Josep Maria Calpe, filòleg: "A Mossèn Melendres se'l va qualificar als anys trenta, ja a les primeres obres, com el segon Verdaguer"

 

 Avui dediquem el programa al poeta i eclesiàstic Miquel Melendres i Rué (1905-1974) amb el filòleg Josep Maria Calpe, el qual n'està preparant una antologia de poemes que es publicarà el proper 2026. 

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

[ Programa Obrint Camins del 8-10-2025 ]

Guillem Urbà, fotògraf : "Les millors fotografies me les han fet les meves filles amb el mòbil"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 609, setembre 2025, pàg. 10-13

 El fotògraf Guillem Urbà Gomà (Molins de Rei, 1972) celebra els seus trenta anys de professió amb l’exposició “Pallass@s i punt” i la mostra “Guillem Urbà, 30 anys capturant instants”. Fotògraf dels departaments de comunicació de diversos ajuntaments, entitats públiques i corporacions com ara Seat, Gas Natural, o Esade, el Guillem és especialista en fotografia aèria i la seva obra ha estat publicada per editorials internacionals i també en diaris com l’Avui o l’Ara. 

 Aquesta no és la seva primera exposició a la vila, l’any 2021 vam poder veure "Gent, Temps, Foc i Gegants", fruit de la seva trajectòria de més de 25 anys fent reportatges de festes majors arreu de Catalunya, i l’any 2023 "La Mirada de la Candelera", una exposició feta a la Rambla de la Granja amb imatges de gran format.

 Com va sorgir la idea de celebrar els teus primers trenta anys de carrera professional?

 Va ser una casualitat. L’any 2024 va ser el 40è aniversari del Festival Internacional de Pallassos de Cornellà, i com que jo era la persona que portava mes anys com a fotògraf oficial em van encarregar una exposició fotogràfica retrospectiva. Aquesta exposició es va inaugurar a Cornellà l’octubre del 2024, es va poder tornar a veure a principis del 2025 al Centre Jujol Can Negre de Sant Joan Despí, i ara finalment arriba a Ca n’Ametller del 22 de setembre al 19 d'octubre. El cas és que mentre revisava els meus arxius per preparar aquesta exposició del festival de pallassos vaig ensopegar amb la que es pot considerar la meva primera fotografia professional signada i publicada. Va ser una imatge de la Fira de la Candelera que va aparèixer en un número del butlletí municipal “Casa de la Vila”. Quan vaig mirar la data i vaig veure que era de l’any 1995 em vaig adonar de l’efemèride! Aquest 2025 fa trenta anys del meu primer treball professional acreditable! Jo abans ja havia fet fotografies, i hi ha gent que te fotografies meves molt més antigues, però aquesta és la primera que he trobat publicada en un mitjà públic i que puc demostrar que és meva perquè hi apareix el meu nom.  

 Quan comença el teu interès per la fotografia?

 És ben senzill. Quan vaig acabar el batxillerat no sabia per on tirar, i arran de les xerrades d’orientació que et fan a l’institut, em vaig animar a fer els estudis de tècnic especialista en imatge i so, un títol de formació professional que era el màxim que podies obtenir en aquella època. Recordo que podies triar la branca de fotografia o la de vídeo, però jo vaig triar la primera perquè soc molt neguitós i amb la fotografia tens el producte acabat gairebé al moment. El vídeo, en canvi, és un procés molt més llarg, cal fer un guió previ, filmar les seqüències, encadenar-les ... El més important, però, va ser tenir la confiança dels meus pares. El meu pare, per exemple, era mestre, i com que jo llavors estava molt implicat a l’esplai i a la Creu Roja, i també havia fet feines per a l’Ajuntament dins del sector infantil, segur que es pensava que tiraria per una feina més social. Però recordo que em va dir que si jo veia clar ser fotògraf, endavant!  Segurament, les meves filles, quan arribi el moment, em diran que volen fer una professió que quan me l’expliquin ni l’entendré, però jo les animaré igual com ho van fer amb mi.

 Recordo el teu local del carrer Carril amb una façana espectacular pintada de colors ...

 El 1997 em vaig instal·lar en un primer pis del carrer Major, però era clar que si volia visibilitat havia d’estar a peu de carrer. Per això, un any després, vaig llogar el local del carrer Carrril, número 37. Quan li vaig dir a la propietat que volia pintar la façana no s’ho creia! La vaig pintar d’un color verd poma que visualment la feia molt atractiva, i que, de fet, encara avui es pot veure a la part de dalt. És curiós perquè en aquella època costava molt trobar locals comercials. Hi havia més oferta de negocis que no pas de locals, tot el contrari del que passa ara! 

 Amb tot això arriba la digitalització de la fotografia ...

 Quan jo vaig començar les fotografies no sortien a l’instant sinó que es feien sobre un rodet que calia portar a revelar a un laboratori fotogràfic. Fins al cap d’uns dies no veies les fotografies que havies fet, amb la incertesa que això suposava. Quan va començar la fotografia digital tothom et deia que era el futur i vaig haver d’assumir el risc i invertir en uns equips molt precaris, caríssims, i que els que te’ls venien tampoc sabien ben bé fins on podien arribar. Recordo haver pagat 75.000 pessetes de l’època per una tarja de mèmòria, i també tinc l’anècdota d’haver espatllat una càmera per haver-la portat al límit per desconeixement.

 L'any 1997 vas fer les teves primeres fotografies aèries per fer un seguiment de les obres d’urbanització de la Riera Nova.

