Josep Ramis, director del Centre de Formació d'Adults de Molins de Rei: "El sistema educatiu no estava pensat per les mancances que ha hagut d'entomar"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 592, gener 2024, pàg. 12-14


 Josep Ramis Llaneras (Campos, 1982) viu a Molins de Rei des de l’any 2006. Llicenciat en Traducció i Interpretació i Doctor en Traducció i Ciències del Llenguatge, ha estat professor a la Universitat Pompeu Fabra, a la Universitat de Barcelona, i a diversos instituts d’ensenyament secundari. Des del 2016 treballa al Centre de Formació d’Adults “Rafael Farré” de Molins de Rei,  i des de l’any 2021 n’és el director. Actualment el Josep compagina aquesta feina amb la de professor associat a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. 

 El Centre de Formació d’Adults “Rafael Farré” és l’hereu de l’antiga Aula de Formació d’Adults, creada l’any 1974 dins del marc d’una campanya d’alfabetització, i actualment es troba a l’edifici de l’antiga Escola Ferran Agulló, al carrer Canal de la Infanta. El 4 de novembre d’aquest any 2024 celebrarà el 50è aniversari de la seva creació. 







Quins són els objectius del Centre de Formació d'Adults Rafael Ferrer?

 El principal és que tothom qui vulgui estudiar tingui l'oportunitat de fer-ho fins allà on l'oferta formativa de la Generalitat ens permet. Actualment som una plantilla de set professors per 440 alumnes, els quals tenen diversos perfils perquè els estudis que oferim també són diversos.


Quins són els perfils d’aquests estudiants?

  Hi ha un grup d’alumnes que venen per adquirir el que anomenem “formació instrumental”. Es tracta de persones que no van tenir l’oportunitat d'escolaritzar-se, o que es van escolaritzar molt poc, i tenen moltes mancances de base. El que intentem és resoldre’ls aquestes mancances, primera perquè puguin desenvolupar-se en normalitat a la societat, i segona perquè si després volen estudiar tinguin destreses per poder-ho fer. Aquí hi hem d’incloure tota la part de població nouvinguda, que està interessada sobretot en aprendre el castellà, que és l’únic idioma que l’Estat obliga a saber si volen obtenir la nacionalitat o qualsevol altre document oficial. 

 Després tenim un altre grup d’alumnes que estudien per obtenir el títol de Graduat en Educació Secundària per a majors de divuit anys (GES). A part, al Centre també formem persones que volen fer les proves d’accés per anar a fer formació professional de grau superior, o les proves d'accés a la universitat per a majors de 25 o 45 anys, i també tenim molts alumnes que venen a fer cursos d’informàtica -tècnicament anomenats “Competències en Tecnologies de la Informació i la Comunicació”. D’aquests cursos n’hi ha de diferents nivells, i l’alumne en acabar obté un certificat d’equivalència ACTIC, que significa “Acreditació de Competències en Tecnologies de la Informació i la Comunicació”. Aquesta titulació interessa molt a persones que treballen a l'Administració o que hi volen treballar. 

 A un nivell inferior, també ara acabem d’obrir una aula capacitació digital, gràcies a fons europeus, per ajudar les persones grans a fer gestions amb el mòbil i adquirir competències tecnològiques bàsiques. Per acabar, oferim cursos d’anglès. Val a dir que aquest és l’estudi més nombrós que tenim ara mateix i el que ha crescut més en els darrers anys. 


Els que estudien per obtenir el títol de Graduat en Educació Secundària deuen ser gent molt jove …

 Abans sí que ho eren, perquè si l’institut veia que no hi tenien cabuda -o ells mateixos ja no s’hi veien- ens els enviaven directament cap aquí amb setze o disset anys. Això ha canviat perquè el Departament d’Educació ha creat moltes mesures perquè puguin obtenir almenys un certificat bàsic dins l’institut, o fer unes proves d'accés per anar a una formació professional bàsica. Per tant, aquest perfil d’alumnes tan joves ens ha disminuït, i es barreja amb un altre perfil de joves de 20 a 30 anys, que tampoc se’n van sortir a l’institut, i que després de passar pel món laboral i veure el pa que s’hi dona ara intenten posar remei a allò que no van fer en el seu moment. 

 Finalment hi ha un tercer perfil de persones d’entre 40 i 60 anys que volen obtenir el Graduat en educació secundària perquè volen canviar de feina, o senzillament perquè volen aprendre i treure’s l’espineta clavada de no haver acabat l’ESO. La majoria venen per voluntat pròpia -el nostre centre no té la “O” d’obligatori-, vull dir que la primera cosa que han de voler aquests alumnes és aprendre. Si hi ha algú que ve obligat pels pares, per exemple, i no té voluntat, evidentment no se’n sortirà. 







L’ensenyament secundari actualment és a primera plana informativa arran de la publicació del darrer informe PISA 2022. Tu que has treballat a diversos instituts quina és la teva opinió personal?

