Emma Roca Rodríguez, campiona mundial de raids d’aventura: "Córrer és molt bo per a la salut, però la majoria de persones no ho està fent bé"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 556, juny 2019, pàg. 24-26



 Emma Roca va néixer a Barcelona l’any 1973, es va llicenciar en bioquímica a la Universitat Autònoma de Barcelona i l’any 2000 va ser de les primeres dones que va entrar al Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya. Paral·lelament ha desenvolupat una llarga carrera esportiva de curses d’ultrafons que l’ha portada a ser, entre d’altres, campiona mundial de raids d’aventura. Casada i mare de tres fills, l’any 2013 va reflectir la seva experiència vital en el llibre Non stop! esportista, bombera i mare i el 2017 va publicar Esport amb seny, on dona consells d’entrenament, alimentació, control mèdic i motivació per fer curses. Sense desatendre la feina, ni la vida familiar i esportiva, aquests darrers anys els ha dedicat a investigar l’impacte en la salut de córrer a peu, dins del Programa d’Enginyeria Biomèdica de la Universitat Politècnica de Catalunya. L’Emma també és cofundadora de quatre empreses relacionades amb el món de la medicina de l’esport. Resident a la Cerdanya des dels 29 anys, l’entrevista que teniu a les mans l’hem feta just quan acaba de tornar d’Austràlia de fer la cursa Ultra-trail Blue Mountains, del circuit mundial d’ultramaratons. En aquesta prova, després de córrer 100 quilòmetres –i 10.500 escales–, ha quedat tercera d’un total de tres-centes corredores, amb un temps de 12 hores i 14 minuts. Ens trobem a la redacció d’El Llaç un dia de finals de maig, aprofitant que ha vingut a Molins de Rei a veure els seus pares.










Emma Roca a la cursa australiana de 100 Km Ultra-trail Blue Mountains el passat 16 de maig de 2019





ÀNGEL BEUMALA (A.B.) : Quins són els teus vincles amb Molins de Rei?

EMMA ROCA (E.R.): Tota la meva família per part de pare és de Molins de Rei. El meu avi era pintor i el meu besavi era el campaner de l’església! El meu pare, Miquel Roca Fraile, va heretar el negoci de l’avi, que es deia SPR Serveis de Pintura i de Retolació i estava ubicat al final del carrer Verdaguer, a la cantonada amb l’avinguda de Caldes. Però com que la meva mare era de Barcelona, els meus pares van formar la família allà. Vivíem a l’avinguda Meridiana, perquè era a prop de la feina de la mare, però quan la va deixar, vam venir tota la família a viure a Molins de Rei. Era el més còmode per al pare, que tenia la feina aquí, i també perquè llavors la mare es va posar a treballar amb ell. A Molins de Rei hi vaig viure des dels disset anys fins els vint-i-cinc, quan me’n vaig anar a viure a Centelles amb el David, el meu marit. Després vam viure un parell d’anys a Tona i finalment a la Cerdanya. Actualment, a Molins de Rei hi viuen els meus pares, el meu germà Adrià i la seva família; les meves tietes Montse Roca i Tere Roca, que van ser mestres durant molts anys a l’Escola Estel; els meus cosins Marta i Andreu, que són fills de la tieta Montse i el tiet Pere, fill de Josep Raich, el jugador del Barça...



A.B.: Quins són els principals records que tens dels anys que vas viure a la vila? 

E.R.: L’equip de bàsquet i fer de voluntària a la Creu Roja. Pel que fa al bàsquet, cada dimarts i dijous anàvem a entrenar: primer, a la pista de l’antiga Escola Alfons XIII i, després, al Papiol, a Vallirana i a la Palma de Cervelló. Recordo que, alguns cops, des de Molins anava corrent a peu fins a la Palma i allà entrenava ja ben escalfada! Aquests canvis de poble es produïen perquè, com que érem poques jugadores, havíem de buscar noies d’altres llocs per poder tenir un equip prou gran i competitiu. Amb el bàsquet em vaig fer molt amiga de la Montse Jorro i encara ara ens veiem! L’entrenador que teníem es deia Pere Jordi, que després va ser el marit de la Montse. Vaig deixar el bàsquet perquè a la universitat vaig començar a fer duatlons i triatlons, i em vaig començar a trobar bé fent aquestes proves on la competició és de tipus individual i no d’equip.



