"Marroc, tan a prop i tan lluny"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 612, desembre 2025, pàg. 24

 El divendres 21 de novembre de 2025, l'Associació de veïns i veïnes del Barri El Canal va acollir la conferència titulada "Marroc tan a prop i tan lluny", a càrrec del sociòleg Faouzi Haliba i el llicenciat en filosofia Rachid el Younoussi. L'exalcaldessa Antònia Castellana va presentar l’acte i l’expectació era tan gran que moltes persones el van haver de seguir a peu dret. Una mostra de la voluntat d’entendre la complexitat del país d’origen del 16% de la població estrangera de Catalunya, i escenari de protestes juvenils la primera setmana del passat mes d’octubre, amb un balanç de tres persones mortes, més de 300 ferits i 400 arrestos. El Marroc és una autocràcia amb aparença de monarquia constitucional pluralista. Disposa d’un congrés però a la pràctica no hi ha separació de poders, l’elit que fa la presa de decisions no està legitimada electoralment, i l’aparell policial i judicial exerceix la repressió contra qualsevol que qüestioni l’statu quo, amb el que tampoc hi ha llibertat d’expressió ni de premsa. 

 Tant el Faouzi com el Rachid formen part de la darrera generació que va poder estudiar a la universitat marroquí de finals dels anys noranta: “Després de nosaltres la societat marroquí només disposa d’una mínima educació pública obligatòria i res més. Per això, les darreres mobilitzacions que hi ha hagut al Marroc, protagonitzades per la generació Z, no han estat en contra del règim, sinó per demanar qüestions bàsiques de salut i educació. Hi ha una generació que ha estat literalment expulsada del sistema educatiu, que no ha pogut estudiar, i que després s'ha trobat que tampoc hi havia feina, perquè l'atur és un problema estructural al Marroc”, van explicar. 

 A continuació van afirmar que era un error apropar-se al fenòmen migratori amb un discurs victimista: “Els immigrants són un grup molt vulnerable al prejudici, la discriminació i la desigualtat a tot arreu, ja sigui a l'Estat espanyol, a Àustria, al Marroc o a Burkina Faso”. I van aclarir la confusió entre comunitat marroquina i comunitat musulmana: “Quan parlem a Espanya sobre la comunitat musulmana, automàticament s'associa musulmà a marroquí. I això no és així. Hi ha marroquins ateus, socialistes, islamistes, salafistes ... I malgrat això, l'única comunitat que la seva representació és religiosa és la marroquina. Som en una societat democràtica, liberal i laica, però quan parlem dels marroquins, els representants sempre han de ser musulmans. I això per què? Per què amb els paraguaians no passa? Per què amb els colombians no passa? Per què amb els altres països no passa?” Finalment, van plantejar al públic assistent el quid de la qüestió: “En aquesta xerrada d’avui quants marroquins hi ha? Només dos o tres. Quan es convoquen manifestacions per Palestina quants marroquins hi ha?  Dos o tres o cap! I quan es fa un acte sobre les dones? Tret que des de la mesquita els diguin que hi vagin no vindran. No hi ha integració i això és un problema greu. La comunitat marroquina és aquí, és al metro, al tren, a les universitats traient-se carreres, treballant en hotels, a la construcció, ... Són aquí, però es mouen fora del sistema, no són a la societat civil. Ho sento molt però és així. Si no fem un bon diagnòstic de la situació no podrem intervenir per solucionar-la”. 

