorant-se un a sí mateix amb totes les seves capacitats, i per això necessitem també la força de l'Esperit Sant". 

Maria Rosa Olivé: "Aquesta feina que vam començar aquesta Comissió social anava en aquest sentit, perquè a les notícies de Xile, Calama sempre surt o per parlar dels beneficis del coure, que se'n van tots al centre, o per temes de drogues, ja que estem en un punt fronterer amb països que la produeixen, i sempre surt això, el negatiu de Calama. I per això vam voler saber què es feia de bo a Calama, i això dóna alegria, de veritat, com deia l'Enric, dóna ànims per a que d'altres s'hi apuntin. Encara que hi hagi dificultats, que el clima sigui dolent, tot el que vulguis, ajudar als altres dóna felicitat. Veure com algú et dóna les gràcies, veure com una persona després de 50 anys recorda que vas ser la seva mestra, i t'atura pel carrer i et diu "señorita Rosa usted fué mi profesora", i amb aquella cara que ho diu, això paga totes les dificultats que hagis pogut passar. Donar en als altres fa feliç. I és possible estimar la terra nostra [Catalunya], i seguir estimar profundament la terra on estem ara [Xile]".



[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 8-2-2017]