A.B.: El voluntariat a la Creu Roja de Molins de Rei ja tenia a veure amb la teva vocació de bombera, oi?

E.R.: Sí, la inquietud de ser bombera va començar per un foc que hi va haver al costat de Molins de Rei. Recordo que vaig trucar a l’Ajuntament preguntant com podia ajudar i la persona que em va atendre em va dir que si realment volia ajudar, podia apuntar-me a l’INEM per fer d’auxiliar forestal. Llavors va donar la casualitat que el Joan, el germà de la meva amiga Montse, ja s’havia presentat a aquestes proves, em va explicar com eren i em va animar molt. Per això també em vaig apuntar a la Creu Roja, perquè a part de l’interès per ajudar, ser-ne voluntària em donava punts en les oposicions a Bombers. A la Creu Roja de Molins de Rei hi vaig ser dels divuit anys fins als vint-i-dos, em vaig treure el títol d’ATS (assistent tècnic sanitari), vaig aprendre-hi molt i hi vaig estar molt de gust. Tanmateix, mai oblidaré l’experiència de quan entràvem a les cases. Vaig quedar molt colpida per les condicions infrahumanes en què vivia la gent que patia la síndrome de Diògenes, un trastorn del comportament que es caracteritza per l’acumulació d’escombraries i deixalles a la pròpia llar. També em vaig adonar de l’abandonament de molta gent gran, persones que no es podien valer per elles mateixes i que no tenien cap suport familiar. Malauradament, això ho he anat revivint al llarg d’aquests dinou anys que porto fent de bombera. Encara ara, quan entro a determinats pisos, segons el que veig, recordo l’època de voluntària a la Creu Roja de Molins de Rei.



A.B.: A part del bàsquet i del voluntariat a la Creu Roja, hi ha alguna cosa més que vulguis evocar dels vuit anys que vas viure entre nosaltres?

E.R.: Doncs que vaig tenir Collserola i Santa Creu d’Olorda tan a prop que tinc apamades totes les pistes forestals i tots els corriols de la serralada! Anava a córrer cada dia i també de nit amb un llum frontal. Tenir la muntanya a tocar va ser molt important per poder entrenar i es pot dir que a Collserola li dec molt de les condicions físiques que tinc a dia d’avui. D’altra banda, de viure a Molins de Rei també vaig valorar molt la bona comunicació en tren que hi ha cap a Barcelona i en cotxe cap a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, on arribava en quinze minuts! Els anys que vaig estar vivint a Molins de Rei van coincidir amb la meva etapa universitària i, com que trobava que la carrera era molt important, i al mateix temps feia tant d’esport, doncs no tenia gairebé temps per a res més. Sí que veia el Camell, la Fira de la Candelera, etc, però tampoc ho vivia com una cosa prioritària. Això, ara també em passa a la Cerdanya, eh! Visc l’entorn natural de forma molt intensa, però si vaig a les festes majors dels pobles ho faig més pels meus fills que per mi mateixa.





Emma Roca el dia de l'entrevista





A.B.: Amb setze anys ja volaves amb parapent, esport que practicava el teu pare, i, tal com ens acabes d’explicar, vas jugar a bàsquet i després, a la universitat, vas fer les teves primeres duatlons (curses que combinen l’atletisme i el ciclisme) i triatlons (curses que combinen l’atletisme, el ciclisme i la natació). Quan fas el salt als raids d’esports d’aventura?

E.R.: El meu primer raid d’aventura va ser el Raiverd de l’any 1995, amb 22 anys, una competició de set dies al Berguedà i al Ripollès, amb equips formats per quatre persones i amb etapes de bicicleta, canoa, escalada, ràfting, alpinisme i algunes modalitats esportives més. També hi vaig participar en l’edició del 1996 i l’any següent, amb 24 anys, vaig fer el meu primer raid internacional, el 8è Raid Gauloises Sud-àfrica 1997, amb l’equip femení Buff, en el qual vam acabar en la posició vint-i-quatrena de cinquanta equips. I el 1998, l’any següent, el mateix equip vam participar en el 9è Raid Gauloises, que es va fer a l’Equador, on ja vam quedar en la posició vint-i-dosena. Després vaig canviar a un equip mixt i vaig continuar participant en raids d’aventura d’arreu del món, en molts dels quals vaig fer podi.