L’arquitecte de l’empresa que feia les obres del sector de la Riera Nova em va comentar que volia tenir fotografies aèries de l’abans i el després de la urbanització. Ho haguessin pogut encarregar a una empresa especialitzada però com que m’ho va comentar a mi no vaig deixar escapar l’oportunitat. Sense tenir-ne cap experiència em vaig bellugar per aconseguir un helicòpter i els vaig fer la feina. Això em va obrir un nou camp professional perquè arran d'aquelles imatges vaig començar a rebre encàrrecs de molts municipis per fer-los reportatges aeris.

 I Molins de Rei no en va ser una excepció ...

 Se’m va ocórrer proposar a l’organització de la Fira de la Candelera la realització de fotografies aèries dels carrers de la vila atapeïts de gent. Ho van acceptar i les fotografies que van sortir van ser espectaculars. Llavors vaig proposar-los la realització de vols turístics durant la Fira de la Candelera i la idea també va anar endavant. Durant tres fires seguides, les empreses i els comerços patrocinaven les despeses, i a canvi sortejaven o regalaven entre els seus clients vols en helicòpter que partien de la Plaça de la Llibertat, els dos primers anys, i després del parc del Baix Llobregat. Recordo que per obternir més difusió vaig trucar a TV3 i un dels personatges icònics del seu canal infantil – el Tomàtic- va anunciar per la televisió el sorteig d’aquests vols en helicòpter entre els membres del Club Super3. 

 L’any 2006 vaig fer una sèrie de fotografies aèries de tota la vila i els seus diferens barris. Una d’aquestes fotografies es va ampliar i imprimir en paper de qualitat gràcies a diversos patrocinadors i es va regalar durant una Fira. Aquesta sèrie la vaig repetir l'any 2015 en col·laboració amb el diari digital Viu Molins de Rei i el patrocini de Federòptics Bofill Bassons, fet que va permetre comparar l’evolució urbanística de Molins de Rei al llarg de deu anys.   

 Aquesta fotografia aèria de Molins de Rei va tenir molt d’èxit, jo me l’he trobat emmarcada a molts llocs, fins i tot a la pizzeria del meu barri!

 I la fotografia dels diables que surt a la gamuza amb la que t’acabes d’eixugar les ulleres també és meva! I deixa’m dir que, gràcies a una iniciativa del dissenyador molinenc Jordi Costa, les fotografies que surten a la majoria de lones que es posen per protegir els aparadors durant la Festa Major també són meves ...

 Però no tot són flors i violes, l’any 2002 vas viatjar a Galícia per documentar la tragèdia del Prestige i durant la pandèmia també vas treballar molt.

 En el cas de Galícia va ser un encàrrec per documentar la feina de tot un grup de voluntaris que hi van anar a netejar la costa de petroli. I en el cas de la pandèmia, al segon dia d’estar confinats jo ja tenia un permís de treballador essencial per poder moure’m lliurement pels carrers com a reporter gràfic. Les sèries de la pandèmia comprenen els carrers buits de Molins de Rei amb el toc de queda nocturn, la Fira de la Candelera i el Carnaval. Es tractava de reflectir el contrast d’uns carrers que en condicions normals estarien a vessar de gent i que per culpa de la pandèmia no tenien ni una ànima. El confinament va ser dur però sortir al carrer també impressionava molt. Recordo que el primer dia em vaig plantar amb la moto al pont de l’autopista, que te quatre carrils de pujada i quatre de baixada, i estar tu completament sol, sense veure cap vehicle ni cap persona, amb aquell silenci ... buf! Crec que el valor de la fotografia és aquest, deixar constància històrica dels fets i la seva evolució, ja sigui en àmbits socials, econòmics o urbanístics.

 Destacaries alguna feina concreta al llarg d’aquests trenta anys?

 El que destacaria és que, sobretot en els encàrrecs recurrents, les fotografies acaben essent com uns fills que vas veient créixer. Per exemple, a la Fira de la Candelera, que hi treballo des de l’any 1995, any rere any he pogut veure com evolucionaven els espais i també com canviava el paisatge humà, amb els nous hàbits socials que han generat els mòbils i les xarxes, i que abans no hi eren. Això també m’ha passat amb la Festa dels Súpers, un esdeveniment anual que havia arribat a reunir més de 400.000 persones! Jo hi vaig vaig estar quinze anys de fotògraf i m’emociona veure les meves fotografies en el llibre commemoratiu que ara es va publicar fa quatre anys. Que et cridin any rere any per fer una feina és un senyal de que tant malament no ho estàs fent. Però al mateix temps també és una responsabilitat molt gran perquè vol dir que cada cop has d’estar a l’alçada. 

 Des de l'any 2023 ets l'autor de les diferents fotografies que han anat sortint mensualment a la portada de la nostra revista. 

 Sí, es tracta d’una imatge que ha de copsar el tema monogràfic de cada número i al mateix temps ser un reclam per a que la gent la compri a les llibreries. La decisió de fer una portada “neta”, amb una única fotografia, trobo que ha estat un encert. Amb el director de la revista, el Roger Castillo, m’hi entenc molt bé, i entre els dos discutim què ha de transmetre i quin enfocament ha de tenir la imatge. L’objectiu és que qualsevol persona sigui capaç de “llegir” la portada, ja sigui un tema amable o un tema més de denúncia. El plus sempre serà que hi sortirà algú de la vila, o un fet que s’hi ha esdevingut, i això en el taulell d’una llibreria molinenca sempre farà destacar El Llaç per sobre de la resta de premsa. 

 Has format part del jurat de diversos concursos fotogràfics, què tens en compte a l'hora de valorar una fotografia que s'ha presentat a un certamen?

