Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 606, maig 2025, pàg. 8-10
Durant la dècada dels seixanta i principis dels setanta la societat espanyola va viure un potent creixement econòmic. Paral·lelament, a tot Europa, després de la segona guerra mundial, es va produir un gran augment de la taxa de natalitat coneguda com a "baby boom". Aquí aquest fenòmen se situa entre els anys 1957 i 1977 amb el naixement de catorze milions de nadons! Si a això li afegim que l'escolarització obligatòria no comença fins els sis anys, i que cada vegada més, en les parelles, tant l'home com la dona treballaven i no deixaven de fer-ho en tenir fills, tenim el còctel perfecte per a una gran demanda de llocs on poder deixar els més menuts.
 |
| Glòria Cobos i Maria Josepa Olivella |
La Guarderia Pulgarcito
En aquest context, Rocío Santos Juan, una mestra sevillana establerta a Molins de Rei, decideix obrir una "guarderia" en un pis a l'avinguda València. Som al setembre de l'any 1974 i neix "El Pulgarcito". La Rocío no va dubtar en contractar una jove molinenca que acabava de completar els dos cursos de formació en educació infantil que oferia una escola de la institució del CICF. Era la Maria Josepa Olivella Castañer, i el centre on va estudiar va ser pioner en la formació de parvulistes a Catalunya. "En aquella època la carrera de magisteri era generalista i no existia l'especialitat en educació infantil, si volies formar-te en l'educació dels infants en els anys que precedeixen a l'escola primària només hi havia aquest institut privat'', explica la Maria Josepa.
Ja durant el curs 1974-1975 es va veure que, davant la forta demanda, el pis de l'avinguda de València era massa petit i que calia trobar un local molt més gran. "Un dia la Rocío va arribar i va dir que ens traslladàvem, que havia trobat un lloc ideal on hi començaríem el curs 1975-1976, aquest lloc eren els baixos de Cal Porcater, al carrer de baix", recorda.
Cal Porcater, o Cal Raich, és la casa que es troba a l'actual carrer Rafael de Casanova, números 15-17, i és on es va instal·lar el Pulgarcito de la senyora Rocío. Ens ho explica el mateix Pere Raich: "A Cal Raich eren porcaters, tractants de porcs vius. El negoci el va instal·lar el segle XIX el meu besavi, en Josep Raich i Riera, que ja feia aquesta feina al seu poble, Sant Pere Sallavinera, i que va venir a Molins de Rei per poder treballar amb el mercat de Barcelona. De fet, antigament, casa nostra era coneguda com "cal manresà", ja que el poble del meu besavi era a prop de Manresa. Així doncs, el meu avi i el meu pare van continuar el negoci de comprar porcs vius i vendre1s als cansaladers de Molins de Rei, Corbera, Sant Boi, i en definitiva a tot el Baix Llobregat. En aquella època cada cansaladeria comprava els porcs vius, els feia matar a l'escorxador municipal -que en aquella època a cada poble n'hi havia un-, i un cop morts, i oberts en canal, se'ls enduien al seu establiment per especejar-los i vendre'n la carn fresca, i també fer-ne botifarres, salsitxes, llonganisses, pernils ... Les aules i els espais del Patufet són les antigues corts i els patis per on campaven els porcs vius amb els que tractava la meva família!"
 | ||
Edifici de l'antic estable de Cal Raich reconvertit en aulari
|
Dos grans patis assolellats al cor del centre vila, una autèntica aposta de futur. Però com us podeu imaginar, la reconversió dels usos no va ser fàcil. "Les obres es van endarrerir i no vam poder entrar el setembre, vam entrar-hi el novembre del 1975. Els primers quatre anys es van fer quatre ampliacions, una cada any, fins arribar a diposar de set aules, i com que la Rocío no tenia un no per ningú, vam arribar a tenir fins a 140 infants!", exclama la Maria Josepa. Completaven la plantilla un total de catorze educadores i tres treballadores que s'encarregaven del servei de cuina i d'altres tasques.
Una d'aquestes educadores va ser la Glòria Cobos Cobos: "Vaig estudiar puericultura en una acadèmia del carrer Canuda de Barcelona i les pràctiques vaig fer-les al Pulgarcito, i ja m'hi vaig quedar. Això era l'any 1976. Hi havia molta feina i recordo que fins i tot teníem nadons de quatre mesos!", afirma.
