Avui parlem dels centres educatius de màxima complexitat amb l'artista visual Albert Gusi, el qual va conviure durant tot un curs amb vint-i-quatre adolescents de l'Institut Rec Comtal, del barri barceloní de Trinitat Vella, a través del programa En residència, una iniciativa pionera de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i el Consorci d'Educació de Barcelona (CEB).
Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista
El Departament d'Educació de la Generalitat classifica els centres educatius que hi ha a Catalunya segons si la seva complexitat és estàndard, mitjana, alta o màxima. Els criteris i els indicadors que s'empren per ordenar i agrupar els centres educatius segons la seva complexitat són:
Nivell d’instrucció de pares i mares dels alumnes del centre.
Nivell d’ocupació de pares i mares, incloent els que són a l'atur i no cotitzen.
Nivell d’immigració originària de països en desenvolupament.
Nivell d'alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (p. ex. provocades per alguna discapacitat, transtorn o malaltia) o que presenten necessitats derivades d’altres situacions (altes capacitats, falta de domini de la llengua vehicular, risc d’abandonament, alumnat de nova incorporació, etc).
L'objectiu de tot plegat és identificar quins són els centres educatius amb més alumnes provinents de famílies vulnerables i que, per tant, es troben en una situació socieconòmica d'alt risc social que els pot negar les expectatives de futur. Un cop identificats aquests centres, l'administració fa una discriminació positiva i dóna més recursos humans i materials a aquestes escoles i instituts per atendre aquest alumnat.
La finalitat última és garantir la igualtat d’oportunitats, i el dret a una educació inclusiva, equitativa i de qualitat com a pilar indispensable i fonamental per trencar els cercles de pobresa. Actualment, a Catalunya, segons el Consorci d’Educació, existeixen 329 centres públics de màxima complexitat i 309 d’alta complexitat. En total 638 escoles i instituts on la situació socioeconòmica de gran part de l’alumnat obstaculitza el seu procés d’aprenentatge.
L'Albert Gusi i Las va néixer a Castellbisbal l’any 1970. Fotògraf de formació, de seguida va fer creacions d'art contemporani vinculades al territori i al paisatge. Al llarg de la seva carrera ha exposat la seva obra a nombroses llocs i té publicacions on s’expliquen i es documenten les seves accions d'art en el territori. Organitzador del festival Panoramic, de Granollers, i del NYS Polígon Arts que vincula indústria i cultura contemporània, recentment ha comissariat la cinquena edició de la biennal internacional Andorra L'Andart.
Albert, ja hem dit a la introducció que t'hem convidat al programa no per parlar d'art, sinó perquè un bon dia et proposen fer un projecte amb joves d'un institut d'ensenyament secundari de màxima complexitat. Com, qui, quan i per què et van venir a buscar tu?
Hi ha un programa que treballa l'Ajuntament de Barcelona a través de l'ICUB, l'Institut de Cultura de Barcelona, que es diu "En Residència". Aquest programa consisteix en fer residir un artista en un centre educatiu públic de secundària de Barcelona, perquè intervingui i porti, durant tot un curs, un projecte artístic amb els alumnes. A mi em van fer aquest encàrrec precisament perquè el meu bagatge semblava que podia encaixar amb el centre que se m'havia signat, l'Institut Escola Rec Comtal del barri de Trinitat Vella. Un institut-escola de nova creació que neix de la fusió de dues altres escoles i centres i que, per la seva ubicació, pel seu tarannà i per la seva trajectòria és, com bé has dit, de màxima complexitat. El que aquí desenvolupo és tot un programa artístic -perquè estem parlant d'art i d'art contemporani- amb alumnes de primer de l'ESO, que són els que tenen 12-13 anys, si bé algun d'ells era repetidor i en tenia 14 d'anys.
Com prepares aquest projecte?
