Oriol Romeu, conductor del "Bon dia i bona hora" -el magazín matinal de Ràdio Molins de Rei-, entrevista Anna Ribas, Teresa Canals i Àngel Beumala, amb motiu del "Premi Ràdio 2025" atorgat al programa "Obrint camins". El premi va ser lliurat a la gala dels Premis Ràdio Molins de Rei, el divendres 28 de març de 2025, al Teatre del Foment Cultural i Artístic d'aquesta població.
Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista
Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 604, febrer 2025, pàg. 8-10
Tomeu Martí Parellada (Molins de Rei, 1942) és el guionista dels documentals “La vida a les masies” (37 min), “Les masies de la muntanya d’Olorda” (2h 7min), i “Terra cultivada, solcant la història” (1h 22min). Realitzats per Albert Roig, i locutats per Lluís Posada, el darrer es va estrenar l’any 2022 i explica l’agricultura a la vila des dels seus inicis fins a l’actualitat.
Enginyer agrícola de formació, el Tomeu també va ser un dels fundadors de la primera coordinadora d'agricultura ecològica de l'Estat i l'impulsor, l'any 1984, de la primera Fira Ecològica celebrada en el marc de la Fira de la Candelera. Cooperant internacional a l'Àfrica durant molts anys, actualment es troba jubilat i escriu una columna sobre història local i patrimoni a la revista d'informació i oci “Tot Molins”. Com li agrada dir a ell mateix: "Molins de Rei és la meva vida".
Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 603, gener 2025, pàg. 28-30
Després de 78 anys oferint els seus serveis als baixos del carrer Major, número 3, la impremta La Comercial ha cessat la seva activitat per jubilació.
Martí de Palol Herrero (Molins de Rei, 1960) es va incorporar amb catorze anys com a aprenent a la Impremta Comercial i ara ha acabat tancant el negoci per jubilació. Desapareix així una empresa que es remunta al dia 1 de desembre del 1946, quan els seus tres socis fundadors van signar el contracte de lloguer dels baixos del carrer Major, número 3, per instal·lar-hi una impremta. Eren l’Emili Gabarró –Miliu-, el Miquel Bernis i el Joan Prats. La nova impremta es va batejar amb el nom de “comercial” perquè s’adreçava sobretot a les empreses i als comerços. I és que en aquella època tot es feia sobre paper, amb el que hi havia molta necessitat de blocs de factures, rebuts, albarans, fulls per fer pressupostos, fitxes, etiquetes, sobres postals, targetes de visita, folis en blanc amb el nom de les empreses a la capçalera, octavetes de publicitat, calendaris, etc ...
A part de material d’oficina, d’altres productes que s’havien fet a la Comercial eren els fulls parroquials setmanals de Molins de Rei i pobles de la rodalia, programes de festa major, de la Fira de la Candelera, de les entitats socials, i tot un repertori de productes vinculats a commemoracions com ara estampes de primera comunió, de batejos, participacions de boda, esqueles, recordatoris de difunts, felicitacions de Nadal, ... En aquella època inicial també van arribar a fer, entre d’altres, les etiquetes per a les ampolles de licor de les Destil·leries Mas, els prospectes dels productes dels Laboratoris Wander i dels Laboratoris PEVYA, els bitllets dels autobusos Soler i Sauret, els programes setmanals dels quatre o cinc cinemes que operaven a Molins de Rei, i impresos diversos per a moltes empreses, com ara les cotillaires Martí-Port i Bassons, Ciments Molins, o el tractant de vins i olis Joan Sardà, de Castellbisbal.
El fet de que a mitjans del segle XX la comunicació fos sobre paper feia que gairebé tot passés per la Comercial i ells fossin els primers a saber-ho tot! Des de qui s’havia mort –encàrrecs d’esqueles- fins a quins actes farien les grans entitats de la vila en les festes tradicionals i populars.