 Però per què tenim una comunitat marroquina tan tancada? Per poder-ho entendre cal remuntar-se a la història recent: “Després de l'expulsió dels moriscs el 1609 i el 1614 no hi van tornar a haver musulmans a Espanya fins els anys seixanta del segle XX. Però no són marroquins, són musulmans de Palestina i el Líban expulsats d’aquests països per ser membres de l’organització islamista Germans Musulmans. Franco, per blanquejar la seva imatge, els va acollir a Madrid, a Còrdova i a Barcelona, i així el 1969 –en plena dictadura- es va legalitzar la primera associació musulmana, liderada pel sirià Riay Tatary, que després es va convertir en president de l’actual Comissió Islàmica d'Espanya, que és un òrgan constitucional espanyol. La majoria dels musulmans que hi ha a Espanya són marroquins, però l'òrgan representatiu constitucional dels musulmans a Espanya està dirigit per sirians i palestins membres dels Germans Musulmans! Aleshores, aquí hi ha una lluita entre l'Estat espanyol i el Marroc: El règim marroquí ja te l’aixeta de la immigració i de les drogues, només li falta controlar la Comissió Islàmica. I per evitar que el Marroc controli la Comissió Islàmica, Espanya paga el preu de tenir-la liderada per una organització islamista finançada per Qatar i l'Aràbia Saudita. Estar enmig de tants interessos és el factor principal que impedeix qualsevol integració. Ni a l'Estat espanyol, ni al Marroc, ni a les associacions i organitzacions radicals, els interessa que siguem una comunitat oberta. Volen que siguem un quiosquet amb les portes tancades perquè en treuen profit.”

 Per copsar com afecta a la comunitat marroquí el terrorisme gihadista van explicar un acudit: “Si dins una mesquita hi ha quinze persones quantes n’hi ha que estiguin resant? Només cinc perquè les altres deu són infiltrats del CNI, dels Mossos d’Esquadra, la Guàrdia civil, la Policia nacional, i el govern del Marroc.” I van lamentar que la gent d'aquí acceptem com a normal tenir al costat “un lloc molt tancat que ningú sap què passa a dins”, i que ho justifiquem amb l’excusa de que és la seva cultura: “No és la seva cultura, hi ha valors de l'ésser humà que estan per sobre de les cultures i dels costums!”, van protestar.   

 També van deplorar el que passa quan arriben les eleccions: “Tots els candidats van a veure per separat l'imam per demanar-li que recomani el vot per al seu partit. Això no és ètic, és una deformació de la democràcia!”. 

 Un cop vist aquest estat de les coses, van constatar que “no podem lluitar contra el règim marroquí i l'Estat espanyol, amb tots els seus serveis secrets i tots els interessos polítics que hi ha pel mig”. Per aquesta raó, les intervencions socials per afavorir la integració de la comunitat marroquina “no poden ser generals, han de ser a nivell local, on la feina es pot controlar i els resultats es noten ràpidament”. Tot seguit van afegir que l’abordatge s’ha de fer de forma multidisciplinar, en tots els àmbits -des del religiós fins a l'esportiu-, i adreçat als diferents segments: marroquins immigrants de la primera generació, de la segona generació, el col·lectiu de joves, la infància, les dones ... 

 A la pregunta de com combatre les mentides que difon l’extrema dreta es van mostrar contraris a entrar en el seu joc: "Qui es creu aquestes mentides, o bé és curt o bé és ximple. Els ajuts socials segueixen protocols. Si et toca l'ajut el tens, i si no, no. La resposta a aquestes falsedats no pot ser destrossar una parada de VOX, això és fer-los un favor”. 

 Per acabar, els ponents van convidar l’audiència a participar en futures accions que s'organitzaran: “Volem fer un cicle de xerrades, trobades i debats oberts per recollir idees i planificar intervencions de base que trenquin una mica aquest mur, i que permetin tenir un diàleg obert amb les famílies marroquines del barri.” I van cloure l’acte dient: “El que volem fer és construir una societat, no pas construir una comunitat. Aquesta és la diferència.”

Joan Castellví presenta la seva tercera novel·la

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 612, desembre 2025, pàg. 27

 El dimarts 18 de novembre de 2025 es va presentar a la Federació Obrera la novel·la “El bosc dels lladres” de Joan Castellví i Mercier. La presentació va anar a càrrec de l’autora del pròleg, Cristina Vila Fontcuberta, l’alcalde de la vila, i el propi Joan Castellví. Aquesta és la seva tercera novel·la històrica situada a les muntanyes d’Olorda i Vallvidrera després de “La venjança dels sometents” (2022) i “Els crestats de Collserola” (2023). Si bé la primera es troba ambientada en el conflicte bèl·lic de la Guerra del Francès (1808-1814) i la segona en el setge de Felip V a la ciutat de Barcelona (1713-1714), aquesta tercera recrea un fet històric real esdevingut a la masia de Can Castellví: L’assalt d’una banda de lladres realitzat el dia 25 de març de 1844 i que fou repel·lit per mossos d’esquadra gràcies a un confident.  

