Enric i Maria Rosa Olivé Turu, missioners a la ciutat de Calama, Xile: "Els beneficis del coure se'n van tots al centre"


 L'any 1963 els germans Enric i Maria Rosa Olivé Turu van marxar de missioners amb 26 i 27 anys a la ciutat de Calama, al nord de Xile, per atendre les necessitats de les persones que vivien als suburbis. Aquesta ciutat, isolada al bell mig del desert d'Atacama, va néixer a redós de la mina de Chuquicamata, la mina de coure a cel obert més gran del món. Fills de Castellbisbal, l'Enric hi va anar com a capellà i la Maria Rosa com a mestra. Ara tenen 80 i 81 anys d'edat, i continuen fent feina a Calama amb la mateixa empenta del primer dia. A l'Obrint Camins els entrevistem aprofitant que estan passant uns dies a Catalunya.




Mina de coure de Chuquicamata (6Km de longitud, 4Km d'amplada, i 1,5Km de profunditat)


Maria Rosa Olivé: "Un capella de Barcelona, que havia estat a Calama entre el 1959 i el 1960, ens va fer una conferència explicant la realitat d'allà i ens va dir que necessitava mestres, perquè als suburbis ningú s'ocupava dels infants. Llavors jo, i dues mestres més, això ens va impressionar molt i ens n'hi vam anar, i hi vam estar quatre anys, entre el 1964 i el 1967. Quan hi vam arribar era una ciutat remota sense cap carretera asfaltada per arribar-hi. A l'escola hi vam arribar a tenir 300 criatures, la mateixa instal·lació la fèiem servir en doble torn, els grans hi anaven al matí, els petits a la tarda. Encara ara, després de 50 anys, hi ha gent que m'atura pel carrer i em recorda que vaig ser la seva professora. És una satisfacció veure com aquella feina que vam fer en unes condicions tan precàries, aquells infants i aquelles famílies ho van aprofitar i el nivell educatiu de la població va pujar una mica. Després d'aquests quatre anys vaig tornar a Barcelona, i ara, un cop jubilada, me n'hi he tornat, i des de llavors que ja porto 16 anys seguits allà, acompanyant l'Enric i fent activitats de tipus formatiu".  

Mn Enric Olivé: "Jo també hi vaig anar per cinc anys però vaig veure que era convenient continuar i no deixar-ho, i m'hi vaig quedar. No m'he volgut jubilar perquè crec que encara hi ha feina per fer, i perquè malgrat l'edat tenim bona salut, i també perquè ens estimen molt". 

Maria Rosa Olivé: "Calama és una ciutat-oasi de gairebé 150.000 habitants que es troba al bell mig del desert d'Atacama, en un altiplà a 2.600 metres sobre el nivell del mar, on les temperatures són de gran contrast. Si no tens feina a Calama quedés atrapat perquè no hi ha cap més poble al voltant on provar de trobar-ne. Com que és desert quedes allà aïllat. La ciutat més propera que tenim és Antofagasta, a la costa, i es troba a 3 hores d'autobús. I la capital, Santiago de Chile, la tenim a 1.600 km de distància, que són dues hores d'avió o 24 hores d'autobús. Hi havia, i encara hi ha, molta pobresa per a totes aquelles persones que no treballen directament a la mineria. La gent que no aconsegueix feina estable a la mina té moltes dificultats. Hi ha moltes diferències entre els que tenen una feina estable, els que no en tenen, i els que tenen feines temporals. Això crea una bossa de pobresa impressionant, i un gran contrast amb els que tenen una bona casa i un bon sou. I aquests contrastos creen molta enveja i depressió en algunes persones". 