 M’ha d’agradar. Evidentment, la fotografia ha d’estar ben feta, s’ha d’aguantar tècnicament parlant, però després ha de tenir alguna cosa que em sorprengui, quelcom diferent que faci que m’encalli en ella. Ja sé que això que dic és molt subjectiu però és que l’art és així! Un cosa t’agrada i no saps ben bé perquè. Al mateix temps entenc els concursants perquè avui és molt complex fer una fotografia que impacti i que no sigui tòpica i previsible.

  Avui que tothom es veu amb cor de fer fotografies com reivindicaries l'ofici de fotògraf?

 Em fa gràcia perquè en la nostra cultura mediterrània tothom sap de tot, especialment si són feines creatives o artístiques. Això no passa en d’altres sectors. Per exemple, a un advocat, a un metge o a un mecànic, ningú els qüestiona la seva professionalitat. En canvi, tothom pot fer pastissos, tothom pot fer de cambrer i tothom pot fer fotografies. Però si existeix l’ofici de pastisser, l’ofici de cambrer i l’ofici de fotògraf, deu ser per alguna cosa! Deu ser perquè en determinats entorns, o en determinades situacions, es valoren unes qualitats i unes habilitats que no tothom té, i que són les que marquen la diferència entre el professional i el que no ho és. Jo he tingut la sort de poder treballar sempre de fotògraf, mai he hagut de fer altres feines per guanyar-me la vida, però sí que he de reconèixer que alguna vegada he patit la síndrome de l’impostor, i m’he preguntat: “Soc un bon fotògraf? Les meves fotografies són bones?”. Afortunadament sempre he tingut col·legues al meu costat que m’han fet superar aquests alts i baixos. Recordo un company que una vegada em va dir: “De fotografies de correfocs n’hi ha milers però jo de seguida reconec les que ha fet el Guillem Urbà”. És el que et deia abans sobre els oficis artístics o creatius, arriba un punt que en les teves obres hi ha un “no-sé-què”, un intangible, que és el que marca la diferència i el que fa que els altres et reconeguin com a professional. 

 Això que dius em fa pensar en el difícil art del retrat. Com ho fas per copsar l’estat d’ànim que desprèn una fesomia?

De vegades no és tant tenir un bon fotògraf com que la persona es trobi còmode i distesa amb el fotògraf! Tots quan ens relaxem ens desapareixen les preocupacions i la nostra cara i la nostra mirada es tornen autèntiques. Llavors és quan surten les bones fotografies. Jo, per exemple, que em passejo habitualment amb alcaldes i regidors, he d’aconseguir ser invisible per a ells. Si jo em poso massa pressió i soc un destorb, o ells estan massa pendents de mi, anem malament. En el cas d’una sessió fotogràfica personal, ja es té assumit que hi haurà un temps d’adaptació, perquè és clar que tenir una persona a prop tots ho vivim com una agressió. Cal superar aquest primer moment del “tu contra mi” i que la persona se n’oblidi de que te algú al davant fent-li fotografies. A mi les millors fotografies me les han fet les meves filles amb el mòbil! I la raó és aquesta, les meves filles no són una agressió, estic relaxat amb elles i això s’acaba veient. Quan feia reportatges de casaments sempre deia als nuvis que el més important era que el fotògraf els caigués bé. No és el primer cop que algú em diu: “El fotògraf del meu casament era molt bo però era tan estirat que ... tant de bo haguessis estat tu el fotògraf!”. I és que el tema relacional és fonamental. Si tu estàs en tensió el resultat no serà el mateix que si estàs relaxat. Quan tu estàs relaxat les coses flueixen i acabes sortint tal com ets, que és el que m'interessa. Hi ha gent que riu amb la boca oberta i està guapíssima, i en canvi, quan es posa per una fotografia, somriu amb la boca tancada. Aconseguir de fer-la riure amb naturalitat serà la clau de l’èxit del retrat!

 Per acabar, què recomanaries a algú que volgués seguir el teu camí?

Com he dit abans, quan comences el més important és tenir el suport de la família i de la gent que t’estima. Després has de creure fermament que te’n sortiràs, no tenir vergonya i bellugar-te molt. Finalment, assumir que al llarg de la teva carrera hi haurà moments més bons i d’altres de més dolents. 

Teresa Mateu: "El primer dia de voluntària no parava de preguntar-me com és que havia estat tants anys sense veure'ls"

 "A Molins de Rei cada cop hi ha més persones remenant contenidors i dormint al carrer." 

 Aquesta afirmació és una realitat o una percepció? En parlem amb Teresa Mateu Barberà, mestra psicopedagoga en programes de formació ocupacional i escoles de transició al treball adreçades a col·lectius en risc d'exclusió social. Actualment jubilada, aquests darrers quatre anys la Teresa ha estat voluntària en el Centre obert del Raval de la Fundació Arrels, una entitat creada l'any 1987 per atendre les persones sense llar que viuen als carrers de Barcelona.   

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

[ Programa Obrint Camins del 16-7-2025 ]

Josep Moner, membre fundador del Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA): "Si legalment podem incinerar i abocar mai ens plantejarem seriosament la reducció de residus"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 608, juliol 2025, pàg. 6-8

 L’Any 1992 es va posar en marxa el projecte Residu Mínim gràcies al conveni de col·laboració signat entre el Departament de Medi Ambient, l’Entitat Metropolitana de Barcelona, el Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA) i els municipis de Molins de Rei, Torrelles de Llobregat i Sant Cugat del Vallès. Aquest sistema de recollida selectiva integral de deixalles en origen va ser dissenyat pel CEPA i consisteix en establir quatre separacions fent desaparèixer el contenidor groc: En primer lloc, els residus orgànics (contenidor marró), després el paper i el cartró (contenidor tapa blava), els residus inorgànics i els envasos (contenidor tapa verda), i finalment el vidre, que es diposita en un contenidor cilíndric de color verd. 