Una feina artesanal
Marià Puiggròs Torrades (Molins de Rei, 1940) va treballar a la Impremta Comercial del 1958 al 1973, si bé abans ja hi havia anat “a fer hores”, i després de plegar encara hi va estar anant mig any més a donar un cop de mà, fet que va fer que coincidís durant un temps amb el Martí. Cal dir que durant la postguerra era molt habitual fer una doble jornada i encadenar diferents feines per poder tenir uns ingressos mínims per viure. El Marià recorda que a la Comercial venien a imprimir de tota la vila i també dels pobles del voltant: “Et portaven el text, nosaltres fèiem una prova, els hi ensenyàvem, i si deien que ja els hi estava bé, doncs tiràvem endavant”.
Quan va arribar el disseny gràfic per ordinador sempre el van externalitzar a empreses de fora, però abans de que hi haguessin ordinadors sí que l’havien de fer: “Jo aquesta època que explica el Marià també la vaig enganxar, el client et deia el que volia i tu t’havies d’espavilar!”, exclama el Martí.
En l’etapa del Marià la impremta tenia divuit persones de plantilla entre els treballadors fixes i els que hi anaven a fer hores: “En Bernis era el soci capitalista i no venia gaire, en canvi el Miliu portava l’administració i no es movia del despatx on atenia els clients, i allò era com un confessionari, estava assabentat de tot el que passava al poble! Finalment, el Joan Prats, s’encarregava de les “minerves”, que eren les màquines d’imprimir. Dins dels treballadors l’artista a les “maquines” era el Quimet Parés, i a les “caixes” ho era el Joan Beso, del qual jo en vaig aprendre molt.” El “caixista” en una impremta era el que feia les composicions ajuntant peces de metall, cadascuna amb una lletra o un signe tipogràfic diferent. Aquestes composicions després es portaven a “màquines”, on es posava la tinta i es reproduïen sobre paper.
El Marià explica que hi va entrar a treballar per vocació: “En aquella època hi havia a Molins de Rei d’altres impremtes -la Mas, la Bartolí, l’Horta, Cal Domènech-, i jo vaig entrar a treballar a la impremta Horta per portar-hi els comptes perquè tenia coneixements de “tenidoria de llibres” gràcies a les classes del professor Pere Soler Martí. Així va ser com vaig descobrir aquest ofici, el vaig trobar molt creatiu i fins i tot artístic. Quan el Miliu es va assabentar que m’hi dedicava em va oferir anar a fer hores a la seva impremta i així va ser com va començar la meva relació amb la Comercial.”
Una de les feines que va fer el Marià va ser la composició de la revista El Llaç, que aleshores es deia Llaç d’Unió i era una publicació parroquial acabada de fundar pel vicari Manel Garcia: “Recordo que els dilluns, de vuit a nou del vespre, ens reuníem amb el mossèn, el Miquel Rius i el Jaume Romeu, i ens portaven els textos mecanografiats i a vegades fins i tot escrits en llapis! Llavors, jo, al llarg de la setmana, anava fent la composició de les pàgines posant les lletres una a una. Una plana et podia portar tot un dia de feina, era com fer un puzle! Un cop feta la impressió, calia desmuntar-ho tot i tornar cada lletra al seu calaix.”
El Marià conserva una fotografia de la plantilla de la seva època: “Un dia va aparèixer el mossèn de La Palma -o el de Corbera de Llobregat, no ho recordo bé-, i ens va regalar una mona de pasqua. Abans de cruspir-nos-la ens vam fer una fotografia”. En aquesta imatge hi surten l’Emili Gabarró, el Paco Escala, el Marià Puiggròs, el Josep Tena, el Josep Carrizo sostenint el pastís, el Ròmul Escala, el Joan Beso, el Xavi Costa, el Ricard Soy, el Salvador Peiró, el Manel Edo i dos aprenents.
Abans del 1980 era legal treballar a partir dels catorze anys i a les feines era normal entrar-hi com a aprenent, sense experiència prèvia. Aquest va ser el cas del Martí: “El 1974 ja no hi havia tants treballadors com a l’època del Marià. A la plantilla fixa hi havia el Paquito, el Ròmul, el Demetrio, el Guevara, el Manel Edo, l’Alfons Palau, el Siscu Fernández, el Joan Gabarró, el Joan Miquel Vila i el Quimet Parés. També hi havia quatre persones que venien només a la tarda, a fer hores, alguns d’ells personal de la impremta acabat de jubilar de manera que, al mateix temps que guanyaven un extra, ajudaven a formar els nous treballadors.”
