Eugeni Casanova, periodista i escriptor: "Les històries de les masies de Collserola són al·lucinants"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 598, juliol-agost 2024, pàg. 12-13

 Eugeni Casanova (Lleida, 1958) és un periodista i escriptor especialitzat en etnografia i viatges. Resident des de fa vint-i-cinc anys a Vallvidrera, l’any 2016 va recollir les històries orals de deu masies de Collserola i va publicar el llibre “Masies i vida rural a Collserola” (editorial Mirador). Dos anys més tard va publicar “Vallvidrera a través dels segles”. Llicenciat en Ciències de la Informació, Filosofia, i doctor en Llengua i Literatura Catalanes, l’Eugeni compta amb una obra publicada d’una quinzena de llibres, al costat d’un munt d’articles, reportatges i documentals dels temes més diversos.   

Per què un llibre sobre les masies i la vida rural a Collserola?

 Bé, jo soc un “collserolí” -si és que es diu així el gentilici- i havent investigat sobre temes d’arreu del món, aquesta era una oportunitat d’escriure sobre l'entorn en el que visc i una manera d’aprofundir en temes etnogràfics de “quilòmetre zero”. Com a periodista m’agrada buscar històries, i les històries que contenen les masies són al·lucinants i molt interessants de resseguir i de contar. 

Hi ha més de 150 masies en tota la serralada, quines vas triar?

 Juntament amb en Jaume Gras, l’editor de Mirador, vam triar les que ens semblaven més interessants i de les que teníem més informació, i també vam mirar que estiguessin una mica repartides. De Molins de Rei vaig fer Can Planes, Can Tintorer i Can Castellví; de Sant Just Desvern, Can Carbonell; de Sant Cugat del Vallès, Can Jané i Can Bell; de Cerdanyola del Vallès, Can Coll; de Sant Feliu de Llobregat, la Torre del Bisbe; i de Barcelona, la Torre de Santa Margarida i Vil·la Joana. Hi ha masies que tenen nissagues que s'aguanten des del segle XIII, per exemple Can Carbonell, a Sant Just Desvern, on els propietaris actuals encara es diuen Carbonell i en el seu arxiu hi consten els primers amos del segle XIII, un tal Arnau Carbonell i una senyora que es deia Ermesenda. Una història que comença així ha de ser per força una història preciosa! 

Pots posar-nos algun altre exemple d’aquestes històries? 

 La masia de Santa Margarida, a la vall de Sant Feliu de Llobregat, la qual va començar essent un monestir de monges que, per seguretat, Jaume I va traslladar a Barcelona i el qual encara perviu. M’estic referint al monestir de Santa Maria de Valldonzella, que ha canviat de lloc a través dels segles per diversos motius, però que en l'actual ubicació encara conserva una icona de quan es trobava on ara hi ha les ruïnes de la masia. Per tant, narrar tot això, com un monestir romànic passa a ser una masia i com sobreviu a través dels segles, és apassionant. O la mateixa Vil·la Joana, que havia estat Can Ferrer, una masia absolutament arruïnada que va ser comprada per l'alcalde de Sarrià, en Ramon Miralles, el qual va bastir la primera casa d’estiueig de Vallvidrera. Allà vaig parlar amb la masovera actual, Dolors Xufré, que és besneta de la primera masovera que va tenir Ramon Miralles i que va assistir personalment Mossèn Cinto Verdaguer en el seu llit de mort. Ella em va explicar les històries de mossèn Cinto viscudes allà gràcies a la transmissió oral que s’havien fet els masovers de generació en generació! En el cas de Vil·la Joana també vaig parlar amb el besnet de l’alcalde Miralles, un home que tenia 96 anys i que va morir pocs mesos després de parlar-hi jo.

 

En el cas de la masia de la Torre del Bisbe el relat oral te’l va fer arribar l’arxiver de Sant Just Desvern, en Jordi Amigó.

