Conversa amb el professor Joan Vilaseca i Figueras, estudiós de l'obra de l'artista Santiago Padrós Elías (1918-1971), autor dels mosaics de l'Església de Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei, entre molts d'altres, i del que aquest any es celebra el 50è aniversari de la seva mort. Programa conduït per Àngel Beumala i Raventós.
Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista
[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 3-11-2021]
Mans Unides va organitzar un concert benèfic el dia 1 de juliol de 2021 a l'Església de Santa Anna de Barcelona. Els fons recaptats van anar a benefici del projecte que aquesta ONG està realitzant al Líban, juntament amb l'Associació Fratelli, per la millora de la integració i de les oportunitats de joves i dones refugiats sirians. Concretament el projecte es desenvolupa a la localitat de Rmeileh, al costat de la ciutat de Saida, beneficia a 600 joves d'entre 15 i 24 anys que reben diferents formacions i capacitacions, i 80 mares adolescents amb fills menors de dos anys perquè puguin criar-los dignament.
El concert va ser possible gràcies a la generositat del Duo Rubio & Franch, un duo de guitarres format per Maite Rubio i la molinenca Míriam Franch Mateu. Ambdues artistes són llicenciades al Conservatori Municipal de Música del Liceu, on van estudiar amb els mestres Jaume Torrent i Sergi Vicente. Són membres destacades de L'Orquestra de Guitarres de Barcelona, dirigida per Sergi Vicente, amb qui han participat en nombrosos festivals de música nacionals i internacionals. Com a duo van obtenir el primer premi en el Concurs de la Fundació de l'Arjau en modalitat de Música de Cambra (Barcelona 2004) i el segon premi en el Concurs Internacional de Guitarra José de Aspiazu, en la modalitat de duo (Donostia 2002). L'any 2016 van publicar el disc "Agua & Vino" amb el qual van fer una gira per la Xina, i aquest estiu actuaran en diversos festivals de música com el Mediterranean Guitar Festival, entre d'altres.
Míriam Franch Mateu també participa en d'altres projectes, com ara l'espectacle "Contra les cordes", juntament amb la cantant i filòloga Gemma Tona. Tot això i molt més en l'entrevista que li hem fet en el programa d'avui!
Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista
[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 21-7-2021]
Magdalena Bonamich i Font va morir l’any 2011 sense descendència i va donar la seva casa del carrer Àngel Guimerà, número 9, a la Parròquia de Molins de Rei. El Consell Pastoral de la Parròquia haguera pogut vendrela, però va decidir no fer-ho i dedicar-la a una obra social. Així l’immoble es va rehabilitar i el 25 de gener de 2014 es va inaugurar com a llar d’acollida gestionada per Càritas Diocesana del Bisbat de Sant Feliu. Des de l’estiu del 2020 hi ha hagut un canvi en l’orientació del servei social que ofereix la Llar Magdalena Bonamich i ara només acull dones soles o amb fills.
En parlem amb Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Territori Baix Llobregat Nord de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, i Elsa Lagos, resident a la Llar des de fa un any amb el seu fill.
Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista
 |
| Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Baix llobregat Nord de Càritas Diocesana |
Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 573, juliol-agost 2021, pàg. 10-11
El passat diumenge 2 de maig, el grup local de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i Alerta Solidària, va organitzar al pati de l’Agrupació Folklòrica un acte en suport dels represaliats polítics del procés sobiranista català. Els assistents van poder escoltar els testimonis de Jordi Pesarrodona, Marcel Vivet, i Eva Pous, i al final van adreçar unes paraules Amèlia Medina i Jordi Vilaprinyó, en representació dels represaliats molinencs que actualment són: Domingo Gris, Joaquim Martí, Jordi Costa, l’exalcalde Joan Ramon Casals, i els mateixos Jordi Vilaprinyó i Amèlia Medina. L’acte va ser conduït per Jaume Miquel i va comptar amb l’assistència de setanta persones.