Cal distingir dues etapes en la història de la impremta, la inicial dels tres socis fundadors, i la continuació com a cooperativa a partir de l’any 1986 com explica el Martí: “Els propietaris es van fer grans i anaven a tancar el negoci, però a la impremta teníem una feina que no ens l’acabàvem! Llavors els treballadors ens vam organitzar com a cooperativa i vam arribar a un acord amb ells. Tot va continuar igual i només va canviar lleugerament el nom de l’empresa: d’Impremta Comercial vam passar a anomenar-nos “La Comercial”, que era com col·loquialment tothom es referia a nosaltres. Els primers socis de la cooperativa vam ser, per ordre d’edat, l’Elías San José, el Joan Gabarró, jo mateix, el Frances Ripoll i la Montserrat Garcia. Al cap d’un parell d’anys el Francesc ho va deixar i en el seu lloc va entrar l’Alfons Palau”.
Canvis tecnològics
D’aquest sistema de composició tipogràfica manual es va passar a la composició amb linotípia, una màquina que permetia que amb pocs operadors es poguessin composar moltes pàgines diàriament. El següent canvi tecnològic va arribar a principis dels anys vuitanta amb les màquines òfset, que permetien realitzar una gran quantitat d'impressions en pocs minuts abaratint-ne el cost com més gran fos el tiratge. Paral·lelament, es van començar a popularitzar els ordinadors personals de sobretaula i amb ells els primers programes d’ofimàtica per a l’automatització de la feina a les oficines. “Els processadors de textos i les bases de dades van provocar una primera davallada de feina, ja que atomàticament –mai millor dit- van desaparèixer les fitxes de paper per alfabetitzar els clients, per exemple, i d’altres productes que elaboràvem nosaltres”. La segona davallada va arribar deu anys més tard amb Internet, quan les comunicacions van anar deixant de fer-se sobre paper -i d’enviar-se per correu postal- per passar a ser per correu electrònic.
Al mateix temps, l’evolució tecnològica de les arts gràfiques també va fer que calgués menys mà d’obra, però segons el Martí això no va ser traumàtic perquè va anar coincidint amb la jubilació dels treballadors: “Quan va arribar la tecnologia digital el món de les arts gràfiques es va revolucionar i demanava estar-hi invertint contínuament. Qualsevol aparell –com passa ara amb els mòbils- al cap d’un temps ja quedava obsolet perquè en sortia un de nou que funcionava millor. Per exemple, fa vuit o nou anys vaig comprar una màquina digital, marca Oki, fins que va arribar un dia que vaig trobar un proveidor que em sortia més barat que m’ho fes ell que no pas fer-m’ho jo!”. L’any 2024 ja només quedaven ell i un operari.
Satisfacció per la feina feta
Pel Marià, el tancament d’aquest establiment simbolitza la fi de la vila que va conèixer de jove i recorda amb enyorança la feina que hi va realitzar: “Durant vuit anys vaig fer els programes de les festes majors de molts pobles de la comarca, el programa de la Fira de la Candelera, el de la setmana del cine espanyol i del nou cine espanyol, els de les exposicions de l’associació filatèlica, les revistes dels “padres” [actual escola Manyanet], etc.” Una de les feines que recorda amb més afecte va ser un programa d’activitats de festa major del Foment Cultural i Artístic: “Vaig fer una portada de color rosa, i tot en caixa baixa, en minúscules! Els hi va agradar tant que dos membres de la junta directiva van venir a la impremta a felicitar-me. La idea la vaig treure d’una revista. El llibreter Josep Alcaraz era el que portava els diaris a la barberia del meu pare, i com que sabia que jo estava interessat en les arts gràfiques, sempre m’avisava quan li arribava alguna cosa original o diferent per a que la fullegés per treure idees.”
