Meritxell Campmajó: "Quan la mesura penal és la presó la taxa de reincidència és del 30%, en canvi, quan la mesura penal és fer treballs comunitaris, la taxa baixa al 10%"

 

 Entrevista a Meritxell Campmajó Garcia, membre de la Comissió d'Àmbit Penitenciari i Execució Penal (CAPEP) de la federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS) i de la Taula de Participació Social. Des de 2012 treballa en l'àmbit de la justícia, dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives que gestiona l'associació INTRESS (Institut de Treball Social i Serveis Socials de Barcelona). Ha estat una de les impulsores del programa d'acompanyament postpenitenciari que gestiona la mateixa entitat, i participa en el desenvolupament de projectes innovadors.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista sencera




Reunió amb Ester Capella, Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya. En primer terme, Meritxell Campmajó Garcia.


En què consisteix el programa d'acompanyament postpenitenciari que gestiona la vostra associació?

 En una presó, hi ha diferents nivells de classificació: El primer grau és un règim de tancament o aïllament, i la persona no pot tenir cap mena de contacte amb ningú. En el segon grau, la persona té contacte amb els altres interns però no amb l'exterior. I en el tercer grau, ja pot fer sortides temporals de la presó, fet que facilita anar fent un procés per estar preparat el dia que toqui sortir en llibertat. En molts casos, però, el pas per la presó d'una persona s'acaba en el segon grau, perquè ja ha complert la pena i obligatòriament ha de sortir en llibertat. Llavors vam fer un estudi on va quedar demostrat que, la gran majoria d'aquestes persones que sortien dels centres penitenciaris en llibertat definitiva des del segon grau, en no haver fet sortides graduals, era molt difícil que fessin un correcte procés de reinserció. Una altra conclusió de l'estudi va ser constatar que, entre el 65% i el 85% de les persones que reincidien, ho feien entre el primer i el segon any d'haver sortit de la presó. És a dir, a més a més de sortir de cop i quedar completament vulnerables davant la societat, la majoria tenien una alta probabilitat de tornar a reincidir i cometre algun tipus de delicte.

 A partir d'aquí vam anar a cercar coneixement a fora per veure com ho feien en d'altres països, i vam veure que, si es creava una figura professional -un treballador social, un educador, un psicòleg, etc- que fes un acompanyament a aquestes persones durant un any a partir del moment de la sortida de la presó, la possibilitat de reincidència baixaria molt. Llavors vam dissenyar aquest programa d'acompanyament postpenitenciari que d'alguna manera fa de pont entre la presó i la societat. Tres mesos abans de que l'intern surti en llibertat, nosaltres anem al centre penitenciari, ens entrevistem amb la persona, i li oferim aquest programa d'acompanyament, que és voluntari. Planifiquem el que voldrà fer un cop surti, i un cop al carrer, durant un any té el seguiment d'un professional que l'acompanya en les diferents circumstàncies que es vagi trobant en la vida en llibertat. Per exemple, assegurar un bon control i seguiment mèdic si la persona té antecedents de consum de substàncies tòxiques, o assegurar que assisteix a tractaments de salut mental, si s'escau. Ells sols no se'n surten. Dins la presó han perdut l'entrenament en les habilitats socials. Pensa que hi ha gent que porta tants anys a la presó que no ha vist mai un mòbil! I com et mous avui, dins la societat, si no has tocat mai un mòbil? O com compres un bitllet de tren de Rodalies? Són coses quotidianes que per nosaltres són tan habituals que ni hi pensem que algú no pugui saber com es fan.  

 Aquest programa d'acompanyament postpenitenciari té un 80% d'adherencia, que vol dir que de les persones que es vinculen al programa, el 80% es mantenen en aquest seguiment, i aquesta és una molt bona dada! No hem d'oblidar que estem parlant de persones amb moltes dificultats perquè al llarg de la seva estada a la presó han perdut les relacions que tenien, la xarxa familiar, etc, i això fa molt difícil poder reconstruir la seva vida. Són persones amb vides molt malmeses.  


Actualment estàs dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives. Què és una mesura penal alternativa?

 Es tracta d'una mesura en què la pena no es compleix dins un centre penitenciari sinó fora, a la comunitat. Hi ha alguns tipus delictius que el propi codi penal contempla que es puguin penar amb un treball en benefici de la comunitat. Aquests treballs comunitaris es desenvolupen en entitats sense afany de lucre, o en organismes públics, com ara ajuntaments, etc. El model de referència, quan es van crear les mesures penals alternatives, va ser el sistema penitenciari holandès. Quan la mesura penal és la presó, la taxa de reincidència és del 30%. En canvi, quan la mesura penal és fer treballs comunitaris, la taxa de reincidència baixa al 10%. 