Aprofito per dir que és una sort haver pogut participar-hi. Fou tot un repte i -amb confiança- mai he tingut tants nusos a l'estómac com a l'hora de treballar amb aquest col·lectiu de nois i noies. Ha estat un any sencer, de setembre a juny, el que dura un curs escolar, intensíssim, intentant seduir-los perquè el món de l'art no els hi sigui estrany. Oferir-los una plataforma de coneixement, d'aprenentatge, a través d'unes dinàmiques que plantejo precisament allà, on ells són i on ells viuen, i on ells treballen, que és el barri de Trinitat Vella. Per ubicar-vos us diré que, si ara ens aixequéssim en globus des de la plaça epicentre d'aquest barri, veuríem que a mida que anem pujant a l'esquerra hi tenim l'Avinguda Meridiana, per on entren i surten milers de cotxes i que, per tant, ja és una barrera. Des de dalt del globus veuríem que aquest barri està enclaustrat -només té una porta d'entrada o dues-, i que està enclastat allà en un racó, envoltat de grans vials que s'han fet perquè nosaltres puguem sortir i entrar de la ciutat amb cotxe. Això ja marca i determina.
Jo tinc un projecte cultural que, com bé has dit a la presentació, ve del món del paisatge o de l'art i de les implicacions en el territori, i em semblava que aquests nois i noies podrien treballar l'aproximació al riu Besòs. Aquest riu passa a cent metres justos d'on ells viuen, però malauradament no hi ha cap connexió directa entre el barri i el riu. El Parc Fluvial del Besòs és un espai públic ubicat al llarg dels darrers nou quilòmetres de llera del riu Besòs, des de la confluència amb el riu Ripoll fins la desembocadura al mar Mediterrani. Amb una superfície total de 115 hectàrees és un dels espais verds més importants de la regió metropolitana de Barcelona, sobretot si es té present la seva ubicació formant part del continu urbà de les ciutats de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Montcada i Reixac. En canvi, ells, no l'han vist mai, i això que les lleres estan acondicionades amb carrils-bici, camins de passejada, àrees de lleure ... En definitiva, un espai de cultura, de coneixement i de biodiversitat, i per això vaig plantejar a l'equip de l'Institut de Cultura de Barcelona, i a l'equip de docents del centre, que treballar la naturalització d'aquest espai, l'aproximació d'aquests joves a aquest lloc, era una bona idea. Per què? Perquè ells no hi tenen un accés directe. El meu somni era obrir un espai, reivindicar el riu com a part del barri i reivindicar el riu com un lloc de lleure també per a ells. Aquest era el projecte i aquest era l'objectiu. El que va esdevenir després va ser tota una altra cosa per les dinàmiques educatives i socials dels propis alumnes ...
Anem a pams. És el teu primer dia en aquest institut de màxima complexitat. Quants joves tens al teu càrrec i quina és la teva primera impressió en veure'ls?
Quan dic que és una sort haver tingut l'oportunitat de participar d'un projecte d'aquest calibre és perquè és una realitat social que jo mai m'hauria imaginat que existia -malauradament-, i a la qual mai m'hi havia enfrontat. Al llarg de la meva vida he fet conferències i mil històries amb col·lectius de tota mena, però el repte de seduir des del món de l'art els joves de l'institut de Trinitat Vella era majúscul. Són joves d'orígens diversos, són els nous catalans, són el futur del nostre país, i per tant, sento que m'hi dec a ells. Tanmateix, només començar copso que les seves formes d'interpretar, les seves dinàmiques, el que ells entenen d'estar al barri, el que ells entenen del propi barri, com es descriuen ells i com descriuen les dinàmiques del barri, són una sorpresa estratosfèrica per a mi. Però alhora he fet un aprenentatge. Jo aprenia d'ells veient com s'explicaven, com es movien, dels argots que tenien, les seves actituds a l'hora de treballar ... Eren un col·lectiu de vint-i-quatre nois i noies. Era fantàstic perquè teníem gent del Pakistà, de Nigèria, d'Algèria, del Marroc, gent de la República Dominicana, de Colòmbia ... Totes aquestes ètnies, evidentment, són allà al barri. Pel que sigui els hi ha tocat viure allà.
Ells són nascuts aquí? Des del centre et van informar de quina realitat et trobaries?
No tots, no tots havien nascut aquí. Hi havia casos d'alumnes que havien vingut amb pastera, i d'altres que havien vingut per l'aeroport ... Des de la direcció sí que em van explicar que tot allò de dolent que em pogués imaginar que li pugui passar a un jove de dotze o tretze anys era molt possible que a ells els hi hagués passat. És a dir, situacions de marginalitat, de pobresa, de violència, famílies complexes, de pares i mares poc presents i amb un cert grau d'agressivitat, pisos petits, compartits amb més d'una família, amb llits de dormir de dia un i de nit un altre, o compartint el mateix llit amb els germans ... Tot això era possible i era probable que els hi estigués passant. Com us podeu imaginar la realitat social que viuen aquests nois i noies és molt diferent del nostre context.