El primer en prendre la paraula va ser en Jordi Pesarrodona, comediant i pallasso de professió, membre de l’ONG Pallassos sense fronteres, de l’organització europea de pallassos CIRCA, i l’any 2017 regidor al seu poble de Sant Joan de Vilatorrada. El dia 20 de setembre de 2017 la Guardia Civil va realitzar vint escorcolls a diferents seus de la Generalitat de Catalunya i va detenir dotze alts càrrecs. Quan es va conèixer aquest operatiu, milers de ciutadans van sortir a protestar i un d’ells va ser en Jordi, en aquell moment una persona completament anònima. Ell, com a pallasso professional, es va posar una bola vermella al nas i es va situar al costat del guàrdia civil que custodiava l’entrada de la seu del departament de Governació: “Aquest tipus de protesta jo ja l’havia realitzada l’any 1993 a la guerra de Bòsnia, al costat de soldats serbis, i no va passar res, s’ho van agafar com el que era, un acte de protesta pacífic que tots tenim dret a fer com a ciutadans.”
Pesarrodona va convidar el públic que l’escoltava a buscar “circa clowns” a internet per veure imatges de protestes semblants realitzades arreu del món per pallassos. La seva del dia 20 de setembre, però, no va ser entesa per la Guardia Civil: “El tinent coronel Daniel Baena em va denunciar per incitació a l’odi contra un cos armat i em demanava una pila d’anys de presó. Gràcies a la tasca ingent del col·lectiu dels advocats del Bages es va aconseguir desmuntar l’acusació, i vaig respirar.”
Però la tranquil·litat no li va durar gaire perquè al cap de poc va rebre una nova denúncia, aquest cop directament de la jutge del Jutjat número 2 de Manresa: “M’acusava de no haver impedit el referèndum de l’1 d’octubre essent regidor de Sant Joan de Vilatorrada, i conjuntament amb mi, també va denunciar l’alcalde de Fonollosa i l’alcalde de Callús, els altres dos pobles veïns que el dia 1 d’octubre també van represaliar, però curiosament, a Sant Joan de Vilatorrada no va denunciar l’alcalde si no a mi, que era regidor, i aquí ja es veu que és una venjança: com que no m’havien pogut condemnar per una cosa ho proven amb una altra.”
Davant la nova denúncia el fiscal general de Manresa no va veure delicte en cap dels tres casos i va demanar l’arxivament de la causa, però la jutgessa s’hi va negar i va trobar una altra manera de continuar el procediment que va deixar tothom astorat: “Per poder jutjar-nos van destituir el fiscal de Manresa i van nomenar un nou fiscal que va venir expressament de Ciudad Real! I el fiscal que van destituir, està destituït només pels casos polítics, actualment continua fent de fiscal en altres casos! Si això no és una dictadura disfressada de democràcia ja em direu què és!”
Amb el canvi de fiscal el cas va arribar finalment a judici, i aquest, en paraules de Pesarrodona, va ser “surrealista”: “A Manresa tot el judici es va fer en català, menys la part del fiscal que havia de tenir un traductor, i quan vaig declarar, i el traductor intentava explicar-li al fiscal el que deia, aquest va dir que no calia traducció, i no era perquè m’entengués sinó perquè ja portava escrit el que passaria. I és que si bé la meva defensa va fer una feina impecable, i donàvem per segura l’absolució, em van condemnar i a més la sentència va sortir el mateix dia i a la mateixa hora que la sentència del president Quim Torra per la pancarta! Quines casualitats! I per descomptat, abans ho va saber la premsa que nosaltres mateixos.”
La sentència inhabilita Jordi Pesarrodona durant 14 mesos per exercir qualsevol càrrec públic i l’obliga a pagar una multa de 2.000 euros. Tot i això, el Jordi ja té una nova denúncia sobre la taula: “A l’escola de Sant Joan de Vilatorrada on jo era l’1 d’octubre, l’escamot de la Guardia Civil que va venir a buscar les urnes no se les va endur perquè vam resistir pacíficament, tot i que vam rebre de valent. A mi em van donar dos cops de porra a la zona inguinal, van anar directament a colpejar-me els testicles i el dolor em va arribar a l’ànima, us ho asseguro. Doncs el senyor guàrdia civil que dirigia aquell escamot m’ha denunciat perquè li ha molestat que li fes una foto el dia del judici –en què declarava en contra meu- i la posés al twitter.”