Mn Enric Olivé: "Una de les primeres coses que vam fer a la "población" (suburbi) on estàvem va ser fundar la llar d'avis "Mi hogar", per poder atendre la gent gran que no tenien recursos. Actualment hi tenim 27 residents. A Calama només hi ha dues llars d'avis més, i les dues són regentades per monges. També des de l'Ésglésia fem atenció als immigrants, ja que a Xile hi vénen molts immigrants de Colòmbia, Perú, Bolívia, i fins i tot d'Haití i l'Amèrica Central. Els acollim i els ajudem amb els papers i també organitzem trobades perquè no se sentin tan sols. Una altra línia d'actuació se centra en les persones que viuen i dormen al carrer, i que a part de les dificultats econòmiques i familiars -gairebé tots han tallat amb la família-, molts tenen problemes mentals. Per exemple, cada setmana, estudiants surten de nit i els porten termos de te i entrepans als llocs on es refugien. Els visiten, parlen amb ells, i encara que sigui molt esporàdic es va creant un vincle de solidaritat. Encara que aquests joves estudiants no arribin a tenir una gran vivència eclesial, amb aquestes accions perceben la necessitat d'ajudar els altres, de no girar-los l'esquena, i això és molt important per a la comunitat. A part d'aquesta part assistencial, ens preocupa facilitar que les persones es puguin formar i capacitar, i que mica en mica no siguin tan depenents de les ajudes. L'any passat es va crear una escola tècnica, portada pels salesians, i això serà molt important per a la diòcesi. El clima aquí és molt dur de suportar si a sobre no tens feina. Tenim una oscil·lació tèrmica entre el dia i la nit de 20 graus de diferència: 5 graus a la nit, i al migdia 25 graus a l'ombra, i 30 al sol, amb un 0 o 5% d'humitat".

Maria Rosa Olivé: "Hi ha canvis de govern, però els pobres sempre queden pobres, i encara més a Calama que som una població remota dins de Xile. Sí que hi ha hagut avenços en tots aquests anys, sobretot pel que fa a infraestrucutres -ja tenim aeroport i carreteres-, però les grans diferències entre rics i pobres continuen essent-hi, i axò s'hauria de superar. De fet, Xile, dins del ranking de desigualtats, és el país on hi ha més diferència entre rics i pobres. El 2016 es va crear una comissió social dins del bisbat i, en comptes de posar-nos a repartir entrepans, el primer que vam decidir va ser conèixer la realitat, i ens vam posar a fer una llista, parlant amb uns i amb altres, de tots els grups que ja hi havia i que estaven fent accions per a les persones necessitades, per potenciar-ho i veure com es podia treballar més units per optimitzar els esforços. I la sorpresa ha estat veure que ens han sortit fins a 80 grups que tenim a Calama, uns més petits d'altres més grans, i que d'alguna manera o altra volen treballar per millorar la societat, uns dedicats als discapacitats, d'altres als malalts de sida, de càncer, etc. I aquest 2017 volem trobar-nos entre nosaltres, fent pinya tots els que estem treballant en aquests aspectes socials, per potenciar el que es fa, per donar-ho a conèixer, i per crear una consciència de que a Calama no tot és dolent. Perquè a Calama tenim fama de que només hi ha droga, alcohol, crims ..., que n'hi ha, evidentment, però volem donar aquest to per mobilitzar la gent i per crear també autoestima, que allà és molt baixa. L'Enric, per exemple, va estar uns anys de capellà amb els miners de Chuquicamata i sap que la gent es troba molt sola, i que hi ha molta feina per fer per ajudar la gent a superar els seus traumes, la seva soledat ... és una necessitat molt gran que tenim a Calama pel fet de que vivim aïllats al mig del desert". 

Mn Enric Olivé: "Jo voldria demanar a tota la gent que ens escolta que valorin molt tot allò de bo que es faci, sigui de qui sigui, vingui d'on vingui, que es valori molt. Perquè normalment estem acostumants a fixar-nos en les notícies negatives, en allò dolent, i en canvi, és molt més productiu, i dóna més alegria, el tenir en compte tot allò de bo que d'altres fan, i anar descobrint que és el que cadascú pot fer també. Valorant allò que fan els altres i valorant-se un a sí mateix amb totes les seves capacitats, i per això necessitem també la força de l'Esperit Sant". 

Maria Rosa Olivé: "Aquesta feina que vam començar aquesta Comissió social anava en aquest sentit, perquè a les notícies de Xile, Calama sempre surt o per parlar dels beneficis del coure, que se'n van tots al centre, o per temes de drogues, ja que estem en un punt fronterer amb països que la produeixen, i sempre surt això, el negatiu de Calama. I per això vam voler saber què es feia de bo a Calama, i això dóna alegria, de veritat, com deia l'Enric, dóna ànims per a que d'altres s'hi apuntin. Encara que hi hagi dificultats, que el clima sigui dolent, tot el que vulguis, ajudar als altres dóna felicitat. Veure com algú et dóna les gràcies, veure com una persona després de 50 anys recorda que vas ser la seva mestra, i t'atura pel carrer i et diu "señorita Rosa usted fué mi profesora", i amb aquella cara que ho diu, això paga totes les dificultats que hagis pogut passar. Donar en als altres fa feliç. I és possible estimar la terra nostra [Catalunya], i seguir estimar profundament la terra on estem ara [Xile]".



[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 8-2-2017]