Quina és la primera proposta de treball que els fas? Tu entres a l'aula i dius: "em dic Albert", o has de parlar en castellà perquè no t'entenen?
No, el català és la llengua vehicular al centre i a tot arreu. El català l'entenen, però és veritat que hi havia un parell d'alumnes que acabaven d'arribar dels seus països i, és clar, aquests no podien entendre res. Com que jo vinc del món de l'art contemporani vinculat al territori i al paisatge, el primer que faig és explicar-los d'on vinc, ensenyar-los la meva obra, i explicar com interpreto i entenc l'art contemporani en relació amb el paisatge. Quina és la primera sorpresa? Doncs que aquests nois i noies no coneixien la serra de Collserola que la tenen a tocar. No coneixien la serra de Marina, que només que aixequin el cap la tenen allà mateix. Ja no diguem el Montseny, que a través de la vall del Besòs es pot intuir i es pot veure. Per descomptat no sabien què era la muntanya de Montserrat, ni molt menys el Pirineu. Per tant, això em fa pensar on soc i què està passant. Llavors els vaig preguntar: "Què coneixeu?". I la resposta a aquesta pregunta va ser tan bèstia, i tan potent alhora, i tan absorbent, i tan sorprenent, que és que tampoc coneixien el centre de la ciutat de Barcelona. És a dir, mai havien anat a la plaça de Catalunya o a les Rambles. Això m'ho va fer replantejar tot de bon començament.
A partir d'aquí, quina és la primera proposta que els fas i com funciona?
La primera idea, que era intentar entendre que el riu era un lloc de lleure i de coneixement, de seguida veig que no la puc portar a terme, i el que faig és fer-los dibuixar. Que cada jove expliqui com viu el barri a partir del dibuix. I comencem aquí tot un procés que dura setmanes per ubicar-nos, és a dir, ells dibuixen en un mapa gegant on són les seves cases, on són les seves famílies i els seus llocs de treball, on són l'Escola i l'Institut, on són les seves places, els llocs on passen coses atrevides, divertides, boniques, i on són els llocs on passen coses no tan divertides, o no tan boniques i menys agradables. Això em permet tenir un retrat d'aquests joves, quins són els seus recorreguts pel barri, quins són els seus horaris ... perquè ells van dibuixant aquests carrers i aquestes places on passa la seva vida. I me n'adono que la seva vida passa a tocar del centre escolar, i que, per tant, interactuen poc, que són unes vides molt tancades en aquell propi barri, que malauradament és un barri petit i, com us deia, poc oxigenat. Com a molt algú havia anat fins el centre comercial de La Maquinista! Insisteixo, és ben segur que hi ha d'haver altres realitats al barri de Trinitat Vella molt més lluminoses, però el que jo us estic explicant és la meva experiència amb aquest col·lectiu de nois i noies.
Com ho fas això, Albert, entres a l'aula i els hi reparteixes papers i bolígrafs perquè dibuixin?
Sobre l'aula, una de les primeres coses que em sorprenen és que el mobiliari no està pensat per ells. Les taules i les cadires són massa petites pel seu desenvolupament físic! Això és un mal de cap i està mal resolt. Per això cada dia belluguem les taules al voltant meu. Val a dir que en aquestes sessions no estic sol, m'acompanyen un mediador i un docent, i a vegades dos. Hi ha dies que som quatre adults per quinze alumnes!
No has dit que eren vint-i-quatre alumnes?
Sí, però molt sovint no hi són tots. El nivell d'absentisme era alt i notori. Però l'equip adult sempre érem els mateixos. Mai hi havia una persona sola i sempre érem un mínim de tres.
I amb tots els dibuixos a les mans, què fas?
Amb tots els dibuixos a les mans descobrim per on es belluguen, quines són les seves inquietuds, quines són les seves necessitats, quins són els seus recorreguts pel barri, quins són els seus horaris ... I això em va permetre, aleshores sí, sortir de l'aula i implementar el projecte artístic al barri, pintant els seus noms a les places, i escrivint les seves inquietuds i el què pensen en els espais. Em va sorprendre que la seva percepció és que viuen en un barri amb molta immigració. Fixeu-vos, ells veuen que el barri té molta immigració quan ells també formen part d'aquest procés migratori! És un barri on les diverses confessions religioses viuen les unes amb les altres, però sense relacionar-se. També els diversos orígens porten dinàmiques de consum diferents, i tot això ho vèiem dins l'aula: els col·lectius llatinoamericans potser interactuen menys amb els nord-africans, però en canvi els nord-africans amb els del Pakistan sí, en fi, que tot això va anar sortint i va anar apareixent a través d'aquest treball que vam fer.