A.B.: I l’any 2010, amb 37 anys i tres fills, et proclames campiona del món de raids d’aventura en la competició Bimbache Extrem, de Castella i Lleó. Quan expliques l’arribada a Salamanca, afirmes que “va ser un moment únic en la història dels raids d’aquest país i un moment extraordinari per a nosaltres”. Per què va ser tan excepcional en l’àmbit de país?

E.R.: Perquè mai un equip català, ni espanyol, havia guanyat un campionat del món de raids d’aventura. Aquesta disciplina no és olímpica, però sí que hi ha una lliga internacional. A part, per la seva duresa, només hi participen els millors equips del món. Quan hi vas, competeixes amb equips de Nova Zelanda, d’Austràlia, d’Estats Units, d’Alemanya, de França, d’Anglaterra… En aquell moment, aquest esport ja feia més de deu anys que es practicava a un nivell molt exigent, amb els millors de cada país. Per això, guanyar un campionat del món essent "los españolitos", doncs no va estar gens malament! Pensa que els nord-americans, o els francesos, només amb el material que portaven, les hores d’entrenament que hi havien dedicat, etc, ja ens donaven deu mil voltes!



A.B.: Quan tens 39 anys decideixes renunciar als raids d’expedició, no per la duresa dels recorreguts, ni pels esports de risc que s’hi practiquen, sinó per la son que es pateix, ja que durant quatre dies seguits, o més, els participants només dormen dues hores diàries per evitar “perdre temps” i que els altres equips els avancin.

E.R.: Sí, quan no dorms, la ment es trastoca: tens visions, no saps on ets, perds coses i no te n’adones, i en situacions límit no controles els reflexos, ni les accions, ni la parla, ni els pensaments. I és cert, vaig deixar de participar-hi, però just ara m’han demanat si voldria participar un altre cop en un raid d’aquest nivell de dificultat. Es tracta de l’Eco-Challenge, de les Illes Fiji, un arxipèlag que és al mig de l’oceà Pacífic. Seria del 5 al 25 de setembre de 2019 i han fet una selecció de 50 equips de tot el món. A mi, i a la nord-americana Rebecca Rusch, ens han convidat a participar-hi i faríem equip amb dos nois més. Ella, com jo, també va deixar el món dels raids d’aventura extrema, però ha continuat competint en ciclisme, mentre que jo he continuat competint en curses de muntanya d’ultrafons. L’Organització sap que el seu raid es revaloritza si hi participem la Rebecca i jo, i també vol que servim d’exemple com a grans figures que vam ser. Però no ho tinc clar, perquè no he fet res d’aquest nivell des d’aleshores. I és que és molt dur! I això que em paguen per anar-hi! [riu] Seran sis o set dies patint com desgraciades, i dormint molt poc, i, tal com he dit, és fomudíssim no dormir!





Paradoxalment, la son és el pitjor enèmic en un Raid d'expedició, i no pas els esports de risc





A.B.: Tens un gran esperit competitiu, però a la vegada exerceixes una professió que consisteix a salvar la vida a les persones. No són valors contradictoris?

E.R.: No, perquè aquest esperit competitiu que tinc a les curses és per superar-me a mi mateixa, no pas per anar en contra dels altres. Quan en una cursa avanço una noia, el primer que faig és preguntar-li si tot va bé i animar-la. I quan veig algú aturat, de seguida també m’aturo per si té algun problema. Per tant, la competició i la solidaritat en la meva vida no són valors contradictoris. El que passa és que el meu pare sempre ha estat molt exigent amb ell mateix i crec que ho he heretat. Jo, de petita, amb les notes escolars, si treia notables no en tenia prou i volia treure excel·lents. I quan em posaven un nou en un examen, jo volia treure un deu! I aquesta autoexigència m’ha fet ser molt competitiva, fet que reconec que és malaltís, perquè al final acabes essent massa autocrítica i això tampoc és bo. Voler l’excel·lència al final et provoca estrès i angoixa. Sortosament, amb l’edat m’he tornat molt més tolerant amb mi mateixa. Per exemple, en aquesta cursa d’Austràlia de què acabo de tornar, i en la qual he quedat tercera, durant el primer terç del recorregut vaig anar la primera! Però què hi podia fer si m’anaven avançant? L’única cosa que podia fer era lluitar fins al final i així va ser com vaig serrar les dents per poder ser al podi. I em va anar ben just, perquè la quarta corredora va entrar segons darrere meu! Fer la tercera posició em va semblar com si hagués guanyat l’or! Però ho repeteixo: la competició és més a nivell personal que no pas amb la resta de corredors.