Pel que fa al Martí, també recorda amb satisfacció el seu pas per la impremta després d’haver-hi treballat cinquanta anys: “Si he de destacar alguna època et diria la que vam treballar per TV3 quan va fer el canvi a l’actual logotip, ara farà uns vint anys. No eren feines directament relacionades amb la televisió sinó actes i esdeveniments que organitzava l’antiga Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, i que més d’una vegada ens van fer anar de corcoll. Per exemple, si venia algú a fer una conferència, venia l’encàrrec dels targetons al matí i a l’endemà ja els havies de lliurar. O si organitzaven unes jornades, havia passat dues o tres vegades que ja tenies la feina feta a punt per lliurar i et venien a la nit i et deien que havien canviat dos o tres ponents i que tots els programes fets ja no servien, que s’havien de fer de nou, i ja ens tens a tots treballant tota la nit. En aquesta feina sempre hem anat així! Va ser una època molt intensa però TV3 ens ho va agrair molt”.
Cliqueu aquest vincle per veure el vídeo "Punt i final", realitzat per Josep Sagristà el 10 de juliol de 2024, on es pot veure l'impressor Martí de Palol fent anar per última vegada la impressora tipogràfica de La Comercial : https://vimeo.com/986036008
Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 602, desembre 2024, pàg. 8
El rei Alfons el Magnànim va cedir l'any 1430 la seva possessió reial de Molins de Rei al noble Galceran de Requesens en compensació pel seu suport militar en la conquesta de Nàpols. Tanmateix, la historiadora Conxita Solans, en el seu llibre "Una vila per a un riu" (2011), explica que amb aquesta cessió quedava "morta i enterrada" una de les més preuades ambicions dels molinencs, que era no perdre el privilegi d'unió amb la Corona el qual permetia comprar la llibertat al rei i esdevenir una vila lliure, sense estar subjugada a cap poder feudal o monàrquic.
Galceran de seguida va veure la situació estratègica de la vila, a poca distància de Barcelona, i hi va fer construir una gran casa, coneguda com "el palau", si bé el Palau dels Requesens pròpiament dit, residència principal de la família, es trobava a Barcelona. Galceran es va adonar que l'edifici construït a Molins de Rei seria el lloc ideal d'estada i de parada de reis i prínceps, i que el podria aprofitar per a les seves intrigues polítiques. I així va ser. El 1445 hi van pernoctar Joan II i la reina Blanca, el 1493 els reis Ferran i Isabel, i finalment l'emperador Carles I (1500-1558), que hi va sojornar 124 nits de camí cap a Barcelona, algunes amb el seu fill, futur Felip II. En aquella època les corts eren itinerants i els reis es desplaçaven amb el seu seguici pels diferents territoris que posseïen i governaven. Aquesta itinerància s'acaba el 1561 quan Felip II fixa la capital de la monarquia hispànica a Madrid.
Quan els Requesens ensumen el nou centre de poder no dubten a emparentar-se amb la noblesa castellana i deixar de viure a Catalunya, i per tant a Barcelona i a Molins de Rei. Tanmateix, des de la distància continuaran administrant i cobrant, a través d'un procurador, els censos i impostos que els vilatans els havien de pagar fins ben entrat el segle XIX, quan van començar a vendre les seves propietats. Un fet que fou aprofitat pels molinencs més adinerats per comprar les seves terres.
L'hort del Palau va ser parcel·lat i venut l'any 1828, configurant l'actual carrer Major, i pel que fa a l'edifici, va quedar molt malmenat després de la Guerra dels Segadors (1640-1652), la Guerra del francès (1808-1814) i les guerres carlines que van acabar de rematar-lo amb un incendi i un saqueig el 1875. Per acabar-ho d'abobar, després s'hi va instal·lar la fabrica tèxtil Can Bertrand i tot l'interior va ser remodelat. Durant el segle XX el poc que en quedava el van ocupar unes dependències de la FECSA. Per cert, el Palau dels Requesens de Molins de Rei no està construït seguint l'estil arquitectònic del Renaixement. Va ser construït a mitjans del segle XV en estil gòtic, com es pot veure a la "sala gòtica", renovada i inaugurada el 2011, o a la porta que dona a la plaça Pati del Palau, feta en estil gòtic flamíger.