El segon testimoni va ser el de Marcel Vivet, jove de Badalona, llicenciat en Història, membre de l’organització La Forja, i antic assessor de la candidatura municipal “Guanyem Badalona”. Ell va participar el 29 de setembre del 2018 en una manifestació de protesta per l’acte d’homenatge que havia organitzat el sindicat Jusapol als policies i guardies civils que van venir a Catalunya per l’1 d’octubre. Quatre mesos després d’aquella manifestació el van detenir a casa seva com a presumpte autor d’agressions a la policia dels Mossos d’Esquadra. Una detenció realitzada just dos dies abans de la vaga general independentista del 21 de febrer de 2019, segons Vivet, per “posar la por a tots els companys que pensaven fer aquella vaga”.
D’acord amb el Tribunal Europeu de Drets Humans, les detencions arbitràries i les identificacions fetes prèviament, o posteriorment, a una manifestació, són una forma de coartar aquest dret perquè inculquen por a la gent que va a manifestar-se. Sobre la seva detenció el Marcel va explicar que sense cap raó el van tenir tancat 24 hores: “Aquelles 24 hores van ser infernals, però per mi, per la meva família, i per tots els meus coneguts.”
Fins gairebé dos anys després no va rebre notícies del seu procés judicial, amb tot el que suposa viure tant de temps d’incertesa, i tant la fiscalia com la Generalitat “em demanen cinc anys i nou mesos de presó acusat d’haver assistit a aquesta manifestació amb el propòsit explícit d’agredir agents dels Mossos d’Esquadra amb la meva bandera, que tenia un pal prim de fusta de fullola i que els agents em van trencar, perquè quan em va caure la van empènyer cap endarrere perquè no la pogués recuperar”. I va exclamar: “Com pot ser que pugui anar a la presó pel fet d’haver assistit a una manifestació en la que vam “rebre”, en vam sortir escaldadíssims, i a l’endemà tots vam anar coixos a treballar?”
El pitjor del seu cas, però, estava per venir: “M’anuncien quinze dies abans que el judici es farà el 18 de desembre, i una setmana abans del judici esbomben als mitjans que la Generalitat m’ofereix un pacte per no anar a presó: una sentència de dos anys a canvi de reconèixer uns delictes d’agressions que no vaig fer, i que encara els ho havia d’agrair!” Marcel Vivet no va acceptar el tracte perquè “si l’acceptava reconeixia que la manifestació havia estat violenta, i en aquella manifestació ningú no va agredir agents dels Mossos, va ser al contrari!”.
Però just començar el judici, la Fiscalia va demanar suspendre’l degut a l’estat de salut de dos agents de mossos d’esquadra que havien de declarar, i la nova data fixada va ser la del 22 de febrer, “curiosament una setmana després de les eleccions al Parlament de Catalunya”. Segons el Marcel, va ser una maniobra per tal de que el partit polític al que pertanyia el conseller d’Interior no es veiés afectat pel seu cas: “Condemnar un jove independentista quan, en principi, el seu relat és que el seu partit ens portarà a la independència, el partit de la DUI, etc, és un cosa que no quedaria bé a la campanya electoral.”
Després del judici realitzat el 22 de febrer el jove badaloní va rebre el passat 16 de juny una sentència condemnatòria de cinc anys de presó. El tribunal de l’Audiència de Barcelona que l’ha condemnat reconeix que no hi ha imatges gràfiques que acreditin que el Marcel provoqués desordres públics ni lesions a un agent dels Mossos d’Esquadra, però diu que amb la declaració de l’agent n’hi ha prou.