 Aquest model recull el 100% dels envasos i residus aprofitables en la fracció anomenada FIRM (fracció inorgànica dels residus municipals), els quals es porten a la planta de triatge de Molins de Rei per classificar i reciclar els materials correctament. Avui aquest sistema de recollida selectiva també l'apliquen els ajuntaments de Corbera de Llobregat, el Papiol i Castellbisbal i els resultats són incontestables: Els municipis Residu Mínim són els que més residus recuperen de tota l’Àrea Metropolitana, i els envasos recollits són quatre vegades superiors a la mitjana catalana amb el sistema generalitzat del contenidor groc. En parlem amb Josep Moner Tomàs, un dels membres fundadors del CEPA. 

Quin és l’origen del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius? 

 El CEPA és una associació ecologista i científica que es va fundar l’any 1987 a partir de la lluita de coordinadores ciutadanes contra el primer pla de tractament de residus industrials del govern català, el qual pretenia, entre d’altres, construir un gran abocador de residus industrials tòxics al Papiol. Arran d’aquelles protestes ens vam adonar de la necessitat de comptar amb el suport de tècnics i científics per argumentar, amb solidesa científica i independent, l’oposició als projectes i agressions ambientals, i plantejar propostes d’un nou model de gestió dels residus a Catalunya. De la unió dels dos col·lectius, el dels científics i el dels activistes, va néixer la nostra entitat.

 Em sorprèn que la Generalitat encarregués a una associació ecologista un projecte de recollida selectiva integral de deixalles.

 Jordi Pujol feia deu anys que governava sense cap conselleria dedicada al medi ambient, però l’any 1990 va arribar la gran revolta popular de l’Alt Camp i la Conca de Barberà, unes comarques que arrossegaven dèficits històrics molt importants i on la Generalitat va decidir ubicar-hi instal·lacions de tractament de grans dimensions sense parlar amb el territori, estudiar-ne a fons el seu impacte ni valorar possibles alternatives. La població va considerar aquesta decisió injusta i en poc temps es va generar un gran moviment social d’oposició. Que dues comarques tradicionalment del seu color polític es rebel·lessin va marcar un punt d’inflexió i una de les reaccions va ser crear un Departament de Medi Ambient. En aquest nou context d’escolta de la ciutadania va néixer la col·laboració entre CEPA i Generalitat. El nou conseller, l’Albert Vilalta, sabia que nosaltres coneixíem el que s’estava fent a Europa en gestió de residus, on països com Alemanya, Països Baixos, etc, ens portaven moltíssims anys d’avantatge. 

Quina és la filosofia del projecte Residu Mínim?

 Que cadascú es faci responsable dels seus residus. Els productors i fabricants, dels envasos, embalatges i embolcalls, i els ciutadans, dels residus orgànics que generem a les nostres llars. Residu Mínim va ser la primera experiència a Catalunya de recollida selectiva integral de deixalles en origen, especialment en la separació i recuperació de la brossa orgànica. Aquesta és la fracció més important: tant perquè és la més fàcil de reciclar i obtenir un compost de qualitat, com perquè és la que ocasiona més problemes si va a tractament finalista (abocadors, incineradores...), com també perquè la seva correcta separació facilita la recuperació de la resta de materials, a banda que és obligatori per llei. 

Quin és l’actual conflicte d’Ecoembes amb els municipis del projecte Residu Mínim?

 Ecoembes és una organització que va ser promoguda l’any 1996 per la majoria d’empreses del sector de l'alimentació. Les empreses, d'acord amb la legislació europea i espanyola, estan obligades a pagar el tractament i la recuperació dels envasos de plàstic, llaunes i brics, i envasos de cartró i paper. Les empreses paguen a Ecoembes, i aquesta paga a la majoria d’ajuntaments espanyols per la recollida i el tractament. En el cas català, la recollida de residus és responsabilitat dels ajuntaments i el tractament és responsabilitat de la Generalitat, o en el cas metropolità, de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Per tant, Ecoembes, en virtut de la responsabilitat ampliada del productor, paga un tant als ajuntaments per la recollida i un tant a l'AMB pel tractament. Però és clar, Ecoembes vol recollir el mínim i pagar el mínim, i no diu que en els contenidors grocs només es recullen el 35-40% dels envasos i embolcalls. El 60% restant van a parar al contenidor gris, amb el que les despeses de tractament d'aquests residus repercuteixen en les administracions –i per tant en les veïnes i veïns- en comptes de repercutir en les empreses productores, que és com hauria de ser. 

 Per què les administracions públiques toleren això? A nosaltres se'ns escapa. Només podem dir que aquesta organització no és neutral, i que en el seu darrera hi ha les principals empreses amb cotització a l’índex borsari IBEX35. En el nostre cas, el problema ha vingut quan l'Agència de Residus de Catalunya ha cedit vergonyosament a les pressions d’Ecoembes i ha comunicat als nostres ajuntaments que no permetrà el model Residu Mínim amb l'excusa de que la directiva i el reglament europeu d'envasos no admeten models que no separin exclusivament la fracció d'envasos. Aquest argument ignora escandalosament que aquesta mateixa normativa preveu una excepció per a aquells municipis que demostrin tenir una planta de triatge i uns bons resultats en la recuperació. Malgrat haver-ho denunciat gairebé fa un any, aquest conveni entre l’Agència de Residus i Ecoembes és a punt de signar-se i preveu pagar només el 50% dels costos de recollida i tractament al model Residu Mínim, el mateix que paguen per la fracció de “resta”, “residus de platges” i “papereres”!

