Montserrat Castillo, Doctora en Història de l'Art: "Cal fer un museu de la il·lustració i del còmic català que tingui per missió conservar, estudiar i difondre l’obra dels nostres creadors"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 589, octubre 2023, pàg. 8-10



 La Dra. Montserrat Castillo, historiadora de l'art especialitzada en il·lustració, va comissariar fa quinze anys l'exposició "Madorell, una vocació pel còmic" que es va poder veure a Ca n'Ametller del 25 de setembre de 2007 al 3 de febrer de 2008. Anteriorment, l'abril del 2006, havia comissariat l’exposició "Madorell, la col·lecció de la Biblioteca de Catalunya", organitzada per mostrar l’obra original que la família havia donat a aquesta institució pública per a la seva conservació i estudi. 

 En l'any del centenari del naixement de Josep Maria Madorell (1923-2004), conversem amb ella per recordar aquest molinenc, declarat per unanimitat Fill Predilecte de Molins de Rei el 29 de juliol del 2004, mig any després de la seva mort, i homenatjat des de l'any 2011 amb una escola de la vila que porta el seu nom. 








Per què us van venir a trobar per comissariar aquestes exposicions sobre l’obra de Josep M. Madorell? 

 A la Biblioteca de Catalunya ja em coneixien com a investigadora de la il·lustració perquè bona part de la meva tesi doctoral -“Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants”- es va basar en el seu fons patrimonial, així com el de l’Àrea Infantil de la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu, que es troba en el mateix edifici. Per això, quan van decidir exposar l’obra original de Josep Maria Madorell, van pensar en mi. I va ser arran d’aquesta exposició que la llavors directora de la Biblioteca de Catalunya, Sra. Dolors Lamarca, parlà de mi al Sr. Pere Madorell –germà del Josep Maria-, i va ser ell qui em va posar en contacte amb l’Ajuntament de Molins de Rei.


Teníeu abans algun vincle amb Josep M. Madorell? 

 El meu vincle amb Josep M. Madorell era el millor de tots els vincles possibles, el que deixa la petja més profunda: la de lectora assídua de la revista Cavall Fort. 


En el catàleg de l'exposició que vau comissariar a Molins de Rei expresseu que "el record d'un artista s'esvaeix si la seva obra no ha estat estudiada". La vostra investigació buscava omplir aquest buit pel que fa a Josep M. Madorell? 

 Exactament. No vol dir que una exposició, o dues, o uns quants estudis, puguin situar un artista al lloc que li correspon, però no es pot negar que el què s’ha exposat, i sobretot les investigacions publicades, ja queden per a la història i a l’abast de nous recercadors.


L’escriptor Albert Jané -durant molts anys director de la revista Cavall Fort- afirma que si els còmics de Josep M. Madorell s'haguessin publicat i venut a l'estranger n’hauria fet molts més. Hi esteu d’acord? 

 No del tot, perquè la difusió d’historietes, còmics o llibres en general, no és qüestió de sort, és qüestió de feina editorial, de creure en l’obra que publiques i difons. Es tracta de demanar ajut per a  traduccions -que n’hi ha-, d’anar a fires internacionals, i de fer servir els mitjans digitals i les xarxes perquè l’obra no només es trobi a les biblioteques. Per descomptat que en Madorell creà una obra extraordinària que podria competir amb les millors del món, però no crec que ell tingués aquesta ambició. Crec que en tenia prou amb fer el que li agradava i donar plaer i bellesa als infants de Catalunya.


Josep M. Madorell va viure tot el franquisme -tenia tretze anys quan va esclatar la Guerra civil-, i no es va professionalitzar com a dibuixant fins l’any 1969, quan tenia quaranta-sis anys. Fins llavors sempre va haver de treballar a la indústria tèxtil i dibuixar a les nits, quan tenia temps lliure. Això també hi deu haver influït? 

 Evidentment, el franquisme -i la seva continuació-, amb la persecució i menysteniment constant de la cultura catalana, no va ajudar a cap de les produccions, ben al contrari, hi va posar pals a les rodes. D’altra banda, ell tenia una modestia innata i mai volia “figurar”, fins al punt que era molt reaci a tota mena de relacions socials exceptuant família i amics. És evident que aquest tarannà discret, fins i tot retret, no l’ajudava a difondre la seva obra, però repeteixo, això ho resol un bon editor i un excel·lent representant.