 Sí, a part de recollir relats orals, també em documento amb tot el que s’ha publicat i tot el que trobo als arxius municipals. En el cas de Sant Just Desvern, l’arxiver em va fer arribar un document preciós: una entrevista que ell va fer l’any 1983, quan era estudiant d’Història, a Conxita Marsà, filla dels masovers de la Torre del Bisbe, nascuda el 1912 en aquesta masia i que hi va viure fins el 1922. És un relat impressionant dels seus records de quan era una nena i que reflecteixen la duresa de la vida als masos de Collserola a principis del segle XX: passaven un fred horrorós; per aprendre de lletra havien d’anar a peu a Santa Creu d’Olorda, on el capellà els donava classes; no hi havia carreteres i la llet de cabra que produïen l’anaven a vendre amb un ruc a Vallvidrera per camins de ferradura -camins estrets que no permetien el pas de carros; l’aigua l’anaven a cercar a un pou carregant les galledes amb samalers, ... En fi, al final els seus pares van ser conscients de que ella i les seves quatre germanes tindrien més oportunitats si abandonaven aquesta vida d’aïllament i se’n van anar a viure a Sant Feliu de Llobregat. 

En el llibre expliques que amb la crisi de la fil·loxera (1883-1886) els propietaris de les masies passen de ser uns potentats a ser uns simples supervivents que van tirant amb la llenya o les cabres, i que a la llarga es veuen obligats a marxar.

 Sí, i les masies que es salven ho fan a mitjan segle XX gràcies a convertir-se en hípiques o restaurants. Cal pensar que la major part del que avui són boscos havien estat feixes de conreu, perquè antigament la gent vivia del sector primari –no hi havia indústria-, i tots aquests masos tenien unes grans extensions de terra que es conreaven en la mesura del possible. Els propietaris amb els que he parlat t’expliquen que els seus pares, o els seus avis, van ser els darrers a viure-hi com a pagesos ja que era pràcticament una vida de supervivència. Per exemple, els actuals amos de Can Castellví de Dalt -dins la part de Collserola que pertany al terme de Barcelona- em van dir  que els fills dels masovers de Can Balasc anaven descalços i pràcticament despullats. No podien treure res de la terra -només tenien un hort per a consum propi- i al final van acabar obrint un restaurant per poder subsistir. Actualment la masia de Can Balasc pertany al Parc de Collserola. I si parlem de bestiar, a les masies no hi havia vaques ni pràcticament ovelles, l’únic que la serra acceptava era la cabra, perquè aquest animal es menja qualsevol cosa, fins i tot és capaç de menjar-se el paper! 

Santa Creu dOlorda i a la dreta la masia de Can Serra (1910-1920) ACBL

Santa Creu d'Olorda era el municipi del que depenien la majoria de masies de Collserola, i arran de la seva dissolució, l'any 1916, el seu terme es va repartir entre els municipis circumdants. Parlant amb la gent d'aquestes masies has copsat alguna mena de recança per haver deixat de tenir municipi propi?

 Cap de les persones amb les que he parlat no me l'ha transmès aquest sentiment, que per cert sé que teniu molt viu a Molins de Rei, però a la inversa, ja que Santa Creu d’Olorda i la masia de Can Serra van passar a pertànyer al municipi de Sarrià, segant els vincles seculars que tenien amb Molins de Rei des de l’època feudal. Can Mallol, per exemple, també és una masia que va triar d’anar a Sarrià, i de la qual -com can Serra- avui només en queden ruïnes. Can Mallol és important perquè els vells de Vallvidrera hi vinculen la llegenda de la bruixa Bruna, que vivia sola fent de pagès amb la seva mare cega. Des d’aquest mas, ubicat a la carena de la serra, es veu la masia de Can Bosquets, que queda al fons de la vall de La Floresta, i la història conta que aquestes dues masies s’odiaven. En un moment donat la Bruna es va convertir en gos i va ofegar dins d’un pou el vell de Can Bosquets. Davant d’això, els pagesos de la zona es van armar per anar a caçar la bruixa i ella, quan els va veure venir, es va treure totes les peces de roba fins a quedar nua del tot, es va rebolcar per terra, i d’entremig de la polseguera va sortir transformada en un enorme gos negre que va repartir queixalades a tort i a dret fins que es va escapar bosc endins. Segons els vells de Vallvidrera aquesta va ser “l'última bruixa de Catalunya”. Seguint amb les contalles i llegendes, heu de saber que Santa Creu d'Olorda està vinculada des de temps immemorials a rituals màgics. No és res estrany. De tots és sabut que, primer els romans i després l’església, van construir els seus temples i santuaris en els llocs sagrats pagans. 