 Penso que hi ha coses que no van bé però també penso que no calia un informe PISA per saber-ho. Per exemple, jo a les meves classes ja veig com les coses evolucionen i que hi ha mancances. El problema és que tanta gent s’hagi posat a opinar que tot és un desastre, un desori i que tot es fa malament, perquè això tampoc no és així. 

 Els problemes de l'educació són multifactorials i, en part, són un reflex de la nostra societat. És a dir, l’escola no estava pensada per assumir determinades mancances i s’ha trobat que les ha hagut d’entomar com ha pogut. Això no vol dir que no siguem autocrítics i que no hi hagi coses que podem fer millor, però ens trobem també que, ja sigui des de les famílies, o des de les altes esferes de l’Administració, se'ns deleguen tot de coses que no era la feina per la qual estava pensada l’escola. Com a famílies hem abandonat coses -o potser no hi hem estat prou a sobre- i hem dit: “l’escola ja ho farà”. I si l’escola ho ha de fer … primera que és més difícil que fer-ho a casa, i segona, que tot el temps que dediques a aquestes coses és temps que has de treure de les classes.  


Et refereixes a hàbits de comportament com ara fer silenci mentre el professor parla, per exemple? 

 Sí, em refereixo a normes de respecte bàsic, de tenir un mínim de comportament en societat. Aquestes coses s’han d’aprendre en família. Si des de casa no venen amb uns mínims, quan s’ajunten vint adolescents a l’aula els problemes es multipliquen i es creen unes dinàmiques … que tu ja ho intentes ja … I això també ho veig a la universitat.


Quines conseqüències pot tenir per a la nostra societat que en un futur un gruix important de la població no entengui el que llegeix?

 La comprensió lectora, l’expressió escrita i l’oral són la base de gairebé tot i, per descomptat, de l’ensenyament. I com a societat això em preocupa. Si tu no entens el que t'estan dient i el que t'estan explicant, ets fàcilment enganyable, i per tant, com que et poden enganyar, també et poden manipular i fer-te caure en prejudicis o combregar amb rodes de molí. El resultat final són persones sense criteri ni esperit crític. 


Potser els joves que han nascut en la societat digital ja no aprenen tant a través de lectures de llibres. Què en penses?

 A mi no m'agrada parlar de generacions, i això que dius ho desmitificaria bastant. Quan nosaltres anàvem a l'escola també hi havia gent que tenia molts problemes de comprensió lectora i d'expressió i no es feien tants escarafalls. Sempre hi ha hagut diferents nivells dins d’una aula, i tots coneixem i hem tingut companys que no se’n sortien i que continuen sense sortir-se’n. No caiguem en la trampa del discurs del que “tot el que es feia abans era millor”. 

 Per mi aquestes generacions noves han crescut de manera diferent i són més polivalents, tenen moltes habilitats, poden fer moltes coses alhora -i en aquest sentit són més mal·leables-, però el que els costa és aprofundir. Han tingut més dispersió de mitjans i els falta entrenament per aprofundir en els temes, es queden molt a la superfície de les coses. I la lectura sí que està demostrat que és un gran instrument que permet aprofundir i reflexionar.


Fa poc, Joan Guàrdia, rector de la Universitat de Barcelona, afirmava que “no podem vendre la pel·lícula que les coses s'obtenen sense esforç”, i afegia que la universitat “no és fàcil ni còmoda: requereix un compromís i també aprendre a gestionar el fracàs.” 

 El problema de fons és que vivim en un sistema on el que compta és tenir èxit i donar la sensació que tot va bé. En general, com a societat, ens costa molt dir que les coses no van prou bé, o que ens hi hem d'esforçar més, o que no arribem als mínims. Per exemple, jo com a director de Centre he de fer unes feines i redactar documentació per al Departament d’Educació. Si la resposta que rebo des de dalt és que tot és “satisfactori”, i ningú no em diu que corregeixi res, o no em diu que m’hi he d’esforçar més, dedicar-hi més temps o plantejar les coses d’una altra manera, sempre continuaré fent-ho igual. A un nivell semblant passa amb els alumnes. Si l’alumne no té clar que no se’n surt, cada vegada el problema serà més gran i serà més difícil posar-hi remei. I això també passa a casa, si tu a nivell familiar veus una mancança l’has de solucionar. Evidentment, si ets d’una família amb recursos, això serà més fàcil …  


Segons la teoria de la piràmide de Maslow, si una persona no té les mínimes necessitats cobertes és molt difícil que pugui estudiar, aprendre, trobar un sentit a la vida i autorealitzar-se. Els resultats de l’informe PISA són la conseqüència de la precarietat en la que viuen moltes famílies?

 És que és això. Els alumnes que tenim al Centre, que estudien per obtenir el graduat en educació secundària, tots tenen una història al darrera! Siguin problemes econòmics, familiars, adolescències difícils, etc. Això no ho justifica però sí que ho explica. 


Un segment important de joves no estudien ni treballen, són els anomenats pejorativament “ninis”, i que abans, als anys 80, se’ls anomenava “passotes”. L’has detectat aquest fenòmen?