Què vol dir que escrivien el seu nom i les seves inquietuds a les places i en els espais?
Ho feien amb guixos, eren treballs d'art efímer. Pintàvem en places i carrers on ells abans havien dit que eren els seus espais de lleure, o llocs que havien dit que no els agradaven, o que els feien por, o que a les nits no hi anaven. La idea era identificar aquell lloc i aquell espai que no els agradava, i fent aquesta acció de sortir en col·lectiu a pintar era com cridar i reivindicar, com una manera de manifestar-se i dir: "Aquest lloc, a nosaltres, joves de dotze i tretze anys, no ens agrada." També vam sortim al barri a fer entrevistes als veïns i veïnes perquè diguessin què en pensaven del barri, què canviarien, quines aportacions farien, i això eren preguntes que ells elaboraven i que s'atrevien a sortir i a fer-les. Fent això oxigenàvem l'escola, obríem les finestres de l'escola i permetíem que ells i elles sortissin, i al mateix temps, que aquelles opinions sobre el barri entressin dins de l'aula, en un doble anar i venir. Nosaltres, alumnes, sortim de les aules, i al mateix temps hi fem entrar dins el barri amb l'opinió dels veïns i les veïnes.
Ara m'estic imaginant una d'aquelles pel·lícules americanes en que el primer dia el professor és mortificat pels alumnes i al final es guanya el seu respecte. Ens hem d'imaginar una cosa semblant?
Sobretot el que era complicat és que ells entenguessin que des del món de l'art hi havia una oportunitat. És a dir, el projecte de "En Residència" -de l'Institut de Cultura de Barcelona- el que està fent és portar dinàmiques que no són habituals i, per tant, portar els joves a entendre el seu dia a dia des del món de l'art. Poques vegades tindran l'oportunitat de tenir un artista que estigui tot un any acompanyant-los per fer un projecte creatiu. Nosaltres el que vam entendre i interpretar ja el mes de juny, quan vam tancar el projecte, és que el procés era l'obra. No importava el resultat artístic, sinó que ells es plantegessin aquesta comunió entre art i comunitat, sentir aquestes ganes d'interpretar, d'explicar-se. D'altra banda, aquest projecte també els va exigir el mes de febrer presentar-lo a la comunitat educativa, o el mes de maig presentar-lo als pares i mares i altres familiars. I això van ser per a ells reptes que van haver d'entomar i afrontar.
Però te'ls arribes a guanyar? Acaben col·laborant activament?
Sí. I dic un sí rotund i contundent. Malauradament aquest centre aquest any no està dins d'aquest programa, no perquè no ho haguessin fet bé, sinó perquè el mateix centre per la seva màxima complexitat també requereix d'altres atencions i, per tant, d'altres responsabilitats, però sí, al final els nois i noies van participar i acabem el curs amb abraçades i petons, i amb llàgrimes als ulls, perquè el que vam viure durant un any tots els dimecres, des de les deu del dematí fins a la una de la tarda, va ser únic, va ser màgic. El món de l'art permet entendre i jugar, i no ser tan rígids i ser més flexibles en moltes coses.
I escolta, al final te'ls emportes algun dia a fer una excursió fora del barri?
No vam fer cap excursió lluny, però sí que vam visitar el centre de la ciutat de Barcelona que, com he dit abans, la majoria no hi havien estat mai. Recordo que van quedar parats de les olors que, per exemple, feien les botigues del Passeig de Gràcia, unes olors molt bones que no havien sentit mai i que eren noves per a ells! L'objectiu era que coneguessin i entenguessin l'espai on estaven ubicats, i a partir d'aquí que poguessin tenir una altra mirada sobre el barri.
Quan vam parlar per primera vegada em vas explicar coses que em van sorprendre molt, per exemple, que era difícil controlar-los quan els portaves pel carrer.