 Una vegada més l’origen de la novel·la es troba en les moltes històries que li explicava el seu avi sobre fets succeïts a la finca de Can Castellví, una de les més extenses de tota la Serra de Collserola, i un dels masos més antics de Catalunya pel fet de que es manté la continuïtat de la nissaga des de fa més de cinc segles: “No eren històries explicades a la vora del foc sinó a la vora del lledoner, o de la pedra del pou, mentre preníem la fresca. La raó és que que el meu avi havia anat a viure al poble i només es quedava a dormir a la masia a l’estiu, quan venia a estiuejar-hi amb l’àvia, i és clar, els vespres d’estiu no estàvem a la vora del foc!”, va aclarir l’autor amb humor.

 Per documentar-se per escriure les seves novel·les Joan Castellví fa servir els treballs d’investigació de l’historiador molinenc Josep Maria Jordà, dietaris, premsa i cròniques de l’època: “En aquest cas, l’assalt explicat pel meu avi l’he trobat documentat al Diari de Barcelona i també al llibre dels fets de les Esquadres de Catalunya, que era com llavors s’anomenaven els mossos d’esquadra”, explica. El fet va tenir tant de ressò que encara avui perviu en un topònim de la Serra de Collserola: “El bosc dels lladres és un bosc de la finca de Can Castellví que encara es diu així. És molt probable que el nom li posessin per aquesta banda de lladres que actuava per la zona i que era liderada per un tal Jaume Montserrat. En aquella època molts antics soldats de la guerra carlina s'agrupaven en bandes per subsistir, eren gent ferèstega i sense escrúpols.”

 En la seva intervenció, l’alcalde Xavi Paz va destacar el gran interès que tenen aquests "fets ficcionats amb base històrica i que succeeixen a llocs que tots coneixem”, i va lloar la feina realitzada pel novel·lista: “Els que no hem tingut el privilegi de sentir aquestes històries de tradició familiar, explicades de forma oral, t’estem molt agraïts de que les vulguis compartir amb nosaltres”. Joan Castellví i Mercier, nascut l’any 1950 a La Rierada, va cloure l’acte anunciant una quarta novel·la, que ja té enllestida, i que es publicarà l’any que ve. 

Tres anys de Vincles a Molins de Rei

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 611, novembre 2025, pàg. 22-24

Vincles és un projecte d'Òmnium Cultural nascut el 2022 que consisteix en l’organització d’espais informals d'aprenentatge del català per a persones nouvingudes i nous parlants. L’objectiu és revertir la gran falta d’interacció en català entre comunitats i col·lectius provocada per les dinàmiques de desigualtat i segregació, i oferir als nous parlants persones de confiança amb qui se sentin reconeguts, respectats i tractats d’igual a igual, independentment de la seva procedència, edat, gènere, religió o situació socioeconòmica. El català, així, deixa de ser per ells un “peatge” o una barrera i es converteix en una porta a noves relacions, experiències i oportunitats. Actualment hi ha grups de Vincles a un centenar de municipis gràcies a la implicació de més de 200 entitats locals i comarcals. En total més de 2.000 aprenents i 500 acompanyants voluntaris.

 

 A Molins de Rei el projecte va començar l’any 2023 i avui hi ha un total de cinc grups. Marina Tomàs, membre del grup local d’Òmnium, recorda com va ser la seva posada en marxa: “Entre tots vam rumiar quins actors molinencs ens podrien ajudar i vam començar a trucar portes i a buscar persones voluntàries. Va ser difícil perquè tots ens estrenàvem, els impulsors del projecte, les entitats que ens cedien els espais, els acompanyants, i per descomptat, els aprenents.” 