De fet, Sant Cugat del Vallès, una de les primeres grans ciutats a participar en el projecte Residu Mínim, ja te contenidors grocs als seus carrers.  

 L’any 2006, el govern municipal de Sant Cugat del Vallès va decidir implantar el contenidor groc a la ciutat, una decisió molt contestada pels grups de l’oposició. Però aquest fet cal posar-lo en el context polític d’aquesta ciutat vallesana. Recordo que, quan des del CEPA treballàvem amb el conseller Vilalta en la implantació del projecte Residu Mínim, aquest un dia ens va dir: “Entre els municipis n’hi ha d’haver com a mínim un del jefe”. Es referia a que, a part de Molins de Rei i Torrelles de Llobregat, on governaven partits d’esquerra, també hi havia d’haver un municipi governat pel partít polític de Jordi Pujol. Aquesta és la raó de fons de que Sant Cugat del Vallès s’incorporés en un inici als municipis fundadors de Residu Mínim.    

L’Ajuntament de Molins de Rei està fent prou per aturar aquest abús d’Ecoembes realitzat en connivència amb l’Agència Catalana de Residus?

 El 6 de març de 2025 vam enviar a tots els municipis el document titulat “Propostes del CEPA per al debat en els ajuntaments per mantenir i revitalitzar el model residu mínim”. En aquest document, entre d’altres, proposem que els alcaldes dels ajuntaments amb més població, que són Molins de Rei i Corbera de Llobregat, demanin una audiència als responsables polítics del Ministerio de Transición Ecológica per sol·licitar-los l’excepcionalitat que contempla la llei per a municipis com els de Residu Mínim. Som en un coll d’ampolla i cal un lideratge polític dels alcaldes que fins ara no s’ha donat per les causes que siguin. Nosaltres estimem que, amb els preus actuals, des de l’any 2000 que es va inaugurar la planta de triatge, el model Residu Mínim ha comportat un estalvi de més de 20 milions d’euros. També hem calculat que, si el model Residu Mínim es fes a tota l’Area Metropolitana de Barcelona, Ecoembes hauria de pagar més de 47 milions d’euros als ajuntaments. 

Com ho fan en d’altres països europeus?

 A Alemanya, per exemple, les ampolles de beguda de plàstic i les llaunes, que són els envasos de més valor econòmic, es recullen en màquines en els supermercats. El ciutadà, per cada envàs que diposita, obté uns diners que després se li descompten en l’import de la compra. Com et pots imaginar, en aquest país fa anys que quan s’acaba un esdeveniment de masses a la via pública no hi ha ni una ampolla de plàstic a terra! Tècnicament aquest model s’anomena “sistema de dipòsit, devolució i retorn” (SDDR) i com que és tan eficient ha estat incorporat en el nou Reglament europeu d’envasos i residus d’envasos. Aquesta normativa comunitària s’haurà d’implantar obligatòriament en tots els estats membres que, com en el cas d’Espanya, no assoleixen l’objectiu mínim de recollida d’envasos de plàstic i llaunes. La data límit d’implantació que preveu el reglament és el dia 1 de gener de 2029.

Això suposarà un canvi substancial de les regles de joc que hi ha hagut fins ara, oi?

 Efectivament. En el document abans esmentat també exposem als alcaldes que amb el nou SDDR hi haurà una reducció de la quantitat d'envasos recollits en els actuals contenidors, i que això pot suposar per als ens locals una pèrdua dels ingressos que ara obtenen per la recollida selectiva. Els ajuntaments veuran com la compensació econòmica d'Ecoembes per la recollida d'envasos es reduirà, fet que afectarà els seus pressupostos. En aquest context, nosaltres pensem que fer un canvi de model de recollida pot ser prematur, atès el debat i els ajustos que es produiran en els propers anys. Això encara ens dona més raons per argumentar que es lluiti per mantenir el model Residu Mínim. 

Quan vaig a abocar la galledeta al contenidor marró gairebé sempre me'l trobo buit, el que em porta a pensar que la majoria de convilatans no separen els residus orgànics. 

 A Castellbisbal i a Molins de Rei hi ha un resultat deficient pel que fa a la recollida de la fracció orgànica. A Papiol, Corbera de Llobregat i Torrelles de Llobregat, en canvi, amb sistemes de recollida com el “porta a porta”, la recuperació dels residus orgànics és molt més gran. La gent ha de saber que el compost que s’elabora a la planta de Torrelles de Llobregat amb els residus orgànics ha obtingut la qualificació de màxima qualitat de tot l’Estat espanyol per a l’agricultura ecològica. Això és un orgull! 

Per què ho fem tan malament a Molins de Rei?

 Com a mínim fa una dotzena d’anys que a Molins de Rei no es fa cap campanya de sensibilització ciutadana sobre la recollida selectiva. La complicitat i la participació dels ciutadans és fonamental en aquest model, i per aconseguir-ho el pilar són les campanyes intenses d’educació ambiental. Si no es fan, passa el que passa: la població no ha parat de créixer i els nouvinguts desconeixen per a què serveix el contenidor marró! D’altra banda, en la fracció orgànica és un greuge comparatiu que hi hagi municipis del projecte Residu Mínim que ho fan molt bé i d’altres molt malament. Nosaltres creiem que això s’ha de traduir en taxes justes segons el grau de recollida, establint un màxim de restes orgàniques que poden esdevenir rebuig perquè es barregen a la bossa de la fracció inorgànica. Que els vilatans separin correctament la fracció orgànica és una qüestió de voluntat política. Primer s’explica i es sensibilitza, i després es fa complir la norma aplicant incentius als que ho fan bé, i en darrer terme, sancions als que no ho fan bé. Així és com es fa en tots els àmbits de la vida.