Una vegada, l’escriptor Joaquim Carbó -autor dels guions dels vuit àlbums de les aventures d’en Pere Vidal- li va proposar a Madorell fer una darrera aventura de Pere Vidal però en temps real, de manera que, si l'any 1966 els personatges vorejaven la trentena, ara tots estiguessin al voltant dels seixanta-cinc anys. 

 En Madorell s'hi va oposar, “els herois del còmic no moren ni envelleixen!” li va dir, i tenia raó, però crec que la idea de Carbó era excel·lent, una idea pròpia d’un gran escriptor. M’hauria agradat llegir aquesta darrera aventura, veure els personatges envellits, potser rondinaires, potser feliços ... qui sap? De totes maneres, Carbó, com a autor de les novel·les d’en Pere Vidal, i també com a adaptador de la pròpia obra a còmic, podria avui continuar la saga si ho considerés convenient. És cert que ja no podrà comptar amb l’art de Josep M. Madorell, però no hi ha personatge universal que no hagi estat interpretat i il·lustrat per diversos creadors. Personalment, m’agradaria molt que ho fes. Les llegiria. Joaquim Carbó és un autor formidable -tot i ara ser molt gran- i seria una manera de ressucitar avui l’obra de Madorell, de mantenir el seu record viu. Però això no passarà fins que no s’hi interessin autors i editors, i sobretot el públic.


Les aventures d’en Massagran van ser dues novel·les publicades l’any 1910 per Josep M. Folch i Torres amb il·lustracions del dibuixant Junceda, i que l’any 1981 i 1983 van ser adaptades a còmic gràcies als guions de Ramon Folch i Camarasa –fill de Folch i Torres-, i els dibuixos d’en Madorell. 

 Sí, i després ells dos van continuar la saga amb noves aventures fins arribar a fer tretze àlbums més! Les novel·les d’en Massagran de principis del segle XX van consagrar Josep M. Folch i Torres com a escriptor per a infants i li van donar celebritat; el mateix li passà a Junceda, i no cal dir que enriquiren en Baguñà, l’editor. Aquell fou un moment especial de la història de Catalunya. Literats i artistes deixaven de fer el seu “gran art” per treballar per als infants en obres populars, reproduïdes mecànicament. Pensaven que era fonamental formar els futurs ciutadans de Catalunya i que fer-ho era una responsabilitat seva, la dels millors creadors. 

 Fou un moment prodigiós i no s’ha tornat a repetir en la nostra història a tanta gran escala. Però no hi ha prestigi, ni record, si es perd una guerra tan terrible com la Guerra civil espanyola, i després ve una dictadura que fulmina la renovació de la cultura catalana que s’havia construït durant un segle amb tant d’esforç. En el cas de la nova versió de les aventures d’en Massagran, de la mà de Madorell i Folch i Camarasa, és clar que van revifar ambdós autors, l’escriptor Josep M. Folch i Torres i el dibuixant Junceda, però cal molt més que això per a que no es “difuminin” els nostres creadors del passat. Com he dit abans, cal investigar-los i publicar les investigacions, i sobretot cal un “Museu de la il·lustració i el còmic català” que tingui per missió conservar, estudiar i difondre la seva obra. Els originals estan dispersos entre diferents institucions -no sempre prou col·laboratives entre elles-, i encara ho estan més, de dispersos, entre col·leccionistes i particulars. Un patrimoni que es perd.




En els vostres estudis també afirmeu que l’obra de Josep M. Madorell és un model de bon gust, de refinament i d'humor. 

Efectívament, a Madorell no li cal la burla fàcil per fer riure, ni la crueltat, ni riure's de la dissort o dels problemes dels altres -possiblement per això no s'havia apuntat al carro dels Pulgarcito, DOT i d'altres, que caracteritzen i simbolitzen l'humor per a infants del període franquista. A l’obra de Madorell, la gràcia i la simpatia provenen de l'enginy i l'acudit, de la finor d'una ment aguda però mai punyent. Per ell era molt important no ofendre ni jutjar mai a ningú. Feia el que li sortia del cor i prou, sense cap mena de bel·ligerància.