 Abans, però, tots van haver de passar per una formació per aprendre com compartir la llengua d’una manera empàtica a persones que acaben d'arribar: “Recordo que, per a que ens poséssim a la seva pell, en una d'aquestes formacions ens van començar a parlar de cop i volta en una llengua asiàtica inintel·ligible. Això va servir per a que copséssim com de difícil es aprendre un idioma que no has sentit mai, i a la vegada la importància de facilitar un aprenentatge amable i motivador, amb molta paciència, i assumint que aquestes persones poden trobar-se en una situació complexa, i fins i tot traumàtica", explica la Marina. 

 Una de les primeres portes que van trucar va ser la del Centre de Formació d’Adults Rafael Farré. La implicació de la direcció va ser fonamental per divulgar el nou espai d’aprenentatge i així conformar els dos primers grups de Vincles, un al matí i un a la tarda, un cop per setmana i en una hora no lectiva. D’ençà de llavors, d’altres institucions de la vila s’han incorporat al projecte: L’Escola El Palau, el Centre d’acollida de Can Santoi, i recentment la Biblioteca El Molí.

 Montserrat Galceran i Miquel Monràs són els acompanyants del grup que es troba a l’Escola El Palau. Quedo amb ells un dimecres, quan acaben la sessió setmanal que fan de tres a quatre de la tarda. El grup està format per cinc mares, quatre del Marroc i una de Geòrgia. L’hora és intempestiva però és l’única de que disposen perquè aprofiten que els fills són a l’escola. La Montserrat i el Miquel estan jubilats, en la seva etapa laboral ell era psicòleg i ella administrativa. Els pregunto com està resultant l’experiència: “Fem el que podem! Òmnium ens facilita un material didàctic, amb unes classes programades, però no el podem fer servir gaire perquè n’hi ha que no saben llegir ni escriure. Llavors parlem amb elles, els fem preguntes, i improvitzem molt. Avui, per exemple, hem parlat de la diferència entre "ploure" i "plorar" perquè, com que plovia, una d’elles en entrar ens ha dit: "sembla que avui plora", i a partir d'aquí hem anat desenvolupant la sessió. Ara que ha estat la festa de Tots sants els hem explicat la castanyada, fem servir dibuixos per explicar-los el nom de les coses, els ensenyem com es diuen els números, els mesos de l'any, ... Ara ja són capaces de dir-nos el nom i el número del carrer on viuen!” 

 Em diuen que el més important, però, és que ja hi ha una confiança. La directora de l’Escola, per exemple, que les coneix de cada dia, i de molts cursos perquè totes tenen més d'una criatura, els ha manifestat que ha notat un canvi: “Van més arreglades que abans, fins i tot els fills se les miren diferent com dient: compte que la meva mare també fa coses a l'escola!". Una en especial, que no es comunicava i que m’expliquen que el primer dia semblava com fora de joc, ara és molt més expressiva: “Per nosaltres ja és un èxit que aquestes dones vinguin cada setmana, que preguntin, que et saludin pel carrer, ... Només el fet de venir a una reunió amb nosaltres dos, que som uns desconeguts, en un espai on ningú les controla, amb mi que sóc un home, ... tot això per elles ja és un gran què! Jo amb això ja firmo!”, exclama el Miquel. 

 De manera semblant s’expressen l’Eva Gil i el Ramon Garcia. Actualment jubilats, l’Eva treballava d’administrativa en una empresa familiar de joies i orfebreria, i el Ramon era el director d’enginyeria, qualitat i sistemes d’una multinacional. Acompanyen un grup que es troba també els dimecres de tres a quatre de la tarda, però en una aula del Centre de Formació d’Adults Rafael Farré. El seu grup de Vincles és format per vuit persones, la més jove de 16 anys i la més gran de 54, i són del Brasil, el Paraguai, l’Equador, Algèria, i el Marroc. Em diuen que l’any passat també en van tenir del Perú, Bolívia, Paquistà, Gàmbia i Senegal. Per poder seguir el programa haurien de tenir tots un nivell més o menys homogeni però, com abans, la realitat no és aquesta: “Tenim des de persones que ho entenen tot perquè fa anys que viuen entre nosaltres, a persones que acaben d'arribar fa quinze dies i que no saben ni el castellà. Òmnium dóna unes pautes però a l'hora de la veritat has de veure qui ha vingut i improvitzar la sessió.” El Ramon i l’Eva Gil tenen clar que Vincles no és una classe de català, ni que ells han de fer el paper de professors: “L'objectiu és fer un acompanyament i adequar-nos a les seves necessitats i els seus interessos. Per exemple, hi ha aprenentes que tenen els nets a l'escola i els interessa molt entendre el que diuen els mestres, llavors amb elles treballem aquest vocabulari.” 