A.B.: La primera edició del llibre autobiogràfic "Non stop! esportista, bombera i mare" es publica el febrer del 2013, se’n va fer una segona edició el 2015 i també ha estat traduït al castellà. Quin és l’objectiu del llibre?

E.R.: El llibre no té cap objectiu econòmic, ni d'obtenir notorietat, ni va ser una recomanació dels patrocinadors. Afortunadament, no necessito que la gent em digui “que bé que ho fas”, o “que top que ets”, i tampoc em calen "likes" ni a Facebook ni a Instagram! La idea d’escriure el llibre va sorgir perquè quan acabava de fer xerrades als instituts, les noies se m’acostaven, m’abraçaven, ploraven d’emoció i em deien: “Com és que no coneixem més dones com tu?”. Llavors em vaig dir: “Si la meva experiència serveix d’inspiració a les noies i les ajuda a no posar-se límits en els seus projectes vitals, per què no escric un llibre sobre la meva vida?”. Per tant, el llibre és una eina per arribar a gent a qui no arribaria fent xerrades. Amb el testimoni de la meva trajectòria vull explicar que soc una persona normal i que si les coses que faig semblen que no són normals, és pels prejudicis que té la gent sobre el gènere. Per tant, el llibre explica com una dona pot entrar al cos de Bombers i ser bombera; com una dona pot ser bioquímica i aspirar a ser doctora en enginyeria biomèdica sense cap més pretensió que tenir estudis superiors i conèixer millor el cos humà i el seu funcionament; com una dona pot ser mare i al mateix temps esportista d’elit. Per emfatitzar-ho més, al llarg del llibre hi ha unes intercalacions en cursiva que comencen sempre amb l’encapçalament “Manual de la princesa perfecta”, on descric el ridícul comportament ideal que la societat tradicional espera d’una noia o una senyora. L’objectiu d’aquests fragments és fer que quedi palès com són de limitadors per a la dona els rols que tradicionalment li ha atribuït la societat i, per contrast, fer adonar que aquestes limitacions socials no les tenen els homes, de manera que tenen un avantatge de partida sobre nosaltres que no és just.





Coberta del llibre autobiogràfic "Non stop! esportista, bombera i mare" (2013)





A.B.: En aquest llibre també ets molt crítica amb el tractament que fan els mitjans de comunicació de l’esport quan el practiquen dones…

E.R.: Encara que hi hagi força gent que pensi que l’esport femení no té tant de valor com el masculí i que no hi ha nivell, no és cert. Som menys, però les que competim traiem bé les dents i els resultats que aconseguim són bons. Tot i així, ni sortim a la premsa escrita ni als mitjans audiovisuals, excepte quan tenim fusta de model o caiem en gràcia. Fins i tot, en moltes competicions no ens donen els mateixos premis que als homes fent la mateixa posició.



A.B.: Però això no està canviant? Per exemple, el passat 28 d’abril, 13.205 espectadors van exhaurir les entrades per anar a veure un partit de semifinals de Champions de l’equip femení de futbol del Barça!

E.R.: Però això cada quants cops passa? Tant de bo sigui un fet crònic i no agut. Tant de bo això passi molts més dies i no un dia puntual. Això ha de succeir més sovint, s’ha de veure més. I que la premsa ho segueixi. Quan jo comenci a veure en els diaris esportius que el 50% de les notícies es refereixen a l’esport femení –o, és igual, posem un 30% de les notícies–, llavors començaré a veure que sí que està canviant. Jo he parlat amb dones directives de diaris, com La Vanguardia, que sobre aquest tema han estat les primeres a dir-me: “Emma, tenim les mans lligades, no podem”. I quan he pogut parlar a l’Espai Francesca Bonnemaison, de la Diputació de Barcelona, o a l’Institut Català de la Dona, de la Generalitat, sempre els he demanat que cuidin aquest punt i pressionin els mitjans perquè ens reconeguin més el que fem.



A.B.: Aquest juliol defenses la teva tesi doctoral a la Universitat Politècnica de Catalunya i esdevindràs Doctora en enginyeria biomèdica. Quina recerca has fet i a quines conclusions has arribat?

