Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 612, desembre 2025, pàg. 24
El divendres 21 de novembre de 2025, l'Associació de veïns i veïnes del Barri El Canal va acollir la conferència titulada "Marroc tan a prop i tan lluny", a càrrec del sociòleg Faouzi Haliba i el llicenciat en filosofia Rachid el Younoussi. L'exalcaldessa Antònia Castellana va presentar l’acte i l’expectació era tan gran que moltes persones el van haver de seguir a peu dret. Una mostra de la voluntat d’entendre la complexitat del país d’origen del 16% de la població estrangera de Catalunya, i escenari de protestes juvenils la primera setmana del passat mes d’octubre, amb un balanç de tres persones mortes, més de 300 ferits i 400 arrestos. El Marroc és una autocràcia amb aparença de monarquia constitucional pluralista. Disposa d’un congrés però a la pràctica no hi ha separació de poders, l’elit que fa la presa de decisions no està legitimada electoralment, i l’aparell policial i judicial exerceix la repressió contra qualsevol que qüestioni l’statu quo, amb el que tampoc hi ha llibertat d’expressió ni de premsa.
Tant el Faouzi com el Rachid formen part de la darrera generació que va poder estudiar a la universitat marroquí de finals dels anys noranta: “Després de nosaltres la societat marroquí només disposa d’una mínima educació pública obligatòria i res més. Per això, les darreres mobilitzacions que hi ha hagut al Marroc, protagonitzades per la generació Z, no han estat en contra del règim, sinó per demanar qüestions bàsiques de salut i educació. Hi ha una generació que ha estat literalment expulsada del sistema educatiu, que no ha pogut estudiar, i que després s'ha trobat que tampoc hi havia feina, perquè l'atur és un problema estructural al Marroc”, van explicar.
A continuació van afirmar que era un error apropar-se al fenòmen migratori amb un discurs victimista: “Els immigrants són un grup molt vulnerable al prejudici, la discriminació i la desigualtat a tot arreu, ja sigui a l'Estat espanyol, a Àustria, al Marroc o a Burkina Faso”. I van aclarir la confusió entre comunitat marroquina i comunitat musulmana: “Quan parlem a Espanya sobre la comunitat musulmana, automàticament s'associa musulmà a marroquí. I això no és així. Hi ha marroquins ateus, socialistes, islamistes, salafistes ... I malgrat això, l'única comunitat que la seva representació és religiosa és la marroquina. Som en una societat democràtica, liberal i laica, però quan parlem dels marroquins, els representants sempre han de ser musulmans. I això per què? Per què amb els paraguaians no passa? Per què amb els colombians no passa? Per què amb els altres països no passa?” Finalment, van plantejar al públic assistent el quid de la qüestió: “En aquesta xerrada d’avui quants marroquins hi ha? Només dos o tres. Quan es convoquen manifestacions per Palestina quants marroquins hi ha? Dos o tres o cap! I quan es fa un acte sobre les dones? Tret que des de la mesquita els diguin que hi vagin no vindran. No hi ha integració i això és un problema greu. La comunitat marroquina és aquí, és al metro, al tren, a les universitats traient-se carreres, treballant en hotels, a la construcció, ... Són aquí, però es mouen fora del sistema, no són a la societat civil. Ho sento molt però és així. Si no fem un bon diagnòstic de la situació no podrem intervenir per solucionar-la”.
Però per què tenim una comunitat marroquina tan tancada? Per poder-ho entendre cal remuntar-se a la història recent: “Després de l'expulsió dels moriscs el 1609 i el 1614 no hi van tornar a haver musulmans a Espanya fins els anys seixanta del segle XX. Però no són marroquins, són musulmans de Palestina i el Líban expulsats d’aquests països per ser membres de l’organització islamista Germans Musulmans. Franco, per blanquejar la seva imatge, els va acollir a Madrid, a Còrdova i a Barcelona, i així el 1969 –en plena dictadura- es va legalitzar la primera associació musulmana, liderada pel sirià Riay Tatary, que després es va convertir en president de l’actual Comissió Islàmica d'Espanya, que és un òrgan constitucional espanyol. La majoria dels musulmans que hi ha a Espanya són marroquins, però l'òrgan representatiu constitucional dels musulmans a Espanya està dirigit per sirians i palestins membres dels Germans Musulmans! Aleshores, aquí hi ha una lluita entre l'Estat espanyol i el Marroc: El règim marroquí ja te l’aixeta de la immigració i de les drogues, només li falta controlar la Comissió Islàmica. I per evitar que el Marroc controli la Comissió Islàmica, Espanya paga el preu de tenir-la liderada per una organització islamista finançada per Qatar i l'Aràbia Saudita. Estar enmig de tants interessos és el factor principal que impedeix qualsevol integració. Ni a l'Estat espanyol, ni al Marroc, ni a les associacions i organitzacions radicals, els interessa que siguem una comunitat oberta. Volen que siguem un quiosquet amb les portes tancades perquè en treuen profit.”
Per copsar com afecta a la comunitat marroquí el terrorisme gihadista van explicar un acudit: “Si dins una mesquita hi ha quinze persones quantes n’hi ha que estiguin resant? Només cinc perquè les altres deu són infiltrats del CNI, dels Mossos d’Esquadra, la Guàrdia civil, la Policia nacional, i el govern del Marroc.” I van lamentar que la gent d'aquí acceptem com a normal tenir al costat “un lloc molt tancat que ningú sap què passa a dins”, i que ho justifiquem amb l’excusa de que és la seva cultura: “No és la seva cultura, hi ha valors de l'ésser humà que estan per sobre de les cultures i dels costums!”, van protestar.
També van deplorar el que passa quan arriben les eleccions: “Tots els candidats van a veure per separat l'imam per demanar-li que recomani el vot per al seu partit. Això no és ètic, és una deformació de la democràcia!”.
Un cop vist aquest estat de les coses, van constatar que “no podem lluitar contra el règim marroquí i l'Estat espanyol, amb tots els seus serveis secrets i tots els interessos polítics que hi ha pel mig”. Per aquesta raó, les intervencions socials per afavorir la integració de la comunitat marroquina “no poden ser generals, han de ser a nivell local, on la feina es pot controlar i els resultats es noten ràpidament”. Tot seguit van afegir que l’abordatge s’ha de fer de forma multidisciplinar, en tots els àmbits -des del religiós fins a l'esportiu-, i adreçat als diferents segments: marroquins immigrants de la primera generació, de la segona generació, el col·lectiu de joves, la infància, les dones ...
A la pregunta de com combatre les mentides que difon l’extrema dreta es van mostrar contraris a entrar en el seu joc: "Qui es creu aquestes mentides, o bé és curt o bé és ximple. Els ajuts socials segueixen protocols. Si et toca l'ajut el tens, i si no, no. La resposta a aquestes falsedats no pot ser destrossar una parada de VOX, això és fer-los un favor”.
Per acabar, els ponents van convidar l’audiència a participar en futures accions que s'organitzaran: “Volem fer un cicle de xerrades, trobades i debats oberts per recollir idees i planificar intervencions de base que trenquin una mica aquest mur, i que permetin tenir un diàleg obert amb les famílies marroquines del barri.” I van cloure l’acte dient: “El que volem fer és construir una societat, no pas construir una comunitat. Aquesta és la diferència.”