La connexió monàrquica dels Requesens arriba al seu zenit amb Lluís de Requesens i Zúñiga (1528-1576), ambaixador a Roma, lloctinent general de l'infant Joan d'Àustria, present a la campanya contra els moriscs de Granada (1569) i a la batalla de Lepant (1571), governador de Milà entre els anys 1571-73, i governador dels Països Baixos en substitució del duc d'Alba.
Dit això, com és que un institut de secundària de la vila porta el nom d'aquest personatge? Historiadors com Joan Tort i Mensa -autor del llibre "Breu història de Molins de Rei" (1981)- creien que era possible que Lluís de Requesens i Zúñiga hagués nascut a la vila. Si més no, hi havia elements de la seva biografia que portaven a confusió. Les fonts històriques deien que havia nascut al "Palau Menor", l'antic nom que tenia el Palau dels Requesens de Barcelona abans que aquests l'habitessin. El Palau Menor barceloní eren un conjunt d'edificacions reials que el rei Joan II va donar als Requesens en agraïment per haver-li fet suport en la seva guerra contra la Generalitat de Catalunya (1462-1472). Però els Requesens també anomenaven "palau menor" a la seva segona residència de Molins de Rei. L'altre punt que permetia pensar que Lluís de Requesens havia nascut a Molins de Rei és que consta com a batejat a l'església de Sant Miquel, però resulta que a Barcelona també hi ha una església sota l'advocació de Sant Miquel. Avui se sap que probablement va néixer a Barcelona i així ho fa constar la Gran Enciclopèdia Catalana. Per cert, no proveu de visitar el Palau reial menor de Barcelona perquè va ser enderrocat el 1857 per fer-hi cases benestants.
Per als molinencs dependre dels Requesens no va deixar de ser una servitud que els entorpia el progrés. L'any 1551, per exemple, ja consta una petició d'allargar el rec vell per poder convertir en regadiu totes les terres de la la riba esquerra del riu Llobregat. La negativa persistent dels Requesens va fer que això no es pogués dur a terme fins 250 anys més tard, quan els drets senyorials sobre l'aigua van ser abolits, i es va poder construir el Canal de la Infanta (1819). Gràcies a aquest canal es va poder fer la gran exportació de fruita del segle XIX, i bona part del XX, fet que es considera una gran història d'èxit de la vila perquè va permetre el repartiment de la riquesa entre àmplies capes de la població, i la creació, entre d'altres, de la Fira de la Candelera l'any 1851.
 |
| Reproducció ideal de la casa senyorial que els Requesens van construir a Molins de Rei (s. XV). Dibuix realitzat per Jaume Amat. |
Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 602, desembre 2024, pàg. 10-12
Josep Monfort José (Molins de Rei, 1949) és un enamorat dels museus d'ençà que quan tenia set o vuit anys va visitar amb els seus pares el primer museu de la vila que es va fer al Club Samaranch. Llicenciat en Filosofia i Lletres en l'especia litat de Psicologia, per diverses circumstàncies s'ha dedicat durant 56 anys a fer de rellotger -l'ofici de la nissaga familiar-, fet que ha compaginat amb una gran dedicació a l'Associació Amics del Museu, de la que n'és el president des del 2005. A títol individual va ser un dels impulsors de la "Plataforma Cívica Salvem El Molí" de 1998, gràcies a la qual es va modificar el pla urbanístic que hi havia projectat i es va permetre reconvertir l'antiga fàbrica Ferrer i Mora en una gran biblioteca. Al Josep també l'hem vist en el moviment infantil Esclat, a la Junta de la Joventut Catòlica-La Peni, al Consell Escolar de l'Escola Estel, a l'AMPA de l'Escola de Música, a la Plataforma de veïns del carrer Barraquer -que va aconseguir que l'entrada a l'aparcament soterrat del Mercat no es fes per aquest carrer-, etc. Com diu en to satisfet: "Des dels disset anys que faig feina de voluntariat pel poble".