E.R.: L’objectiu era estudiar els límits físics i de salut a les ultramaratons o curses de llarga distància. En començar la tesi, la meva intuïció era que té més risc per a la salut fer una cursa de 10 quilòmetres sense una preparació prèvia, que fer-ne una de 85 després d’haver fet uns controls físics, mèdics, d’alimentació i d’entrenament adients. Per veure si aquesta idea de partida era correcta, vaig analitzar sis-cents corredors abans i després de fer una cursa. De cada un en vaig estudiar la sang, com a bioquímica que sóc, però també altres variables biofísiques i de bioenginyeria. La conclusió a què he arribat és que potser no són els 10 quilòmetres els que fan mal, es necessita més distància, però, en general, tant si en són 10 com 20, 30, 40 o 85, hi ha més d’un 90% de la població que no s’està preparant bé. Per tant, és molt poc saludable el que estan fent. Em refereixo sobretot a corredors "amateurs", que encara no fa ni tres anys que corren curses, i ja decideixen fer el salt a les ultramaratons, és a dir, a curses de més de 42 quilòmetres. Fins i tot els que només es plantegen fer una marató, no l’haurien de fer si no tenen més de cinc hores per entrenar a la setmana, si no porten una alimentació adequada, si no descansen prou, si tenen sobrepès, si porten una vida amb estrès... i podria seguir. És un risc per a la salut fer aquest tipus de curses si els corredors no compleixen paràmetres com els que acabo d’esmentar i, sobretot, si mai s’han fet un control mèdic. Per cert, en aquest estudi que he fet a sis-cents corredors es pot dir que a dos els he salvat la vida: a un li vaig trobar una cardiopatia molt greu, una arítmia a nivell d’aurícula, i a un altre li vaig trobar una comunicació intraauricular, un forat entre les dues aurícules, de manera que hagués pogut morir d’un ictus en qualsevol moment. Tant de bo aconseguim que la pràctica de l’esport sigui el màxim de saludable possible, ja que l’activitat física és un ingredient molt important per poder arribar a la vellesa amb qualitat de vida. Tothom hauria de fer esport, perquè el sedentarisme mata, però això sí, fer-lo amb seny!





Emma Roca va fer un temps de 12h 14min en la cursa australiana de 100 Km Ultra-trail Blue Mountains, el passat 16 de maig de 2019, quedant en la 3a posició d'un total de 300 corredores




A.B.: I en part, fruit de la teva investigació sobre salut i esport, han sorgit aquestes quatre empreses de les quals ets cofundadora: SUMMIT 2014 S.L (www.projectesummit.com), Plataforma IWOPI (www.iwopi.com), Rosehip& Associates S.L. (www.gratacool.com) i Serialmed S.L (www.serialmed.com). Ens les pots explicar breument?

E.R.: Iwopi és una empresa de motivació conductual per tal que la gent faci activitat física i doni els quilòmetres que ha fet a projectes solidaris. Summit és una empresa per poder desenvolupar resultats de la tesi, com ara una plataforma genètica de rendiment que he patentat i on estudiem els gens de les persones, al costat d’altres variables, per determinar fins a quin punt és saludable la distància que es plantegen de fer en una cursa. A l’empresa Rosehip&Associates fem aliments derivats del fruit del roser silvestre de la Cerdanya, i a l’empresa Serialmed oferim serveis de monitorització mèdica personalitzada en curses. Abans de la cursa, i en el mateix moment d’acabarla, oferim una prova mèdica al corredor i li mirem el pes, la pressió, l’estat del cor, etc. D’aquesta manera obté una informació molt valuosa que l’orientarà per fer-ho millor a la propera cursa: hidratar-se més bé, cuidar més el cor, optimitzar el rendiment muscular, etc.



A.B.: Paral·lelament continues fent de bombera professional. On estàs treballant actualment i quines són les teves tasques principals en aquesta feina?

E.R.: Quan vaig entrar al Cos de Bombers l’any 2000 vaig fer una oposició interna per formar part del Grup d’Actuacions Especials (GRAE), on vaig estar 7 anys: del 2007 al 2014. Aquest grup especialitzat el vaig deixar pel risc que hi havia associat a l’helicòpter, ja que vam tenir un ensurt molt greu i jo en aquella època tenia els nens molt petits… Sigui com sigui, encara a dia d’avui soc l’única dona que ha treballat en aquest grup. Després vaig reincorporar-me com a bombera normal al Parc de Bombers de la Seu d’Urgell, on faig de tot: rescat en habitatges, incendis, accidents, foc forestal, intervenció tècnica per obrir portes, etc.