On era el castell d’Olorda? Aquest és un misteri no resolt ja que per uns és d’ubicació desconeguda, però per d’altres es trobava on hi ha l'actual ermita de Santa Creu d'Olorda. 

 Bé, jo no sóc un historiador expert i no puc aportar gaire cosa, però allò lògic és que estigués en el nucli d’Olorda, i el nucli més antic d’Olorda que coneixem és el de l’església, on hi ha també la casa rectoral i un parell d’edificacions. Desconec si s’han fet excavacions arqueológiques. A Molins de Rei hi ha hagut molt bons historiadors, quasi que se’m fa estrany que no s’hagi buscat aquest castell.

Podem saber per què vas triar viure a Vallvidrera i per extensió a Collserola?

 Jo soc de Lleida i potser per això mai m'he acabat d’acostumar a viure a Barcelona. Viure a Vallvidrera és una manera de viure a la ciutat i al mateix temps viure’n apartat. A més, jo soc un enamorat de Collserola, he anat canviant de casa però sempre he viscut al mig del bosc d'una manera o altra, en la tranquil·litat de la natura.

El parc de Collserola té 8.400 hectàrees, i el el 70% són de propietat privada. Molts d'aquests propietaris diuen que Collserola mai s'hauria d'haver declarat parc natural perquè la proximitat amb Barcelona fa que no reuneixi les condicions per ser-ho. Què en penses?

 Segurament tenen raó però també és cert que el territori s'havia de protegir, no es podia deixar en mans de l’especulació i la urbanització salvatge. Collserola és un parc natural atípic, perquè està envoltat per una connurbació urbana i el travessen línies de tren i autopistes, però penso que va ser una solució de compromís sabent que una protecció efectiva del tot era impossible. També hi ha dins del parc barris com el de Les Planes, a Sant Cugat del Vallès, un barri d’al·luvió autoconstruït per immigrants amb pocs recursos als anys seixanta del segle XX. Per tot plegat primer es va crear un parc forestal, i l’any 2010 la Generalitat va fer la declaració de parc natural. 

VIURE A LA RIERADA FA VUITANTA ANYS

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 598, juliol-agost 2024, pàg. 16-18

Jaume Cugat Llop va néixer el 14 d’agost de 1943 a Sants (Barcelona) i encara no tenia l’any quan la seva família es va traslladar a La Rierada. Allà hi va viure fins a l’edat de vint-i-cinc anys. Aquest és el seu testimoni.

 "El meu pare és deia Ramon Cugat Domènec i la meva mare Encarnació Llop Suñé. Els dos eren fills de la Pobla de Massaluca, a la Terra Alta. La meva mare va marxar del poble als anys vint del segle XX per fer de minyona a Barcelona. El meu pare, junt amb d’altres, ho va haver de fer en plena guerra civil. Ell va trobar feina de carreter a Can Balanyà, al barri de Sants, on treballava la meva mare, i acabada la guerra es van casar. L’any 1941 va néixer el meu germà i jo l’any 1943. 

 De Sants vam anar a viure directament a La Rierada el 25 de març de l'any 1944. El meu pare era pagès a la Pobla de Massaluca i sempre havia estat entre oliveres, ametllers i vinyes. Un familiar que vivia a Vallvidrera el va encarrilar cap aquí. M’imagino que li devia dir que als boscos de La Rierada hi havia feina de carboner i a ell ja li va estar bé perquè aquest era el seu món. No havia treballat mai en fàbriques.