 Els pregunto per la regularitat en l’assistència i em confessen que els aprenents comencen, però no acaben per raons diverses: “N’hi ha que marxen perquè han trobat feina en un altre poble, o perquè veuen que aquí al Baix Llobregat es pot viure bastant sense el català ... D'altres, però, és al contrari, deixen de venir perquè es matriculen a un curs oficial, i això és un èxit per a nosaltres! O potser veiem algú que, en comptes de venir a Vincles li aniria millor, per exemple, una parella lingüística, i llavors l’adrecem al Consorci. És tracta d’anar fent sense grans expectatives ni grans objectius. Ens conformem que vinguin, que s'ho passin bé, que se sentin acompanyats i que perdin la vergonya. A això ens hi ajuda molt el joc. Juguem molt a l'ofegat, al bingo per aprendre els números, etc.”

 Li comento a la Marina Tomàs aquesta dificultat que percebo sobre les diferències de nivell dins d’un mateix grup:  “Sí, a vegades ens trobem amb grups on hi ha persones que no estan ni alfabetitzades. Però aquesta és la filosofia de Vincles, establir relacions entre tots, no només entre els que som catalanoparlants i els que han vingut de fora, també els que han vingut de fora s’han d’ajudar entre ells i el que en sap més fer d’intèrpret dels altres. La llengua és l'objectiu principal del projecte, perquè sense conèixer la llengua difícilment es podran inserir amb normalitat en la vida de la població, però el projecte també té una part molt important d'acollida, de que aquestes persones se sentin valorades, de que sentin que algú se les escolta, que es preocupa per elles, i aquesta feina s’està fent, i molt ben feta, la veritat.” 

 El que és clar és que cada grup de Vincles té una idiosincràsia diferent. Eva Cipres i Mercè Massana són les acompanyants d’un grup procedent del Centre d’acollida de Can Santoi, i també es troben un cop a la setmana en un espai de l’escola d’adults. En total són set persones d’entre setze i disset anys, la majoria de l'Àfrica subsahariana però també n'hi ha una d'Algèria, una del Marroc i una del Paquistà. Alguns d’ells només fa tres mesos que són aquí. Com que el grup és obert a tothom també s’hi ha afegit una senyora equatoriana que treballa de cuidadora d’una persona gran i que vol aprendre l’idioma. Una vegada més, l’adaptació al grup és fonamental: “Li expliquem tot el vocabulari relacionat amb el vestir-se, el donar el dinar, les parts del cos humà, ... coses que també serveixen per als altres.” Com que es troben presencialment, l’Eva Cipres i la Mercè volen que el contacte sigui personal: “Sempre comencem les sessions partint de coses reals, per exemple, del jersei que porto, o del que m'ha passat avui”. Un altre benefici per aquests nois és que surten de Can Santoi i veuen que “pertanyen a un lloc més ampli que la casa on viuen” i que també fan activitats a la vila “com qualsevol altra persona de Molins de Rei”. 

 Un altre grup de Vincles es troben els dijous al matí, també a l’escola d’adults, i l’acompanyant és la Teresa Llopart. Actualment jubilada, en la seva vida laboral la Teresa va ser mestra i mestra de català, assessora d’aules d’acollida i acompanyant d’alumnat nouvingut. Una experiència que aplica a tots els grups de Vincles que ha acompanyat des de l’inici de la implementació del projecte a Molins de Rei: “El grup que tenia l’any passat eren tretze dones joves i grans, bàsicament marroquines i amazigues, una espanyola i una algeriana. Les d’aquest any són vuit dones marroquines i amazigues. Una d’elles és espanyola i una altra, siriana. Tot i que poden semblar una mica més grans, la majoria són força joves. Hi ha dones amb molt poca escolarització, d’altres que han acabat el batxillerat i són a punt d’entrar a la universitat, i tres dones analfabetes en procés d’aprenentatge, cosa que els afegeix una dificultat més.” Segons la Teresa la seva motivació és bàsicament laboral, perquè tenen molt clar que sense saber comunicar-se no poden treballar: “Econòmicament la seva situació és bastant precària, per això, si els surt una bona oportunitat l’aprofiten i deixen el grup per començar a treballar.  Tanmateix, també comenten que venen a Vincles perquè volen integrar-se”. 