La següent intervenció va ser de l’advocada Eva Pous la qual va començar agraint l’assistència a l’acte: “Aquests actes són molt necessaris, gràcies per organitzar-lo, com veiem tots aquests casos poden començar avui i acabar d’aquí a cinc anys, i la memòria és curta, i la paciència de vegades massa llarga.” A continuació va destacar la importància de no acotar el cap en aquests processos polítics: “No podem triar quan serem represaliats, però sí que podem triar com entomar la repressió. I si som represaliats per participar en una acció política, la manera d’aprofitar aquesta repressió que no controlem és donar-li la volta i fer que es giri com un bumerang en contra del poder.”
Per això, des d’Alerta Solidària, “no tractem únicament els casos penals concrets sinó que posem al centre del debat l’acció o el fet que ens ha portat a ser represaliades i dotar-ho de contingut polític. A part de la nostra activitat tècnica com a advocades, la nostra feina és animar la gent, oferir-li una xarxa de suport perquè se senti acompanyada a nivell personal, però sobretot també a nivell polític perquè no es faci enrere en la lluita”. I va posar d’exemple el cas del Marcel: “El ressò mediàtic que ha tingut el seu cas no és casual, és perquè els companys s’hi han deixat la pell, però no només per demanar la seva absolució, sinó per conquerir els nostres drets i llibertats.”
La part més dura de l’acte va arribar quan el conductor els va preguntar com s’ho feien per superar els moments baixos, i d’on treien la fortalesa per mantenir-se ferms i no acceptar pactes que impliquessin reconèixer delictes no realitzats a canvi de no anar a la presó. Jordi Pesarrodona va afirmar que “la força ens la doneu vosaltres” i que quan “a mi em diuen que soc molt valent i que planto cara, responc que soc valent perquè sempre hi ha hagut gent al meu costat, que em sento valent i fort perquè ens fem forts entre nosaltres mateixos i ens retroalimentem”.
Però pel camí hi ha molts moments desestabilitzadors, com l’amenaça que va rebre fa poc el Marcel Vivet quan era al gimnàs i una persona, que es va identificar com a guardia civil, se li va acostar i li va dir que li ofenia molt el text de la samarreta que portava i que vigilés per on anava.
Jordi Pesarrodona va coincidir en aquestes estratègies de terror:
“En el meu cas us vull posar només dos exemples de com funciona el llenguatge de la por: El meu pare amb 89 anys rep una trucada un dia i li diuen: “digues-li al teu fill que pari o el trobareu mort en una cuneta”. Imagineu-vos aquell home amb 89 anys, que el dia del judici el van haver de tenir amb una psicòloga tot el dia de la crisi nerviosa que tenia. I el segon exemple, aquest cop de la meva parella: Truquen un matí a la porta de casa i es presenten dues persones que s’identifiquen com a policies nacionals -jo feia només cinc minuts que havia marxat-, li pregunten per mi i com que no hi era van dir que ja tornarien. I ella amb una por terrible. Fa més d’un any i mig d’això i mai més han tornat. O sigui, l’objectiu és fer por a la família! És fer por a la gent que tens al costat! I aquesta eina s’utilitza molt i no ho sabem. I les famílies ho pateixen. O no veiem les famílies dels presos polítics i dels represaliats les cares que fan? Aquest llenguatge de la repressió és terrible. La família ho viu molt més malament que nosaltres pel que us deia, perquè entre nosaltres ens fem forts i plantem cara, però ells ho pateixen en silenci i és molt dur.”
A continuació els represaliats molinencs van llegir dos comunicats. En primer lloc, Amèlia Medina va parlar en nom d’ella i del Domingo Gris, i va explicar que, si bé els investiguen per un presumpte delicte de desordres públics i danys contra la seguretat del trànsit pel tall de l’AP7 a la Jonquera dels dies 11 i 12 de novembre del 2019, la seva identificació va ser completament arbitrària “mentre estàvem asseguts dins del nostre cotxe escoltant Catalunya Ràdio, un gran delicte pel que es veu”. L’Amèlia també va parlar en nom de Jordi Costa, fotoperiodista molinenc identificat per un mosso d’esquadra mentre cobria un dels molts talls de l'avinguda Meridiana, i que no va poder ser present a l’acte de l’Agrupa per motius de feina.