La casa

 La casa llogada es trobava entre Can Santoi i Can Calopa de Baix, al carrer Sibèria, i era molt bàsica. Entraves directament al menjador-cuina, i a la dreta hi havia l'habitació dels pares, i a l'esquerra l'habitació on dormíem nosaltres. La comuna es trobava fora, a l’entrada del corral, i l’aigua la preníem d’un pou amb una galleda lligada a una corriola. El pou era davant de casa i a l’estiu el fèiem servir de nevera posant la carn dins la galleda perquè estigués fresca. El menjar tant el coïem a la cuina de carbó com al “foc a terra”, i lavabo no n’hi havia, la cara te la rentaves a l’aigüera. Per veure’ns-hi a la nit fèiem servir espelmes, més endavant un llum de carbur, després un de petroli, fins que va venir l’electricitat i vam poder tenir una bombeta.

 En el corral hi teníem uns dos-cents conills, una cinquantena de cabres, pollastres, gallines, oques, dos gossos per vigilar, i tres o quatre gats per les rates. A part, teníem dos horts, un davant de casa i l’altre en un tros al costat de la riera de Vallvidrera, que ens passava pel davant. Aquests horts produïen molt. Cada any fèiem de 4.000 a 5.000 quilos de patates, tomàquets de tota mena, pebrots, albergínies, enciams, i molta mongeta tendra, facciosa, seca ... De l’hort en teníem cura tota la família. El regàvem baixant a la riera a omplir galledes d’aigua -una a cada mà-, i també aprofitàvem els fems de la comuna com a adob.

 La llet de cabra la veníem a domicili a les cases que van des de la Colònia Montserrat fins a la Casa Blava, en el llindar dels termes municipals de Molins de Rei i Sant Cugat del Vallès. Si bé ja hi havia alguna torre d’estiueig, la majoria d’habitants hi vivien tot l’any i agafaven el tren a La Floresta per anar a treballar al Vallès o a Barcelona. Me’n recordo que jo, amb vuit o nou anys, carregava a cada mà una lletera de quatre litres. La pujada fins aquelles cases se’m feia eterna, fins i tot avui encara em fa l’efecte que noto tot aquell pes!   

 Al meu pare mai no li va faltar la feina, igual que a la meva mare, que era rentadora de roba a les masies de Can Santoi i Can Salat, a Ca la mestra -que era on vivia la mestra de l’escola de La Rierada-, i també a l’anomenada Torre del Barco. En aquella època, aquesta caseta on vivíem era coneguda per can Fatjó perquè el propietari que ens la va llogar es deia Francisco Fatjó.

La casa anomenada Can Fatjó al carrer Sibèria de La Rierada

La feina de carboner del pare

 El meu pare treballava per compte propi. El cridaven de les finques de Can Santoi, Can Madolell, Can Bosquets, Can Castellví de La Rierada, i també de Can Castellví de Dalt, ja al terme de Sarrià. En aquella època feia falta molta llenya perquè era el combustible que es feia servir per tot: per coure la calç que es fabricava als “quatre camins”, per coure totxos, rajoles i teules a les bòbiles ... Tot el sotabosc es tallava i s’aprofitava. Era tot un món: Primer passava ell i feia gavelles o feixos de les branques de les alzines, després passava l’escorçaire que era el que marcava els pins per tallar, després passaven els talladors dels pins, i finalment venien els que feien els costals, que eren feixos grossos de branques de pi per als forns de pa. 

 Dels troncs de les alzines i dels roures el meu pare en feia carboneres per produir carbó vegetal. Els troncs els tallava en trossos de 50 centímetres, més o menys, i els anava apilant en forma d’iglú deixant a l’interior un forat, anomenat “boca”, al qual s’hi accedia des del capdamunt. Quan ho tenia tot apilat, cobria la superfície amb bruc i terra, i un cop fet això, introduia foc a l’interior baixant-lo per la boca de la carbonera. A aquest foc se li donava “menjar”, que vol dir que se li anava tirant llenya seca perquè prengués, i un cop prenia es tapava la boca per deixar la carbonera amb l’oxigen just perquè es consumís la llenya sense arribar a cremar. Per regular aquest procés anava obrint uns forats a la base perquè hi passés el vent, sempre amb molta cura perquè a dins mai hi arribés a haver flama. 