 Tots els acompanyants entrevistats coincideixen que la motivació principal per participar en el projecte és la seva preocupació per la salut de la llengua. Eva Cipres ho resumeix així: “Quan vaig conèixer el projecte Vincles m'hi vaig apuntar per posar el meu granet de sorra per a què, qui en tingui voluntat, rebi un ajut per conèixer el català.” Miquel Monràs esmenta la cèlebre frase de J.F. Kennedy: "No preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta què pots fer tu pel teu país" i també va prendre la decisió de participar-hi en pensar que "potser ja era hora que em deixés de queixar de com estava la situació del català i comences a fer alguna cosa real per redreçar-la". Ramon Garcia afirma que fa tres anys que és acompanyant de Vincles “per fer país” però també per “contrarestar els discursos divisoris que acusen aquesta gent de ser la culpable de tot”. “Vaig voler que se sentissin recolzats, acceptats i que com a mínim veiessin que hi havia algú que els donava la benvinguda”, afirma. 

 Aquest sentiment compartit de transformar la frustració en un compromís actiu i positiu, té recompenses: “He conegut aquests nois que d'una altra manera no els hauria conegut mai. L'altre dia me'ls vaig trobar a la parada de l'autobús i em van saludar i em van parlar en català! Em vaig sentir tant bé!”, revela l’Eva Cipres. L’Eva Gil també destaca el valor de ser conscient de la societat diversa en la que vivim i el valor de ser útil quan s’arriba a la jubilació: “Quan et jubiles i deixes de treballar, de cop i volta et trobes que totes les relacions i totes les activitats que fas sempre són amb d'altres jubilats. Gràcies a Vincles puc estar amb gent de totes les edats, conèixer els seus països i les seves cultures, i això per a mi és molt enriquidor”. Teresa Llopart aporta una reflexió més àmplia: "En un país sense estat propi, la responsabilitat de mantenir viva la llengua recau sobretot en la ciutadania i la societat civil.”

 Segons ha conclòs un estudi impulsat pel grup de recerca IdentiCat de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Vincles no només fomenta l'aprenentatge de la llengua sinó que és un vehicle per generar comunitat i sentit de pertinença. Els investigadors, Maite Puigdevall i Joan Pujolar, remarquen que la clau és una formació molt sòlida del voluntariat: “Els voluntaris són catalanoparlants amb ganes de sortir de la zona de confort, amb ganes d’entendre qüestions sobre racisme, pobresa, i distribució de recursos -perquè la llengua també és un recurs-, i això és molt important perquè ajuda a crear espais de confiança que faciliten que tothom perdi la por”. 

El molinenc Miquel Figueroa guanya la XII Olimpíada de Filosofia de Catalunya en la categoria de “vídeo filosòfic”

 

 El jove Miquel Figueroa Ortuño és el guanyador de la XII Olimpíada de Filosofia de Catalunya en la categoria de "vídeo filosòfic", i ara acaba de presentar el documental: "Verde que te quiero verde: siguiendo los pasos de Federico García Lorca en la provincia de Granada", el qual forma part del seu treball de recerca de segon de batxillerat. En parlem de tot plegat en aquesta entrevista.