L’Amèlia va cloure la seva intervenció amb unes paraules emocionades d’agraïment:
“Nosaltres no tenim un grup de suport propi, però és que tenim tot el poble de Molins de Rei que ens dona suport! I això és molt d’agrair, de veritat. Veure la gent del meu poble, la gent que jo conec, la gent que sé que m’estima, companys, companyes, fins i tot gent que no conec de res però que són allà, això és el que ens dona forces i ens empeny a continuar.”
Tot seguit va prendre la paraula en Jordi Vilaprinyó amb un missatge contundent:
“L’alcalde Joan Ramon està imputat per delicte de desobediència en l’organització dels actes del primer d’octubre, i en el cas del Joaquim Martí i en el meu cas, ho estem pels fets de la Jonquera. Desordres públics i danys contra la seguretat vial és el que ens imputen. Però què passa ara quan la majoria de previsions situen indults pels nostres presos polítics el proper mes de juliol? Quan surtin, si els indulten, què passarà amb els exiliats? Amb els polítics de segon nivell, càrrecs de confiança, i alts funcionaris que també estan imputats? I amb els més de 3.000 represaliats que ho som per demanar la llibertat d’aquests presos polítics?”
L’acte es va cloure amb una fotografia col·lectiva de tots els assistents amb nassos de pallasso, tota una sorpresa per al Jordi Pesarrodona que no s’ho esperava: “Sabem riure, i un poble que sap riure és un poble guanyador, no ho dubteu mai”, va afirmar.
Després de donar informacions diverses sobre les futures activitats de l’ANC local, es va cantar l’himne d’Els Segadors i l’acte es va donar per acabat.
Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 572, maig-juny 2021, pàg. 8-10
Si en el web de l’Ajuntament busquem “Castellciuró” anirem a parar a una pàgina sobre la història del castell que comença amb la següent frase: “Donació de la Sra. Mercè Balaguer Ros – Família Vila Balaguer de Cal Lluís de les eres”. Al mateix temps, si enfilem el camí a peu que porta al castell, a l’alçada de l’Escola Virolai, hi trobarem un plafó informatiu titulat “Castellciuró” amb un text que acaba dient que “el 1971 va passar a ser propietat de la vila de Molins de Rei per la donació de la seva propietària, Mercè Balaguer Ros”.
Aquestes dues mencions no són casuals, van ser fruit de la reclamació que el 13 de gener de 2017 va fer en Gabriel Vila Balaguer a l’Ajuntament de Molins de Rei. En Gabriel, popularment anomenat Biel, és el darrer membre viu de l’última família propietària del Castellciuró. Tot va començar per una anècdota protagonitzada per la seva neta un dia que la seva classe va anar d’excursió al Castellciuró. La neta, que llavors tenia set anys, li va dir a la mestra que el castell havia estat del seu avi, i la mestra, estranyada de no haver-ne trobat cap referència, ho va fer saber a la família. El cas va arribar a orelles de l’avi Biel i alguna cosa molt profunda és va remoure dins seu: “És que no ho diu enlloc, ningú no ho sap, només els meus nets perquè me n’han sentit a parlar!”, va exclamar.
Llavors va estar-se una bona temporada anant regularment a l’Arxiu Municipal per recopilar tota la documentació que acreditava la donació de la seva mare, i un cop fet això, va sol·licitar a l’Ajuntament dues coses: la primera, que es restituís una placa informativa que hi havia hagut dalt del castell, on es reconeixia que el Castellciuró l’havia donat a l’Ajuntament la seva propietària, Mercè Balaguer Ros. Aquesta placa, que es va col·locar el 1972, es va treure el 1985 per fer les obres de l’Àrea de lleure i mai més es va tornar a posar. La segona petició que va fer va ser que es fes constar la donació de la seva mare a la informació sobre el castell que apareixia al web municipal. Un mes i mig més tard, el 28 de febrer de 2017, va rebre resposta favorable de l’alcalde de la vila a les seves dues peticions.