Sí, perquè les ganes de jugar, de lleure i el seu punt d'excitació, eren màxims, i potser era complicadíssim fer-los-ho veure. Les seves actituds a vegades eren, podríem dir, agressives, que no violentes, perquè hi ha una diferència entre l'agressivitat i la violència -i a vegades l'agressivitat també és creativa-, i això a mi em sobtava molt, perquè gairebé que ens marxaven, se'ns escapaven, i no podíem arribar a controlar-los. Però potser havia de passar això en aquell context. Hi havia actituds d'ells i elles que, pel que fos, quan hi anava jo aprofitaven per alliberar toxines o comportaments tòxics que tenien dins l'aula o potser a casa. I potser ja era això el que calia, però jo ho passava malament, i l'equip mediador ho passava malament, i l'equip docent ho passava malament. És a dir, quan un alumne marxa de context, i trenca l'aula, i trenca la classe, havies d'entendre que, en aquell moment, el noi o noia amb aquella actitud també estava alliberant-se d'altres coses.
També em vas dir que pels joves de dotze anys d'origen llatinoamericà és normal portar un ganivet a la butxaca. També recordo que vas quedar esparverat de les actituds racistes i contra les dones que tenien els nois, i que aquests joves no tenen por.
Tot això que dius són coses que anaven sortint en l'esdevenir del propi curs. En realitat, tot això apareixia sense voler en la pròpia dinàmica de l'aula. I quan ja estàvem entrats a l'any nou, i havia passat tot el Nadal, la confiança en uns i en altres ja era màxima. I això de que alguns d'ells portaven ganivets a la butxaca t'ho explicaven ells mateixos. No vols estigmatitzar, però per alguns d'aquests joves portar un ganivet era com portar les claus de casa o portar el telèfon mòbil. La violència -i aquí sí que no parlo d'agressivitat- que exposaven i que vivien, a mi em deixava parat. L'agressivitat cap a les noies i aquest manifest antifeminisme, estar en contra dels col·lectius homosexuals, les lesbianes, el col·lectiu LGTBI ... Com pot ser que nois i noies de tretze o catorze anys, que s'han format en els nostres instituts i escoles des d'un àmbit públic, on estem destinant un munt de recursos, de mediadors, d'acompanyants, de docents, de material tecnològic -que ells tenen el seu abast i que potser a d'altres instituts no el tenen-, vegin el món d'aquesta manera? Com pot ser que no hagin estat capaços de fer el "clic" i continuar abocant tota la seva ràbia cap aquests col·lectius? A mi em sorprenia moltíssim. I potser el problema no és de l'escola, sinó de les llars i les comunitats on ells es belluguen. Què està passant en aquestes comunitats que fa que no vegin amb bons ulls els col·lectius homosexuals? Què està passant que la violència sigui per ells un element de solució?
Hem de recordar, estimats oients, que en molts països l'homosexualitat és delicte, especialment a l'Àfrica. I també cal tenir en compte la cultura patriarcal -independentment de la religió- que viuen a les famílies. Si veus que tota la vida la mare i les germanes són tractades com objectes de servei de la llar -per dir-ho d'alguna manera-, suposo que acabes assumint que la realitat és aquesta, i després l'escola ja pot cantar missa ...
Sí és clar, i això és per decantament, si els fills i filles veuen això a casa és probable que ho projectin també a l'aula i al carrer. A mi, sincerament, és de les coses que em va deixar més impactat i penso que s'han de treballar. Hem d'assumir que això hi és i que, de fet, ho podem veure en actituds que es donen a vegades arreu del país. I sobre la por, penso que no tenen por perquè no tenen res a perdre. Són nois i noies en un context social i econòmic -i cultural fins i tot-, on no tenen res a perdre, i per tant, s'atreveien a subvertir moltes coses. Això de per sí ja ho comporta l'adolescència, però repeteixo, les actituds de vegades agressives dins l'aula i el més immediat que jo veia i vivia ... punyeta!, eren frapants, sí!
Aquests adolescents també deuen tenir germans més grans que ja estan fora de l'edat escolar. A què es dediquen? Això ho vas arribar a saber?