 Això té una explicació, els professionals que acompanyem fem també una tasca socioeducativa. Agafem el delicte comès, i en el delicte hi veiem una oportunitat de canvi. Sí que és cert que les mesures penals alternatives s'apliquen sobretot quan es tracta d'un primer delicte, i per això és més senzill reinserir una persona que és el primer cop que delinqueix, que no pas una persona que ja té un llarg historial delictiu. D'altra banda, l'èxit de la mesura penal alternativa també rau en què no hi ha una ruptura amb la vida habitual de la persona, com sí que passa a la presó. Pensa que una de les causes de pèrdua de vivenda és l'ingrés a presó, ja que la persona perd la feina i deixa de pagar el lloguer o la hipoteca. En canvi, si la pena fos una mesura penal alternativa, això no passaria. Tornar a començar, després d'haver estat a la presó, és molt difícil si no tens feina, no tens casa, no tens vincles familiars, ... Per tant, sempre serà molt més fàcil la reinserció si la pena no és de presó i no es trenquen tots aquests vincles. Perquè, al final, el que volem com a societat és que aquella persona no cometi més delictes! Evidentment, les presons han de continuar existint perquè hi ha persones que, temporalment, han d'estar aïllades de la societat perquè, per la raó que sigui, en aquell moment poden suposar un perill, però, fora d'aquests casos, la presó en general és un càstig que no serveix.   







Quins són els països referents en aquest aspecte, països que fan una bona política penitenciària?

 Holanda i els països nòrdics en general. Si veiessis les seves presons, veuries que són grups d'apartaments o cases, on el que es fa bàsicament és educar. La majoria d'interns són persones que no han tingut un procés de criança o educació adequat des de que eren petits. Concepció Arenal deia "obriu escoles i tancarem presons". L'educació és el que ajuda a que la gent no entri en espirals delictives. Espanya té un codi penal lax, no tan rígid i estricte com d'altres països, però les penes de presó que imposa són, paradoxalment, de més anys. És sorprenent que tinguem condemnes tan llargues!


Catalunya té traspassades les competències penitenciàries, i recordo que el conseller Jordi Turull, havent estat a presons catalanes i a presons espanyoles, deia, concretament de la presó d’Estremera, que era un “aparcament”, amb molt poques activitats per als presos, i més pensada per servir de càstig que per rehabilitar. En canvi, les presons catalanes, ell veia que estan més enfocades a la reinserció, amb una gran oferta d’activitats que fan que el reclús sempre tingui alguna cosa per fer. És així, Meritxell?

 Sí, completament. Jo, per la meva feina, he compartit espais i fòrums de treball amb professionals d'altres comunitats autònomes i, efectívament, hi ha una part que és així. Per exemple, hi ha persones que han de complir un internament per temes de salut mental i tenen molts pocs llocs on fer-ho. Una persona de Salamanca se n'ha d'anar a València, a complir aquesta mesura! En canvi, aquí, a Catalunya, aquesta situació està molt més contemplada. D'altra banda, nosaltres tenim un model de propi, que és el Model de Rehabilitació de les Presons Catalanes, que en el seu moment va fer un esforç molt gran per tenir professionals de tractament enfocats a la reinserció: treballadors socials, psicòlegs, etc. A més, el Departament de Justícia, creu molt en el model de la justícia resturativa i de mesures penals alternatives. De fet, Catalunya és la comunitat autònoma que està executant més mesures penals d'aquest tipus. Actualment hi ha 8.000 persones dins els centres penitenciaris catalans, i la mateixa quantitat de persones complint mesures penals fora de la presó! En total 16.000 persones. Trobo sorprenent que aquestes dades siguin tan desconegudes. Espero que arribi un dia que el sistema penitenciari es conegui més pel model de les mesures alternatives que no per les presons.






He vist que a la vostra associació teniu un sistema de voluntariat previst. Que fan els vostres voluntaris?

 Per INTRESS el voluntari és una persona que suma valor i que mai substitueix un lloc de treball, si bé són a la frontera, ja que els professionals conviuen a la feina amb els voluntaris. En l'àmbit de les mesures penals alternatives no en tenim, de voluntaris, perquè aquesta figura no hi encaixa, però sí que en tenim en el servei d'acompanyament postpenitenciari. Aquí el voluntari fa de pont entre la persona que acaba de sortir de la presó i la comunitat, fent una tasca de tutor, de quedar per parlar o per acompanyar-la a fer una gestió, etc. I com que també gestionem centres d'infants i adolescents, aquí també hi tenim voluntaris que vénen a fer reforç escolar, ajudar a llegir, etc. I en els centres de salut mental que gestionem també hi vénen fer voluntaris a fer acompanyament.