Des del CEPA denuncieu que l’últim pla de gestió de residus de Catalunya destina el 87% del pressupost a millorar infraestructures de tractament finalista, és a dir, a millorar incineradores, abocadors i ecoparcs. Què és un “ecoparc”? 

 Ecoparc és un nom molt trampós per denominar una instal·lació de transferència de residus. En realitat, en un Ecoparc el que es fa és portar-hi els contenidors del rebuig que hi ha estesos per tot el país, plens de bosses d’escombraries on sovint la gent ha barrejat el rebuig amb envasos i matèria orgànica –una barreja infecta prohibida per la legislació europea-, i en una petita planta de triatge que hi ha es separa el que es pot reciclar del que no. El problema és que aquestes plantes de triatge són testimonials, només es van fer per poder complir amb la directiva europea de residus. El seu percentatge de recuperació és baixíssim amb el que el 95% dels residus dels Ecoparcs s’envien a abocadors i a incineradores. Això, a Alemanya, per exemple, és inimaginable.

Són més ecologistes els alemanys?

 Al final, no és una qüestió d’ecologisme sinó de tenir, o no tenir, sensibilitat pel medi ambient. El que tenim aquí ara és una regulació dels residus que permet incinerar i abocar. Si tu legalment tens capacitat d’incinerar i d’abocar mai et plantejaràs seriosament la reducció dels residus. Totes les planificacions les faràs en un escenari de creixement. El recent pla d’infraestructures de la Generalitat, per exemple, busca tenir prou abocadors i incineradores per als residus del futur. Nosaltres, en canvi, defensem una legislació de prevenció residus que obligui a un canvi en la producció. Que no es pugui fabricar res que no sigui reutilitzable, reparable, reciclable i amb el mínim embolcall possible. Però això topa amb els interessos dels complexos petroquímics, fabricants de plàstic, i els de les grans empreses interessades en la incineració. Les cimenteres, per exemple, fan servir com a font d’energia combustible derivat de residus. No només s’estalvien haver de comprar petroli sinó que a més les remunerem per incinerar perquè representa que ens fan un favor! 

Com és que no se’n parla més de tot això?

 Tenim el país ple de conflictes ambientals que no obtenen cap ressò mediàtic, i en canvi, la prova pilot de recollida “porta a porta” que va fer l’Ajuntament de Barcelona al barri de Sant Andreu va patir una gran campanya de desprestigi als mitjans. Residu Mínim són només cinc pobles, l’autèntica partida de la recollida selectiva es juga a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Judith Herrera, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Residència de Molins de Rei (Parm): "Tothom ha de poder ser cuidat en la vellesa independentment de la seva posició econòmica"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 607, juny 2025, pàg. 6-8

 La Plataforma d’Afectats per la Residència de Molins de Rei (Parm) és un col·lectiu que va néixer l’any 2016 per fer d’altaveu a una demanda històrica de la vila: Ampliar les trenta places que ofereix l’actual Llar Municipal d'Avis “Dr. Josep Mestre” amb una nova residència. A dia d’avui, però, encara s’ha d’aprovar el plec de condicions per adjudicar l’obra i trobar el finançament per portar endavant l’equipament. La Judith Herrera i Gastó és a la Parm des dels seus inicis i ha tingut la gentilesa de concedir-nos aquesta entrevista.

Com va començar tot?

 La reivindicació d’una nova residència a Molins de Rei ve de molt lluny, i de molta gent, però no va ser fins l’any 2016 que l’enyorat Joan Clos, la seva esposa Rosa Maria Rodrigo –també traspassada- i jo mateixa, vam veure que era necesari organizar-nos i començar a treballar, i que la millor manera de fer-ho era a través d’una plataforma on tothom hi tingués veu. Aquesta plataforma es va oficializar mitjançant un escrit presentat al registre d’entrada de l’Ajuntament de Molins de Rei. En aquest escrit explicàvem que el nostre objectiu era que es materialitzés una nova llar d’avis a Molins de Rei, un equipament que ja constava en el pla d’equipaments 2006-2016 i que no es va fer per circumstàncies que a dia d’avui es desconeixen.

Quina és la situació actualment? 

 El mes de febrer de 2017, l’alcalde Joan Ramón Casals ens va convidar al Joan Clos, a la Rosa Maria Rodrigo, i a mi mateixa, a ser presents en una reunió amb el llavors conseller de benestar social i família de la Generalitat, el senyor Chakir El Homrani, en la que es va signar un document previ on la Generalitat es comprometia -sempre que hi hagués una partida pressupostària-, a atorgar 50 places concertades de residents i 20 places de centre de dia. El mateix conseller ens va dir que, en dos o tres mesos, això ja seria oficial, i l’Ajuntament de seguida va córrer a fer notes de premsa per anunciar-ho. Però els dos o tres mesos van passar i a les reunions amb l’alcalde Casals ja ens feien passar amb raons. Això va continuar quan va entrar al govern municipal el PSC. Ens reuníem amb el senyor alcalde Xavi Paz, tot eren bones intencions, però el temps anava passant i la cosa continuava encallada. Finalment, l’any 2020, hi va haver una mica de moviment en fer-se un concurs per al disseny arquitectònic de l’edifici i disposar d’un projecte. 