Doncs no. No ho vam arribar a saber. Tampoc no sabíem els seus germans o germanes qui eren. Pocs explicaven això. Malauradament, el grau de complicitat amb les famílies fou mínim. Al final havien de presentar el projecte artístic que havien fet a les famílies, i vam demanar-los que pares i mares o germans vinguessin, però en varen venir molt pocs -potser perquè treballaven. Jo trobava que era important que les famílies vinguessin a veure què havien fet els seus fills i filles al centre durant tot un curs, però la realitat és que malauradament no varen venir.
Parlem dels professors d'Institut que cada dia s'enfronten a aquesta realitat de màxima complexitat, i han d'ensenyar matemàtiques, llengua o ciències naturals. Com els vas veure?
Hi ha episodis de tot, de docents esgotats, de docents entusiasmats, però no hi ha cap docent que no s'estimi els seus alumnes, no hi ha cap docent que no entengui que allò és una realitat i que per tant cal afrontar-la. En aquest sentit, tots els docents fan pinya, col·laboren entre ells, estan atents, i destinen energia i il·lusió per estimular els alumnes. Una altra cosa és que aquestes realitats de vegades ens superen, perquè com a individus també tenim un límit, i que potser, en superar-nos, haguem d'apartar-nos un temps per poder tornar més endavant amb les energies renovades, perquè sí que és veritat que aquests contextos desgasten, i això, qualsevol que els hagi viscut ho podria explicar perfectament. Jo ho he viscut durant un curs dues hores un dia a la setmana, però els professors s'hi enfronten cinc i sis hores diàries de dilluns a divendres, i entenc que l'esgotament i les energies se'ls hi acabin. I això no vol dir que no s'estimin els alumnes, que no els entenguin, o que no visquin de prop la seva realitat.
En la introducció hem explicat que l'administració feia una discriminació positiva i que aquests centres d'ensenyament reben més recursos i més personal, per poder atendre tota aquesta complexitat i, en darrer terme, educar.
Sí, sí. El Departament d'Ensenyament hi aboca un munt de recursos, i també moltes altres instàncies, com ara el Consorci d'Educació de Barcelona, que és qui fa la gestió dels centres a través d'un conveni, o els serveis socials de l'Ajuntament. Són moltes les atencions i són molts els recursos, i potser encara no en són suficients perquè aquests nois i noies convisquin en un entorn plausible, com el que des d'aquí Molins de Rei podríem entendre. Perquè són realitats que no tenen res a veure amb les nostres. I també penso que potser hem de canviar d'estratègia, potser hauríem de pensar en docents que fossin dels orígens dels alumnes, que hi haguessin docents d'ètnia gitana, docents vinguts del Pakistan ... Això segurament és molt difícil de fer i és impossible, però hi hem d'anar pensant. No ens podem permetre com a societat que aquests joves no formin part del sistema educatiu.
Albert, estem parlant d'un barri de Barcelona, però també nosaltres devem de tenir ben a prop centres de màxima complexitat. Això ho saps?
No t'ho sé dir, però m'ha deixat parat la presentació que has fet, Àngel, estem parlant que, com a país, tenim 600 centres que conviuen amb una etiqueta que es diu "alta" i "màxima" complexitat. I penso que són molts, tenint en compte que cada centre pot tenir de 200 a 300 alumnes, estem parlant de milers d'alumnes i milers de famílies que viuen en contextos molt difícils.
El passat mes de setembre es van ajuntar en poques setmanes actes vandàlics i de saqueig de comerços a les festes de la Mercè de Barcelona, a la nostra Festa Major de Molins de Rei, la setmana següent a la de Sant Feliu de Llobregat ... També hi va haver una batalla campal aquelles mateixes setmanes al centre de Manresa, a Vic en un descampat entre un grup d'origen magrebí i un de pakistanès. A Molins de Rei mai havíem vist el que va passar a la darrera Festa Major, fins i tot vam sortir a les televisions estatals! Tu que has treballat molts anys de tècnic de cultura a l'Ajuntament de Castellbisbal, quina experiència tens sobre aquest tema?