Les dues reconeixen que la família Raich va ser clau en tot aquest creixement del Pulgarcito, especialment la mare, Emília Vendrell Colomer. "Nosaltres vivíem a la part de dalt de la casa i la mare baixava sovint a donar un cop de mà. De seguida va veure que aquell era un servei molt útil i necessari, i sempre es va desviure per la guarderia", assegura el Pere.
De Guarderia a Escola Bressol
El curs 1982-83 va ser el darrer del Pulgarcito com a guarderia privada regentada per la senyora Rocío. Els anys previs la Maria Josepa havia compaginat la feina amb els estudis universitaris de mestra i gràcies a això la guarderia va poder començar una nova etapa el desembre del 1983, rebatejada amb el nom de Patufet. "Vaig buscar al diccionari la traducció de "pulgarcito" i sortia que era "napbuf". Com que no m'acabava de fer el pes vaig posar el nom de Patufet i així es va quedar", declara.
Però no només va ser un canvi de nom. Hem de situar aquest traspàs en el context del final de la dictadura franquista i la creació del primer govern autonòmic de la Generalitat de Catalunya l'any 1980. La nova Generalitat va assumir les competències en ensenyament i diferents decrets legislatius aprovats al llarg dels anys van establir que l'educació infantil no obligatòria fins als 3 anys l'havien d'oferir llars d'infants o escoles bressol. Aquests centres, públics o privats, havien de tenir una autorització oficial de la Generalitat i garantir uns requisits a nivell arquitectònic, de compliment de la normativa de riscos i de sanitat, i disposar de personal qualificat i titulat per desenvolupar l'activitat educativa.
En aquest nou marc les "guarderies" passen de ser un lloc lúdic on es té cura dels infants mentre el pare i la mare treballen, a ser escoles infantils amb personal especialitzat i amb un projecte educatiu. Ara són centres orientats al desenvolupament del moviment i el control corporal dels infants, de les seves primeres manifestacions del llenguatge, d'adquisició de pautes elementals de convivència i relació social, i de descobriment de l'entorn immediat. Un autèntic repte per a tot el sector!
"El traspàs va ser costós i difícil però ens vam posar mans a l'obra i, de mica en mica, tot va ser transformat, reorganitzat i estructurat de nou. De forma gradual vam anar implementant la part pedagògica d'acord amb el currículum establert per la Generalitat. Vam posar en pràctica moltes activitats experimentals i de manipulació que afavorien l'aprenentatge significatiu dels infants: hàbits, jocs, rutines, ... Al mateix temps celebràvem tot el calendari tradicional festiu català, i també fèiem colònies, excursions, visites", expressen entusiasmades mentre m'ensenyen fotografies de l'època. Al Patufet, llavors eren sis educadores, dues auxiliars, i un total de seixanta-quatre infants, que eren els que per normativa podien tenir.
Paral·lelament l'any 1990 es va aprovar la LOGSE, la primera llei que va reconèixer l'educació infantil al costat de l'educació primària, la secundària i el batxillerat. Aquesta llei va portar un nou pla per formar mestres d'educació infantil i primària, fins que el curs 2009-2010, els estudis de mestre es van convertir en un grau universitari de quatre anys amb diferents possibilitats d'especialització, una d'elles, la de mestre en Educació Infantil.
Una de les joves professionals que van ser contractades durant aquest període va ser l'Alba Rodríguez: "L'any 2008 vaig acabar els estudis de Tecnica Superior en Educació Infantil i vaig començar a enviar currículums a les diferents escoles bressol de Molins de Rei. Al Patufet el curs sempre comença el primer dia de setembre i aquell any una treballadora de sobte va agafar la baixa. La Maria Josepa i la Glòria necessitaven algú urgentment i em van trucar. Vaig fer una entrevista i de seguida vaig començar a treballar-hi. Tenia vint anys!"
L'Alba recorda molt bé la primera impressió que li va causar el Patufet i com era en aquella època: "De seguida vaig admirar la Glòria i la Maria Josepa, trobava increïble que aquelles dones fessin una feina tan exigent que t'obliga a donar el màxim de tu, tant a nivell emocional com a nivell físic, i vaig pensar: mare meva, d'on treuen les forces?! El Patufet llavors tenia quatre aules o espais: un de nadons, un d'I1 [infants d'un any], i dos d'I2 [infants de dos anys]. Aquests darrers estaven dividits per època de naixement, hi havia un grup de nascuts entre gener i juny, i un altre format pels nascuts entre juliol i desembre''.