 Vull aprofitar per dir que s'està portant a terme a Catalunya un programa, que va néixer a Anglaterra, que es diu Cercles de Suport i Responsabilitat. Aquest programa es basa en acompanyar persones que han comès delictes de tipus sexual amb infants. Aquestes persones tenen al seu voltant un professional i un cercle de voluntaris que els acompanyen, els escolten, i si detecten que hi pot haver una possible recaiguda, doncs donen l'alerta per anticipar i prevenir. Els voluntaris d'aquest programa han de tenir un grau de maduresa important, a part de que passen per uns processos de formació extensos, etc. Com he dit abans, aquest programa va començar a Anglaterra, va tenir èxit, i ara s'ha importat a Catalunya, on també està tenint èxit. La pedofília és una malaltia que es pot tractar, el problema és que és un tabú social i costa molt de parlar-ne. I al final aquestes persones no són monstres, són gent que conviuen cada dia entre nosaltres, i el què hem de procurar és que el què han fet no ho tornin a fer mai més. I una forma de tallar i evitar aquest tipus de maltracte tan greu, aquest delicte gravíssim, doncs és, precisament, acompanyar-los. En aquesta línia també hem obert un programa a les xarxes socials que es diu PrevenSI.  


El 28 d’agost de 2020, vas publicar al diari Ara un article celebrant dues notícies importants: D’una banda, que, després de l'informe del Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d'Europa, el departament de Justícia està completant la instal·lació d’un centenar de càmeres de videovigilància per evitar zones cegues a les presons de Brians i Ponent. I de l’altra, que des de l’inici de l’alarma sanitària s’han fet més de 56.000 videotrucades a les presons catalanes. Per què són importants aquestes accions? 

 Que es puguin fer videoconferències a les presons significa modernitzar-les. Encara que sigui virtual, el fet de que l'intern pugui estar cara a cara amb la família és molt millor que no pas una trucada telefònica. És molt important que la persona mantingui el contacte assíduament amb la família, o amb un voluntari, o algú que el connecti amb el món exterior i li expliquin coses que passen. Com he dit abans, quan una persona ha viscut molt de temps aïllada, després el seu procés de reinserció és molt més difícil. 

 I sobre les càmeres, doncs és un exercici de transparència. Un "zona cega" és una sala on pot passar alguna cosa que ningú veu, un espai que no es pot observar des de les zones de vigilància, i que tampoc queda enregistrat en el circuit tancat de càmeres. Això ve d'alguns casos puntuals de maltractament a presos, però en el fons també és bo per als funcionaris de presons, ja que també evita que puguin ser atacats, fet que a vegades també ha passat. En la mateixa línia d'abans, si l'intern és ben tractat dins la presó, després també serà més fàcil la seva posterior reinserció. Com va dir Fiódor Dostoievski, el grau de civilització d’una societat es mesura pel tracte que dispensa als seus i les seves preses. 


Dins de les moltes coses que feu a l’associació INTRESS sobre sensibilització social, m’ha cridat molt l’atenció un taller que es titula “noves masculinitats”. A qui s’adreça, en què consisteix, i quin és l’objectiu?

 El referent en aquest camp és Ritxar Bacete, el qual ha publicat diversos llibres sobre com redefinir el rol de l'home a la societat actual. Sobre el rol de la dona se n'ha debatut i se n'ha parlat molt, i més o menys, amb la seva incorporació al mercat laboral, el seu rol s'ha redefinit. En canvi, el de l'home, no. El rol de l'home continua tancat en l'estereotip del mascle fort, proveïdor i protector, com si res hagués canviat. Per tant, el que plantegem és que no hi ha un únic tipus d'home, sinó que n'hi ha diversos. I si d'això no se'n parla, aquest antic estereotip continua funcionant. Si des de petit un nen sent a dir que com a home ha de ser fort, etc, això li quedarà en l'adn i el condicionarà quan sigui gran. Per tant, el moviment de les noves masculinitats intenta deconstruir aquests missatges, i arribar a la conclusió de que no hi ha un únic model d'home, que n'hi ha tants com homes hi ha al planeta, amb comportaments diversos, amb el que s'han de poder acceptar tot tipus de gèneres. Aquest projecte el vam iniciar amb joves migrants, però veiem que és un projecte necessari per a tots els homes.       










[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 9-9-2020]