Vull entendre que el que va passar a Molins de Rei no tornarà a passar més. És veritat que per les festes cada vegada sortim més al carrer. La digitalització ha fet que la pell, el viure les festes, es converteixi en una cosa important i que cada vegada més, les festes majors, els concerts i els esdeveniments culturals, atreguin gent de molts barris, de molts orígens, de molts pobles. S'ha de poder veure amb antelació com poden anar, quins són els riscos si es fan en un lloc o en un altre, i penso que no ens ha de fer por. Hem de reivindicar la Festa Major de Molins de Rei, que jo l'he viscut molts anys -i ara al febrer vindrà la Candelera-, i no hauríem de tendir a portar els concerts fora del centre perquè hagi passat això, sinó que cal fer una tasca de prevenció i de diàleg entre veïns, organitzadors i gent que porta la gestió cultural, perquè realment visquem unes festes en pau, que la Plaça de la Llibertat, que les places del centre de Molins, siguin espais potents de cultura. Si perdem això, perdem les festes. No podem permetre'ns, com a societat ni com a molinencs, tendir a externalitzar i portar a la perifèria tot allò que ha nascut al centre. Hem de buscar aquest diàleg i aquest consens, i el que ha passat ha de servir-nos d'experiència.
Com ho feu a Castellbisbal?
La Festa Major de Castellbisbal és a l'agost i també porta milers de joves que vénen de fora. Un dels actes de lleure nocturn que té més èxit és el "Tractor trànsit", un projecte de música electrònica on un tractor remolca una tarima amb diferents discjòqueis que van posant música en una rua que volta per tot el centre del poble. Surt a les quatre de la matinada i acaba a les set del dematí del dissabte. Al llarg d'aquesta rua, quan es detecta que hi ha una situació de risc, els discjòqueis aturen la música i el tractor, i no es continua fins que el propi públic no aïlla i expulsa els violents. Perquè la part essencial de tot això, i el que farà canviar les coses, no és que hi hagi més o menys policia, sinó l'actitud del públic envers la seva festa. La clau és aprendre i educar el públic en que a la Festa Major no hi ha lloc per a la violència. Fins on jo sé -perquè quan es va començar a fer jo ja no era tècnic de cultura-, el projecte del "Tractor trànsit" és treballa en diàleg permanent entre els joves, l'equip que va al voltant del tractor, l'Ajuntament i les seves diferents regidories, i lògicament la policia.
Albert, hem d'anar acabant. Per obrir el focus i posar una mica de context, el filòsof Josep Ramoneda diu que estem vivint profundes mutacions pels canvis radicals en el pas del "capitalisme industrial" al "capitalisme financer i digital". Aquest nou capitalisme financer i digital deixa molta gent fora de joc que es queda amb un sentiment d'abandonament i desconcert. Segons Josep Ramoneda, aquestes persones descartades pel sistema econòmic són molt sensibles a les promeses sense sentit i hi cauen de quatre potes, votant arreu del món partits estrafolaris d'extrema dreta on la pàtria és una realitat transcendental que ho justifica tot. Què en penses?
No portaré pas la contrària a Josep Ramoneda [riu], el qual des de la seva revista "La maleta de Port Bou" sempre l'encerta. És veritat, el món financer ens exclou a tots, pràcticament, és un devorador d'individus, una trituradora de personatges i de vides, i el món digital ens aïlla com a individus i al final ja no sabem que és veritat i que és mentida. Vosaltres, com a periodistes, i des de les ràdios -com Ràdio Molins de Rei-, haureu de ser capaços d'intentar entendre la realitat i d'explicar-la, perquè el món digital no serà capaç d'explicar-nos-la, o no serà capaç d'explicar-nos-la al complet. El "big data", la intel·ligència artificial, i d'altres realitats complexes, posades al servei del diner, que té unes ganes de menjar-s'ho tot i de devorar selves, ens pot portar a un futur catastròfic si no som capaços de trobar llocs que ens expliquin la realitat i ens facin reflexionar i reaccionar.
Vols dir que la ràdio pot aportar sentit de comunitat?
Sí, fixeu-vos que els mecanismes a l'hora de difondre la informació han canviat moltíssim, però parlar i explicar-nos continua essent fonamental per socialitzar-nos i generar comunitat. Per exemple, el món digital ens ha portat a poder tenir, des d'una plataforma, tota la música del món -i per tant les botigues de música han hagut de tancar-, però, en canvi, anem als concerts en directe perquè és allà és on ens trobem tots. Venim tots a la Festa Major de Sant Miquel, anem tots a la Festa Major de Castellisbal, etc, perquè necessitem sentir una experiència real de proximitat a la pell. I la ràdio fa aquest paper de proximitat, de parlar de coses reals que ens afecten a tots com a col·lectiu, trencant l'aïllament digital.
[ Programa Obrint Camins del 29-11-2023 ]