Glòria Cobos va treballar un total de trenta-vuit anys a l'escola bressol El Patufet i la Maria Josepa Olivella quaranta-un! "Una de les coses que més ens omple de satisfacció és veure com els infants que vam tenir, i que ara ja són homes i dones, quan han tingut fills han confiat en nosaltres i els han portat al Patufet", em fan saber.
Una nova gestió
Amb les jubilacions de la Glòria i la Maria Josepa, la Fundació privada Mare de Déu de Montserrat, gestora de l'escola Virolai, va subrogar els treballadors i va agafar la gestió de l'escola bressol el 2014.
L'Alba, que havia combinat la feina al Patufet amb els estudis universitaris de mestra en educació infantil, en va esdevenir la nova directora: "En el moment del canvi, la Fundació ens va oferir la possibilitat que una de nosaltres fes les funcions de directora. Com que a nivell legal jo era l'única que tenia el títol universitari de mestra -les companyes són tècniques en educació infantil-, de seguida ens vam posar d'acord. L'actual escola bressol ha canviat moltíssim des de quan hi vaig entrar jo per primera vegada. A nivell pedagògic no ens casem amb un model concret. Al final, quan treballes, has de saber què poses en pràctica del que has après als estudis, perquè veus que sí que funciona, i què no perquè veus que no funciona. Si bé cada infant és un món, la pràctica professional ho és tot per poder decidir què és el que has de fer en cada situació. L'actual plantilla fa molts anys que ens coneixem i treballem juntes, som com una família i com a equip fucionem molt be".
El Patufet avui
El passat mes de març la Fundació privada Mare de Déu de Montserrat va comunicar que quan s'acabi el curs abandonarà la gestió del Patufet. La notícia ha causat gran consternació entre les treballadores i les famílies, i en general entre totes les persones que al llarg d'aquests més de 50 anys han passat per les seves aules o han estat vinculades amb l'escola bressol.
Quan li pregunto a l'Alba si no podria passar que una nova empresa n'agafi la gestió i subrogui els treballadors com fa deu anys, em contesta: "Si pensem utòpicament, pot passar. Però la realitat és que la Fundació ho deixa perquè no omplim. S'han creat moltes places en escoles bressol públiques, i entre anar a una escola bressol privada, i anar a una de pública on els infants de dos anys tenen plaça gratuïta, doncs és clar ... Nosaltres tenim famílies que tenen dos fills, i el dos els porten al Patufet. Això ja s'endú un dels dos sous sencers de la parella! Sí que és cert que l'Estat ajuda les famílies que porten els seus fills a una escola bressol privada amb 800 euros anuals per nen, però no tothom s'ho pot permetre. De totes maneres, el canvi gran el vam notar fa dos anys quan l'Administració va aprovar la gratuïtat de l'I2 a les escoles bressol públiques. Molts infants van marxar i per fer viable el projecte vam haver de tancar un dels quatre espais i plegar dues companyes. Malgrat això, com he dit, no omplim i més retallades ja no en podem fer. Si a tot això li sumes que la natalitat no para de baixar, serà molt difícil que passi això que dius''.
Davant l'alarma creada, Pere Raich, en declaracions a Ràdio Molins de Rei, va matitzar la rotunditat de l'afirmació del tancament del Patufet: "Certament, si el mes de juny o juliol no es troba ningú que n'agafi la gestió, el Patufet tancarà. Però aquest "tancament definitu de portes", tal i com s'ha dit, és relatiu. Aquí, qui veritablement plega, és la Fundació privada Mare de Déu de Montserrat, que durant aquests darrers deu anys n'ha portat la gestió, i una gestió magnífica, per cert. Però que pleguin no vol dir que sigui definitivament segur que es tanqui la guarderia per sempre! El Patufet estarà tancat fins que no aconseguim trobar algú que vulgui continuar-ne la gestió, ja sigui a nivell municipal o privat. Si això ens portarà un mes, dos mesos, tres o vint-i-cinc, no ho sé. El que sí que sé és que la família estem intentant trobar aquesta, o aquestes persones -pares, mestres, qui sigui- que vulguin aprofitar les instal·lacions que ja hi ha i continuar el projecte. En remembrança de la nostra mare, que se la va estimar tant i que sempre hi va ser al darrera, la família farem mans i mànigues perquè la guarderia no es tanqui".