La família Vila-Balaguer era formada per Lluís Vila Ferrer, la seva esposa Mercè Balaguer Ros, i els seus tres fills: Fidel, Joan i Gabriel. A Molins de Rei tenien el motiu de “Cal Lluís de les eres” perquè la casa pairal familiar es trobava a sota d’unes eres que hi havia hagut al capdamunt del carrer Balmes, sobre el carrer Sant Miquel. Un dels membres destacats del llinatge dels Vila de “Cal Lluís de les eres” va ser en Fidel Vila Amigó, jutge municipal interí l’any 1893, i alcalde de Molins de Rei entre el 1905 i el 1909. Avui la casa pairal familiar ja no hi és i en el seu lloc hi ha un bloc de pisos. Pel que fa a les eres, el Biel explica que ja no les va veure però sí l’esplanada on eren, i també recorda tota la pujada del carrer Balmes plena de pedres, abans que fos asfaltada. Ell va néixer el 10 de setembre de 1940, té dos fills, tres netes i un net, i fa vuit anys que és vidu de la seva muller, Mercè Pagès Lisbona.
 |
| El Castellciuró envoltat de feixes de vinyes l'any 1925 (Col·lecció Vicenç Joan Camps) |
La família del Biel tenia una vaqueria però les vaques van ser requisades durant la Guerra Civil (1936-1939), i a partir d’aleshores ja només es va dedicar a la pagesia. Va ser en aquest context que, el 12 d’agost de 1944, Lluís Vila Ferrer va comprar una vinya a Maria Augé Claramunt i la va registrar a nom de la seva esposa, Mercè Balaguer Ros. Com es pot comprovar a la cèdula parcel·lària del cadastre, en la venda de la finca, que tenia 13.200 m2, hi anaven incloses les runes del Castellciuró. “Teníem conreus a la vora del riu i després aquesta vinya on hi havia el Castellciuró, que ningú no coneixia per aquest nom sinó pel “castell dels moros”, i la zona era anomenada Les Guardioles”, assegura el Biel. L’actual barri de Can Grané tampoc existia, només hi havia algunes cases que la nova immigració construïa comprant parcel·les al propietari del terreny, que es deia Belmonte, i per això tothom coneixia aquell lloc com “les cases del Belmonte”.
D’acord amb el Biel, la vinya del Castellciuró era molt gran: “Collíem sobretot raïm, però també hi havia ametllers, presseguers i garrofers, dels quals n’aprofitàvem les garrofes com a menjar pels cavalls”. Però també recorda que conrear-la portava una feinada de por: “No hi havia camins bons per arribar-hi i les portadores de raïms, per exemple, les baixàvem al poble amb carros que ens deixaven els amos de la masia de Can Bofill, perquè els tenien reforçats i especials per poder circular per tots aquells camins tan dolents. Nosaltres, tot i tenir carro i cavall, no ens hi vèiem amb cor de pujar i baixar amb el nostre!”. El raïm es portava al carrer Sant Miquel de Molins de Rei, a casa del Jaume Papiol, de Cal Santoliva, i allà el trepitjaven i el premsaven, i el most resultant l’abocaven a les botes de “Cal Lluís de les eres”. Al cap d’un temps arribava la recompensa: “A la vinya del Castellciuró hi teníem raïm de la varietat picapoll del que en sortia un vi blanc molt bo i amb força grau”, rememora.
En Biel va tenir una relació estreta amb el Castellciuró i per ell sempre ha tingut un gran valor sentimental: “Li tinc una gran estima perquè quan jo era petit -devia tenir deu anys-, a l'època que hi havia els raïms fets, durant tres setmanes cada dia pujava dalt de tot i m’hi passava moltes hores. La meva feina era vigilar la vinya amb un xiulet -que deu tenir més de cent anys i que encara conservo- perquè a la tarda ens entraven a collir raïm els treballadors que baixaven de la mina de carbó que hi havia a Santa Creu. Llavors feia sonar el xiulet per si el sentien els “guàrdies de sal”, uns encarregats de vigilar els conreus del terme municipal i que per dissuadir disparaven bales de sal. Aquests miners vivien a Molins de Rei i a alguns fins i tot els coneixia!”. Si bé de joves els tres germans es van fer un fart d’ajudar la família en les diferents tasques agrícoles -collir raïm, collir préssecs, picar ametllers...- cap dels tres va continuar la tradició pagesívola de la família. En el cas del Biel, després d’anar al Col·legi Sant Miquel i a l’Acadèmia Liceu Escolar, va cursar estudis de mecànica a l’Escola Industrial de Barcelona, i a l’edat de catorze anys va començar a treballar a diferents fàbriques fins que va arribar a la definitiva: La fàbrica de motors Famosa, de Barcelona, on s’hi va estar cinquanta anys fins a la jubilació.