 Tota aquesta vigilància de la carbonera, nit i dia, podia arribar a durar vuit, deu o dotze dies, segons la seva grandària, i ell ho feia tot sol, dormint al bosc! El meu germà i jo érem els encarregats d’anar-li portant l’esmorzar, el dinar, el sopar ... Ell no es podia moure del costat de la carbonera perquè, segons d’on bufava el vent, a vegades cremava massa ràpid o massa lent, amb el que havia d’anar tapant forats o obrint-ne d’altres. Finalment, amb el pas dels dies, el meu pare compactava la carbonera amb un “crec-crec” molt característic. Quan ja no la podia apretar més volia dir que el carbó ja estava fet. Llavors era el moment de treure la terra que el cobria i escampar-lo. Aquell dia hi anàvem tota la família amb galledes d’aigua. Calia mullar-lo per evitar que amb l’escalfor arribés a fer flama i es convertís en cendra. Un cop refredat, el carbó es posava en sacs de roba, i ell ja tenia els clients emparaulats. El venia a carboneries de Molins de Rei, Vallvidrera, Sant Cugat del Vallès, Sarrià i Sants, les quals venien fins a La Rierada amb carros per carregar-lo. 

 Tot aquest univers de l’aprofitament del bosc es movia per encàrrec dels propietaris de les finques quan necessitaven que el “netegessin”. Netejar volia dir tallar tot el sotabosc i també els pins grossos perquè els petits poguesin créixer. Per exemple, el tros de muntanya que va de Can Calopa de Dalt fins a Can Bosquets l’anomenaven “la cua del bacallà”. La meitat de dalt de la muntanya pertanyia a Can Calopa de Dalt, i la meitat de baix a Can Bosquets. Com que tots es coneixien, els diferents boscaters es posaven d’acord per fer la feina, igual que els carreters que “desemboscaven” la llenya tallada de la muntanya i la carregaven als seus carros. La portaven a uns punts de descàrrega que eren fixos. Recordo la descàrrega de Can Castellví, a la carretera que uneix La Rierada amb Sant Bartomeu de la Quadra; la descàrrega de Can Mallol, passada Santa Creu d’Olorda ... 

 La feina completa de “netejar” una muntanya com “la cua del bacallà” podia portar de cinc a sis mesos de feina. A vegades, però, al meu pare el cridaven de més lluny, per exemple de la finca de Can Castellví de Dalt, que pertany a Vallvidrera, o a Can Cases, de Les Planes, que és a sota mateix del Tibidabo. Per poder ser a aquests llocs a primera hora i aprofitar les hores de sol recordo que marxava a peu de casa a les quatre de la matinada. A vegades li convenia més estar-se fora tres o quatre dies seguits que no pas anar i tornar el mateix dia! 

 En aquells temps totes les masies eren habitades, jo fins i tot he vist dempeus Can Serra, prop de Santa Creu d’Olorda, actualment en ruïnes i tapada per una subestació elèctrica. Recordo haver sentit a dir que pels anys 1945 o 1946, durant l’Aplec de Santa Creu, hi va haver un aiguat tan fort que sort en va tenir la gent de poder trobar aixopluc en aquesta masia.

 De carreters en recordo Ca l’Andald, l’Escorça, el Noguero, el Roig de Sant Cugat del Vallès, i algun altre de Vallvidrera. De talladors de pins recordo el Manel i el Pere Martí, pare i fill.