 Sí, també en tenim. Quan es va fer l'educació obligatòria fins als 16 anys –que a mi em sembla una bona mesura- es va posar tothom en un mateix sac sis hores seguides entre les quatre parets d’un institut. I és clar, n’hi ha que s’hi troben més o menys bé, d’altres que s’hi acaben adaptant, però la pregunta és: Quina alternativa tenim per als joves que –pel motiu que sigui- no s’hi adapten? Fins que no arriben als setze anys –quan acaba l’ensenyament secundari obligatori- les alternatives que tenim són molt poques. I d’això el sistema se’n ressent. Però per una altra banda, com a societat, qui està disposat a deixar persones fora d’una mínima educació? No crec que trobem gaire gent disposada a permetre que, perquè alguns avancin molt, en deixem uns altres sense uns estudis mínims. És complicat. A la balança s’hi ha de posar tot.


Però de fet, estudiar és molt dur i no crec que “agradi” a ningú. Si no hi ha una família al darrera que empenyi perquè el jove estudiï i continuï a l’Institut, també deu ser molt difícil, no?

 L’acompanyament de la família és fonamental, però de vegades no n’hi ha prou, no ens enganyem. És a dir, si la persona que ha d’estudiar no té un mínim interès en fer-ho, per molta família que hi hagi al darrera serà molt difícil que ho faci. La família t’ajuda i et posa les condicions perquè te’n puguis sortir, però no n’hi ha prou si el jove no fa el “clic” i s’hi posa. I també passa que, com a famílies i com a docents, tenim una argumentació molt adulta i els diem: “Has de pensar el dia de demà”, i aquest tipus d’arguments no funcionen amb un infant de catorze o quinze anys. Un jove, a aquesta edat, viu al dia i el que vol és divertir-se, estar amb els amics ... Com he dit a l’inici, sempre serà més fàcil si a la família hi ha uns valors i uns interessos que canalitzin el jove cap elements positius i profitosos pel seu desenvolupament.  


En aquest batibull de reaccions també s’ha dit que l’informe PISA és incomplet perquè només té en compte les matemàtiques, la llengua i l’escriptura, competències bàsiques per a l’accés al món del treball, que és el que en realitat l’interessa a l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE ), la institució que fa aquests informes. 

 I trobo que tenen part de raó. Saber qui hi ha al darrere de les coses també et diu coses. 







Recentment voluntaris d’Òmnium Cultural de Molins de Rei ofereixen sessions de conversa en català al CFA Rafael Farré. Pots explicar-ho una mica?

 Hi ha un projecte d’Òmnium Cultural, que es diu Vincles, que intenta a través de la conversa informal integrar persones nouvingudes que volen aprendre la llengua catalana. El català és la llengua vehicular del Centre però la realitat és que, com he dit abans, la llengua que exigeix l’Estat als estrangers és el castellà, i és el que ells venen a buscar. Amb el projecte Vincles els fem veure que també hi ha una altra llengua, i que si de veritat volen integrar-se la necessitaran. I així, amb aquest tastet de català, potser aconseguim a la llarga que s’apuntin a un curs oficial de català, ja sigui amb nosaltres, ja sigui amb en el Centre de Normalització Lingüística. També recomanem que vagin a aquests grups de conversa alumnes del Graduat de Secundària que veiem que tenen mancances amb la llengua, per practicar la part oral, i que així també els sigui més fàcil seguir els seus estudis. 


També participareu a la tercera edició del Sambori de Molins de Rei a la primavera. Una mostra on els estudiants de primària i secundària de tota la vila poden presentar qualsevol creació, enregistrada en format vídeo i amb una extensió màxima de quinze minuts.

 Sí, nosaltres hem integrat el projecte Sambori com a part de la feina lectiva perquè pretenem que els estudiants es connectin a les coses que es fan a la vila. Trobo que molts d’ells estan desconnectats d’on viuen, fins i tot, de vegades, tinc la sensació que hi ha gent que tant podria ser aquí com a l’altra punta del món, i faria la mateixa vida.


I aquest any 2024 teniu la celebració del 50è aniversari …

 Sí, i també l’hem integrat en la lectiva feina del dia a dia. Els estudiants del Graduat de Secundària ajudaran a organitzar una exposició, faran un seguit d’entrevistes a exestudiants i personatges que han estat vinculats al Centre … Serà una manera que se sentin partícips de l’aniversari, i al mateix temps que coneguin altres persones com ells, que en una altra època també van tenir problemes, van passar per aquí i se’n van sortir. Ja et puc anunciar que l’exposició es farà entre el mes de maig i juny a la Federació Obrera, i que el dia 23 de maig, al matí, Molins de Rei serà la seu de la trobada anual de Centres de Formació d’Adults del Baix Llobregat. Aquell mateix dia, a la tarda, farem una festa de celebració on hi estan convidats tots els alumnes i professors que al llarg d’aquests cinquanta anys han passat pel CFA Rafael Farré.