A.B.: El llibre "Non stop! esportista, bombera i mare" acaba amb uns contes deliciosos on s’expliquen les peripècies basades en fets reals de dos bombers: el Puc i la Mac. N’has escrit més, d’aquests contes?

E.R.: No, però sí que ho havia pensat, perquè seguint unes recomanacions molt senzilles s’evitarien molts desastres. Quan amb els bombers anem a incendis en pisos i veiem que fàcil hagués estat evitar el que ha passat, només que haguessin tancat les portes, per exemple! I potser sí que en forma d’història queda més i el públic pot ser advertit de conductes de risc, sobretot els joves. I els noms dels protagonistes dels contes, t’hi has fixat? La Puc és la noia i vaig decidir aquest nom pel “jo sí que puc”, “tu, com a dona, sí que pots”. Tot són petits missatges subliminals per ajudar en aquesta lluita diària que tenim les dones en un món fet des del prisma dels homes.



A.B.: En els raids d’aventura que descrius al llibre, per exemple, al Vietnam, a la selva amazònica, al desert del Sàhara, etc, hi ha certs passatges on expliques situacions de força risc: descensos nocturns de trams de rius on el corrent és molt ràpid, curses per dunes a 40 graus de temperatura... T’agradaria que els teus fills seguissin els teus passos?

E.R.: Rotundament, no! [riu] Podrien viatjar a aquests països com a turistes sense necessitat de patir tot el que he arribat a patir jo! La Irina és a punt de fer 13 anys i els bessons, el Martí i la Mariona, tenen10 anys. Quan torno de les curses els està molt bé que els expliqui algunes aventuretes, però quan els pregunto: “Voleu anar a córrer?”, em responen: “Millor que no”. Segur que és per com em veuen arribar després d’estar una setmana fora: adolorida pertot arreu, canviant les ungles dels peus, etc. I deuen pensar: “Ostres! I la mare diu que això és sa?”. [riu] Però sí que els insisteixo que facin esport, que es moguin, que ara toca passar-s’ho bé i no parar. I si mai volen competir, sempre hi seran
a temps.





El 2017 Emma Roca publica "Esport amb seny" amb consells d’entrenament, alimentació, control mèdic i motivació






Què és un raid d’aventura?


 Un raid d’aventura és una competició que uneix diferents disciplines esportives que es desenvolupen en el medi natural: cursa a peu, bicicleta de muntanya, descens de barrancs, activitats de corda, canoa, caiac i moltes d’altres. Aquestes disciplines es combinen al llarg d’un recorregut que és secret abans de l’inici de la prova. El camí es troba per orientació, amb mapes i una brúixola. Les distàncies que cal recórrer són molt variables, però poden arribar fins a 700 quilòmetres. La durada d’un raid pot ser d’unes poques hores o de més d’una setmana. Segons el raid i el seu propi reglament, es corre en la modalitat per etapes, descansant en finalitzar el dia, o en la modalitat non-stop, durant la qual cada equip distribueix el temps de descans com més li convé. La participació en un raid es fa per equips que poden ser de dues o de cinc persones. En molts d’ells és obligatori que almenys un membre de l’equip sigui del sexe oposat. Això fa que en la majoria d’equips només hi hagi una dona, cosa que suposa una convivència única en el món de l’esport, perquè la classificació final és per equips. En alguns raids és necessària la presència d’un equip d’assistència que proporcioni l’ajut necessari durant la competició: fer el menjar, preparar el material esportiu, proporcionar serveis de mecànica, fisioteràpia, suport psicològic, etc.










Òscar Ferré Manzano, xef: "Prefereixo no tenir una estrella Michelin i tenir el restaurant sempre ple"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 557, juliol/agost 2019, pàg. 8-9



 Òscar Ferré Manzano és el xef del restaurant LAB de Barcelona, on, juntament amb la seva parella, Natalia Puente, ofereix cuina creativa d'autor en un local de només quatre taules i un reservat. El passat gener, el suplement de gastronomia del diari La Vanguardia va destacar la seva proposta gastronòmica com una de les més tecnificades en presentacions i textures sobre combinacions de menges clàssiques.