 |
| Biel Vila amb el xiulet que feia servir quan tenia deu anys per vigilar la vinya del Castellciuró |
A principis dels anys 70, per tant, la vinya del Castellciuró ja s’havia anat deixant de conrear. Va ser llavors que una associació molinenca anomenada “Amics dels Castells” -de la que en formaven part destacats membres del Museu Municipal-, va començar a reivindicar que les runes del Castellciuró fossin de titularitat municipal. L’alcalde de l’època va ser receptiu a la demanda i tots plegats van insistir al pare del Biel perquè les donés a la vila. En Biel rememora amb recança aquella donació: “Jo no hi estava pas d’acord perquè, sempre que ens ho demanaven, donàvem totes les facilitats als Amics dels Castells perquè fessin excavacions, estudis, etc... Fins i tot els vam autoritzar a extreure les pedres d’una finestra per portar-la al Museu Municipal!”. Tanmateix, el que va ser definitiu per convèncer el pare va ser dir-li que podria tenir greus problemes si mai algú prenia mal enfilant-se a les runes. Va ser d’aquesta manera que la mare del Biel, que era la titular de la finca, va donar de franc el Castellciuró a l’Ajuntament i un dret de pas entre les vinyes per poder-hi accedir.
Ja morta la mare del Biel els hereus legítims de la finca eren els tres germans, i amb ells es va haver d’entendre l’Ajuntament dotze anys més tard per adquirir la resta de la finca i construir-hi l’actual Àrea de lleure. En el Ple municipal del 29 de novembre del 1984, en el punt número 19 de l’ordre del dia, s’informa sobre les gestions efectuades per adquirir els terrenys que envolten el Castellciuró i es fa constar que “el bon final d’aquestes gestions ha estat possible per la predisposició que els germans Vila i Balaguer han demostrat per fer possible l’adquisició dins un pacte de bona harmonia”. Segons el Biel, atès que la vinya ja no es feia servir agrícolament parlant, “ens van demanar si podíem arribar a un acord per vendre la resta de la finca per fer-hi una àrea de lleure, i la solució que es va trobar va ser fer una expropiació acordada a través del Parc de Collserola”. D’aquesta manera, les primeres obres d’acondicionament van anar a càrrec de l’Ajuntament, la Corporació Metropolitana de Barcelona, i un programa laboral finançat per l’INEM, l’organisme antecedent de l’actual SEPE. Les feines van consistir en desbrossar el terreny, refer els marges de pedra, realitzar una esplanada per aparcament, i plantar una cinquantena d’arbres. La nova Àrea de lleure del Castellciuró es va inaugurar el 27 de maig del 1985 amb una arrossada popular, segons informa el Llaç del mes de juliol d’aquell any.
En el Ple municipal esmentat abans s’afirma que es vol “disposar d’aquesta zona degudament ordenada, com un equipament públic pel lleure i l’esbarjo” i al mateix temps fer-la compatible amb “la protecció i preservació cívica de les ruïnes històriques, cosa que ha estat possible, en part, fins ara, gràcies també a la dedicació voluntària i altruista dels Amics dels Castells, que han fet possible la preservació, si més no, de les runes en el seu estat actual”. El novembre d’aquest any 2021 farà trenta-set anys d’aquest ple municipal i d’aquesta declaració d’intencions. Ara el Biel té vuitanta anys i amb la perspectiva que dona el temps és crític en com ha anat tot plegat: “Jo el castell me l’he estimat molt i crec que si ara fos meu tindria molts disgustos ja que patiria molt perquè ningú fes malbé res. De fet, ara ja fa dos o tres anys que no hi vaig perquè em disgusto quan veig les pintades, el vandalisme i l’estat en què es troba. D’acord que és una cosa que de forma privada no podria mantenir de cap manera, però ara que no és privat, i que és municipal, crec que el Castellciuró no està en condicions. Per exemple, als anys 80 recordo que el castell va estar il·luminat. Què se n’ha fet de tota aquella instal·lació elèctrica que il·luminava el monument de nit?”