 Llavors, la pandèmia ho va aturar tot, però també hi va haver paralització per la famosa “addenda”, un error en la signatura del preacord del que van trigar tres anys a adonar-se!  Finalment, l’any 2023, per la Fira de la Candelera, vam rebre una visita institucional del nou conseller, el senyor Carlos Campuzano -acompanyat de l’alcalde, senyor Xavi Paz-, i ens va comunicar la bona notícia de que el projecte presentat per l’Ajuntament per rebre una subvenció del Fons europeu de recuperació (Next Generation) havia estat valorat molt favorablement. I quan ja tot era a punt va sorgir un nou problema: Calia disposar d’un informe de la Oficina Nacional de Evaluación (ONE), ja que quan es fa una obra o servei públic, el plec de condicions per fer la licitació ha de tenir un informe favorable d’aquest organisme. A part de la demora que això va suposar, quan aquest informe va arribar va ser negatiu!  Segons l’ONE el projecte no era financerament viable amb les condicions exposades per l’Ajuntament! 

 Les últimes informacions que tenim es que l’equip de govern municipal i l’oposicio han de buscar una altra alternativa,  que és que l’Ajuntament assumeixi el cost de la construcció de la nova residencia. Pel que fa a qui en portarà la gestió, això encara està per decidir. En resum, a dia d’avui encara s’ha d’aprovar el plec de condicions per adjudicar l’obra i trobar el finançament per portar endavant l’equipament. 

A principis d'aquest any 2025, concretament el 20 de febrer, vau fer públic un comunicat a la vostra pàgina de Facebook on denuncieu que "després de tants anys reivindicant aquest equipament, no acceptem que l'equip de govern ens digui que no està obligat a fer-lo i que hi ha pobles que no en tenen." 

 Com he dit abans, en un inici hi havia una bona comunicació amb l’equip de govern, però ara ja no ens creiem res. Arriba un moment que sembla que el treball i l’esforç de moltes persones no tingui cap valor. L’excusa oficial que fan servir és que la Generalitat n’és la responsable, però si de veritat pensaven això per què no hi van fer gestions des del primer minut? Per què han deixat passar tants anys? Si els ho preguntes a ells et diran que sí que les han fet, les gestions. 

També denuncieu que l’administració no s'ha preocupat de fer residències públiques i que això ho ha deixat en mans d’empreses privades. A Molins de Rei creieu que passa això, que hi ha un conflicte d'interessos amb els centres privats existents i que per això no s'acaba de construir la nova residència municipal?

 Aquest és un tema molt delicat. No crec que hi hagi conflicte, però sí un interès a que es demori la seva construcció. Si ho analitzem detingudament, una nova residència  perjudicaria la Clínica de Molins de Rei, que actualment ofereix places que oscil·len entre els 2.100 i  els 2.300 euros mensuals. Encara que fos pagant, la gent preferiria anar a la nova residència, un equipament modern acabat de fer i adaptat a les últimes normatives sobre residències per a gent gran. Però no perdem el focus. El més important del nou equipament és que els avis i àvies de famílies modestes tindran més possibilitats d’obtenir una plaça concertada i quedar-se a Molins de Rei. Segons el projecte, la nova residència ha d’oferir com a mínim 50 noves places concertades, que s’han de sumar a les 30 que ara ja tenim a la Llar Municipal d'Avis “Dr. Josep Mestre”.

Com i quan creus que es desllorigarà tot plegat? 

 Nosaltres pensem que tot se solucionarà, si bé no de forma immediata. En declaracions públiques l’Alcalde ha dit que la nova residència serà una realitat dins d’aquesta legislatura. No oblidem que l’any 2027 hi ha noves elecccions municipals.

Hi ha algun exemple de poble de la grandària de Molins de Rei -gairebé 27.000 habitants- que tingui una residència pública de persones grans amb una dotació de places concertades adequada?

 No cal anar molt lluny, al poble del costat, Sant Vicens dels Horts, en construiran una. Tot un exemple de feina, insistència i interés. Nosaltres, des de la Parm, els felicitem per haver aconseguit des d’un inici el compromís de la Generalitat de finançar i liderar el projecte.

Com ho han aconseguit?

Uf!!! Aixó m’agradaria molt saber-ho. Com he dit, ningú regala res, tot es qüestió d’insistir, treballar, tenir un interes vers el comú, i sobretot no defallir per molts entrebancs que es trobin pel camí.

També hi ha hagut un moviment veïnal al darrera que reivindiqués l'equipament?

Fa dos anys es va posar en contacte amb nosaltres una representant del moviment “Dones sàvies de Sant Vicens dels Horts”, per interessar-se per la nostra reinvidicació, ja que en aquell moment el projecte de la nova residència de Sant Vicenç dels Horts també estava paralitzat. 

En un dels molts reportatges que us ha dedicat la premsa al llarg d’aquests anys hi llegeixo el testimoni contundent d'una membre de la Parm: "Sóc vídua des de fa dos anys, visc en un pis sense ascensor i cobro 800 euros al mes. Ningú vol acabar en una residència, però moltes vegades és inevitable. I, si ho he de fer, com ho faré amb els preus que tenen les places privades? No ho podré pagar". 

 Tristament hi ha molts casos com aquest, i encara hi ha persones que cobren pensions de viduïtat més baixes! Històries com aquesta són a l’ordre del dia. Cal cercar solucions perquè tothom pugui disposar d’un lloc on sigui cuidat independentment de la seva posició econòmica. 

Com es pot viure amb aquesta angoixa?

 Intentant sobreviure en una societat que, cada vegada més, ignora les persones grans. Els nostres drets, o són vulnerats, o no se’ns te en compte quan es prenen decisions que ens afecten a tots. Com sempre he dit, la gent gran som el sector invisible de la societat. Nomes demanem viure la nostra vellesa en pau i tranquil·litat. No hi tenin dret?

Ja porteu vuit anys lluitant i sou persones grans. D’on treieu les forces? 