La Rierada, lloc d’esbarjo dels barcelonins

 Els diumenges, en plena postguerra, quan ningú tenia cotxe propi, l’esbarjo de molts barcelonins treballadors era venir en tren fins a l’estació de La Floresta i després caminar fins a La Rierada. Aquesta gent aprofitaven la passejada per venir-nos a comprar, ja ens coneixeien, i ens feien encàrrecs cada setmana. La meva mare cada diumenge matava sis o set conills, o els que els hi haguessin encarregat, i també els venia verdures i hortalisses. 

 Quan s’ajuntaven diversos dies festius, o les vacances, fins i tot venien en tenda de campanya i durant vuit o deu dies feien acampada als anomenats Plans de Santa Maria, o a Els Pinatons de Can Santoi, o a sota de Can Madolell, a sobre de la font de Can Calopa de Baix. En aquella època no es demanava permís i els propietaris de les finques tampoc cobraven ni els deien res. Jo recordo haver vist als Plans de Santa Maria vint-i-cinc o trenta tendes de campanya, i a sobre de la font de Can Calopa de Baix, a la finca de Can Madolell, quinze o vint tendes més. Més endavant també venien a acampar els caps de setmana. Això era cap a la primavera i a l’estiu perquè a l’hivern allà fa un fred que no s’hi pot estar. El nom de carrer Sibèria ja ho diu tot! Aquest fenòmen de les acampades es va anar acabant a principis dels anys seixanta del segle passat.

Arriba l’hivern

 En aquella època no hi havia senglars a Collserola i no havíem de patir perquè cap animal se’ns mengés el que plantàvem als horts. Al bosc només hi havia conills de bosc i tuixons. El meu pare els hi parava trampes -no caçava amb escopeta-, i quan quedaven atrapats en els paranys, els portava a casa i ens els menjàvem. Els tuixons eren molt bons!   

 A l’hivern enceníem la llar de foc amb llenya que cada dia el meu pare aplegava. La llar de foc només escalfava si hi eres davant i encara! Recordo que hi posàvem totxos i quan eren ben calents la mare els embolicava amb una tovallola i els passava per sobre dels llençols dels llits per treure la humitat. En aquella casa hi havia tanta humitat que, a vegades, quan et posaves al llit, semblava que et posessis dins una piscina!

 A l’endemà ens llevàvem d’hora i per esmorzar, al meu germà i a mi, la mare ens preparava un plat de sopes escaldades i una torrada amb mitja arengada. Una sopa escaldada es fa posant trossets de pa molt fins en un plat fondo, una miqueteta d’oli, i després abocant-hi aigua bullida amb farigola. A vegades, com que teníem gallines, la mare també hi esclafava un ou. El dinar normalment consistia en mongetes seques amb una mica de conill o pollastre que havia mort la mare, i per sopar sempre hi havia verdura: col, patata, mongeta tendra ...

 Havent esmorzat anàvem a escola. L’Escola de La Rierada es trobava davant de Ca l’Ermità, a cinc minuts d’on vivíem. Hi havia una única classe per a totes les edats. Venien infants de tot arrreu: Can Santoi, Can Castellví, Can Campreciós, Can Calopa de Baix, Ca n’Illescas i la masoveria de Can Rocamora, Can Salat, els de cal Niubò, els de cal drapaire ... L’educació primària era fins els catorze anys, però jo me’n vaig anar als tretze per fer el primer curs de comerç a Sant Cugat del Vallès juntament amb l’Anton de Can Santoi. Per anar-hi caminàvem tres quarts d’hora fins a l’estació de tren de La Floresta i allà agafàvem el tren fins a Sant Cugat. Hi havia dies que per estalviar-nos el preu del bitllet fèiem tot el camí a peu per la via! Baixar a Molins de Rei eren cinc quilòmetres a peu. Quasi sempre passàvem per Sant Bartomeu de la Quadra ja que el camí de la riera, si bé era més ràpid, a vegades no es podia fer perquè hi baixava molta aigua.  