 |
| Plafó ubicat a l'alçada de l'Escola Virolai on s'informa de la donació del Castellciuró a la vila de Molins de Rei feta per Mercè Balaguer i Ros |
Un castell de frontera
Les primeres notícies documentades del Castellciuró daten del segle X, quan era una fortalesa defensiva del terme d’Olorda, la qual es trobava relacionada amb el conjunt de castells i fortaleses que, en l’època altmedieval de la Marca Hispànica, vigilaven, controlaven i protegien el territori fronterer de la vall del Llobregat. Quan gairebé tres segles més tard hi ha la fundació de Molins de Rei, l’any 1190, el Castellciuró és propietat de l’orde militar i religiós de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem -d’aquí ve el topònim “torrent de l’Hospital”-, i no és fins divuit anys més tard, l’any 1208, que els frares hospitalers el donen al rei Pere I. En aquell moment, a principis del segle XIII, la frontera amb l’Al-Andalus feia més de cinquanta anys que es trobava molt més avall -Tortosa es conquereix el 1148, i Lleida i Fraga el 1149-, però som en època feudal i ser una vila reial tampoc no era cap garantia. A part d’haver de donar al rei una part del gra que molien els molins, érem objectiu de qualsevol dels seus enemics -davant nostre, per exemple, hi teníem la poderosa baronia dels Cervelló-, servíem de font de reclutament per al seu exèrcit, i si el monarca necessitava diners, literalment ens venia i passàvem a ser propietat d’un senyor feudal. Al llarg de la història Molins de Rei va arribar a tenir nou senyors feudals diferents! Això mateix li va passar al Castellciuró, a vegades venut junt amb la vila, i a vegades venut per separat.
Sigui com sigui, gràcies a un testament de l’any 1361, sabem que durant el segle XIV el Castellciuró estava habitat, l’edificació fortificada es trobava en bon estat, tenia el celler ple de botes de vi, i en l’entorn immediat disposava de peces de terra conreades, majoritàriament de vinya. L’any 1368, el rei Pere III va concedir a Berenguer de Relat, senyor feudal de Molins de Rei, que el Castellciuró fos considerat “castell termenat”, el que volia dir que castell i vila tornaven a formar part del mateix terme. Un altre rei, Alfons IV, va donar l’any 1430 tots els drets sobre Molins de Rei i el Castellciuró al cavaller Galceran de Requesens, en agraïment pel seu suport en la guerra contra Castella de 1429-1430. Com és sabut, la família Requesens va desestimar residir al Castellciuró i va construir un nou casal fora de les muralles de la vila, el conegut Palau Requesens. Si bé aquesta família tenia com a residència principal el Palau Reial Menor de Barcelona, va passar llargues temporades a Molins de Rei, sobretot a la primavera i a l’estiu. L’any 1576, a la mort de Lluís de Requesens, els seus descendents ja no viuran més a Molins de Rei i comença el declivi del Palau. Pel que fa al Castellciuró, en el segle XVII es creu que ja devia trobar-se en molt mal estat de conservació. Amb l’abolició dels drets senyorials del segle XIX, les runes del Castellciuró van passar a mans de diferents propietaris, fins l’any 1971, que esdevenen de titularitat municipal gràcies a l’acte de donació de l’última propietària, la Sra. Mercè Balaguer i Ros. Pel que fa a l’origen etimològic del topònim “ciuró”, es creu que és una derivació del cognom “Cedró” d’un dels primers amos del castell.
 |
| Pintades vandàliques al monument històric del Castellciuró |
 |
| Pintades vandàliques al monument històric del Castellciuró |