Parlem de la part tècnica de l’obra d’en Madorell. Què voleu dir quan afirmeu que va triar el dibuix de “línia clara”? 

Ell va triar la tècnica de dibuix de “línia clara” en contraposició a les ombres, el clarobscur i la foscor, les quals permeten al lector somniar i inventar tota mena de detalls perquè només es veu part de l'escena, amb el que cal endevinar la resta, i això propicia el misteri, la intriga i, fins i tot, la por. En canvi, Madorell, havent optat per la “línia clara” -a l’estil de Junceda i Hergé-, adquireix un compromís amb la realitat i es veu obligat a desvelar tot allò que és a l'entorn dels personatges. Amb aquesta tècnica, la intriga ve per la successió de les imatges, pel seu ritme i pel contingut de les escenes, no pas per allò que queda ocult.


També afirmeu que el dibuixant que tria aquesta tècnica tria també “l'esclavatge de la documentació”. 

És clar, perquè tot ha de ser dibuixat de forma molt realista i amb tots els detalls. De fet, Josep M. Madorell va deixar, en morir, una autèntica biblioteca amb un munt de llibres i enciclopèdies temàtiques d'allò més variades: del mar, de la natura, d'història de l'art, de l’arquitectura, ... Ell mateix va expressar que li agradava que tot fos ben autèntic, però que per falta de pressupost no havia pogut fer grans viatges per documentar-se sobre com eren els llocs on passaven les aventures dels seus personatges. Només quan l'acció s’esdevenia en llocs propers hi anava i en feia fotografies per dibuixar-ho fidelment, com ara els ports d'Arenys i de Barcelona, del funicular del Tibidabo, o d’altres.





Aquesta revista va gaudir de la col·laboració dels dibuixos de Josep M. Madorell des del setembre de 1961 fins a l'abril de 1985. 

Oh, i tant! Particularment populars van ser els personatges Peret Blanc i la Pona. Els infants, amb la seva espontaneïtat, paraula fàcil, barreja de malícia i d'innocència, i, sobretot, amb la seva mirada nova i fresca, lliure de prejudicis, esdevenen idonis per explicar els fets de l'entorn, ja siguin culturals, socials o polítics. 


Hi trobeu relació entre la Pona i la Mafalda, el personatge inventat pel dibuixant argentí Quino l’any 1964?

 Crec que la Pona era una nena prou veritable i que es devia als infants lectors, en canvi Mafalda fou pensada per a adults, això és clar. No són comparables. Madorell no necessitava per a res inspirar-se en la menuda i precoç argentina. A més, en totes les èpoques s’han pres infants com a protagonistes, per a amagar-se rere d’ells i explicar allò que seria massa feixuc, o perillós si fos dit en llenguatge adult, científic i seriós.


Madorell afirmava que un bon còmic ha de ser de qualitat, ben ambientat, documentat i que sàpiga explicar una bona història amb imaginació, amb claredat i sense buscar coses massa complicades. Va ser aquesta la clau del seu èxit? 

El seu èxit es va deure a què va fer l’obra que volia fer, i que al mateix temps era l’obra que el públic lector d’aquella època necessitava. També a que no hi va escatimar esforços, ni exigència, i a que mai va decebre ni els editors, ni el seu públic. Tots plegats van trobar-se.  


Quin futur li veieu al còmic i a la literatura escrita en general? 

Bo, és clar. Els relats han fascinat l’ésser humà des dels orígens. Què hi pot haver de millor que escoltar, llegir, veure o interpretar una bona història, imaginar-la i donar-li forma? En això no hi haurà mai cap crisi, creieu-me. D’altra banda, el còmic és agradable i fàcil de llegir, i per això atrapa tothom: infants, joves i adults. Només dir que des del 1981 es celebra anualment el “Còmic Barcelona” -abans “Saló del Còmic”- i sempre ha tingut i té molt d’èxit. 


Per acabar, voldrieu adreçar algun missatge a les persones que llegiran aquesta entrevista? 

Només donar-los les gràcies per interessar-se per Josep M. Madorell, per la seva persona i la seva obra. Ell va viure i va treballar per a tots vosaltres, els seus conciutadans. Recordeu-lo.