Josep Maria Oró, membre de Mans Unides: "La policia encara no està lluitant prou fort perquè deixin d'existir els grups paramilitars, no té sentit que continuin existint després dels acords de pau"



 Josep Maria Oró, membre de l'ONG de cooperació internacional Mans Unides, ens explica el seu viatge a Colòmbia, concretament a la regió de la Guajira colombiana, on viuen els indis wayuu, i a la regió del Chocó, molt castigada per la guerra i la contaminació per mercuri del riu Atrato. En aquests dos punts del planeta es porten a terme alguns dels programes de cooperació d'aquesta veterana ONG fundada l'any 1959.

 Josep Maria Oró va néixer a Llardecans (Segrià) l'any 1947, i des del 1982 viu a Gelida (Alt Penedès). Ja des de molt jove era voluntari de Mans Unides, i al llarg de la seva vida n'ha estat representant, delegat i president de la delegació de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat durant el període 2015-2018. Actualment és el tresorer d'aquesta delegació.















"La regió colombiana del Chocó va ser molt víctima de la guerra perquè el riu Atrato és navegable i fronterer entre el Pacífic i la costa nord del Carib, i per tant, un lloc de pas, tant d'armament, com de droga. Els habitants d'aquesta regió eren font de reclutament per a la guerrilla i van patir molt el conflicte. Un dels poblats que vam visitar, per exemple, va estar desplaçat durant dos anys, ja que va arribar un punt que no es podia viure a la riba del riu perquè el govern colombià en va tancar l'accés, i no s'hi podia ni pujar ni baixar. Això és molt greu si es té en compte que, en les regions de selva com aquesta, les comunicacions terrestres no existeixen i el riu fa d'autopista, per ell es transporta tot. 

 El 24 d'agost de 2016, quan es va signar el tractat de pau entre el govern colombià i la guerrilla de les FARC–EP, va ser un dia gloriós pels colombians, tots els diaris es van exhaurir! La nostra estada al Chocó va coincidir amb les assemblees locals per preparar el referèndum que havia de ratificar l'acord, i al mateix temps explicar tots els programes de cooperació que es posarien en marxa gràcies a la pau. En el referèndum realitzat el 2 d'octubre de 2016 va guanyar el "no", però a la regió on érem, el "sí" va guanyar en un 95%. Ells mateixos reconeixien que no era el millor tractat de pau, però sí que era el millor tractat de pau possible. Per tota la gent de la pastoral social del bisbat de Quibdó amb la que estàvem -les organitzacions indígenes, afroamericanes, associacions camperoles, etc- aquell resultat del referèndum va ser un gerro d'aigua freda. Entre ells hi havia persones -que vam conèixer- que havien estat a Cuba participant en les negociacions! 

 L'explicació que ens van donar d'aquell resultat va ser que la major part dels habitants de Colòmbia viu en grans ciutats, i en canvi, la guerrilla i el conflicte armat, només s'havien viscut a les zones rurals. Per tant, la Colòmbia rural estava molt d'acord amb els acords de pau, i en canvi, els habitants de les grans ciutats van estar molt influïts pels grans mitjans de comunicació controlats pel líder de l'oposició, Álvaro Uribe. Aquest polític d'ultradreta va demanar que es votés "no" en el referèndum dient moltes mentides sobre la guerrilla. No és que no volgués la pau, el que passa és que volia una  pau basada en l'esclafament de la guerrilla, sense fer-li cap concessió. De totes maneres, el referèndum no era vinculant ja que els acords ja s'havien firmat i estaven aprovats al Parlament, i per tant s'havien de portar a terme. Tanmateix, el resultat del referèndum, i el color polític del nou govern colombià que va entrar, van frenar molt la seva implementació. 

 Nosaltres continuem en contacte amb les persones que vam conèixer durant el viatge i ens expliquen que aquests darrers quatre anys els grups paramilitars no han plegat del tot, que ocupen els territoris que la guerrilla va abandonar i obliguen els camperols a conrear cultius il·lícits ... i d'altra banda, el FNL, la guerrilla més minoritària, tampoc ha desaparegut del tot. Aquest estat de les coses porta a que, de tant en tant, "desapareguin" els líders camperols i els activistes pels drets humans que els hi fan nosa. I la policia no està treballant prou fort perquè tot això no passi!

 Un dels acords del tractat de pau consisteix en retornar les terres que van ser escenari del conflicte als seus legítims propietaris. Allà hi vivien indígenes americans, i també els descendents dels esclaus africans que van ser portats a la força per treballar a les mines d'or. Aquests assentaments històrics d'aquests grups al llarg del riu no es podien demostrar ja que no tenien escriptures de propietat. Això facilitava que qualsevol poderós els pogués fer fora si l'interessava explotar aquella terra. Un altre problema era l'anomenada deforestació selectiva de la selva per extreure arbres valuosos: grans empreses seleccionen els arbres, els tallen i se'ls enduen, fins i tot fent servir helicòpters, sense importar-los de qui són, i per descomptat, sense pagar res a les comunitats locals. 

 Per tractar de solucionar aquests problemes, Mans Unides va finançar un projecte a la diòcesi de Quibdó consistent en pagar advocats, topògrafs, i enginyers agrònoms, per delimitar els termes municipals dels poblats, i registrar les comunitats com a propietàries legals de les terres que havien habitat secularment. Al mateix temps, el projecte de cooperació inclou l'empoderament de les dones dels poblats, la capacitació agrària dels camperols, la capacitació de líders locals, i la creació d'una cooperativa amb fàbriques de transformació de canya de sucre, arròs i farina de plàtan, per poder comercialitzar aquests productes un cop elaborats. Avui aquesta cooperativa ja té 1.500 socis!" 






[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 19-2-2020]