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

 Miquel Figueroa Ortuño va ser guardonat el 27 de febrer de 2025 amb el 1r Premi en la categoria de vídeo filosòfic a la XII Olimpíada de Filosofia de Catalunya. L’edició d’enguany era sobre l’ètica de les cures i aquest antic alumne del Col·legi Manyanet va presentar el clip de vídeo “¿Quién cuida de mi?”, sobre la soledat no desitjada en les persones grans. El fet de guanyar el primer premi va permetre que el Miquel fos el representant de Catalunya a la final estatal que es va realitzar el cap de setmana 28 i 29 de març de 2025 a Palma de Mallorca. En el moment del certàmen Miquel Figueroa tenia setze anys i estudiava primer curs de batxillerat al Col·legi Verge de la Salut de Sant Feliu de Llobregat, centre on actualment estudia el segon curs. 

 L’Olimpíada de Filosofia de Catalunya (OFC) és un concurs per a alumnes de filosofia de secundària dels centres educatius de Catalunya, promogut per la Societat Catalana de Filosofia en col.laboració amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, i que consta de diferents categories: dissertació, dilema moral, fotografia filosòfica, vídeo filosòfic, i còmic filosòfic.

 D’altra banda, aquest estudiant molinenc també és notícia perquè el passat 17 d’octubre va projectar al centre cívic Federació Obrera un documental realitzat per ell mateix titulat: “Verde que te quiero verde, siguiendo los pasos de Federico García Lorca en la provincia de Granada”. 

 La projecció, de gairebé dues hores, explica la vida del poeta i dramaturg a través de les visites als llocs on va viure i entrevistes a diferents especialistes: Eduardo Ortiz, regidor de cultura de Valderrubio, poble on es troba la casa on García Lorca va viure part de la seva infantesa i joventut, ara convertida en museu; Antonina Rodrigo, escriptora i biògrafa de García Lorca; Juan José García, conservador de la casa d’estiueig de la família García-Lorca a Granada, també convertida en museu; Eduardo Castro, periodista i autor del llibre “Muerte en Granada: la tragedia de Federico García Lorca” (1975); i Juan de Dios Vico, investigador del possible lloc on es pot trobar el seu cos, ja que oficialment Lorca continua essent un “desaparegut” de la guerra civil. 

 El film va ser enregistrat entre els dies 1 i 5 de setembre en un viatge a Granada acompanyat pel seu pare, i forma part del treball de recerca de segon de batxillerat que presentarà el 12 de gener de 2026.  

[ Programa Obrint Camins del 19-11-2025 ]

Una sèrie de 3Cat i Disney+ amb participació molinenca

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 610, octubre 2025, pàg. 24

 L’ensinistrador caní molinenc Francisco Sánchez Giménez i el seu gos Hachiko han participat en el rodatge de la sèrie “El mal invisible” de TV3 i 3Cat. 

 La producció, protagonitzada per David Verdaguer i Ángela Cervantes, i dirigida per Marta Pahissa, es va estrenar el 24 de març i des del 30 de maig també es pot veure a la plataforma Disney+. La història està basada en els fets reals d’un assassí de persones sensesostre durant la Barcelona de la pandemia, i el Hachiko hi actua com a gos del personatge Quique Molina, el mosso d’esquadra que investiga els assassinats. 

Aquest thriller televisiu, que compta amb un guió signat per Lluís Arcarazo, Guillermo Cisneros i Maria Jaén, consta de vuit capítols de 50 minuts, i en set d’ells hi actua el gos molinenc. 

 Francisco Sánchez és campió internacional en competicions de gossos ensinistrats [vegeu el Llaç núm. 575] però aquesta ha estat la seva primera experiència en el món del cinema: “La directora Marta Pahissa i tot l’equip del rodatge van quedar encantats amb el Hachiko, un gos acostumat a exercicis molt complexos d’atac i defensa, i que a la sèrie va haver de fer coses senzilles que sortien a la primera”. 

 Aquest pastor belga malinois va néixer a Molins de Rei fa set anys, i si bé el Francisco de seguida el va oferir a les agències de càsting “Fauna y acción”  i “Animales a rodar”, no ha estat fins ara que li han trucat. Com en tantes coses el que costa és entrar però un cop a dintre ja formes part de la roda i “ara estem rodant amb Movistar Plus una sèrie titulada “Matar al oso”, i quan acabem ja estem en converses per una altra pel·lícula”, exclama amb satisfacció l’ensinistrador molinenc.