Edifici de l'antiga escola de La Rierada

Una comunitat solidària 

  L’únic telèfon que hi havia a La Rierada era el de Ca l’Ermità i el fèiem servir tots. Llavors, quan algú ens trucava per fer-nos un encàrrec, el recader de ca l’Ermità en prenia nota, venia a casa i li pagàvem una pesseta per la feina de donar-nos l’encàrrec. Tothom naixia a les cases, i entre tots ens ajudàvem. Un exemple que puc posar és el del meu propi pare, que es va posar malalt i va estar un any i mig al llit. Calia posar-li una injecció diària i el Josep de Can Santoi va estar venint cada dia a casa per posar-li. Una altre exemple era la botiga de ca l’Ermità, que et donaven el que necessitaves “fiant”, que vol dir que t’ho venien sense cobrar al comptat i ho pagaves quan podies. Una altra cosa que es feia era que, quan algú havia d’anar a comprar a Molins de Rei, ho deia el dia abans a tot el veïnat per aprofitar el viatge i comprar també allò que fes falta als altres. O quan hi havia un incendi forestal, que hi anàvem tots a apagar-lo amb branques. Tanmateix no n’hi havia gaires, d’incendis. Jo en els vint-i-cinc anys que vaig viure a La Rierada només en recordo tres o quatre. 

 Els diumenges anàvem a missa a la capella de la Mare de Déu del Roser i del jovent no hi faltàvem ningú. Primer venien mossens de Molins de Rei però l’any 1954, quan jo tenia onze anys, va arribar mossèn Ignasi Armengou, de Sarrià, que no ens va fallar mai. Venia en tren fins a La Floresta i després a peu fins a La Rierada. Un altre punt de reunió que teníem era un petit bar que hi havia al costat de l’església. Anys més tard el jovent vam construir una pista on ara hi ha el Restaurant Can Castellví per fer ball els diumenges a la tarda. Primer la mestressa de Can Salat ens va donar una gramola que funcionava amb una maneta, i és clar, al que li tocava fer anar la maneta no podia ballar! Més endavant, mossèn Ignasi ens va comprar un tocadiscos. D’electricitat hi havia cases que en tenien i d’altres que no. Can Santoi, per exemple, i el bar del costat de l’església, en tenien. Aquests balls a la pista els fèiem a la primavera i a l’estiu. A l’hivern, com que feia molt de fred, anàvem a Can Santoi perquè ens deixaven un espai arrecerat a l’entrada de la masia. L’any 1956 a La Rierada hi havia molt de jovent perquè van arribar famílies immigrants andaluses, murcianes i gallegues. Érem ben bé una trentena de joves. Jo en vaig gaudir molt d’aquests balls de diumenge a la pista. No teníem gens de malícia ni picardia, érem molt innocents, la vida no sabies ni per què la tenies ...   

El comiat

 Als catorze anys vaig anar a treballar a Sarrià de torner-fresador, i el meu germà treballava a Barcelona de paleta. Amb el que guanyàvem manteníem els pares que ja eren grans. La feina a Sarrià la vaig haver de deixar per anar a fer la “mili”, que durava tretze mesos. En aquella època que un noi marxés a fer el servei militar era un trasbals per la família perquè volia dir que en aquella casa deixava d’entrar-hi un jornal. Finalment el meu pare va morir amb setant-set anys i vam decidir marxar. L’any 1965 vam comprar un terreny al barri de la Riera Bonet de Molins de Rei per fer-nos una casa amb un pis per a cada germà. Quan la vam tenir acabada, el 16 de novembre de 1968, vint-i-cinc anys després de la nostra arribada a La Rierada, vam partir definitivament. La decisió va ser fàcil de prendre perquè ja estàvem cansats d’aquelles condicions de vida tan dures però la gent de La Rierada no ens deixava marxar! El senyor Paco Bosquets ens donava un terreny a La Floresta perquè ens hi féssim una casa, el Josep de Can Santoi ens venia el tros de terreny que volguéssim per 30.000 pessetes a pagar quan ens anés bé ... Al cap de tres anys de ser a Molins de Rei va morir la mare."