 La nostra força es el compromís, l’amistat i la capacitat de defensar els nostres drets en qualsevol moment i lloc. Estem totes molt unides i compartim moments on tothom pot dir la seva. Ningú es queda fora. Ens escoltem i decidim què cal fer. El nostre lema és: “Fem força, fem pinya, fem poble”. Actualment som un grup d’unes vint persones i ens reunim quan hi ha nova informació als mitjans de comunicació locals sobre la residència. Com haureu pogut deduir, la comunicació directa de la Plataforma amb l’equip de govern fa temps que ha deixat d’existir. 

Sentiu que la societat molinenca us dóna suport? 

 L’any 2017 vam fer una recollida de signatures i més de 5.000 persones van signar a favor de la nova residència. Vam comptar amb la complicitat dels botiguers de la vila, dels casals d’avis, i del compromís de moltes persones que ens van ajudar a recollir-les. Aquestes signatures les vam presentar a la Conselleria de Benestar Social i Familia. No cal dir que en aquell moment ens vam sentir molt acotxades, però amb el pas dels anys han sorgit a la vila noves necessitats, s’han creat noves associacions que defensen els seus drets … i si he de jutjar pel que es diu a les xarxes socials, la Parm sembla que ara estiguem en el punt de mira. Per exemple, l’altre dia vaig llegir un comentari que feia: “Per què la nova residència l’hem de pagar els molinencs si també vindran residents d’altres pobles”. Però nosaltres continuarem reclamant aquest equipament. No tenim un tanatori, una biblioteca, centres escolars, la piscina municipal …? Tot això ho paguem entre tots i bé que ho gaudeixen també la gent que ve dels pobles de la rodalia! En aquest sentit, sí que ara ens sentim una mica soles i incompreses.

Quins aprenentatges has fet a nivell personal al llarg de tots aquests anys de lluita?

 En tots aquest anys al servei d’aquesta causa justa i necessària he après que la vida val la pena viura-la “a tope”, encara que les cames no t’aguantin. Has de ser actiu, no tenir por de res, i iniciar coses noves encara que et diguin que ja ets gran. Dono gràcies a totes les persones que he pogut conèixer al llarg d’aquests anys, que m’han aconsellat, que m’han fet millor persona, i sobretot que m’han ensenyat que la il·lusió de viure i la de lluitar pel que es just no s’acaba mai. Els moments més gratificants que he viscut són els compartits amb les meves companyes: La nostra participacio anual a la Caminada de la Gent Gran, al Saló de la gent gran de Catalunya (FiraGran), les sortides a Montserrat, les nostres trobades per menjar xurros amb xocolata o per anar al cinema, el famós calendari que vam fer l’any 2020, o senzillament les estones de tertúlia al voltant d’un cafè. Una cosa que em va fer especial il·lusió va ser que la Parm va rebre l’any passat el premi Caterina Casas al compromís social. Hem demostrat que l’edat només es un número, i que juntes podem fer sentir la nostra veu, ja sigui als plens municipals o a la mateixa Generalitat de Catalunya. Quan un grup, com la Parm, te clar el què vol, no hi ha obstacle que el pari, al contrari, li dóna més forces per superar-lo i seguir endavant. 

El 2030, un terç de la població tindrà més de seixanta anys. Creus que estem preparats per aquest escenari? 

 Sincerament, crec que el model de servei assistencial actual, tant a nivel català com espanyol, no te en compte aquest greu problema de l’envelliment. És un escenari que tenim a tocar. D’aquí pocs anys hi haurà un gran augment de persones grans amb necessitats d’assistència física i mental. Per això és urgent posar fil a l’agulla i fer més equipaments, millorar l’atenció domiciliària, i sobretot donar suport a l’esforç que hauran de fer les famílies amb persones grans al seu càrrec. Tots arribarem a la vellesa, uns millor que d’altres, i el que és clar és que tots necessitarem ser atesos com persones humanes, amb dignitat. Jo he vist casos, ja sigui en residencies o hospitals, en que l’atenció i el tracte que s’ofereix als usuaris i pacients deixa molt a desitjar. I també l’alimentació que els ofereixen! 

 L’administració ha d’entendre que una persona gran no te l’agilitat mental per entedre i explicar el què li passa, que els diagnòstics no es poden endarrerir perquè les malalties es compliquen i poden derivar en d’altres de més greus, que cal utilizar material sociosanitari modern i adaptat a les noves patologies que van sorgint ... Entre els objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030 hi ha el de garantir un sistema de salut que cobreixi les necesitats de totes les persones. Segons Nacions Unides, per fer-ho calen sis elements bàsics: Lideratge i governança, sistemes d’informació, productes mèdics, vacunes i tecnologia. 

I per acabar, com recomanes afrontar aquesta etapa final de la vida que és la vellesa? 

 Cada persona afronta aquesta etapa de manera diferent. No hi ha fórmules màgiques per viure-la feliç. Jo recomano estar sempre en actiu, fer allò que s’adapti a les pròpies necessitats, aixecar-se cada dia amb un propòsit o una il.lusio, no deixar de fer res amb l’excusa de que no tens força –tot es pot fer encara que sigui més a poc a poc-, i finalment, viure, escoltar, riure i compartir moments amb les persones estimades. Això darrer és el que fa que els nostres dies siguin únics. 

Vols afegir alguna cosa per cloure l’entrevista?

 Donar les gràcies als lectors que hagin arribat fins aquí! Només vull afegir que a la Parm tenim un hime, la cançó “Seguirem”, del Manu Guix, que té un tros molt significatiu que diu: “No callarem / Som grans però no estem fets de pedra / Caminarem / Celebrarem la vida / I no pararem / I trobarem sempre la sortida”.